Читать книгу El lèxic català dins la Romània - Germà Colón Domènech - Страница 10
Оглавление2.1. Les dificultats amb què ensopeguem si volem comparar les solucions lèxiques catalanes amb les d’unes altres llengües són grans. La prova, me la va proporcionar la lectura del notable article de Jakob Jud Problèmes de géographie linguistique romane,1 que desitjaria comentar ací en els punts relatius al català. L’autor examina la distribució dels mots que a la Romània expressen els conceptes ‘despertar’ i ‘apagar’.
2.2. Després d’assenyalar que el llatí expressava el sentit intransitiu de ‘despertar-se’ (‘s’éveiller’) mitjançant el verb deponent EXPERGISCOR, EXPERGISCI, EXPÉRRECTUS SUM i també, encara que amb menys freqüència, mitjançant EVIGILARE; que per al sentit transitiu de ‘despertar algú’ (‘éveiller qualqu’un’) usava EXCITARE, EXPÉRGERE, EXPERGEFACERE, SUSCITARE, mostra Jud la distribució panromànica de ‘despertar’. Els continuadors en la baixa llatinitat són *EXPERIRE, EXCITARE, EXVIGILARE, *DE EXCITARE i *EXPERTARE. Així, tindríem:
SE EXCITARE a Dàcia, Raetia, Dalmatia, Sardinia, l’Itàlia del nord, Nàpols i les Puglie.
SE EXVIGILARE al Romagnolo, part dels Abruços i a Sicília (p. 185).
Quant al gal·loromànic (p. 186), les Gàl·lies bèlgica i lionense recorren a s’esperir (< *EXPERIRE), verb reflexiu amb el sentit de ‘despertar-se’; a més, éveiller quelqu’un (< EXVIGILARE) com a verb actiu i s’éveiller com a verb reflexiu. La Gàl·lia narbonense coneix DE + EXCITARE (> prov. ant. dessidar), verb actiu i reflexiu, però també la solució del nord esperir i la de l’iberoromànic despertar.
2.2.1. Segons Jud, «el tipus despertar és únic en el vast domini portuguès-espanyol-català de l’edat mitjana» (I, p. 189). El seu nucli és el verb llatí vulgar *EXPERTU, que ix alhora de la simplificació del participi clàssic EXPÉRRECTUS (aquest s’havia tornat *EXPERCTUS segons la igualació accentual, *EXPERXI, *EXPÉRGERE, *EXPERCTUS). «Tot desdenyant de demanar auxili als verbs vigilare i excitare –escriu Jud– s’escaigué a Espanya la formació d’un verb transitiu, segons el model d’exemples típics molt antics com ara canere: cantare, utor: usare, ostendere: ostentare. El participi expertus va ésser el punt de partença d’un verb expertare que s’utilitzà com a transitiu ‘éveiller qualqu’un’ i com a reflexiu ‘s’éveiller’» (I, pp. 185-186). I Jud continua: «Roma proposà com a hereus del feble expergiscor, ferit de mort, els verbs se excitare i se exvigilare. La Hispània va respondre a la capital de l’Imperi amb una negativa categòrica i es dedicà a posar ordre a casa seua sense esperar el precepte de Roma: l’expertaredespertar de l’iberoromànic és el símbol lingüístic de l’autonomia de la província que se sostrau a la dictadura del govern central de Roma» (I, p. 186).
2.2.2. En el mateix article, Jud hi estudia el concepte ‘apagar’ (‘éteindre’) en les llengües romàniques. Constata la pervivència del clàssic EXSTINGUERE, verb a què fan competència els representants de TUTARE i PACARE, térmens que en el sentit d’‘apagar’ semblen innovacions lèxiques estranyes a la llatinitat clàssica. El portuguès, l’espanyol i el català, amb apagar, es van decidir, doncs, per PACARE.
