Читать книгу Com ser antiracista - Ibram X. Kendi - Страница 10

Racista biològic: Persona que expressa la idea que les races són essencialment diferents en la seva biologia, i que aquestes diferències creen una jerarquia de valors.

Antiracista biològic: Persona que expressa la idea que les races són essencialment iguals en la seva biologia i que no hi ha diferències racials genètiques.

No en recordo el nom; i això és ben estrany. Puc dir el nom dels mestres i les mestres que vaig tenir a quart, cinquè i sisè. Però el nom de la mestra blanca de tercer se m’ha perdut en la memòria, com els noms de moltes altres persones blanques racistes que al llarg dels anys m’han trencat la pau amb les seves sirenes. El fet que l’hagi oblidat potser ha estat un mecanisme d’afrontament. Les persones de color de vegades ens enfrontem al maltractament que rebem d’individus blancs amagant aquests individus darrere l’etiqueta generalitzadora de la identitat blanca. «Ella es va portar així», diem, «perquè és blanca».

Però fer una generalització de la conducta d’individus blancs racistes a totes les persones blanques és tan perillós com extrapolar els defectes individuals de persones de color a tota la raça. «Aquell s’ha comportat així perquè és negre. Aquella s’ha comportat aixà perquè és asiàtica.» Sovint veiem i recordem la raça però no l’individu. Aquesta és una manera racista de classificar, de guardar les experiències que tenim amb diferents individus dins d’armaris racials marcats pel color. Un antiracista tracta i recorda els individus com a individus. «Ella va actuar així perquè és racista», diríem.

Això ho sé ara, però aquest coneixement no em tornarà el record concret d’aquella mestra. Els meus pares tampoc no en recorden el nom. L’única cosa que ens va quedar gravada és el que va fer.

A la classe de tercer, la majoria de nens i nenes érem negres, també n’hi havia uns quants d’asiàtics i d’hispans. Hi havia tres criatures blanques, dues nenes i un nen, que eren molt reservades i seien a la part del davant. Jo seia més aviat cap al darrere, a prop de la porta, des d’on ho veia tot. Veia quan la mestra blanca no feia cas de les mans aixecades d’alumnes que no eren blancs i cridava els blancs. La veia renyar alumnes que no eren blancs per coses per les quals no renyava els alumnes blancs.

Aquest no era un problema específic de la meva escola o de la meva infantesa: és un problema present tant a les escoles públiques com a les privades i de tots els temps. Durant el curs acadèmic 2013-2014, els alumnes negres tenien quatre vegades més possibilitats de ser expulsats de les escoles públiques que els blancs, segons dades del Departament d’Educació.

Tornant a la classe de tercer, com que semblava que els càstigs injustos i la falta d’atenció no molestaven els altres alumnes negres, vaig procurar no donar-hi importància. Però un dia, abans de les vacances de Nadal del 1990, no vaig poder més.

Hi havia una nena menuda i callada, encara més que jo, que seia a l’altre costat, al fons de l’aula. La mestra va fer una pregunta i vaig veure que la nena aixecava a poc a poc la mà de pell fosca, cosa que no passava gairebé mai. Per timidesa o per algun altre motiu, solia tenir la boca tancada i el braç abaixat. Però alguna cosa la va animar aquell dia. Vaig somriure quan vaig veure que aixecava la maneta per cridar l’atenció de la mestra.

La mestra la va veure, va mirar a l’altre costat i va cridar una criatura blanca així que va alçar la mà. Mentre la nena negra abaixava el braç, vaig veure que també acotava el cap. I mentre veia que abaixava el cap vaig veure que també li queien els ànims per terra. Em vaig girar i vaig aixecar el cap per mirar la mestra, que, és clar, no em mirava. Estava massa ocupada amb aquella criatura blanca preferida per adonar-se del que passava a la fila del fons de tot; no es va fixar ni en la meva fúria ni en la tristor de la nena.

