Читать книгу El lèxic català dins la Romània - Germà Colón Domènech - Страница 13
Оглавление5. EL LÈXIC CATALÀ ENTRE LES ÀREES CENTRALS
5.1. Una vegada provada, al meu entendre, l’afinitat lèxica del català amb el seus veïns del nord, encara resta la tasca de precisar i avaluar aquesta afinitat. Ara presentaré uns altres exemples. Potser que hom titllarà l’elecció d’arbitrària; per minvar aquesta possible arbitrarietat, m’he lliurat durant molt de temps a múltiples anàlisis. Darrerament sotmetia totes les meues lectures a un joc infernal, però apassionant: examinant un rere l’altre texts catalans, castellans, provençals i francesos (antics i moderns), estudiava la manera d’expressar els lexemes d’aquestes llengües en cada una de les altres tres. Si hi ha arbitrarietat –i ben involuntària– en el meu procediment, crec haver-la reduïda a un mínim suportable, a causa del nombre i la diversitat de les meues perquisicions.
5.1.1. Si descobrim una comunitat gal·lo-catalana, caldria demanar-se, primer de res, si no som davant un miratge. L’element diferenciador no és sovint el català, sinó l’espanyol. Llavors, aquesta comunitat serà fins un cert punt passiva. La seua existència es deu a l’índole específica del vocabulari iberoromànic, amb el seus arcaismes sorprenents, i també amb el seu dinamisme. Si badallar, pudir, menjar, bullir, demà, blat, por, guatlla, espatlla i dotzenes més d’altres mots així mostren la coincidència del català amb unes altres llengües romàniques (cf. fr. bâiller, puer, manger, bouillir, demain, blé, peur, caille, épaule), això es deu a la llatinitat més autèntica de l’espanyol,1 que roman fidel a OSCITARE, FOETIRE, COMEDERE, FERVERE, CRAS, TRITICUM, METUS, CUTURNIX, HUMERUS. D’ací, l’esp. bostezar, heder, comer, hervir, cras, trigo, miedo, codorniz, hombro (com també en portuguès bocejar, feder, comer, ferver, cras, trigo, medo, codorniz, ombro).
El català posseeix, per regla general, una llatinitat menys selecta, com s’esdevé a les Gàl·lies i a Itàlia.2 Renuncie, després d’haver citat tants exemples, a fer desfilar la llarga llista d’AFFLARE, AFRICUS, ALIENUS, ANSER, APTARE, ASSARE, ASSETARI, AUTUMNUS, etc., que han donat en espanyol hallar, ábrego, ajeno, ánsar, atar, asar, asechar, otoño, etc. i en portuguès achar, ábrego, alheio, ansar, atar, assar, asseitar, outono. Compareu ara amb la solució catalana: trobar, llebeig, estrany, oca, lligar, rostir, guaitar, tardor.
5.1.2. Les innovacions de l’hispano-portuguès, però, no han contribuït menys que el seu costat conservador a allunyar el català del que es considera típic d’Hispània. Limitant-nos a ètims llatins, observem les forces creadores de l’iberoromànic, que es permet AMARELLU, CARNARIU, CENTENU, *CINISIA, *CORATIONE, CORDARIU, CUMMATERCULA, MANEANA, MATURICATA, AD MINUTU, *NARICAE, (RES)NATA, ORDINIARE, SALIVATU,3 VOTA, d’on les solucions hispano-portugueses: amarillo-amarelo, carnero-carneiro, centeno-centeio, ceniza-cinza, corazón-coração, comadreja-[doninha], mañana-manhã, madrugada-madrugada, a menudo-a miudo, nariz-nariz, nada-nada, ordeñar-ordenhar, salvado-[farelos], boda-boda.