2.2.3. Per al nostre autor, aquestes formacions iberoromàniques despertar-apagar per a ‘éveiller-éteindre’, simbolitzarien la «nova provincialis superbia» (I, p. 189), censurada per un senador romà a les darreries de l’Imperi. Serien una cosa així com l’encarnació de la consciència del valor propi que agafa el provincial, cada vegada més segur de les seues forces i senyor dels seus recursos, enfront de les ordres i les directrius de la capital, de la Urbs.
L’exposició de Jud és de gran brillantor i ja em va fascinar quan era estudiant. El conjunt és bastant exacte, excepte potser quan l’autor considera l’iberoromànic –constituït pel portuguès, l’espanyol i el català– com un bloc excessivament unitari. Sovint el català tria camins diferents dels que segueixen les altres dues llengües romàniques de la Península Ibèrica. És el que veurem.
No em deturaré en els fets portuguesos i castellans, però recordaré que Jud prescindeix, pel que fa a ‘éveiller’, de la coexistència entre despertar i acordar-recordar, la qual subsistí en espanyol fins al segle XVII (DCEC, I, p. 28a, S.V. acordar, II) i continua vigent en portuguès, en el qual acordar ‘despertar-se’ és en alguns parlars, com el minhoto, la denominació més freqüent. També passa per alt l’existència del port.-esp. desvelar,2 representant d’EXVIGILARE amb canvi de prefix (cf. cat. desvetllar, prov. desvelhar, FEW, III, p. 337, § 4).
2.3. Tornant al català, voldria, en relació amb el concepte ‘despertar’, adduir una prohibició llançada a les darreries del segle XV en una mena d’interessantíssim «Appendix Probi», titulat Regles d’esquivar vocables, que A. Badia va publicar el 1950.3 La prohibició es dirigeix al verb «deixondar per despertar o esvellar».4 Aquests tres tipus lexicològics, que expressen en català la noció de ‘despertar’, ens menen d’una banda cap a l’iberoromànic (despertar), d’una altra banda cap al gal·loromànic (esvetllar) i, fins i tot, cap a la creació individual (deixondar o deixondir).
2.3.1. El verb deixondar, que tenim datat en català des del segle XIV, parteix d’un tipus llatí DE + EX + SOMNITARE. Detinguem-nos-hi un moment, ja que n’hi ha hagut unes altres propostes etimològiques.
El nostre lexema deixond- té en l’actualitat dues variants: deixondar i deixondir. El seu ús és transitiu i intransitivo-reflexiu.
La variant de la conjugació en -ar viu, segons el DCVB (S.V. deixondar), en rossellonès i en el català oriental: el Conflent, l’Empordà, el Ripollès, la Plana de Vic. La variant en -ir té, segons la mateixa font (S.V. deixondir), una extensió major, ja que apareix també a Mallorca i Menorca. Pel que hi puc albirar, ambdues són alienes a tota l’extensió del català occidental, incloent-hi el valencià.
El DCVB no n’addueix documentació antiga.5 Això no obstant, la variant en -ar (deixondar) apareix en la Passió del segle XIV:
E Ieshus prisme per la ma
E de terra el me leva
E dona ayga per la fas
Per so qui yo bem dexondas.6
Cap al 1400, en el Torcimany de Lluís d’Averçó se’n registren les formes conjugades dexonda i dexondà,7 i acabem d’esmentar la prohibició (dexondar per despertar o esvellar) continguda en les Regles d’esquivar de les darreries del XV. Al segle XIX, Milà i Fontanals va recollir a Ripoll una versió del romanç de Lluís de Montalbà, en la qual el verb deixondar apareix dues vegades, en passat simple i en indicatiu:
v. 24: Al primer cop de vihuela // son marit s’en deixondá.
v. 25: [Desperteuvos, vida meua] // qu’es hora de deixondá.8
El DCVB n’addueix usos de Jacint Verdaguer en infinitiu (deixondar) i en present d’indicatiu (se deixonda) i de Maragall també en present (se deixonda). En una versió rossellonesa actual de la cançó «Una matinada fresca» he sentit la frase «la bella se deixondà».9
La variant amb el morfema en -ir és documentada amb autoritats de les Balears, des de les darreries del segle XIX, però també la fan servir Verdaguer10 i Collell, que són de Vic.
