Читать книгу El lèxic català dins la Romània - Germà Colón Domènech - Страница 9
Оглавление1.1. Dues són les actituds dels estudiosos quan s’encaren amb el lèxic català. La dels qui consideren que s’inscriu en el conjunt del cabal hispànic amb alguna que altra desviació de poca entitat, i la d’aquells qui hi veuen un parentiu molt accentuat amb el lèxic provençal o occità.
1.2. En pronunciar el seu discurs de recepció en la Real Academia Española, Antonio Tovar apuntava el caràcter arcaïtzant del lèxic hispànic d’origen llatí i recordava que «se han señalado como arcaísmos de los dialectos románicos de Hispania: oír, hermoso, mesa, comer, feo, heder, enfermo, ir, malo, madera, mujer, preguntar, querer (en los dos sentidos de amo y uolo), trigo, barrer, pedir, ciego, cojo, casos bien conocidos en que el esp. y el port., no siempre acompañados del cat., mantienen un latín más antiguo que los otros dialectos románicos».1
Fet i fet, per atenir-nos únicament a l’incís «no siempre acompañados del cat.», convé de fer notar que no apareix en aquesta llista cap arcaisme hispànic que ho siga també propi del català. La llista de Tovar seria en aquesta llengua: bell, taula, menjar, lleig, pudir, malalt, anar, fusta, dona, demanar, voler, blat, escombrar (o agranar), ranc. Prescindesc dels reflexos d’ AUDIRE, CAECUS i MALUS, que viuen en gairebé totes les llengües romàniques (cf. REW, FEW). El cat. coix (cat. ant. coixo, encara dialectal) és un manlleu de l’esp. cojo.2 Aquesta petita prova ja ens mostra que el problema és mes complex que no ho semblaria en un principi.
1.2.1. Els qui han insistit, durant els darrers cinquanta anys, en l’ afinitat lèxica entre el provençal i el català, ho han fet moguts per l’interès a prendre partit en una querella: la de la pertinença de la llengua catalana a la Gal·loromània o a la Iberoromània. El famós i fals problema, conegut sota el títol de «subagrupació romànica del català», s’ha tractat quasi sempre amb arguments lèxics. No ens cal parlar ací de la polèmica,3 però sí que convé exposar la manera d’argumentar dels contrincants.
Amb el criteri lèxic n’hi havia prou, en especial per als «gal·loromanistes». En un altre ordre de coses, aquests, més o menys conscientment, consideraven el rerefons històric a què hem al·ludit en començar aquest llibre. Ètims com AVUNCULUS, POMA, CAMBA, BULLIRE, MANDUCARE, ADRIPARE, TROPARE, FORMATICUM, que són en català respectivament oncle, poma, cama, bullir, menjar, arribar, trobar, formatge (compareu amb el francès oncle, pomme, jambe, bouillir, manger, arriver, trouver, fromage), autoritzaven a alguns lingüistes a col·locar el català en l’òrbita gal·loromànica, ja que l’espanyol en diu: tío, manzana, pierna, hervir, comer, llegar, hallar, queso. Uns altres lexemes, però, com són apagar, callar, despertar, matar, la base etimològica dels quals coincideix amb la de l’espanyol (cf. esp. apagar, callar, despertar, matar) i s’oposa a la del francès (cf. fr. éteindre, taire, éveiller, tuer), eren molt benvingudes per als qui veien en el català una llengua iberoromànica.
La polèmica va començar, amb aquests arguments, allà pel 1925, quan Meyer-Lübke publicà el seu llibre Das Katalanische.4 No es pot dir que s’haja acabat. Gerhard Rohlfs, en una caracterització general del lèxic de la Romània,5 arriba a la seua provocadora conclusió: «el català és essencialment una «dépendance» del provençal».6
1.3. Aquest procediment és excessivament fàcil i amb una miqueta de picardia es pot arribar a qualsevol conclusió. El lèxic català s’hi presta.7 Si ens limitem a assenyalar, per exemple, que per al concepte ‘assaciat’, el català posseeix el mot fart, de FARCTUS, va, sens dubte, amb l’iberoromànic, el qual té harto en espanyol o farto en portuguès; amb això, però, no hem dit més que una veritat a mitges, ja que el català també coneix sadoll,8 derivat de SATULLUS; tenim llavors un parentiu amb l’occità sadol i fins i tot amb el francès saoul: aquest últim significava originàriament, i significa encara de vegades, ‘assaciat’.9 Un partidari del gal·loromanisme en triarà sadoll, i tot queda explicat. Així s’ha procedit, en efecte. Els perills del que ara es diu «manipulació» hi són evidents.
1.3.1. Insistesc en el fet que no atiaré la vella polèmica del subagrupament,10 perquè es tractava d’un plantejament equivocat, els orígens del qual rauen en els supòsits teòrics de la nostra disciplina. Aquesta, per motius aliens a la lingüística (que en el fons es poden resumir en la fórmula llengua = nació), no atorgava al català un lloc entre les llengües romàniques;11 es tractava, doncs, d’emmarcar-lo dins l’àrea d’influència de França o d’Espanya. Tot això és absurd. Des del moment en què ens trobem davant un idioma com un altre qualsevol, no hi ha cap dependència. El que cal és comparar entre si les solucions de llengües autònomes. D’una banda, podrem establir certs agrupaments i, de l’altra, haurem de reconèixer, davant solucions que li són privatives, la personalitat de l’esmentada llengua: en el cas que ens ocupa, la personalitat lèxica del català en el conjunt de les romàniques.
Si al llarg d’aquestes reflexions he de fer servir, per facilitat expositiva, els térmens «gal·loromànic» i «iberoromànic», pregue al lector que tinga en compte que ho faig en un sentit merament lingüístic.
