Читать книгу El lèxic català dins la Romània - Germà Colón Domènech - Страница 11

Оглавление

3. UN ASSAIG A QUATRE COLUMNES

3.1. Per acostar-nos, mitjançant la comparació amb els seus veïns, a les característiques lèxiques del català, podríem recórrer a la llista de mots establerta per Jud al principi del seu esmentat estudi i destinada a subratllar les divergències que hi ha entre l’iberoromànic (= castellà), d’una banda, i l’italià i el francès, de l’altra.1 Aquesta llista és arbitrària, i curta d’allò més, per poder traure’n conclusions. Malgrat tot, té per a nosaltres l’avantatge de no ésser obra meua, preparadada segons un criteri que hauria pogut semblar partidista.

La nostra llista col·loca en tres columnes una sèrie de térmens en italià, francès i espanyol; en una quarta columna, separada per una ratlla vertical, hi afegesc els mots corresponents en català modern, a fi d’examinar així les convergències o les discrepàncies que aquests presenten respecte del lèxic gal·lo-italià o del lèxic espanyol.

Farem servir en distintes ocasions el terme «gal·loromànic» en un sentit excessivament estret, ja que en rigor l’apliquem a solucions romàniques no hispàniques (ni castellanes ni portugueses); noteu que al costat del francès i l’occità (gal·loromànic) apareix amb freqüència l’italià:


3.1.1. En els números 1, 3, 6, 7, 8, 9, 11, 14, 17, 18, 19, 22, 23 i 24 el terme català coincideix amb la solució franco-italiana, oposada a la de l’espanyol, és a dir, en 14 dels 24 casos considerats, una mica més de la meitat, doncs. En 2, 12, 15, 20 i 21, és a dir, en cinc casos, el català i l’espanyol van junts. Mentre que en 4, 5, 10, 13 i 16, és a dir, una altra vegada en cinc dels 24 casos, el català presenta una solució divergent tant de l’espanyol com de l’italià-francès.

3.1.2. Per completar el quadre de l’iberoromànic indique els térmens portuguesos:

1. primo13. pedaço
2. irmao14. pardo
3. sobrinho15. quente
4. verao16. demais
5. tarde17. tomar
6. manha18. querer
7. sarta19. rezar
8. cama20. perguntar
9. ave, pássaro21. buscar
10. cao22. chegar
11. ameixa23. falar
12. manteiga24. comer

Aquesta llista2 serveix també com a contrast. Quan s’al·ludeix a les «hablas hispáncas» i al costat del castellà s’enquadren les solucions dels parlars extrems de l’est i de l’oest peninsulars, convindria que hom recordés aquest impressionant quadre.3 No el comentaré, perquè parla per si mateix.

3.2. Tornem als resultats de l’acarament que hem assenyalat al § 3.1.1. La perspectiva adoptada no és sinó parcialment fidel a la realitat. La imatge no quedarà matisada ni serà exacta metodològicament si no projectem els fets occitans i si no hi duem a terme algunes modificacions.

Núm. 2. El català medieval no ignora frare (ni sor) al costat de germà (i germana). A falta d’un estudi estadístic, potser podríem arriscar-nos a afirmar que frare, durant els segles XIII i XIV, i fins i tot també el XV, és tan freqüent com el seu sinònim i rival germà.4

Núm. 4. A més de verano, l’espanyol coneix estío, denominació més antiga i avui poètica; verano significava en realitat la primavera o el començament de l’estació estival, més que no l’estiu pròpiament dit.5 Hi ha un paral·lelisme entre l’espanyol i el català en la formació d’un [TEMPUS] AESTIVUM (anàleg i oposat al [TEMPUS] HIBERNUM) enfront dels representants d’AESTATEM. L’occità, que en diu estiu, es col·loca al costat de les llengües hispàniques.6

Núm. 5. Tarde no és traducció fidel de sera-soir (com sí que ho és, en canvi, el cat. vespre), ja que l’espai de temps que abraça la tarde s’estén des del migdia fins a la posta del sol. El català modern ha pres manllevada la paraula castellana i en diu tarda. Aquesta no ha penetrat a València, que en diu vesprada; ni a Mallorca, que en diu hora-baixa o capvespre (cf. DCVB, S.V. 2. tarda).7

Núm. 8. L’espanyol posseeix també lecho (< LECTUM). El cert, però, és que cama hi és el mot més usual, del qual ja dóna testimoni Sant Isidor, mentre que lecho forma part del lèxic elevat i poètic.