J. Coromines proposa una base DE-EX-SOMNICIRE. Suposa un punt de partida *deixonzit > deixondit (participi), mentre que deixondar (que diu conèixer només en el present: deixonda) seria secundari i potser sorgit com a forma no incoativa de deixondir.11
La documentació mostra ben clarament que la variant en -ar és primària i que deixondir és resultat d’un canvi de conjugació, fenomen bastant corrent.12 A més, la forma en -ar, la trobem també en imperfet de subjuntiu, en perfet simple, en infinitiu i en imperfet d’indicatiu. L’error de Coromines consisteix a imaginar que el participi deixondit és l’antònim d’enxunxit, ‘ensopit’, el qual considera mossarabisme (a causa de la seua s o ts procedent d’una -Ci).13 Aquest enxunxit, però, no és tal mossarabisme, sinó una simple forma amb reduplicació consonàntica ns-ns, origen expressiu anàleg a les cast. chocho, zonzo, tonto, lelo, etc. (Cf. DCVB, S.V. enxonxit).14
L’etimologia de deixondar és clara: DE-EX-SOMNITARE. Per al tractament fonètic, cf. domdar, adondar < DOMITARE ’domesticar’.15
La formació d’un *SOMNITARE, a partir de SOMNIARE amb el sufix freqüentatiu i intensiu -ITARE, és normal en llatí. Per a l’aspecte semàntic d’aquesta classe de verbs, compareu amb el ll. DORMITARE; el mateix podem dir d’un tipus lèxic copidá ‘adormir-se’ que viu als parlars llombards septentrionals i al reto-romànic dels Grisons.16
Formalment, la base *SOMNITARE, amb prefix diferent, es troba en unes altres parts de la Romània, per exemple a la Bresse aissontá ‘rendre somnolent, accabler de sommeil, porter au sommeil’ (FEW, XII, 93b), i el simple viu a la Bèlgica romana: somter ‘sommeiller, dormir’, etc. (ib.).17
2.3.2. Encara podríem citar el verb reixidar i el seu derivat reixidament, sortits de RE + EXCITARE, usats per Ramon Llull, però que no sabem fins a quin punt arrelaren en català antic. Ignorem si es tracta d’un ús individual lul·lià, tirant mà del provençal, o més aviat es tracta d’una tendència que no va aconseguir d’imposar-se.18
Per consegüent, heus ací ‘éveiller’ representat mitjançant els tipus despertar, esvetllar i deixondar, si més no. Prescindesc, és clar, de les variants de caire dialectal d’aquests tres verbs fonamentals.
2.4. Continuant la seua exposició, Jud indica que, a grans trets, la Romània coneix tres tipus lèxics fonamentals per expressar la noció ‘éteindre le feu, éteindre la flamme’:
EXSTINGUERE (Romania, França del Nord i un petit territori d’Itàlia),
TUTARE i variants (Itàlia, Rètia, Sardenya, França central i meridional),
PACARE (Península Ibèrica).
A més, Burdigala havia forjat un *EX-CANDERE (contrari lògic de CANDERE ‘brillar’), Massilia i Nemausum van acudir a una nova formació *ADMORTIARE, mentre que Bononia, Mutina i Rhegium adoptaren un *EX-MORTIARE, dues creacions que es basen en la imatge ignis mortuus est (op. cit., I, p. 235).
