Читать книгу El lèxic català dins la Romània - Germà Colón Domènech - Страница 12

4. UN CAMP SEMÀNTIC

4.1. Cal reconèixer que les observacions que acabem de fer es refereixen a un conjunt de lexemes escollits objectivament (escollits per Jud amb una altra finalitat, no per mi), però sense relació orgànica entre si.

Si analitzàvem un camp semàntic determinat, potser el resultat seria diferent. Vaig fer, doncs, diversos sondeigs amb térmens relatius a unes altres esferes del vocabulari: les parts del cos, les malalties, l’agricultura, els accidents del terreny, els fenòmens atmosfèrics, etc. Sempre vaig arribar a la mateixa conclusió: un predomini clar de tipus lèxics «gal·loromànics», al costat de certes coincidències amb l’«iberoromànic» i d’algunes denominacions autòctones.

4.1.1. Examinarem ara un d’aquests conjunts estructurats de nocions: el dels noms de parentiu. Té l’avantatge d’ésser prou reduït en nombre i de posseir un model llatí al qual les llengües romàniques romanen fidels de manera general, especialment en allò que fa a les denominacions del parentiu primari. Potser es podria objectar que la noció de parentiu no respon a una realitat lingüística, sinó que la seua expressió està condicionada per factors sociològics i històrics. Tanmateix, com que el nostre punt de partida són els fets lingüístics llatins i el seu resultat en els idiomes romànics, considerem totalment legítima la seua anàlisi.¹ Heus-ne ací la llista:²

4.1.2. Vegem-ne, en primer lloc, les designacions dels ‘petitsenfants’ i en acabant la dels ‘neveux’. El català adoptà per a la primera la solució hispànica, que coneixen també diversos parlars occitans: NEPTA (en comptes de NEPTIS) > néta va servir per formar un masculí nét ‘petit-fils’ (cf. esp. nieta/nieto).³ Al contrari, per a ‘neveux’, el català no va seguir les innovacions de la Hispània i mantingué NEPOS, en concordància amb el gal·loromànic; com que aquella llengua, però, desconeix, en térmens generals, la distinció entre cas recte i oblicu, només té el resultat de l’acusatiu NEPOTEM > nebot, i d’ací el femení neboda. Aquesta solució per a ‘neveu, nièce’ és també la dels parlars occitans de l’oest del Roine (en el provençal escrit s’imposaren els representants de NEPTIA, cf. fr. nièce).⁴ L’iberoromànic, des de molt d’hora, havia renunciat a NEPOS i havia acudit a SOBRINUS, ètim que no ha deixat rastre en català.⁵

4.1.3. La innovació PRIMUS per a ‘cousin’, pròpia de l’iberoromànic, no la comparteix el català, que en diu cosí.⁶

4.1.4. En el sentit de ‘el pare i la mare’ (és a dir, fr. les parents, it. i genitori), el català coneix el plural o dual pares (diga el que diga Meyer-Lübke, Das Katalanische, p. 122), que trobem des de l’època medieval (doc. del 1330 en el DCVB). Concorda, doncs, amb l’esp. padres, portg. pais, mentre que aquesta significació és raríssima a les Gàl·lies.⁷

4.1.5. Per al ll. FRATER i SOROR el català fa servir avui per tot arreu germà i germana, d’acord en aquest punt amb l’iberoromànic.⁸ Aquestes formes ja es troben a l’edat mitjana, però llavors comparteixen el terreny amb frare i sor. No tenim cap estudi conscienciós sobre el combat que aquestes denominacions van lliurar entre si, però crec poder afirmar que als segles XIII i XIV, si més no als textos jurídics que exclouen qualsevol vacil·lació, frare i sor eren més freqüents que no germà i germana.⁹ La necessitat de subratllar el parentiu espiritual i, en particular, el caràcter més homogeni del parell germà/ germana van contribuir al triomf de GERMANUS.¹⁰

4.1.6. Per a la denominació de ‘jumeaux’, tenim un terme bessó, també arrelat a les Gàl·lies, sobretot en occità,¹¹ i desconegut a la resta de la Península Ibèrica.