Núm. 9. La correspondència entre l’esp. ave-pájaro i l’it. i fr. uccello-oiseau és exacta; l’espanyol empra pájaro per als volàtils petits i reserva el terme ave per als grans (aves de rapiña, etc.); aquesta distinció, però, és bastant recent i la denominació genèrica és ave. Al costat d’ocell, el català medieval va fer servir au, que encara avui s’admet en poesia.8

Núm. 10. L’espanyol va conèixer, a més de perro, can, paraula que pertany avui al nivell elevat del lèxic. Per la seua banda, el català en diu gos, però també ca; aquesta forma és l’única que s’utilitza a la Catalunya francesa (ALPO, mapa 138) i a les Balears (Veny II, p. 150, § 126).

Núm. 12. En català antic es documenta també burri (< BUTYRUM), però mantega sempre va ésser la paraula usual.9 També la Narbonense conegué mantega (cf. FEW, S.V. *mantaica).10

Núm. 13. En aquest cas no veiem per quina raó Jud va creure haver de separar l’esp. pieza del fr. pièce; recordeu el sentit originari de l’esp. empezar. L’esp. pedazo correspon més aviat al fr. morceau. A més de tros (que va ésser adoptat per l’espanyol: trozo),11 el català posseeix peça i pedaç; el sentit fonamental de pedaç és el de ‘tros de drap que es cus a una peça vella o trencada’ (cast. remiendo); d’ací el verb apedaçar (cf. fr. rapiécer). Pedas (o petas) viu també en occità.

Núm. 14. L’espanyol va prendre del gal·loromànic, sens dubte de l’occità, la paraula gris; de tota manera, pardo, que seria en francès brun, no existeix en català.

Núm. 15. La coincidència espanyol-català caliente/calent és exacta, tot i que en català antic predomine, fins al segle XV, cald;12 calent, tanmateix, que també existeix en llenguadocià, ja apareix en Ramon Llull.

Núm. 16. El català conegué en l’edat mitjana trop;13 potser siga un manlleu del gal·loromànic, com ho és, ben clarament, l’it. troppo. El terme genuí sempre ha estat massa.14

Núm. 17. L’espanyol usa encara avui el verb prender, transitivament amb el sentit d’’adherir (un adornament)’, ‘detenir, privar de llibertat (una persona)’ i intransitivament amb el sentit d’’arrelar (en parlar de plantes)’; també queden frases fetes com prender fuego. Tot això són indicis que, en els primers temps de l’idioma, va tenir el mateix valor que els corresponents verbs italo-francesos i catalans.15 Tomar és posterior.16 Aquest no existeix en català, en el qual prendre és el terme corrent; avui, més que no en l’edat mitjana, pateix la competència de (a)gafar, tipus lexicològic que també apareix en llenguadocià.17 Convé d’assenyalar que el problema d’aquestes correspondències és bastant complex. Una part del camp semàntic del francès prendre, l’ocupa en espanyol no solament tomar, sinó també coger (o agarrar).

Núm. 19. L’esp. rezar (< RECITARE) significa ‘orar, recitar oracions’. En aquest sentit ha passat al català modern resar,18 que figura al costat de pregar. Jud es va limitar a indicar els sentits de l’alem. beten; però, si preníem en consideració el de bitten, tindríem una nova coincidència del català amb l’italià i el francès (pregare/prier): cat. pregar enfront de l’esp. rogar. En aquest últim cas, la dimensió diacrònica ens duria a tenir en compte el fr. ant. rover (FEW, X, pp. 445-47).

Núm. 20. Aquesta correspondència es limita al sentit d’’interrogar’ (alem. fragen). El cat. preguntar és un manlleu recent de l’espanyol;19 coexisteix amb el patrimonial demanar, verb que en el sentit de ‘requerir, exigir’ (alem. bitten um, verlangen) coincideix amb l’italià i el francès (domandare, demander-demanar) enfront de l’esp. pedir.