1.4. Cada llengua té el seu inventari de signes morfològics, lèxics, etc. Des del moment que el català és un idioma romànic independent resulta il·lògic i fins i tot aberrant classificar-lo com a mera «dependència» d’un altre de més «il·lustre». El català, en les seues seleccions lingüístiques, no és ni més ni menys dependent de l’occità o del francès del que ho és de l’espanyol. Científicament, s’imposa col·locar tots aquests idiomes en el mateix pla.12
El que cal –i ací rau el futur de la lingüística històrica– és comparar entre si les preferències lèxiques, morfològiques, fonètiques de cada llengua. Aleshores se’n faran palesos els trets comuns i els divergents. En aquest sentit, es podran traçar algunes isoglosses que potser serviran per a certes convergències. Per exemple, en les llengües de l’anomenada Romània occidental, hi ha una determinada afinitat de comportament semàntic del ll. RACEMUS en català, occità i francès, en els quals ha arribat a significat ‘la fruita de la vinya’ en contrast amb el cast. racimo (cf. el cast. uva). O bé RES com a negació (cat., occit. i fr.) enfront de NATA (esp., port.).
1. Latín de Hispania: aspectos léxicos de la romanización, Madrid, 1968, p. 14.
2. Cf. Elem. cat., pp. 196-197, n. 11.
3. En trobareu una clara exposició, amb bibliografia, en Badia, Fisiognómica, pp. 12-23.
4. W. Meyer-Lübke, Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen, sprachwissenschaftlich und historisch dargestellt, Heidelberg, Carl Winter, 1925. Aquest llibre és més citat que no pas llegit: malgrat totes les censures de què ha estat objecte, té encara un gran valor, perquè el seu autor posseïa un envejable coneixement de la situació lingüística de tota la Romània, especialment d’Itàlia i de França, del qual estan mancats molts dels seus crítics.
5. G. Rohlfs, Die lexikalische Differenzierung der romanischen Sprachen. N’ha aparegut ara una reelaboració, amb importants addicions, sota el títol Romanische Sprachgeographie. Geschichte und Grundlagen, Aspekte und Probleme mit dem Versuch eines Sprachatlas der romanischen Sprachen, München, Verlag C.H. Beck, 1971.
6. Op. cit., p. 92. Vegeu la meua recensió en ZRPh, LXXIV, 1958, pp. 285-294. La ressenya no va tenir l’efecte esperat pel que fa en aquest punt concret. El senyor Rohlfs sembla ben pagat amb la fraseta i la repeteix ara al seu Rom. Sprachgeographie, p. 204. Més estrany és que Manuel Alvar, en una nota a la traducció al castellà de la Differenzierung de Rohlfs (Diferenciación léxica de las lenguas románicas, Madrid, CSIC, 1960, p. 152), deixe de banda, amb un «sin embargo» gens clar, tots els meus arguments i, canviant-ne la perspectiva, parle inoportunament del guaraní, del romanès, de l’albanès i del basc.– L’estudi d’I. Iordan, «Au sujet du lexique des langues ibéro-romanes», Revue de Linguistique, III, Bucarest, 1958, pp. 141-152, en el qual es compara el lèxic català amb l’espanyol i el portuguès, resulta bastant matisat. El fet que es base, però, en les dades incompletes del REW constitueix un seriós inconvenient metodològic.
7. Deixe de banda ara els diferents nivells estilístics en què es col·loca cadascun dels components de les parelles sinonímiques fart-sadoll, ocell-au, etc. No són essencials per a la presentació, a grans trets, del lèxic català; un estudi, però, més detallat haurà de tenir en compte els plans estilístics i, a més, considerar els aspectes geogràfico-lingüístics i cronològics d’aquestes parelles.
8. Vet ací un text català del 1395: «e leuant-li (sc. a Cirus) lo cap de les spatles, mès lo en .I. odre ple de sanch humana, dient al dit cap ques sadollàs es fartàs bé de la sanch de què era tan insaciablement assedegat» (Valeri Màximo, II, p. 347, línies 1491-1494). No n’hi ha correspondència exacta amb l’original llatí.
9. Sobre SATULLUS, cf. Bonfante, pp. 27-28.– El desplaçament semàntic d’‘assaciat’ a ‘ebri, embriac’ es documenta en francès només des del segle XVI, segons el FEW, IX, p. 250b.
10. Una actitud equànime, molt més enllà de la que ell mateix va adoptar pels volts del 1928, és la d’Amado Alonso, «Partición de las lenguas románicas de Occidente», Misc. Fabra, pp. 81-101, article reproduït en Estudios lingüísticos. Temas españoles, Madrid, Gredos, 1951, pp. 101-127. Cf. la ressenya de W. von Wartburg, ZRPh, LXX, 1954, p. 424. A. Alonso abandona el 1943 el punt de vista lèxic que havia mantingut amb Meyer-Lübke i altres gal·loromanistes (Estudios, op. cit., pp. 110-111).
11. Heus ací, encara, un ressò d’aquesta actitud: «Eine Sonderstellung nimmt das Katalanische ein. Es war anfänglich aller Warhscheinlichkeit nach nichts anders als eine Variante des Provenzalischen» (Helmut Lüdtke, Geschichte des romanischen Wortschatzes, Freiburg i./Br., Rombach, 1968, I, p. 76).
12. Heinrich Kuen torna, sense massa novetat, al tema de la subagrupació per constatar que el català de tots els temps, en qualsevol dels seus dialectes i sociolectes, és més «aparentat» amb els seus veïns del Nord que no pas amb els de Ponent. Vegeu «Die Stellung des Katalanischen in der romanischen Sprachfamilie» dins Studia Iberica. Festschrift für Hans Flasche. Bern-München, Francke, 1973, pp. 331-352.
