Читать книгу Apunts del subsol - Fiodor Dostoievski, Fiódor Dostoievski - Страница 9

L’any 1981, cent anys després de la mort de Fiódor Dostoievski, els hereus de Vladimir Nabokov (1899-1977) van oferir un homenatge enverinat a l’autor d’Els germans Karamàzov: l’editorial Harcourt Brace publicava les notes i comentaris que el novel·lista havia escrit per a les classes sobre literatura a les universitats de Wellesley i Cornell, on Dostoievski sortia força malparat. La bona recepció de Lectures on Literature i Lectures on Ulysses —tots dos del 1980— havia esperonat, probablement, a compilar les Lectures on Russian Literature, en les quals l’escriptor oferia una mirada, tan experta com maliciosa, sobre sis tòtems d’aquella tradició literària en la qual ell mateix havia escrit una desena de títols fins que, a principis de la dècada dels quaranta, havia començat a publicar en anglès. Estrictament del segle XIX, el volum abordava Gógol, Turguénev i Dostoievski. També es fixava en l’extensa trajectòria de Lev Tolstoi, l’obra del qual arrenca a mitjan segle XIX i arriba fins a la primera dècada del segle XX. Nabokov analitza també la fèrtil, versàtil i controvertida producció d’Anton P. Txékhov, condensada en les dues últimes dècades del segle XIX i estroncada, prematurament, el 1904, a conseqüència d’una tuberculosi. L’última figura analitzada per l’autor de Lolita era Maksim Gorki, que va publicar fins ben entrada la dècada dels trenta del segle XX.

De tots ells, la relació més conflictiva és la que Nabokov manté amb Dostoievski. Després d’acceptar que els seus llibres contenen «instants amb un sentit de l’humor excel·lent», afegeix que, per desgràcia, entre aquests fragments hi ha «llargues extensions de terra erma, plenes de clixés literaris». Més endavant, l’escriptor i professor Nabokov imagina Dostoievski esperant-lo a fora del seu despatx universitari: «Lev Tolstoi és el millor escriptor rus de prosa de ficció. Si deixem de banda els seus dos precursors, Puixkin i Lérmontov, els quatre grans prosistes russos han estat: en primer lloc, Tolstoi; després, Gógol; en tercer lloc, Txékhov, i després d’ell, Turguénev. Si jo m’hagués trobat en la situació d’avaluar els exàmens d’ells i els altres, els que m’haurien esperat a la porta per comentar les seves males notes haurien estat Dostoievski i Saltikov».

Aturem-nos breument en aquells dos possibles repetidors: Mikhaïl Saltikov-Sxedrín (1826-1889) ha passat a la història com un dels satiristes russos més destacats de la segona meitat del segle XIX. Entre les seves obres més celebrades hi ha La família Golovliov, l’única traduïda al català, una saga de la petita noblesa russa ambientada durant les últimes dècades del tsarisme: el 2014, Marbot en va recuperar la versió que Francesc Payarols n’havia fet per a Proa el 1931, un dels molts encerts d’aquella dècada prodigiosa per a la literatura escrita en català —i per a la traduïda a aquesta llengua—, estroncada a partir de l’inici de la guerra civil.

L’ambició de Dostoievski desborda la sàtira ja des dels inicis de la seva trajectòria, amb Pobra gent (1846), i gràcies a novel·les com Crim i càstig (1866), L’idiota (1869) i Els germans Karamàzov (1880) —per citar només tres exemples— és encara un dels escriptors russos més apreciats, reeditats i llegits, quan enguany es commemoraran els dos-cents anys del seu naixement. «El paisatge que trobem en Dostoievski el formen idees, és un paisatge moral —afegia Vladimir Nabokov en un fragment més commiseratiu de les pàgines dedicades a l’escriptor—. Caracteritza els personatges a través de les situacions que viuen, dels seus dilemes ètics, de les reaccions psicològiques que tenen i del trontolleig interior». Un dels llibres que potser exemplifica millor aquesta exposició d’un paisatge moral —camuflat d’amoralitat— és Apunts del subsol (1864), títol que es troba, cronològicament, al centre de la producció de l’escriptor, a divuit anys de distància del seu debut, Pobra gent, i a setze d’Els germans Karamàzov, publicada per entregues, com moltes de les seves novel·les, l’última de les quals va veure la llum només quatre mesos abans de la mort de l’autor.

Per arribar fins al subsol i a la veu inquietant i polemista que narra la història, val la pena tirar enrere i conèixer l’epopeia vital i bibliogràfica d’un escriptor d’ulls vermellosos, barba llarga i actitud greu, preocupada, una figura que —segons el retrat que en pintava Vassili Perov el 1872— semblava carregar damunt les espatlles el pes asfixiant del món.