Núm. 21. En català antic i encara al Rosselló, a les Balears i en la llengua literària moderna, tenim cercar;20 el cat. buscar es va prendre de l’espanyol al segle XVII.21

Núm. 22. Una imatge semblant a la de l’esp. llegar (procedent de PLICARE) es repeteix a València, on tenim aplegar,22 verb que viu al costat d’arribar. Aquest últim verb és el més corrent a València i l’únic que s’usa a la resta del domini català actual. Si Meyer-Lübke (Das Katalanische, § 154, pp. 158-159) havia conegut la realitat dels fets,23 és a dir, que València també té arribar,24 s’hauria pogut estalviar algunes arriscades hipòtesis.

3.2.1. Vet ací la llista dels térmens occitans, que hem tret del Diccionari d’Alibert (= A):

1. cosin

2. fraire

3. nebot

4. estiu

5. ser

sera

vèspre

vesprada

6. matin

7. sartan (parlars de les

Cévennes)

padèla

(parlars d’Agen

8. liét, lièch

9. aucèl, ausèl

10. can, canh

gos

11. pruna

12. burre

13. tros

pèça

pedaç,

petaç

14. gris, -a

15. caud, -a

16. tròp

17. prene (parlars centrals)

prendre (parlars de

Gévaudan i de Rouergue)

18. voler

19. pregar

20. demandar

21. cercar

22. ambar

23. parlar

24. manjar

Com hem fet amb les correspondències portugueses (cf. 3.1.2), demanem al lector que compare aquests resultats amb els del català, d’una banda, i amb els de les llengües hispàniques, espanyol i portuguès, de l’altra. Els tipus lèxics de l’occità que semblen aliens al català són SERU, -A (núm. 5),25 SARTAGINE (núm. 7) i, fins un cert punt, BUTYRU (núm. 12). És clar que alguns dels tipus vigents en occità han patit modernament en l’altra llengua romànica la competència d’ètims més «hispànics»; és el que s’esdevé amb els números 2 (FRATER en pugna amb GERMANU), 15 (CALIDU, amb CALENTE), 20 (DEMAN-DARE, amb PERCONTARI), 21 (CIRCARE, amb *BUSKARE). La substitució de *THROP per MASSA (núm. 16) i la de CANE per *GUS(K) (núm. 10) és un fet intern del català, i es pot dir que els tipus que ací han triomfat van existir o existeixen també –llevat de preguntar– al Migdia francès.

El que observem ací és, doncs, un procés invers al del català. L’occità modern ha abandonat alguns tipus lèxics (per exemple, els corresponents al cat. mantega, calent, massa, buscar), els quals triomfen en català, en detriment dels paral·lels occitans. Hi veiem que avui cadascuna d’aquestes dues llengües s’inscriu en una òrbita diferent. La major o menor comunitat cultural de l’edat mitjana s’ha trencat.

3.3. Si fem un primer balanç de les comparacions, hauríem d’afegir en l’haver de l’afinitat gal·loromànica del lèxic català els exemples 2, 15, 20 i 21, aquests dos darrers (demanar i cercar) per dret irrefutable. En favor de la tendència iberoromànica afegiríem als casos evidents els números 4 (esp. estío), 9 (cat. au) i potser –encara que amb drets menys indiscutibles– el 22 (val. aplegar). Hem de deixar de banda els números 8 i 10 –en els quals l’esp. lecho i can coincidirien amb el tipus lexicològic de les altres llengües considerades– i el número 13, les dades del qual són inexactes.

En resum, dels 24 mots que comprèn la nostra llista, podem col·locar 17 tipus lexicològics (70,8 %) en l’òrbita gal·loromànica i 9 (37,5 %) en la iberoromànica. Hem de tenir present que cinc tipus, és a dir, els números 2, 15, 19, 20, 21 i 22, compten en ambdós dominis.

D’ací, pel fet d’estar alhora en els dos taulers del díptic, cobra el lèxic català el seu valor eminent en l’estudi de les llengües romàniques. Vet ací com es presenta el resultat de la nostra anàlisi:

Òrbita gal·loromànica, 17 tipus (70,8 %):

1(cosí), 2 (frare), 3 (nebot), 6 (matí), 7 (paella), 11 (pruna), 14 (gris), 15 (cald), 17 (prendre), 18 (voler), 19 (pregar), 20 (demanar), 21 (cercar), 22 (arribar), 23 (parlar), 24 (menjar).