2.4.1. Ara bé, si, en efecte, el català diu apagar, com el portuguès i l’espanyol, conegué, tanmateix, unes altres bases lexicals que no han arrelat del tot, de l’existència de les quals, però, la documentació medieval o els dialectes moderns ens donen testimoni. Així, el cèlebre metge Arnau de Vilanova fa servir, a principis del segle XIV, la parella sinonímica estèyner o apagar;19 a més, tudar, que existeix avui al Rosselló (al costat de la variant factitiva atudar), es documenta als segles XIV i XV i sobreviu a Mallorca en l’accepció de ‘fer malbé, espatllar’. Amortar (el foc) com a verb transitiu i esmorir-se com a reflexiu són també testimoniats (cf. DCVB, S.V.); el mateix s’esdevé amb escantir, però aquest apareix en un text en el qual abunden els provençalismes i per això se’ns en fa sospitós.20
En resum, si el català, des de sempre, ha expressat tots aquests conceptes d’‘éveiller’ i d’‘éteindre’ amb despertar i apagar i coincideix així amb la resta de l’iberoromànic, també se serveix –i això no ho diu Jud– de gairebé tots els altres tipus lèxics que existeixen a la Romània, de manera particular a les Gàl·lies.
1. RLiR, I, 1925, pp. 181-236; II, 1926, pp. 163-207. En traduesc les citacions.
2. Cuervo, Dicc., II, pp. 1187-9.
3. «“Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols”. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana: I. Edición del texto», BRABL, XXIII, 1950, pp. 137-152. El senyor Badia en va fer després un estudi de la fonètica (ib., XXIV, pp. 83-116) i, també, de la morfologia i la sintaxi (ib., XXV, pp. 145-163).
4. BRABL, XXIII, p. 146, núm. 125.
5. En un fabliau català del segle XIV surt deixondar en la forma provenzalitzant del pretèrit:« Aquí enlex, que no.s tardet, // dich que’l burgues se dexondet» (publicat per Gabriel Oliver, «El diable, el sagristà i la burguesa. Fragmento de un texto catalán del siglo XIV» dins Miscellanea Barcinonensia, XII, 1973, p. 48).
6. Passió, mort, resurrecció y aparicions de N.S. Jesucrist, ed. per E. M(oliné) B(rasés), en EUC, III, 1909, p. 349, vv. 1045-48. El Dicc. Aguiló, que cita també aquest text (S.V. deixondar), en dóna una versió una mica diferent, però això no afecta el mot que ací ens interessa: «E doná’m aygua per la fas per so que yo be’m dexondás».
7. Vegeu-ne l’edició de J.M. Casas Homs, índex. No tenim, però, context.
8. Manuel Milà i Fontanals, Romancerillo catalán, Barcelona, 1882, p. 163. La localització a Ripoll, la devem a les notes inèdites de Milà publicades per Francesc Pujol i Joan Puntí, Observacions, apèndix i notes al «Romancerillo catalán» de Manuel Milà i Fontanals, Barcelona, 1926, p. 30. Vegeu també R. Menéndez Pidal, Romancero tradicional, III, Romances de tema odiseico, Madrid, 1969, p. 25 (§ I. 13, v. 25).
9. Maurice Auzeville, Chants traditionnels du Roussillon, EPL. 7570, Productions Vogue, Série Medium (el disc deu ésser dels anys 1958 o 1959).
10. Vegeu Dicc. Balari, S.V. deixondir.– Jacint Verdaguer, Obres Completes, Barcelona, Ed. Selecta, 1948, p. 83a (L’Atlàntida, conclusió: «Somni d’Isabel»; ací deixondit rima amb teixit).
11. «Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara», en ER, III, 1951-1952, p. 219, n. 8, i p. 228, n. 10. [En el DECat evita d’esmentar el que fou proposat en l’original d’aquest llibre meu].
12. Doblets del tipus abrusar/abrusir, cuitar/cuitir són freqüents. El fet no queda circumscrit al català, com es pot veure en Alfred Risop, Studien zur Geschichte der französischen Konjugation, Halle a. S., 1891, esp. pp. 21-38.