Del que vaig veure, els experts en diuen «microagressió», terme encunyat el 1970 per Chester Pierce, eminent psiquiatre de Harvard. Amb aquest terme, Pierce es referia als insults constants verbals i no verbals que les persones blanques racistes ens adrecen a les persones negres arreu, dia rere dia. La dona blanca que agafa la bossa quan una persona negra s’asseu vora seu. El seient que queda buit al costat d’una persona negra en un autobús que va ple de gom a gom. La dona blanca que truca a la policia quan veu persones negres fent una barbacoa al parc. Les persones blanques que ens diuen que la nostra fermesa és ràbia o que els nostres talents adquirits a còpia de pràctica són innats. Que ens confonen amb l’única altra persona negra que hi ha al voltant. Que truquen a la policia quan els nostres fills venen llimonada al carrer. Que destrossen l’anglès dels afroamericans per riure-se’n. Que donen per fet que som el mosso. Que donen per fet que el mosso no és gaire llest. Que ens fan preguntes sobre tota la raça negra. Que no ens concedeixen el benefici del dubte. Que truquen a la policia quan correm pel carrer.

Com a afroamericà, Pierce va patir i presenciar aquesta mena de vexacions diàries. Va identificar aquestes vexacions individuals com a microagressions per distingir-les de les macroagressions de la violència i les polítiques racistes.

Des del 1970, el concepte de microagressions s’ha anat ampliant i ara també s’aplica a les vexacions interpersonals contra tots els grups marginats, no tan sols els negres. En aquests últims deu anys, el terme s’ha fet popular en àmbits de justícia social gràcies al treball del psicòleg Derald Wing Sue, que defineix les microagressions com «breus intercanvis quotidians que emeten missatges denigrants a certs individus pel fet de pertànyer a certs grups».

Crec que no és cap coincidència que el terme «microagressió» guanyés popularitat en l’anomenada era post-racial, en la qual, segons alguns, havíem entrat amb l’elecció del primer president negre. La paraula «racisme» va passar de moda en la boira liberal de progrés racial —la marca política d’Obama—, i els conservadors van començar a tractar el mot «racisme» com si fos equivalent a la paraula començada per ena,⁴ com si fos pejoratiu i pervers en comptes d’un terme descriptiu. Com que la paraula en si mateixa s’havia anat tornant radioactiva per a alguns, antiquada per a d’altres, hi va haver nord-americans benintencionats que van començar a buscar conscientment, i potser inconscientment, altres termes per denominar el racisme. La paraula «microagressió» va entrar a formar part de tot un vocabulari de paraules antigues i noves, com ara «guerres culturals», «estereotip», «biaix implícit», «ansietat econòmica» i «tribalisme», que feien més fàcil parlar de i al voltant de la paraula començada per erra.

Ja no faig servir més el terme «microagressió». Detesto la plataforma post-racial des de la qual va guanyar de sobte tanta popularitat. En detesto les parts que la componen: «micro» i «agressió». Una remor diària i persistent d’insults racistes no és una cosa menor. Jo faig servir el terme «vexació», perquè «agressió» no és un terme exacte. El terme «vexació» descriu amb precisió l’acció i els efectes que té en la gent: tristor, ràbia, preocupació, depressió, ansietat, dolor, fatiga i suïcidi.

Del que d’altres en diuen microagressions racials, jo en dic vexació racista. I qualifico les polítiques de tolerància zero de prevenció i càstig dels vexadors pel que són: antiracistes. Només els racistes defugen la paraula que comença per erra: el racisme està impregnat de negació.

Tornant a l’aula, jo necessitava temps per pensar en la vexació racista que hi veia. Vaig observar la meva companya de classe, que, tota moixa, acotava el cap, quan vam començar a travessar el llarg corredor que portava a la capella del costat, on havíem d’oir la missa setmanal. No semblava que li passés el disgust, a la nena. A mi tampoc no em passava la ràbia.

La capella tenia un disseny postmodern, però per dins era senzilla: una trona petita, dotzenes de fileres de bancs marrons i una creu que dominava tot l’espai des de la paret del fons. Quan es va acabar la missa, la mestra va començar a fer senyals als alumnes perquè sortissin. Jo no em vaig moure. Assegut a la punta del banc, vaig mirar fixament la mestra mentre se m’acostava.

—Ibram, és hora d’anar-se’n —va dir, amable.

—No penso anar enlloc —vaig respondre amb un fil de veu i mirant cap endavant, en direcció a la creu.

—Què?

Vaig mirar-la amb els ulls encesos i ben oberts.

—No penso anar enlloc!

—I ara! Has de sortir d’aquí, ara mateix.