Òrbita iberoromànica, 9 tipus (37,5 %):

2(germà), 5 (tarda), 9 (au), 12 (mantega), 15 (calent), 19 (resar), 20 (preguntar), 21 (buscar), 22 (aplegar).

Les solucions autònomes són escasses: estiu (4), vespre (5), gos (10), tros (16) i massa (16). Potser resulte agosarat de parlar d’autonomia en aquest context, ja que en el conjunt de la Gal·loromània les trobem totes, i dues d’aquestes (4 i 10), també en la Iberoromània.

1. RLiR, I, 1925, pp. 181-182.

2. La prenc de Serafim da Silva Neto, História da língua portuguêsa, Rio de Janeiro, 1952, p. 121. En modifique la solució del núm. 16, en la qual per distracció Neto va escriure bastante. La solució portuguesa és demais; cf.: «É cedo demais», «Tem orgulho demais para se conformar con esse papel», «A senhora é boa demais comigo».

3. L’única divergència del portuguès respecte de l’espanyol es troba en la parella ameixa-ciruela. La isoglossa DAMASCENA abraça el lleonès i arriba fins a Toledo. Vegeu Menéndez Pidal, Orígenes, pp. 390-393, § 835; per a l’etimologia, cf. DCEC, S.V. ciruela [cf. J.L. Pensado, «Niso y nisal», dins Revista, IV, La Coruña, 1968, pp. 155-165; Colomina, Marina Baixa, p. 277].

4. Atesa l’afecció per la sinonímia que té l’edat mitjana (cf. J. Rubió i Balaguer, ER, IX, 1961, pp. 79-80), no ens ha de sorprendre de trobar en català antic la parella frare-germà. Per exemple, en Desclot: «… per l’acostament que era entre ab .II., ço és a saber car eren frares e germans» (Crònica, ed. M. Coll i Alertorn, ENC, núms. 69-70, vol. IV, p. 82.26); «… axí com a frares e a germans» (Ibid., núms. 69-70, vol. V, p. 138.18). Fins i tot es troba l’expressió frare germà (per exemple, en Exposició De Civitate Dei, BRABL, VII, p. 207), sobre la qual podem demanar-nos si GERMANUS no ha mantingut, com a les Gàl·lies, el seu sentit originari de ‘vertader, autèntic’. Cf. Adolf Graf, Zur Geschichte von lat. Frater und Soror im Italienischen und Rätoromanischen mit Ausblicken in die Frühromania, Dis. Zurich, 1955, pp. 30-31.– El significat jurídic d’agermanar i agermanament en els drets marítim i conjugal medievals (LCM i Costums de Tortosa; cf. DCVB, S.V., i LCM, ed. Moliné, núm. CCXXXII) permet de suposar que germà també és arrelat des d’antic.

5. Els reajustaments semàntics entre estío, verano i primavera són freqüents en l’edat mitjana. Així, la frase «al estiu aenant» de la Cròn. Jaume I (I, p. 40) és traduïda a l’aragonès medieval: «pora el tiempo de la primavera adelant» en les Gestas (p. 11).

6. FEW, I, p. 46b, S.V. aestivus.

7. Vegeu un ús clàssic de vespre i vesprada: «¡Oh, bell matí de creació humana, e tan amara fou la tua vesprada! Cert, bé diu lo proverbi vulgar: No llous lo jorn tro que veges lo vespre» (Felip de Malla, Pecador remut, cit. per Riquer, HLC, III, p. 423)

