Читать книгу Mudances - Gemma Sardà Llavina - Страница 9

—Què diu, que t’has separat? Així que en Marcel posa un peu a La Pansa li cau el xàfec a sobre. Ha arribat aquest matí al poble. Ha decidit instal·lar-se a la torre i que la Rosa es quedi al pis de Barcelona. És el més pràctic. Aquí hi té roba i les quatre coses que necessita, no li cal res més. Entra al cafè i des de la taula del fons en Jaume tira carta i deixa anar un dard de veu enrogallada:

—Te n’has buscat una de més jove o què, torero?

En Marcel demana un cafè amb gotes a la barra, agafa una cadira i s’asseu a la taula on en Jaume i els altres juguen al truc.

La Nati li porta el cafè i li passa la mà per l’espatlla.

—Què ha passat, Marcel? Que és de debò que t’has separat?

—M’han separat, més aviat.

—Ui, sí, mi-te’l, el sant, ell que no ha trencat mai un plat —s’hi afegeix en Sendo.

—Ha anat així, que m’ho he trobat. Jo no hi he tingut res a veure.

—Pobrissó, alguna en deus haver fet. Una de ben grossa... que hagis fet emprenyar la mestressa. Perquè diu que ha sigut ella que t’ha donat passaport? —li engalta la Nati amb la confiança dels que s’han pelat els genolls junts de petits.

—Nano, et pensaves que passaries fluix? —En Pitu li pica l’ullet i la Nati recull veles i torna cap a la barra.

—Mira, coses que passen.

La partida de cada dia havent dinat. El cafè a aquesta hora està a mig gas; al vespre s’anima amb el jovent. Toca el sol a les taules de fora i la Nati, que ja té a tothom servit, s’entreté amb els mots encreuats a la punta del taulell.

—Sendo, no badis i tira.

—Sí, sí, ara ens ho expliques i amb detalls, cap de suro. Que potser et penses que ja està: Ai, mira, m’he separat, jo no en sé res... —en Jaume fent veueta fotent-se d’en Marcel— ...jo no he fet res, coses que passen, va, que aquí ja som tots calbs i no ens queda pèl perquè ens el prenguis.

La notícia ha volat, ja s’ho podia esperar. En unes hores, tot el poble en va ple. Innocent de mi, que em pensava que arribaria a casa i salvat. Doncs, no senyor, passes a fer el cafetó i tercer grau al canto. En Marcel és de poques paraules i li hauran d’estirar molt la llengua perquè digui res de la Rosa. Ni bo ni dolent. En Jaume i companyia no perden pistonada de la partida, però no el deixaran que s’escapoleixi fàcilment. Tenen ulls per a les cartes i la llengua esmolada per seguir l’interrogatori. El van collant i en Marcel se’n surt com pot:

—La Rosa, que es veu que li ha agafat allò que se li escapa la vida.

—Ai, pobra Rosa —sospira la Nati fent giravoltar el bolígraf.

—Que se li escapa el tren. Que s’avorreix i li sembla que sense mi l’esperen grans emocions. Que li falta aire, que s’està perdent coses —es desfoga en Marcel, que fins ara no n’havia parlat amb ningú.

—Que s’està perdent què? Aquí de trens, res de res, el cotxe de línia i para de comptar —riu en Jaume i riuen tots.

—Ara m’aniria bé un tres.

—Conxo, quines cartes més dolentes.

—No ho sé, que se sent jove i que vol fer coses. També hi ha en Lluís, que se n’ha anat a París pels estudis i s’està amb ma mare. Això tampoc no se li ha posat bé.

—Ui, nano, mala peça al teler. Quan es posen així, val més tocar el dos ben lluny —fot cullerada en Pitu—. No les vulguis entendre, n’hi ha per parar boig.

—Això rai, ja li passarà —diu en Jaume.

A en Marcel li sembla que ja ha fet massa safareig.

—I prou, que són coses nostres i no n’heu de fotre res.

En Marcel ha abaixat el to de veu; s’ha adonat que els quatre que hi ha a la barra paren l’orella.

—Així t’haurem de fer lloc per a la partideta a partir d’ara? —el salva en Pitu en to de pau.

I en Jaume tira carta i contraataca, rient rient:

—Ai, Marcel, fa ser burro deixar escapar una mossa com la Rosa.

—Vet-ho aquí, que encara es pensa que és una mossa —la clava en Pitu.

—Va, nano, a mi també em va passar i mira ara, estic més bé que mai —s’hi afegeix el de l’estanc, que era a la barra. S’estarrufa la camisa i es pica la panxa per fer notar que s’ha aprimat.

—Mi-te’l, el figurí, que totes li ponen.

—I no haig de donar explicacions a ningú. Ara comença la vida!

—Vigila que aquella viuda que empaites no et lligui curt i ja hi tornarem a ser.

Riuen tots. En Marcel ho va entomant amb bon humor. En Pitu, amb la seva gorra verda faci fred, faci calor, remena i li posa la pila de cartes al davant.

—Escapça.