Mentre ho recordo, m’agradaria saber si no m’hauria preguntat alguna cosa com ara «Què et passa», si jo hagués estat un dels seus nens blancs; si no hauria pensat que potser no em trobava bé. Em pregunto si les seves idees racistes van atribuir el meu acte de resistència al fet de ser negre i ho van catalogar de mala conducta, en comptes d’angoixa. Davant de les criatures de color que no es porten bé, els mestres racistes no responen amb una actitud indagadora, empàtica i legitimadora. Rebem ordres, càstigs i el retret de «res d’excuses», com si fóssim adults. L’infant negre és maltractat com si fos adult, i l’adult negre és maltractat com si fos una criatura.

Els altres nens i nenes ja havien sortit quasi tots de la capella. Uns quants d’observadors es van parar a prop de la porta i ens miraven i especulaven. Enfadada i perplexa per aquella interrupció de l’ordre, la mestra va tornar a intentar fer-me creure. Tampoc no se’n va sortir. Em va agafar per l’espatlla.

—No em toqui! —vaig cridar.

—Vaig a veure la directora —va dir, i es va girar d’esquena.

—Tant me fa! Vagi a veure-la! Vagi a veure-la ara mateix! —vaig cridar mirant cap endavant, mentre ella s’allunyava darrere meu. Vaig sentir que em queia una llàgrima.

Ara hi havia silenci, a la capella. Em vaig fregar els ulls i vaig començar a assajar el que diria a la directora. Quan va venir, em va donar més ordres i es pensava que així em faria sortir d’allà. Va aprendre la lliçó, com la seva predecessora. No estava disposat a moure’m fins que no hagués recitat la meva primera dissertació sobre el racisme, fins que no hagués tingut l’oportunitat de defensar la nostra identitat negra.

La nostra negror. Soc negre. Mirava la pell fosca de la nena i hi veia el color de la meva pell. Veia els seus cabells arrissats i densos, partits pel mig en trenetes africanes subjectades amb passadors, i em veia els meus cabells arrissats i densos, el meu petit pentinat afro. Veia el seu nas ample i em veia el meu. Veia els seus llavis gruixuts i em veia els meus. La sentia enraonar i sentia la meva manera de parlar. No veia cap miratge. Érem iguals. Aquells tres nanos blancs preferits de la mestra eren diferents, segons el concepte racial que tenia als vuit anys. La seva pell més blanca, els cabells estirats, el nas i els llavis més prims, la seva forma diferent de parlar, fins i tot la manera com portaven l’uniforme, tot això els feia una espècie diferent als meus ulls. La diferència no era superficial.

Ningú no em va ensenyar que aquestes diferències eren insignificants comparades amb la humanitat subjacent en tots nosaltres: l’essència de l’antiracisme biològic.

Els racistes biològics són segregacionistes. El racisme biològic parteix de dues idees: que les races són significativament diferents en la seva biologia, i que aquestes diferències creen una jerarquia de valors. Vaig créixer creient la primera idea de diferència racial biològica. Vaig créixer sense creure la segona idea de jerarquia racial biològica, que no s’avenia amb el relat bíblic de la creació que m’havien ensenyat a les classes de religió, segons les quals tots els humans descendien d’Adam i Eva. Tampoc no s’avenia amb el credo seglar que m’havien ensenyat sobre la creació dels Estats Units, segons el qual «tots els homes han estat creats iguals».

Acceptar la distinció racial biològica i rebutjar la jerarquia racial biològica era com acceptar l’existència de l’aigua i no voler creure que és molla. Però això és justament el que vaig aprendre a fer, el que hem après tants de nosaltres, immersos en la nostra consciència racial en conflicte.

La creença racista en una diferència racial biològica és molt estesa, però poques persones són conscients de tenir-la; ni tampoc s’adonen que aquestes creences es fonamenten en idees racistes. Vaig créixer sentint dir que les persones negres tenen «més capacitat física innata», com van respondre la meitat dels participants en una enquesta del 1991. Que «la sang negra» era diferent de «la sang blanca». Que «una sola gota de sang negra fa que un individu sigui negre» i que «apaga la llum de l’intel·lecte», com va escriure Thomas Dixon a The Leopard’s Spots (1902). Que els negres tenen dots innats per a la improvisació. Que «si els negres tenen certes capacitats innates, com ara la de prendre decisions improvisades, això podria explicar que destaquin en certs camps com el del jazz, el rap i el bàsquet, i no en altres camps, com el de la música clàssica, els escacs i l’astronomia», com suggeria Dinesh D’Souza al llibre que va publicar el 1995 amb el títol fraudulent i ridícul de The End of Racism. Que les dones negres tenen el cul gros i que els homes negres tenen el penis gros. Que la causa de l’«augment en el nombre de violacions de dones blanques» és «el volum tan gran del penis del negre» i la seva «herència» de «fúria i excés sexuals», com va escriure un metge en un número de la revista Medicine el 1903.

