Читать книгу Mudances - Gemma Sardà Llavina - Страница 15

En Marcel viu a l’última torre de les torres de la piscina. És un petit turó a l’altra banda de la carretera on s’apinyen una colla de cases amb jardí i amb vista a la serra o al pla. Ca la Diva és la que queda més aixecada i més allunyada de la piscina municipal. Sa mare, filla del poble, es va fer fer la torre quan va començar a tocar quartos i quan la casa del poble ja demanava un teulat nou, es bellugaven més rajoles que no pas les que s’estaven quietes, i calia posar-hi calefacció perquè el foc a terra sí que acompanya, sí, però d’escalfar, només si t’hi estàs ben bé al davant. S’hi va fer la torre per anar-hi a descansar quan la feina l’hi permetia i per passar-hi l’estiu amb en Marcel i convidar-hi amics. De marit, no n’hi ha hagut mai. I la piscina al jardí, per banyar-s’hi en pèl. Va ser la primera torre amb piscina.

En Marcel surt ben d’hora a caminar, com cada dia. Pel cor, pel colesterol i tot plegat. Camí de la font dels Horts, tot planer avui. Al cap d’una hora llarga torna a casa, deixa els bastons al porxo i es dutxa. Esmorza a la cuina. Torra pa d’ahir, fa cafè i pensa que, ara que s’hi queda a viure, potser no aniria malament una mà de pintura pertot.

A mig matí va a trobar en Pitu a casa seva. La dona li diu que no hi és.

—Ja li donaré el recado. I què diu, la Rosa? —Primer assalt sense mala fe.— Ja no deurà venir.

Passa pel forn a comprar el pa. Des del carrer li arriba la flaire que han fet coca.

—Què diu, la Rosa? S’ho ha repensat o què? —Segon assalt a mans de la fornera.

Segueix per la plaça, sota els arcs, i entra a cal Xispa a buscar unes bombetes.

—Què, noi, què diu, la Rosa? La veurem aviat o què?

Tira carrer Major enllà i l’atura la Remei, la més vella del poble però amb el cap ben clar.

—Marcel, maco, què diu, la Rosa? Ara et tocarà tornar a conquistar-la.

I en Marcel es refugia a La Pansa. Clava cop de puny al taulell, que ni ressona ni res, només li queda la mà ressentida.

—La Rosa no diu res de res, entesos?

Ho ha dit fort, està emprenyat. Nota uns ulls sota una cortina de serrell que el miren fixament. Quan les dues mirades es troben, la Lívia es tomba cap a la tele sense veu i clava queixalada a l’entrepà. En Marcel afluixa davant de la forastera, deixa estar la cançoneta de la Rosa, què diu?, i demana un cafè. La Nati té feina a fer entrepans per a uns ciclistes.

—Dos minuts, Marcel, ja te’l porto.

Agafa el diari de sobre la barra i s’asseu a la taula del fons. En Marcel passa pàgines sense ni llegir els titulars. Els mots encreuats ja estan fets i acabats. Està distret rumiant quins canvis farà a la torre. L’Elvis, que vingui a pintar, i ell mateix es cuidarà del jardí i de llençar andròmines. Així és com passarà la resta del dia: trucarà a l’Elvis, tot blanc, ho vull tot blanc, una rentada de cara, res d’invents de coloraines. Posarà un disc de jazz de la seva col·lecció, recolzarà l’altaveu de l’equip de música a la finestra de la sala, mirant cap al jardí, i vinga treure males herbes.