4.1.7. Si per a ‘grand-père’, ‘grand-mère’ el català avi, àvia es col·loca al costat de l’occità i aquesta afinitat va fins a tenir en comú la innovació PATRINUS,¹² el parell oncle, tia per a ‘oncle’ i ‘tante’ mostra ben clarament la situació particular del català: va mà a mà amb el gal·loromànic per al masculí oncle (< AVUNCULUS, en realitat ‘germà de la mare’), però no coneix AMITA per al femení i en diu tia (theia) amb la resta de l’iberoromànic.¹³ Afegim-hi, a més, que l’esp. tío ha passat recentment al català; especialment hi ha arrelat la forma hipocorística tiet.¹⁴

4.1.8. En la família política, una innovació catalana digna de ressenyar-se és la de jove s. f. ‘bru’ (< JUVENIS), que trobem així mateix en alguns parlars occitans.¹⁵

4.1.9. Per a les relacions de parentiu que el llatí expressava amb vitricus/noverca i privignus/privigna, el català, com els seus veïns del nord i de l’oest, va acudir a formacions mitjançant el sufix pejoratiu -aster. Assenyalem que no participa en la composició ANTENATUS (cf. gr. ),¹⁶ que trobem en espanyol i en portuguès (alnado, antenado; enteado).¹⁷

4.1.10. El parentiu espiritual que es contrau amb el bateig ens reserva la creació de padrina;¹⁸ gràcies a això, el català esquiva l’homonímia amb madrina ‘llevadora’.¹⁹ A més, en un nou cas, va una altra vegada amb les Gàl·lies, on els diminutius FILIOLUS, FILIOLA van prendre la significació de ‘Patenkinder’ (cf. FEW, III, p. 520b); l’espanyol i el portuguès van servir-se dels derivats de FILIUS: ahijado, afilhado.²⁰

4.2. Fet i fet, es pot assenyalar que, dels 36 tipus lexicològics catalans, n’hem de deixar de banda 15, els quals són comuns tant a les llengües d’Hispània com a les de les Gàl·lies (pare, mare, fill, filla, sogre, sogra, gendre, nora, cunyat, cunyada, padrastre, madrastra, fillastre, fillastra, padrí). Entre els 22 que en queden, dos són privatius del català: jove ‘bru’ i padrina ‘marraine’. En sis casos, el català concorda amb la Iberoromània (pares, germà, germana, nét, néta, tia), encara que alguns d’aquests mots hagen deixat empremta en occità (neta, tia). En els 13 últims casos, el català s’acosta a la Gal·loromània, en especial als parlars meridionals (bessó, frare, sor, avi, àvia, padrí, oncle, cosí, cosina, nebot, neboda, fillol, fillola). Des del punt de vista sincrònic, tanmateix, hem de prescindir de frare i sor, que van sucumbir davant germà, germana. També oncle es veu amenaçat pel castellanisme tio, que té l’avantatge de poder recolzar-se en el femení tia.²¹

4.2.1. Així doncs,una volta més les afinitats del lèxic català amb el de la Gal·loromània són evidents i en això els partidaris del «gal·loromanisme» d’aquesta llengua duien tota la raó; únicament i exclusivament prejudicis d’índole extralingüística impedeixen de reconèixer-ho.

Que una llengua romànica situada a la Península Ibèrica siga una llengua iberoromànica, geogràficament sí. Situar-la, però, per aquesta raó, en el mateix pla lingüístic i en particular lèxic que el castellà o el portuguès, ja no.

Pel seu lèxic, el català coincideix la majoria de les vegades amb les solucions de les Gàl·lies, i no tant amb les d’Hispània.

Tampoc no trobe gaire feliç la metàfora de la «llengua pont», que podria convenir a qualsevol llengua en relació amb les veïnes, sempre que siguen del mateix grup lingüístic. Per què, llavors, no parlar de l’occità com a pont entre el francès i el català, o de l’espanyol entre el català i el portuguès? També podria ser pont l’aragonès entre el català i el castellà, i el castellà entre l’aragonès i el lleonès.²²

1. La terminologia del parentiu en indoeuropeu ha estat estudiada per Émile Benveniste, Le vocabulaire des institutions indoeuropéennes, Paris, Les Éditions de Minuit [1969], I, pp. 103-276.

2. Ens servim metalingüísticament del francès per indicar el concepte o significat.

3. FEW, VII, p. 96b, S.V. nepta.

4. Aebischer, Parenté, pp. 19-21; FEW, VII, pp. 94b-95a, S.V. nepos; cf. també ib., pp. 96-97, S.V. neptia.

5. Que en el domini hispànic les coses també van ésser bastant complicades, ens ho demostra l’aragonès ant. sobrino ‘petit-fils’ (cf. Tóp. Hesp., I, p. 220). Vegeu la curiosa vacil·lació d’Antoni Canals en traduir el següent passatge: «honos filiis Gracchi et nepotibus Africani defuit» per «la honor… defallí als fills de Gracco, qui foren nebots o néts de l’Africà» (Valeri Màximo, II, p. 110 = llib. VI, III, Id).