Que les persones negres són diferents des del punt de vista biològic a causa de l’esclavitud. En el congrés de l’American Heart Association del 1988, un especialista que estudiava la hipertensió en les persones negres va dir que els afroamericans presentaven índexs de tensió arterial més alts perquè durant la Travessia del Mig,⁵ només van sobreviure els que van consumir sal de l’oceà Atlàntic. «Ho he discutit amb diversos col·legues […] i certament sembla plausible», va dir Clarence Grim a una colla de periodistes entusiastes. Allò que era plausible es va convertir en una prova, i la tesi de la hipertensió i l’esclavitud va ser molt ben rebuda en l’àmbit de la cardiologia a la dècada dels noranta. Grim no va arribar a aquella tesi al seu laboratori de recerca, sinó que se li va acudir quan va llegir Roots d’Alex Haley. A qui li fan falta proves científiques quan pot trobar una distinció biològica racial llegint ficció? O llegint la Bíblia?

La mateixa Bíblia que em va ensenyar que tots els humans descendien d’una parella primigènia també defensava l’existència d’unes diferències immutables entre els humans, conseqüència d’una maledicció divina. «Aquests tres eren els fills de Noè, i a partir d’ells fou poblada la terra», segons el relat del diluvi del capítol 9 del Gènesi. Noè va plantar una vinya, va beure vi i es va adormir, despullat i begut, dins la tenda. Cam va veure la nuesa del seu pare i va avisar els seus germans. Sem i Jàfet, negant-se a veure la nuesa del seu pare, van agafar un mantell i van entrar de reculons a la tenda i el van tapar. Quan Noè es va despertar, va saber que Cam, el pare de Canaan, l’havia vist despullat. «Maleït sia Canaan!», va dir Noè, furiós. «Que sigui per als seus germans l’esclau dels esclaus!»

Qui són els descendents maleïts de Canaan? L’any 1578, George Best, cronista de viatges anglès, va donar una resposta que, no per causalitat, justificava l’expansió del tràfic d’esclaus africans fet pels europeus. Era voluntat de Déu que el fill de Cam i «després d’ell tota la seva descendència fossin molt negres i odiosos», escriu Best, «per tal que la seva desobediència fos exposada per sempre més davant del món sencer».

El poder racista va convertir de seguida la distinció racial biològica i la jerarquia racial biològica en els components del racisme biològic. Aquesta teoria de la maledicció va perviure sobretot en el discurs justificatiu dels traficants d’esclaus fins al segle xix, quan als països europeus es va posar fi a la tinença d’esclaus. No feien falta proves quan es podia crear una diferència racial biològica per mitjà d’una lectura errònia de la Bíblia.

Però també es poden fer interpretacions errònies de la ciència. Quan Cristòfol Colom va descobrir un poble que no apareixia a la Bíblia, es van fer especulacions sobre els pobles autòctons del continent americà i sobre la possibilitat que els africans descendissin d’«un altre Adam». Però l’Europa cristiana considerava que la poligènesi —una teoria segons la qual les races són espècies independents que han tingut orígens diferents— era una heretgia. Quan l’any 1655 es va publicar l’obra d’Isaac de La Peyrère, Praeadamitae, les autoritats parisenques van tancar l’autor a la presó i van cremar-ne els llibres. Tanmateix, els poderosos propietaris d’esclaus de llocs com Barbados «preferien» la tesi favorable a l’esclavitud que defensava l’existència d’«una raça d’homes que no provenien d’Adam» a la de «la maledicció de Cam».