13. Per a aquest mot, en voldria postular una base IN-SOMN-ICIRE (cf. loc. cit., p. 219, n. 8).
14. Vegeu la meua nota de la ZRPh (LXXIX, 1963, pp. 278-283), en la qual rebutge l’etimologia de G.Tilander, qui deriva tonto d’un suposat *TONTUS (per TONSUS, de TONDERE) [aprofite l’avinentesa per indicar que el castellà tonto és força més antic del que hom diu, DECH, s.v.; ja surt al procés de Cazalla del 1533, ed. M. Ortega Costa, p. 210; el derivat atontado encara és més primerenc: Gonzalo Fernández de Oviedo, Sumario, «Biblioteca de Autores Españoles», vol. 22, p. 490; aquestes dates invaliden tota l’argumentació lusitana de Tilander].
15. Aquest ètim, format sobre DOMARE, viu a totes les Gàl·lies (FEW, III, 132) i en català. W. von Wartburg diu que DOMITARE és privatiu només de la Gal·loromània (i oblida el català domdar i adondar), mentre que DOMARE s’ha mantingut a les penínsules itàlica i ibèrica. Ací veiem que el català posseeix les dues solucions.
16. Diczionari rumantsh grischun, IV, 549-550.
17. Acabada de redactar aquesta nota, veig per casualitat que Coromines (DCEC, III, 80b; S.V. lerdo) assenyala que L. Spitzer va proposar en un altre temps *DE-EX-SOMNITARE per a deixondar, base que aquell rebutja (fundant-se en la falsa prioritat del verb deixondir). Després de no poques recerques, he topetat amb l’article d’Spitzer, que incidentalment parla només de deixondir i que el fa derivar d’un imaginari *DE-EX-sOMNITIRE («Katalanische Etymologien», en Mitteilungen und Abhandlungen des Seminars von Hamburg, 1917, IV, p. 9); i també m’assabente que, aquesta etimologia, l’havia proposada ja Oliva Joh. Tallgren («Glanures catalanes et hispanoromanes», en Neuphilologische Mitteilungen, XIII, p. 171), el qual, a més, fixava la base DE-EX-SOMNITARE per a un deixondar-se ‘se souvenir’ (?), tret del Diccionari de Saura. Tot això sense necessitat d’argumentar i amb la facilitat que es tenia en aquella època per fer propostes etimològiques de caràcter formal, sense cap base en la llengua.
18. El DCVB cita per a reixidar i reixidament (S.V.) un text del Llibre de Contemplació, en el qual aquestes paraules van acompanyades del sinònim més corrent: lo rexidà e’l despertà, rexidament e departament (cal llegir-hi e despertament, cf. ORL, II, p. 288; cap. LV, § 29: reixidament e despertament).– En el Blanquerna de Ramon Llull mateix, manuscrit Piot del segle XIV, llegim: «Narpan respos que enaissi lauia uestit son escudier e que lauia rescidat» (ed. Morel-Fatio, Rom. VI, 1877, p. 524a), mentre que el manuscrit de Munich duu que.l havia despertat (ed. S. Galmés, ENC, núms. 50-51, I, p. 272.28); amb aquest coincideix l’edició príncep de València del 1521: que havia tan matí despertat (ed. Morel-Fatio, loc. cit., p. 525b).
19. En el Raonament d’Avinyó (1310): «… d’altra part, s’enforçaven de diffamar-los, e d’estèyner o apagar en lo poble la devoció» (ed. M. Batllori, ENC, núm. 53-54, vol. I, pp. 204.15-16).
20. Viatge d’En Perellós (darreries del segle XIV, però publicat segons l’incunable del 1486): «… e tantost com yo nomenàs lo nom de Jhesu Crist, tantost fuy guarit e lo foc scantit que no hy resta vna sola beluga» (Llegendes altra vida, p. 154, línia 709); cf. el text llenguadocià del XV: «… may tantost que ieu nomniey lo nom de Jhesu Christ, tantost ieu fory guerit e tot lo fuoc se escantit que no y demorec pas una sola beluga» (Perelhos, p. 27, línia 592).