8. No és del tot exacte el que en diu el DCEC, I, p. 337, n. 1: «Alcover da un ej. de au en Lulio y otro en las Costumbres de Tortosa (s. XIII). Conozco otros en el mismo autor (Doctrina Pueril, 7, 168, 176, 231) y en el mismo texto jurídico (ed. Oliver, pág. 422), y algún otro caso suelto (A. el Capellán, De Amore, pág. XXII), pero son raros los autores medievales que emplean el vocablo». En la nova edició del volum I, el DCVB n’afegeix un exemple del 1262. Pel meu torn, n’he aplegats alguns de Llull, no només del Llibre de Contemplació i de la Doctrina Pueril, sinó també del Blanquerna (ed. S. Galmés, ENC): vol. I, p. 232.14 i 22 [però, p. 232.9: los auçeyls]; vol. II, p. 191.15 [però, p. 188.23, aucells]; vol. III, p. 122.11. Vegeu, a més, Muntaner, vol. I, pp. 35.23, 69.32, 70.15, 126.12, 276.22; Llibre del nudriment he de la cura dels ocels, ed. Faraudo, en Recull de textes catalans antichs, vol. XII, pp. 11-12.– No es pot negar, tanmateix, que ocell ja és a l’edat mitjana més freqüent que no ho és el seu sinònim au, però fóra exagerat de dir que aquest es troba en català antic «con carácter esporádico y algo latinizante» (DCEC, I, p. 336b).

9. En la Crònica de Desclot (ENC, núm. 64, vol. III, p. 67.24): «… carn, e galines, e ous, e formatges, e burri e molt d’altre refrescament». Un document de Perpinyà del 1284 diu: «Item mantega o bori, lo quintal III meales» (Gual, VCM, p. 146; el glossari d’aquesta obra interpreta malament el mot, ib., p. 457).

10. En la traducció occitana de la Doctrina Pueril de Ramon Llull, el fragment corresponent a «menjarien mantega e mel» de l’original (ed. Schib, p. 163.30) és expressat per «maniarion madega e mel» en el ms. Nouv. acq. fr. 6182 de París, mentre que el de l’Ambrosiana de Milà du «m. mantega, beurre e mel». Atesa l’existència en occità del tipus lèxic mantega, s’esvaeixen els dubtes de D. Zorzi sobre aquest, que suposa «catalanisme» («Un fragmento provenzale della “Doctrina Pueril” di Raimondo Llull», en Aevum, XXVIII, Milano, 1954, pp. 348-349, n. 2).

11. DCEC, IV, pp. 611-612; FEW, XIII, pp. 319-321. Va ésser Meyer-Lübke qui va precisar l’origen català de l’esp. trozo (REW, 8725); encara que García de Diego ho ha posat en dubte (RFE, XI, p. 346), amb prou feines es pot prescindir d’aquest origen (en DEEH, S.V. trozo, remet a l’article torosus de la segona part, però no hi trobem l’esmentat article).– El 1525, el traductor castellà del Llibre del Coch trasllada el català tros per pedazos, pedacitos, penca, rueda, parte. Igualment s’esdevé amb el verb trossejar, que expressa mitjançant hazer pedaços, cortar a pedaços, quebrantar (cf. Leimgruber). No hi fa servir la correspondència exacta: *trozo.

12. Recordem que a les darreries del XV, Corella es permet acudits amb la seua antiga amada Caldesa tot jugant amb el mot: «Si.l ferro calt…», «calda cremant…» (Obres de J. Roiç de Corella, ed. Miquel i Planas, pp. 415-416, 435).

13. Vegeu DCVB, S.V., que n’addueix textos dels segles XIII i XIV. En el LCM, l’adv. trop dels mss. més antics (L) és substituït per massa en els moderns (ms. U) [cf., per exemple, el núm. CXIV de l’ed. Moliné]. Els mateixos canvis en les dues versions de les Cròniques del món (EUC, XVI, p. 97: «trop auríem a fer» - «hauria massa a fer»).

14. L’adv. massa també és corrent en provençal antic (cf. FEW, IV, p. 442b i n. 9). Per explicar l’origen d’aquest adverbi, i del seu sinònim trop, cal partir del sentit d’‘amuntegament, apilotament’.