6. Es coneix també l’expressió cosí prim; vegeu DCVB, VIII, p. 873b, i DCEC, IV, p. 1006b. Prescindesc de denominacions com ara cormano ‘cosí’, que no existeixen en català. Vegeu infra, § 7.1, n. 3.

7. FEW, VIII, p. 8 i n. 2; ib., VII, p. 644 i n. 8. Ja H. Kuen, ZRPh, LII, 1932, p. 499, havia assenyalat l’existència en català de els pares. A propòsit del dual ll. PATRES, vegeu M. Bassols de Climent, Sintaxis histórica de la lengua latina, I, Barcelona, CSIC, 1945, p. 87.

8. Cf. supra, § 3.

9. Vet ací un passatge dels Furs de València (VI-V-3), text que data de l’època de Jaume I (darreries del s. XIII), segons el manuscrit B copiat el 1329: «En la linya col·lateral, ço és transversal, és lo primer grau frare e sor, e.l segon grau és fill o filla de frare o de sor, e oncle e tia mayor, ço és frare e sor d’avi e d’àvia, e.l quart grau és besnét e besnéta de frare e de sor o frare e sor de besavi o de besàvia, e.l quint grau és tresnét o tresnéta de frare o de sor e frare o sor de tresavi o de tresàvia, e axí dels altres qui.s seguexen d’aquí enant».

10. Aebischer, Parenté, pp. 14-16, d’acord amb la seua manera de veure en el català una llengua purament receptora, creu que: «l’entrée de germà, germana dans le lexique catalan est un phénomène relativement récent, provoqué par les multiples rapports qui, au moyen âge, ont uni Barcelone à l’Aragon, et, de ce fait, au reste de l’Espagne». Aquest investigador cita un sol exemple tret del Liber Feudorum Major: «ad mea ermana dopna Iusiana comitissa de Impuries» (any 1178), el qual procedeix, tanmateix, del monestir de Santa María de Casbas (Osca). Si la seua opinió és exacta, hauríem de tenir en català una cosa així com ara *ermà/*ermana en lloc de germà/germana, sobretot perquè el manlleu és «relativement récent».

11. Cf. FEW, I, pp. 383-384, on s’indica la irradiació del cat. bessó/bessons en aragonès i en sicilià.

12. FEW, VII, p. 22 i n. 3; DCVB, S.V. padrí; Veny I, pp. 115-116, § 15; ALPI, mapa 8. A Suïssa sorgeix el tipus major, majora per a ‘avi’, ‘àvia’.

13. El ll. tia, el trobem el 1080 a Catalunya. Aebischer, Parenté, p. 17, suposa que degué existir un cat. *anda. Això no obstant, el seu exemple d’amita del 1128 només reflecteix l’ús llatí. A Catalunya no sembla haver arrelat anda com en provençal. Vegeu la nota següent.

14. Un pas endarrere representa, pel que fa a la part catalana, el treball de Karl Neubert, Die Bezeichnungen von Tante und Onkel in den romanischen Sprachen, Diss. Erlagen, 1969, p. 372. La documentació històrica emprada per Aebischer en el seu estudi dels Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa (1936), base de les observacions de Neubert, resulta totalment insuficient. Aquest s’hauria pogut prendre la molèstia d’obrir, si més no, el DCVB (S.V. tia), per trobar-ne exemples més antics. Vegeu el parell oncle-tia en l’exemple dels Furs de València (nota 9). Insistim que tia és la vella denominació catalana.– Per a la vida precària de tia en occità, vegeu Blochwitz en ZRPh, LXXIX, 1963, p. 84. Consulteu, a més, Bonfante, pp. 46-59.– En un document adreçat el 1432 pel comte de Foix als consellers de Barcelona, aquest empra les formes tia i may ‘mare’: «nostra tia la comtessa de Pallars, may del comte de Pallars», en J. Miret i Sans, Investigación histórica sobre el Vizcondado de Castellbó, Barcelona, 1900, p. 309. Serà un catalanisme? Per al problema general romànic, vegeu Roy Harris, «The Semantic Prehistory of the Romance Progeny of Latin Avunculus-Amita», en Romance Notes, VII, 1965, pp. 95-100.

