Читать книгу Mudances - Gemma Sardà Llavina - Страница 8

—Ei, noies, que us haig de dir una cosa.

L’Arnau crida les noies del pis perquè vagin a la saleta. La Lívia és a la cuina i treu el cap:

—Ha de ser ara? —arrossega les paraules.

—Va, sí, veniu!

—Ja va —remuga la Lívia. Avui és el seu aniversari i s’estava preparant el seu banquet particular per celebrar els vint-i-sis. Tapa la plata de sushi per a dos que s’ha comprat, l’special festival sushi for two, un dia és un dia!, amb un cop sec de mà de morter recol·loca la xapa de les dues cerveses que acabava d’obrir, ho torna tot a la nevera i truca a la porta de l’habitació de l’Aina.

—Ei, que l’Arnau no sé què diu que vol.

L’Aina es treu els auriculars, apila els apunts a un costat de la taula i va cap a la saleta. L’Arnau ha endreçat els coixins que hi havia per terra, ha estirat el pareo d’elefants que cobreix el sofà, ha posat un bol de patates de bossa al centre i destapa tres cerveses.

—Nenes, que us haig de dir una cosa.

Tants preparatius, xungo, pensa la Lívia, i diu:

—Va, dispara!

—Uix, que emocionant —deixa anar l’Aina, que ja ha fet un glop de cervesa.

L’Arnau ni beu ni menja. Mira a terra, pica un coixí, belluga el bol de patates per acosta’ls-hi.

—Arnau, és per avui o què? —hi torna la Lívia.

—Sí, va, és que d’una banda estic content i de l’altra em fa pal. Però va sí...

—Sí, què?, pesat.

—Que marxo del pis. Que foto el camp. Que me’n vaig a Nova Zelanda. Que aquí no hi ha curro ni res i que me’n vaig a collir kiwis a Nova Zelanda.

La Lívia fa ah, mira, i l’Aina queda callada com una morta. L’Arnau, com que ja ha tret el tap, engega.

—Faré surf, escalada, barranquisme, esquiaré...

—I colliràs kiwis —diu la Lívia com per dir alguna cosa.

L’Aina escura l’ampolla. No ha dit ni piu. I pensa que si no ho diu ara, encara li costarà més. I se li escapen els pensaments en veu alta:

—No ho tinc acabat de lligar, però sí, gairebé és segur. La setmana que ve m’ho confirmen, només falta un tràmit, però sí, es pot dir que ja està, de fet m’han dit que ja puc començar a buscar allotjament, que la beca és meva, és per començar al setembre, però ja aniria tirant cap allà, acabo el curs aquí i ja vaig cap allà i aprofito per voltar una mica pel país abans no comenci les classes. I em situo i tal.

—I tal, vol dir que també fots el camp? —escup la Lívia.

—Collons, sembla que ens haguem posat d’acord, eh? —riu l’Arnau de nervis.

—Ei, Lívia, que no, eh?, que no ens hem posat d’acord. Que jo em volia esperar uns dies per dir-ho, però, esclar, si t’has de posar a buscar gent per al pis, mira, que així ja ho saps.

La Lívia no és de quedar bé i s’aixeca d’una revolada.

—Vaig a sopar, que tinc gana.

Des de la cuina sent l’Arnau i l’Aina:

—No et deixarem penjada.

—No, no, t’ajudarem a buscar nous companys.

—El pis és gran, té molta claror, està al rovell de l’ou de Gràcia.

—Sí, sí, no et costarà gens, ja ho veuràs.

—I on te’n vas, tu?

—A Berlín, és una beca per fer el doctorat. Jo puc penjar anuncis a la facultat i farem entrevistes als candidats, eh, Lívia? —L’Aina afluixa el to de veu i torna cap a l’Arnau:— Per estudiar els inicis de la medicina en els papirs egipcis. És que tu també, Arnau, ho has deixat anar així, pam, sense anestèsia.

—I tu, què?, que les mòmies ja t’esperen i no deies res.

—Que no són mòmies, hòstia. Sembla que no sàpigues com és, que és especial, la Lívia.

Jo no penso entrevistar ningú, rondina la Lívia mentre porta la plata de special sushi festival for two cap a l’habitació i se li fan nusos al cap, dins del cap. El que sent de fora, les veus de la saleta de t’ajudarem a trobar nous companys, s’enreda amb el que sent per dins, una muntanya, se’m fa una muntanya conèixer gent nova, sempre igual, sempre començant de zero, un altre cop, és el meu aniversari, aneu tots a la merda.

S’instal·la al terra del quarto. La plata, els bastonets i dues ampolles de Sapporo per beure a morro. Seu sobre un coixí pla i col·loca la safata damunt d’un pedestal que ha fet amb llibres com si fossin maons. La plata és de plàstic i té tot de compartiments per a les diferents varietats de muntanyetes d’arròs coronades per un tall de peix rosat, un de vermellós, un llagostí arrebossat, embolcalls d’algues i un compartiment buit per posar-hi la soja i sucar. Posa música sense lletra per desfer els nusos.

Sempre està sola pel seu aniversari, però sempre hi ha menjar per a dos. D’ençà que no hi ha la mare. El primer aniversari sense la mare, l’àvia se’n va oblidar. Ai, nina, em sap greu, són tantes coses, i goita... que ahir no hi vaig pensar, em va ben marxar del cap, però diumenge et faré el teu plat preferit i ho celebrarem. Amb la setmanada es va comprar dos dònuts i se’ls va menjar mossegant-ne ara un ara l’altre. Asseguda al terra de l’habitació. Diumenge l’àvia li va fer ous ferrats amb patates rosses, però ella ja ho havia celebrat.

Dubta si deixar per al final el llagostí o el maki de cranc. Les peces estan duplicades i col·locades simètricament als calaixets. Ara una de salmó d’aquesta banda, suca a la soja, regalima, i ara la de salmó de l’altra banda, suca. Costa de decidir si és més bo el maki de cranc o el llagostí. Un glop d’una birra, un glop de l’altra. I si ara marxen aquest parell, qui es menjarà tots els tàpers de llenties que vaig fer ahir i vaig congelar? Per acabar es guarda el llagostí, que té aquell punt cruixent.