El català s’encara amb aquests resultats amb groc ‘jaune’ (< CROCU)4 [use el francès com a metallengua], sègol ‘seigle’ (< SECALE), cendra ‘cendre’ (< CINERE), cor ‘coeur’ (< COR), anyell ‘agneau’ (< AGNELLU), mustela ‘belette’ (< MUSTELA), matí ‘matin’ (< MATUTINU), matinada ‘petit matin’ (< MATUTINU + -ATA), sovint ‘souvent’ (< SUBINDE), nas ‘nez’ (< NASU), res ‘rien’ (< RES), munyir ‘traire’ (< MULGERE), segó ‘son’ (< SECUNDU), noces ‘noces’ (< NUPTIAE).
Citem-ne encara alguns exemples, escollits a l’atzar, que revelen una llatinitat diferent. Indiquem en primer lloc la base llatina de la paraula catalana, seguida de la base de les corresponents hispano-portugueses, després els resultats de les tres llengües hispàniques acompanyats de llur significació:
BATTUERE ~ TRIBULARE > batre - trillar/trilhar ‘battre le blé’
BRACA ~ UBER > braguer5 - ubre ‘pis’
COTONEU ~ MELIMELU > codony - membrillo/marmelo ‘coing’6
COLUMBA ~ PALUMBES > colom - paloma/pômbo ‘pigeon’
CUBARE ~ PULLU- > covar - empollar/[chocar] ‘couver’
GRANU- (o bé COMBOROS-) ~ VERRERE > agranar (o escombrar) -barrer/varrer ‘balayer’
FILATU ~ RETE > filat - red/rede ‘filet’
SCORTEA ~ CORTICEA > escorça - corteza/cortiça ‘écorce’
EXCORTICARE ~ *EXFOLLARE > escorxar - desollar/desfolar ‘écorcher’
FORMATICU ~ CASEU > formatge - queso/queijo ‘fromage’
MALE HABITU ~ INFIRMU > malalt - enfermo/enfermo (o doente) ‘malade’
MANTICA ~ FOLLIS > manxa - fuelle/fole ‘soufllet’
NITIDU ~ LIMPIDU > net - limpio/limpo ‘propre’
PARABOLARE ~ FABULARE > parlar - hablar/falar ‘parler’
PODIARE ~ SUBIRE > pujar - subir/subir ‘monter’7
MODIOLU (o RUBELLUM) ~ GEMMA > mujol (o rovell) - yema/gema ‘jaune d’oeuf’8
TROIA ~ PORCA > truja - puerca (o cerda)/porca ‘truie’
OCULU- ~ COLUMELLU > ullal - colmillo/colmilho ‘dent canine’9
Si l’allunyament del català respecte de l’espanyol resulta ací evident, l’acostament del portuguès a aquesta llengua no es pot discutir.
5.1.3. M’interessa deixar ben clar que sovint els diccionaris etimològics s’aconformen a assenyalar, per a una determinada base llatina, un nombre de reflexos francesos i italians; i, perquè les altres llengües d’Hispània manquen dels corresponents representants, obliden el català. Em limite a adduir-ne un exemple. El llat. CLASSICUM ‘so de trompeta’ (d’on el vulgar *CLASSUM) és la base de l’occit. ant. clas, fr. glais, glas (avui sonner le glas ‘tocar a morts’), it. chiasso ‘soroll, xivarri’. Es menysprea l’esment del cat. ant. clas, clasc, ben documentat en Dicc. Aguiló i DCVB, S.V., des dels primers textos. Afegiré aquest exemple valencià del 1344, que precisament fa referència a un moment d’unió espiritual de tots els regnes cristians d’Espanya:
los seyns e les campanes de la Seu e de tota la Ciutat, aprés que lo seyn del ladre haje sonat, toquen o sonen a gran clasc (publ. p. M. Dualde, Solidaridad de Valencia con las victorias cristianas del Salado y Algeciras, València, 1950, p. 79).
Convé assenyalar que, ateses les formes catalanes, la discussió sobre si calia partir de CLASSICU o de *CLASSU (vegeu REW, 1965; FEW, II, p. 746) resulta supèrflua.