15. DCELC, III, pp. 874-877.

16. Vegeu l’article de J. Jud, «A propósito del esp. “tomar”», en Homenaje ofrecido a Menéndez Pidal, II, pp. 21-27. Aquest preciós estudi és importantíssim per a nosaltres no tant perquè ateny l’etimologia proposada per a l’esp. i port. tomar (AUTUMARE), sinó perquè posa en relleu el paper del lèxic d’arrelament jurídic en la península. El català no hi participa, o hi participa molt poc. En situar AUTUMARE dins el seguit de termes del dret romà, estudia la pervivència a l’Hispània de mots que formen part del cabal lèxic genuí del català: PERSCRUTARE, PERCONTARE, PERFIDIARE, REUS, QUAESTIARE, QUERIMONIA, PRAECONARE, INTEGRARE, DEHONESTARE, INGENUARE. Per a tomar, cf. també les precisions del DCEC, IV, pp. 490-494. Tant Coromines (loc. cit.) com el DCVB han deixat ben clar que el cat. tomar ‘agafar al vol’ és una variant de pomar (cf. valencià empomar). Cal afegir-hi que algunes altres mencions antigues de tomar, com ara la de Felip de Malla (vegeu Dicc. Aguiló) són simples variants formals de tombar. També ho és el mallorquí modern tomar ‘batollar, fer caure’. M. de Riquer voldria explicar, al meu parer amb poc d’encert, el verb entomar, que apareix en el provençal de Guillem de Berguedà amb el seu sentit obscè, per aquest mateix tombar (cf. «garsos corba et entoma», IX, 9; en M. de Riquer, Guillem de Berguedà, Abadia de Poblet, 1971, II, p. 95) [La meua posició respecte al lexema tomar és, doncs, patent; per això m’ha sobtat de llegir en el DECat, VIII, p. 550b.40, uns atacs de l’autor adreçats a mi amb la finor que el caracteritza].

17. DCEC, II, pp. 609-610; FEW, IV, p. 18.

18. La menció més antiga que he aconseguit trobar del castellanisme resar apareix en un procés inquisitorial de València de l’any 1500: «… lo dit M[iquel] V[ives] a petició del conf. lo instruy de los salms que.l conf. cada dia havia de rezar (sic)» (F. Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, II, p. 536). Després, fins al segle XIX, no l’he encertada amb cap d’altre exemple. El tipus RECITARE es presenta en alguns parlars fronterers, com ara a Aiguaviva: redar (Sanchis Guarner, RFE, XXXIII, 1949, p. 58).

19. L’exemple més antic que n’addueix el DCVB, S.V. preguntar, és el següent del 1576: «Respon-me al que’t preguntaré» (Isop Faules, fol. 7). He d’afegir que aquest text sembla ésser traducció del castellà i que, això no obstant, a pesar de molts sondejos no he aconseguit de trobar-hi més que demanar, fins i tot en el mateix foli 7 en què hi ha l’exemple del DCVB: tot seguit respon l’interlocutor: «No deman jo això, mes en quin lloch és estat engendrat» (fol. 7, p. 18).

20. Cf. Veny II, p. 160, § 138, i ALPO, mapes 131 i 132. Aquest últim mapa cartografia la traducció de la frase «nous allons chercher des violettes»; prescindint dels escassos punts on han contestat cúller, al departament dels Pirineus Orientals domina el tipus cercar. Em demane si la francisació hi ha arribat tan lluny o si els subjectes s’han limitat a calcar; crec que una pregunta indirecta hauria donat resultats diferents. A les localitats de la Catalunya espanyola s’ha contestat buscar o cullir. Com s’ha formulat, però, la pregunta en espanyol? No s’haurà dit «*buscar violetas»? [veg. ara L. Badia, «Estudis de Llengua i Literatura catalanes», I, pp. 65-68].

21. Cf. aquest exemple aïllat del 1521, a València: «e com vingué la matinada començaren a anar en busca d’ella e atenygueren-la dellà Cilla y la tornaren a València» (Antiquitats, p. 37).

22. La forma antiga plegar és documentada des del 1365; cf. la meua nota en ZRPh, LXXIV, 1958, p. 293, i DCVB, I, p. 773b (S.V. aplegar, accep. IV). A fi que servesca de criteri per determinar la procedència valenciana de certs textos, afegesc ací les indicacions següents de plegar: EUC, XVI, p. 225; Eximplis, II, p. 102; any 1403, en AIEC, V, 1913-1914, p. 520, doc. núm. 10, i p. 531, doc. núm. 78; sant Vicent, Sermons, II, p. 83; any 1415, en Ligarzas, III, 1971, p. 111; any 1461, CODOIN ACA, XVI, p. 44; any 1478, Bayerri, Ulldecona, p. 169; Corella, Obres, p. 208, línia 179; Isabel de Villena, III, p. 307, línia 10.293; Faules Isòpiques, p. 12. Per a aplegar: EUC, XVI, pp. 223 i 232; any 1434, Lletres Batalla, II, p. 142; Lo Càrcer, pp. 1, 10 i 11; Faules d’Isop, p. 7; Faules Isòpiques, p. 46; Ferrando, Certàmens, p. 767.

