Читать книгу Mudances - Gemma Sardà Llavina - Страница 14

Amb tant de silenci, la Lívia ha dormit com un soc fins que la claror l’ha despertada. Es lleva, salta unes caixes per anar a pixar i rentar-se la cara. Vol un cafè amb llet urgent i endreçar les seves coses per no tenir-ho tot pel mig. Però, esclar, no té ni llet ni cafè. N’haurà d’anar a comprar o esmorzar al bar. Em dutxo i surto.

Ara ves i endevina en quina caixa hi ha el gel i el xampú! I comença a llegir els requadres amb les lletres majúscules que diuen roba, llibres, música, papers... Ei, ei, que no és la meva lletra. Si ni tan sols va identificar les caixes, ara que ho pensa. No es va dedicar a escriure roba, llibres, música... Ara ja no està buscant el xampú, ara agafa un ganivet del calaix dels coberts de la cuina i talla la cinta adhesiva d’una caixa. La primera que li ve bé. Són llibres ben arrenglerats, en treu uns quants, un per un. Monzó, Monzó, Mendoza... Goita, la pila de la ema. Auster, Shakespeare... ah, venen barrejats, estava a punt de desmaiar-me d’un atac d’ordre alfabètic. Pàmies, Kotzwinkle, aquest no el conec, Víctor Català, més Monzó, Calder, aquest és més gros, per les fotos... el fulleja.

Repeteix l’operació del ganivet contra la cinta marró i en surt una camisa de quadres, una de blava llisa, una pila de samarretes, texans... A fora hi diu roba d’estiu. És roba d’home ben plegada. Que tampoc no és seva, esclar.

La Lívia busca la motxilla i en treu el mòbil. El connecta per trucar a les mudances. Sempre el du apagat. Només el té per trucar als avis de tant en tant o per fer watsaps amb els del pis. L’àvia li deixa missatges de veu. Lívia, nena, quan vindràs?, que fa dies que no sabem què fas... Tecleja el número que hi ha escrit a les caixes i diu a la noia que s’hi posa que li han enviat uns paquets que no són seus, que hi ha un error. La deixa en espera amb una musiqueta.

Apuja l’espatlla per enganxar el mòbil a l’orella i que no li caigui, i obre una altra caixa. Louis Armstrong li va cantant a l’orella que el món és meravellós i entre els devedés apareix Treme, una sèrie que passa a Nova Orleans. Llegeix la sinopsi al darrere, és després del Katrina. Mmm, aquesta no l’he vista! Hi ha les quatre temporades! I n’obre una altra, la que diu papers. I a dins hi ha carpetes descolorides i llibretes velles. N’obre una per qualsevol lloc i va passant fulls. És una lletra malgirbada, sembla de criatura. Paraules que costen d’entendre i les ratlles es van torçant avall a final de línia.

«Vaig buidar la bossa de golf, hi vaig entaforar totes les peces del mòbil, em vaig posar la roba a sobre del pijama per fer via. La mare cridava que m’afanyés».

—Digui’m, senyoreta, que hi ha hagut cap error? —Ja no és Louis Armstrong, és un home amable de la casa de mudances.

—No res, perdoni, està tot bé. M’havia semblat... però està tot bé.

La Lívia es posa una de les camises i s’arremanga les mànigues. La de quadres verds i vermells. Hi posarem una mica de color, que sembla que aquest cop començar de zero va de debò. Es planta davant del mirall del quarto de bany. Es fa un nus amb els faldons de la camisa per sobre el melic. On hi havien viscut conills, ara hi viurà la Lívia amb les coses de la vida d’algú altre.

Surt a comprar llet, cafè i xampú.