5.2. Hi ha també uns altres elements de discrepància, a més del desajustament en l’elecció dels tipus lèxics d’origen llatí. Una cosa semblant s’esdevé amb els manlleus germànics. Com que l’element germànic –d’altra banda poc estudiat entre nosaltres–10 no exerceix a Espanya el mateix paper que a les Gàl·lies o a Itàlia, el tractarem ràpidament.11
5.2.1. Assenyalarem que sovint, allà on el català recorre a un terme d’aquest origen, l’espanyol i el portuguès solen romandre fidels al tipus llatí: amanir (aliñar - port. [temperar, aprontar]) ‘préparer, assaisonner’; esclatar (estallar - estalar) ‘éclater’; escuma (espuma - espuma) ‘écume’; estona (rato - [momento]) ‘un moment’; fang (cieno (o barro) - [barro]) ‘fange, boue’; galta (mejilla - [face]) ‘joue’; grípia (pesebre - perseve, ant.) ‘crèche’; lleig (feo - feio) ‘laid’; melsa (bazo - baço) ‘la rate’; òliba (lechuza - noitibó) ‘effraie, chouette’; rostir (asar - asar) ‘rôtir’.
5.2.2. També es dóna el cas contrari, i, allà on el català segueix fidel al llatí, l’espanyol i el portuguès poden adoptar un germanisme: bestiar (ganado - gado) ‘bétail’; filosa (rueca - roca) ‘quenouille’;12 pols (sien - [fontes]) ‘tempe’; traure (sacar - sacar) ‘tirer, sortir’.
5.2.3. Fins i tot pot succeir que, quan una determinada noció és expressada en tots dos dominis per lexemes germànics, aquests siguen llavors diferents. Per exemple, l’ocell que en llatí es denomina accipiter ‘épervier’ es designa mitjançant els germanismes esparver en català i gavilán en castellà, gaviao en portuguès.
~
5.2.4. També ocorre que el castellà tinga, contràriament al català, una solució diversa a la llatina i la germànica d’aquest. Així, el català expressa el concepte ‘dement’ avui mitjançant boig, però en l’edat mitjana conegué, a més, foll i orat. El primer és germànic (del gòt. bauths);13 els altres dos, llatins (FOLLE i AURATU). El castellà, amb el seu enigmàtic loco (cf. portg. louco), menysprea totes dues possibilitats.
5.3. Característica també del català sembla ésser la seua resistència als manlleus àrabs, els quals, com és ben sabut, constitueixen una part conspícua del lèxic castellà i portuguès. Heus-ne ací alguns exemples: agulla de cap (alfiler) ‘épingle’, baladre (adelfa) ‘laurier-rose’, bleda (acelga) ‘blette’, esquirol (ardilla) ‘écureuil’, fins (hasta) ‘jusque’, marmessor (albacea) ‘exécuteur testamentaire’, oli (aceite) ‘huile’, porc senglar (jabalí) ‘porc sanglier’, ramat (rebaño) ‘troupeau’. Les paraules equivalents portugueses coincideixen, per regla general, amb les castellanes: adelfa, acelga, [esquilo], até, albaceia, azeite, javali, rebanho.
La meua prudent formulació («sembla ésser») es deu a les exageracions o simplificacions sobre la suposada falta de lèxic català d’origen àrab. Heinrich Kuen (ZRPh, LXXXII, 1967, p. 205), per exemple, exagera en afirmar que els arabismes de l’espanyol aceite, aceituna, alfombra, almazara, almohada, aldaba, albañil, ataúd, aldea, fulano i hasta no tenen correspondència en català. La mera existència de mots com balda, taüt, aldea o aldeia, almàssera, mostren que el problema és més complex. És clar que –i una altra vegada ho comprovem ací– no es pot comparar la situació catalana amb la portuguesa.14 L’occident peninsular, d’acord amb el centre, diu: azeite, azeitona, alfombra, aldrava, alvanel, ataúde, aldeia, fulano/fuão, até; però, d’ací a negar la gran importància de l’arabisme en català hi ha un bon tros.