23. Sobre PLICARE, vegeu G. Tavani, Preistoria e protostoria delle lingue ispaniche, L’Alquila, Japadre, 1968, pp. 98-99 (corregiu-hi, vist el que hem dit en la nota anterior, l’asserció de la n. 21). Teniu en compte que en el llatí medieval de la Mediterrània apareix prou sovint APPLICARE amb el sentit nàutic d’‘arribar una nau a port’; n’hi ha un ressò català en Marsili Cròn., cap. 39, citat pel DCVB, I, p. 773b.– Vet ací, en primer lloc, dos exemples del llatí medieval de Catalunya, any 1302 (Barcelona): «… quod frater Rogerius pirata Sicilie cum vi. galeis et i. ligno c. remorum applicuit partibus Provincie…» (en Rubió i Lluch, DOC, p. 8, doc. núm. 7); any 1329 (Mallorca): «… navigando et faciendo ipsum viaticum Zipri in dicta insula de Serigo, ubi propter maris fortunam applicuit, fuit captum et invasum per homines ipsius insule…» (ibid., p. 174, doc. núm. 143). En done ara unes altres citacions extretes d’una llarga carta que el duc Morosini de Creta adreça el 1329, des de Candia, al dux de Venècia, i en la qual li exposa certs actes de pirateria i les declaracions dels testimonis: «… dixit quod… ipse erat castellanus dicti castri et dictum fuit sibi quod quodam lignum Catellanorum applicuit in quodam portu vocato Aulomana…» (ibid., p. 178, doc. núm. 147. «… et ibi vocari fecerunt Blaxium Simiteluco olim castellano dicti castri et dixerunt sibi quod unum lignum Catellanorum applicuerat in quo portu vocato Sanctus Nicolaus Aulomena…» (ibid., p. 181). «Yani Banchari… dixit quod iam sunt anni quatuor vel circa de mense januarii quod unum lignum Catellanorum applicuit in quodam portu Sancti Nicolai Aulomona…» (p. 184). «Hemanuel Patrologo… dixit quod iam sunt plures anni duobus et vadit per tres annos, ut credit, quod unum lignum Catellanorum caricatum de sclavis applicuit ad insulam Citherici in quodam portu vocatu Sanctus Nicolaus Aulomena…» (p. 185). «… et isti ceperunt fugam, sic quod fugendo dictus abbas applicuit ibi cum magna quantitate gentium et vidit quod isti Catellani interficiebant homines insule» (p. 186). Per acabar, en copiem un exemple de terres occitanes, datat a Maguelonne el 1299: «… dicit naves, galeas, ligna, barcas et alia navigia applicare, honerare et exhonerare, intrare et exire et merces apud Latas portare libere… Dicit tamen quod navigia grossa non poterant intrare istos gradus; sed in plagia applicabant, et postmodum in caupulis et barquis parvis exhonerabantur, que intrabant dictos gradus, et ibant cum mercibus apud Latas» (Louis Michel, La langue des pêcheurs du Golfe du Lion, Paris [1964], p. 44).

24. A València és tan freqüent arribar (que alguns pronuncien alribar) com aplegar. Cf. en Faules Isòpiques, text que deu ésser valencià, l’ús d’aplegar (p. 46), plegar i arribar (p. 47) [Encara queda més patent en Epistolari València, núm. 120.25 i 131.20 (plegar) i núm. 49.12 i 144.33 (arribar)].

25. El ser del poeta Ponç d’Ortafà (cf. DCVB, S.V. 3. ser) és un cru provençalisme. El mateix s’esdevé amb el testimoni de Guillem Torruella: «car l’escurdat del ser m’ho tolch» (Massó, Repertori, p. 505).

El lèxic català dins la Romània

Подняться наверх