15. RLaR, XXVI, p. 55; FEW, V, p. 93a.

16. Friedich Diez, Romanische Wortschöpfung, Bonn, 1875, p. 39.

17. Prefigurats en Isidor, Etym., XI, VI, 21.

18. L’exemple més antic de padrina adduït pel DCVB (S.V. padrí) és del Blanquerna de Ramon Llull, però aquest text pertany a la reelaboració de Bonllavi (València, 1521). La primera documentació que jo en posseesc no és tampoc gaire primerenca: Somni de Joan Joan, imprès a València el 1497 (CSV, p. 142, v. 1728); després, en el Partinobles, que és una traducció del castellà, impresa a Tarragona el 1588 (ed. Miquel i Planas, p. 123).

19. La primera vegada que el trobe és en la Cròn. Pere, p. 52, § 40.9: «nasquem tan feble e tan exaquiós que no.s pensaven les madrines… que poguéssem viure»; després, el 1376, en una carta del duc de Girona, futur Joan I: «na Ramoneta, madrina de nostra cara companyona la duquessa» (Roca, Johan, p. 83). N’abunden les citacions i en general es tracta d’exemples valencians: a la documentació del DCVB podem afegir: any 1380, Rubió, Docs. Cult., II, p. 170, n. 1; any 1398, AIEC, IV, 1911-1912, p. 126, doc. núm. 85; any 1564, a Taraçona, Institucions dels Furs, p. 13. Fins i tot en l’aragonès cancelleresc trobem madrina en aquests dos passatges del 1381, que cite per si es tractava d’una isoglossa més que no d’un calc. El primogènit d’Aragó escriu a la reina de Castella «que la dita Duquessa ha menester Na Bonanada madrina, la qual yes en servicio vuestro» (Roca, Johan, p. 126), mentre que aquesta duquessa, quan s’adreça al seu cunyat, li adverteix: «vos sabedes que nos a present havemos buena madrina e bien apta en su oficio e per consiguient no ende havemos menester otra» (Ibidem). Sinònims de la nostra paraula són llevadora i comare (cf. Veny I, pp. 110-111).

20. Aebischer, Parenté, pp. 23-24, assenyala en un document de l’any 1002 del Cartulari de Sant Cugat del Vallès (ed. Rius, II, p. 25, doc. núm. 377) la menció de filiatus i filiata i, fidel al seu costum, suposa que aquestes eren «les dénominations locales des ‘filleuls’ antérieurement à l’arrivée du fillol, forme catalanisée du filhol provençal». Després de llegir el document, no estic tan segur que es tracte de fillols de bateigs; potser siguen fills adoptius, que encara es diuen afillats en català, com en l’edat mitjana (vegeu DCVB, S.V.); el següent passatge sembla confirmar el meu punt de vista: «Et faciatis carta ad filiato meo nomine Petro, quod emi ad portam civitatis Barchinonam, de ipsa vinea qui est ad Palatio Avozido» (ed. Rius, II, p. 25). I, encara que suposem que la interpretació ‘fillol’ hi fos l’exacta, no es pot traure interpretacions de tant d’abast com fa ara Aebischer. No tot allò que es troba en les cartes escrites en llatí reflecteix un ús de l’idioma vulgar; potser en romanç en deien fillol i en escriure en llatí van considerar més correcte o elegant de posar filiatus. Insistesc, a més, en el fet que l’única cosa que es troba en la llengua, des de sempre, és fillol, i que el que s’ha trobat, una mica a l’atzar, en un sol document no permet deduir conseqüències de caire estratigràfic.– L’abundància d’accepcions figurades de fillol i fillola sembla excloure una procedència estrangera.

21. En cat. ant., al costat d’oncle apareix amb freqüència la forma avoncle, de la qual són variants modernes blonco i conco. De tio, no en conec documentació anterior al segle XIX.[Un exemple valencià isolat i poc representatiu del 1668 a Ferrando, Certàmens, p. 1054].

22. Portant a l’extrem aquest procediment, acabaríem negant l’existència de les llengües. És el que li ocorria a Paul Meyer quan s’oposava, per les raons últimes que foren, a considerar que hi havia una frontera entre les llengües d’oc i d’oil: sempre hi havia un pont, una transició, mai no una frontera.