5.3.1. Tot reconeixent la possible superioritat numèrica de lexemes d’origen àrab en espanyol, considere que és convenient tenir en compte, quan ens ocupem dels arabismes catalans, els factors següents:
a) Un mateix ètim àrab viu en català i en espanyol: aljub - aljibe.
b) Ètims àrabs diversos serveixen en ambdues llengües per expressar la mateixa noció: rajola - azulejo.
c) Existència d’un arabisme en espanyol enfront d’una altra solució catalana: baladre - adelfa.
d) Existència d’un arabisme en català i d’una altra solució en espanyol (aquest cas és força estrany); vegeu el cat. ant. atzebib ‘panses’,15 l’àrea del qual no sembla haver ultrapassat Aragó.
e) Distribució geogràfica dels arabismes catalans: cat. merid. tramús - esp. altramuz, però cat. sept. llobí.16
f) La dimensió cronològica ha canviat l’aspecte: cat. ginesta - esp. ant. hiniesta, però esp. retama. El cas invers: un arabisme català com ara matalaf, matalàs, que tenia en l’edat mitjana exacta correspondència etimològica en el cast. almadraque, s’afronta, amb el temps, amb una solució d’un origen diferent: colchón.
g) Problemes de semàntica, en connexió també amb l’apartat anterior: cat. ant. nora - esp. noria o añora, però avui sénia o sínia, que en realitat correspon a l’arabisme esp. aceña ‘molí de farina’, port. azenha.
h) Els casos dels arabismes «secundaris». Per exemple, el ll. GYPSUM viu en esp. yeso i en cat. guix. Però, al seu costat, el cat. merid. coneix algeps (la isoglossa lèxica abraça també l’aragonès: algepz).17
i) Existència en una mateixa regió de sinònims, un dels quals és de nissaga àrab i l’altre no ho és. Així, en la redacció dels Furs de València, del segle XIII, tenim parells sinonímics com rambla o areny, guix o algepç.18
5.3.2. Per acabar em permet d’insistir, amb una mostra, en el fet que resta encara molt per estudiar en el camp de l’arabisme català.19 La documentació utilitzada fins ara és incompleta. L’esp. almofrej és documentat, segons el DCEC, S.V., a partir de Nebrija (cap al 1495); per al català almofrex, el Diccionari Aguiló, seguit pel DCVB, S.V., n’addueix un sol cas del 1472 (anterior, doncs, a l’espanyol, encara que això no significa res). En realitat, aquest exemple del segle XV és l’últim d’una sèrie d’esments que comença el 1058 i que continua al llarg dels segles XIII i XIV.20
Avui en dia cal tenir present l’arrelament dels arabismes (en sensible retirada, ja que molts objectes concrets que aquests designen han caigut en desús)21 i llur distribució geogràfica: de la mateixa manera com a Burgos o a la muntanya de Santander són menys abundosos que no a Andalusia, també als Pallars o a l’Empordà són menys escassos que no a Mallorca i a València (el mateix podem dir, respecte dels arabismes portuguesos, de la regió del Minho enfront de l’Algarve).22
5.4. El conjunt d’aquests trets contrastats (diferent llatinitat, intensitat diversa dels superestrats germànic i àrab) serveix per allunyar l’una de l’altra aquestes llengües. El català té un aire de família amb la resta de la Romània. El romanista no hispanista no es troba davant aquest idioma tan desorientat com davant l’espanyol o el portuguès.23
Diríem, fins i tot, que els reajustaments moderns del lèxic espanyol contribueixen encara a l’allunyament. Les innovacions castellanes del tipus retama, rodilla, ventana, que han triomfat en època relativament recent sobre hiniesta, hinojo, hiniestra, accentuen , si més no, aquest distanciament (cat. ginesta, genoll i finestra).24 I certes reaccions del català mateix –que ha abandonat detràs (esp. detrás) en benefici de darrere, carçre (esp. cárcel) per presó, enadir (esp. añadir) per afegir, neula (esp. niebla) per boira, sútzeu (esp. sucio) per brut– no fan sinó eixamplar la distància que hi ha entre aquestes dues llengües romàniques.25
1. Sobre el llatí d’Espanya, vegeu els treballs de Jole Scudieri, «Considerazioni sul latino di Spagna del sécolo IV», en Cultura Neolatina, XXIX, 1969, pp. 126-158, i els d’Antonio Tovar, «Séneca y el latín de España», en Serta Romanica, Fest- schrift für Gerhard Rohlfs zum 75. Geburtstag, Tübingen, 1963, pp. 133-139; «Catón y el latín de Hispania», en Philologische Studien für Joseph M. Piel, Heidelberg, 1969, pp. 201-203; «Lucilio y el latín de España», en Studi linguistici in onore di Vittore Pisani, Brescia, 1969, pp. 1019-1031.
2. [No vaig gens en la línia dels qui volen apreciar en l’italià un acostament major al llatí que en l’espanyol o el francès, etc. Vegeu sobre això, entre altres, Arnulf Stefanelli,«Dal lessico latino al lessico italiano», dins Linguistica, XXXI, 1991, pp. 177-184; «Sprechsprachliche Universalien in protoromanischen Vulgärlatein. Lexikon und Semantik», dins Actes du IIIème Colloque international sur le latin vulgaire et tardif, Tübingen, Niemeyer, 1992, pp. 347-357].
3. Quan vaig redactar aquest apartat estava convençut que l’esp. salvado era una innovació lèxica que tenia l’origen en el verb SALVARE. Ara crec haver demostrat que es tracta d’un terme SALIVATUM, emprat per autors llatins com ara Plini, Col·lumela, Pal·ladi. Vegeu el meu article «Latin SALIVATUM > espagnol salvado et une explication de Nebrija», en Mémorial Pierre Gardette, RLiR, 38, 1974, pp. 95-105 [reproduït amb algunes observacions pertinents a Español y catalán, pp. 101-113].
4. En una carta llatino-catalana del 1069, procedent de l’Urgell, es parla d’un feltro amarello. Com diuen bé els redactors del GMLC, S.V. amarello, aquest mot no ha deixat rastre en el domini català. Feltro amarello sembla ésser el nom del producte que havia d’importar-se de l’Espanya musulmana.
5. El DCEC, IV, p. 642 (vegeu també ib., p. 1088), voldria veure en el cat. braguer un «derivado colectivo romance de un cat. preliterario *ubre, resultado regular del neutro latino UBER, con trasposición temprana de la R»; seria, doncs, un *lúbreguer > *lo breguer i no un braguer < BRACA.– Aquesta opinió és insostenible, perquè això comportaria que l’arag. braguero i l’occit. braguier són catalanismes. Una simple ullada a les formes gascones i llenguadocianes (cf. ALEG, mapa 516; ALF, mapa 1020) fa veure que no és aquest el cas. Preneu, a més, en consideració el fr. braie «partie graisseuse située en arrière du pis de la vache» i Gers bragos «poitrine, mamelle, ventre» (FEW, I, p. 481b); sobretot s’esvairà qualsevol dubte si considerem la resposta al punt 275 (Castiglione d’Adda, prov. de Milà, a la plana del Po) la brága d’la vaka (AIS, VI, mapa 1056: «La poppa»).– El tipus lèxic apareix també al Ticino: així, a Sonvico quela manza la gh’a giú na bèla braga ‘quella manza mette per la prima volta le poppe’. A Bendretto la brèa és sinònim de u péts, i el camperol, per ponderar l’excel·lència d’una vaca, dirà: l’a sott na bèla brèa ‘ha una bella mamella’. Ací mateix, quan el braguer s’infla a causa de la imminència del part, parlen de braè, infinitiu que representa una base *BRACARE. Vegeu Ottavio Lurati, Terminologia e usi pastorizi di val Bedretto, Basilea, 1968, pp. 27, 47 i 159 («Publicazioni della Società svizzera per le tradizioni popolari», vol. 48) [En el DECat, II, p. 188, S.V. braga, Coromines roman fidel a la seua curiosa doctrina].
6. Cf. V. Leimgruber, ER, XIII, 1963-68, pp. 75-79. Hi ha a Catalunya el topònim Marmellà o Marmellar, que Coromines (Estudis de toponímia catalana, i, Barcelona, 1965, p. 18) considera derivat de MELLIMELLARE, mentre que la Sra. Leimgruber pensa que la -r final hi és mera grafia. Sense prendre posició quant a l’etimologia, diré que el topònim Marmellar, amb -r final, apareix el 1395 (EUC, XV, 1930, p. 62).
7. Cf. A. Badia, Romania. Festschrift für Gerhard Rohlfs, Halle a. Saale, 1958, pp. 14-25.
8. La denominació catalana antiga era mujol (vegeu la meua nota en Weltoffene Romanistik, Festschrift für A. Kuhn, Innsbruck, 1963, pp. 337-338). El terme rovell és una innovació, que va arrelar en tot el català continental a partir del segle XIV; a les Balears en diuen vermell, usat, per cert, també per Bernat Metge, que era barceloní. Vegeu la prohibió de les Regles d’esquivar: «mujol per dir vermell o rovell d’ou» (núm. 182) [cf. Problemes, pp. 227-235].
9. Ullal és una solució que ve del nord (cf. BDC, VI, 1918, mapa 9); la mateixa metàfora es troba en diversos parlars occitans (FEW, VII, p. 313b), cf. també fr. dent oeillère, alem. Augenzahn [cf Nebrija-Busa, p. 24].– A València i a Mallorca en diuen clau < CLAVUM (Veny I, p. 123; [Nebrija-Busa, p. 32, nota 68]), però a València, per terres del Maestrat, tinc recollida la forma colomello, que podria ésser un mossarabisme, relacionable amb el comello enregistrat pel DCVB a la Menescalia de Dieç. O bé, serà un simple castellanisme? [M’incline per aquesta darrera solució; vegeu a sant Vicent en Schib, Vocabulari, S.V. colomillo i colomellada].
10. Si exceptuem l’article de Coromines, «D’alguns germanismes típics del català», en Mélanges Mario Roques, IV, pp. 27-52, que tracta els mots bare, boig, òliba, estona. Aquest investigador es va ocupar també de topònims d’origen germànic en Misc. Fabra, pp. 108-132 (reproduït ara en Estudis de toponímia catalana, I, pp. 31-65) [vegeu els articles del seu DECat]; tingueu en compte J. Piel, en VII Congreso, II, pp. 797-809.
11. No distingesc entre elements gòtics primerencs i els d’importació franca.
12. El Sr. Rohlfs suposa una formació prov. ant. «roca filosa ‘roca avec laquelle on file’, so genannt zur Unterscheidung von prov. roca ‘Felsen’ (roca pedrosa?)» (Rom. Sprachgeographie, p. 127, § 85), i, en nota, qualifica l’opinió d’un col·lega seu «als eine phantastische und irreale Spekulation» (ib.). El fet cert i esbrinat és que el substantiu a què qualifica filosa és conolla, del qual posseïm testimonis ja al segle XI (cf. GMLC, S.V.).
13. Vegeu l’estudi dels Mélanges Mario Roques citat a la n. 9.
14. H. Lautensach, Maurische Züge im geographischen Bild der Iberischen Halbinsel, Bonn, 1960, pp. 22 i 87, afirma paradoxalment que la freqüència dels trets islàmics minva de sud a nord i d’est a oest. Encara que no acceptem les afirmacions simplificadores d’H. Kuen, cal no caure en l’altre extrem [cf. Problemes, pp. 170-172].
15. Cf. DCEC i Dicc. Hist. RAE, S.V. acebibe, [Epistolari València, núm. 73.23: azebib].
16. L’exemple adduït mostra una implantació de l’arabisme al sud. També tinguem present la distribució d’aquests elements a les terres meridionals: si tafona ‘molí d’oli’ sembla ésser exclusiu de Mallorca, en canvi sut o assut ‘presa, resclosa’ no deu haver ultrapassat, a jutjar per la documentació antiga i moderna, els límits de València i de Tortosa.[És alliçonador comprovar la situació dels arabismes a Portugal, estudiats, entre altres, per Luís F. Lindley Cintra, Estudos de Dialectologia Portuguesa, Lisboa, Sá da Costa, 1983, pp. 55-94, obra que conté un apèndix d’Orlando Ribeiro,« A propósito de áreas lexicais no território português», pp. 165-199; vegeu també José Manuel Feio, «Arabismos e diferenciações dialectais en documentos portugueses do século XIII», en Actes du XVIIème Congrés de Linguistique et de Philologie romanes, Aix-en-Provence 1983, vol III, 309-318].
17. Vegeu FT, S.V. algepz; A. Badia, El habla del valle de Bielsa, S.V. argez.
18. ENC, núm. 101, pp. 62, 142 i 144.
19. Fins ara posseïm només l’article de Coromines, «Mots catalans d’origen aràbic», en BDC, XXIV, 1936, pp. 1-81 i 286-288. En canvi, en el llibret de M. Sanchis Guarner, Introducción, s’hi han esmunyit algunes inexactituds: poc sembla que tinguen a veure amb «palabras valencianas de origen árabe» mots com ara aixeta, marsapà, flassada (p. 86), per posar-ne unes mostres [Els estudis generals de F. Corrientes en el camp hispànic també tindran repercussió en l’àmbit del català].
20. A l’exemple del 1058 adduït pel GMLC, S.V. almofrex, afegiu: any 1261, «adobar l’almufrex» (F. Soldevila, Pere el Gran, Barcelona, 1956, III, p. 445, doc. núm. 7); any 1313, «duo almufrexia» (AA, III, p. 243 i «duobus almofreix» (ibidem, p. 246); any 1410, «Item. iiii. almofrexes cubertes de drap vermey squinsat» (Inventari del rei Martí, en RH, XII, p. 556, núm. 1644). Vegeu Jaime vida fam., I, p. 73.– Ja redactada aquesta nota, trobe un castellà almofrej en la relació dels béns deixats per doña Mencía Enríquez, duquessa d’Albuquerque, finada el 1479 (A. Castro, La realidad histórica de España, 4a ed., México, 1971, p. 215; VI).
21. Per exemple, per tornar al cas citat en la nota anterior, ¿quin parlant culte portuguès, castellà o català sap que almofreixe, almofrej, almofrex és una funda per dur el llit quan es viatja?
22. Vegeu el triomf del septentrional pedreiro ‘paleta, obrer de vila’, enfront de l’arabisme alvanel, limitat al portuguès meridional. Cf. Pötters, pp. 192-193.
23. Enraone des d’una perspectiva centreuropea. Els estudis de filologia romànica es basen (o fins fa poc es basaven fonamentalment) en el francès, que se’n duu la part del lleó. Tradicionalment s’estudiava o s’estudia l’italià. Doncs bé, tots els romanistes que posseeixen aquesta formació quan s’encaren amb l’espanyol se senten desorientats. En canvi, el contacte amb el català s’estableix ràpidament. Parle per experiència. És clar que no és només el lèxic que hi entra en joc.
24. Unes altres vegades, l’existència del tipus lèxic en ambdues llengües no suposa automàticament comunitat. Així, l’esp. cañivete no correspon al cat. ganivet: el corresponent exacte és cuchillo. El mateix cas es dóna si considerem la noció ‘lumière’: llum és luz, malgrat que el correlat etimològic espanyol siga lumbre; el cat. lluu (< LUCE) no va ultrapassar els límits del segle XIV.– Hi ha uns altres casos en els quals la semblança formal (i qui sap si l’etimologia idèntica) amaguen realitats diverses: el cat. amagar significa ‘ocultar’ mentre que aquest verb en castellà té el sentit de ‘deixar veure la intenció o disposició d’executar alguna cosa’. Compareu també els significats divergents d’enconar.
25. Sobre efectes diacrònics tracte més àmpliament en el capítol 8.