La poligènesi va ser motiu de debat intel·lectual al llarg de la Il·lustració. El debat va arribar al punt màxim a la dècada de 1770, durant el primer moviment contrari al comerç d’esclaus transatlàntic. El 1776, Thomas Jefferson defensava la monogènesi, però al llarg de les dècades següents la teoria de la poligènesi es va imposar en el pensament racial als Estats Units, per mitjà d’estudiosos com Samuel Morton i Louis Agassiz, cosa que va inspirar el biòleg Charles Darwin a escriure a la introducció de L’origen de les espècies, el 1859, que «és errònia l’opinió que manté la majoria dels naturalistes i que jo mateix sostenia anteriorment: que cada espècie ha estat creada independentment». Darwin va oferir una teoria de la selecció natural que aviat es va fer servir com un altre mètode per dur a terme distincions biològiques i classificar les races.

La raça blanca, per selecció natural, guanyava la cursa i evolucionava cap a la perfecció, segons els darwinistes socials. Els tres únics destins possibles per a les races «més febles» eren l’extinció, l’esclavitud o l’assimilació, explicava Albion Small, darwinista social que va crear el primer departament de sociologia als Estats Units. «Molts temen que la primera opció és per als indis», escrivia el 1894 juntament amb el sociòleg George Edgar Vincent; «el segon destí és previsible per als negres, mentre que el tercer ho és per als xinesos i altres pobles orientals».

El moviment eugenèsic de l’altra banda de l’Atlàntic, impulsat per Francis Galton, mig cosí de Darwin, pretenia accelerar la selecció natural amb polítiques que fomentessin la reproducció entre els qui tinguessin una genètica superior i la reducció a esclaus o l’eliminació dels qui eren inferiors genèticament. La indignació que van causar en tot el món les polítiques genocides basades en l’eugenèsia de l’Alemanya nazi a la meitat del segle xx va fer que, per primera vegada en quatre-cents anys, s’abandonés el racisme biològic en l’àmbit del pensament acadèmic. El racisme biològic —la teoria de la maledicció, la poligènesi i l’eugenèsia— havia predominat durant quatre segles. Tanmateix, que es marginés en el món acadèmic no vol dir que també es marginés en la mentalitat comuna, fins i tot en la mentalitat que hi havia al meu voltant quan era petit.

Els científics i els aplaudiments van acompanyar el president dels Estats Units quan va entrar a la Sala Est de la Casa Blanca, el 26 de juny de 2000. Bill Clinton es va col·locar darrere el podi entremig de dues pantalles en què apareixia aquest titular: desxifrar el llibre de la vida / una fita per a la humanitat. Els genetistes havien començat a descodificar el llibre de la vida el 1990, el mateix any que jo em vaig identificar en aquell llibre com a negre.

Un cop va haver donat les gràcies a polítics i científics d’arreu del món, Clinton va recular dos-cents anys, fins al dia que Thomas Jefferson «va desplegar un mapa magnífic» dels Estats Units continentals «al terra d’aquesta mateixa sala».

«Avui, el món és aquí, a la Sala Est, amb nosaltres, per contemplar un mapa més important, encara», va anunciar Clinton. «Som aquí per celebrar la compleció del primer estudi de tot el genoma humà. Sens dubte, aquest és el mapa més important i més extraordinari que ha produït mai la humanitat.» Quan els científics van acabar de traçar el mapa del «nostre fascinant codi genètic», quan van fer una passa enrere i van mirar el mapa, una de les «grans veritats» que van veure va ser «que en termes genètics, tots els éssers humans, independentment de la raça, són més del 99,9 % iguals», va afegir. «Això vol dir que la ciència moderna ha confirmat el que ja ens van ensenyar les religions seculars. El fet de la vida més important a la Terra és la nostra humanitat comuna.»

Ningú no em va dir que aquella investigació decisiva de la història moderna de la humanitat s’estava portant a terme darrere les guerres racials de la dècada dels anys noranta. Probablement es podria dir que va ser un dels anuncis científics més importants mai fets per un cap d’estat, potser tan important per als humans com posar els peus a la Lluna, però la notícia que tots érem essencialment iguals de seguida va quedar eclipsada per arguments que m’eren més familiars.

«Els científics que es plantegen la fase següent del projecte del genoma humà es veuen obligats a abordar una qüestió perillosa: les diferències genètiques entre les races humanes», va escriure Nicholas Wade, autor de llibres científics, a The New York Times, poc després de l’anunci de Clinton. Al seu gran èxit del 2014, A Troublesome Inheritance, Wade defensava: «En la conducta social humana hi ha un component genètic». D’aquesta connexió de la biologia amb la conducta neix el racisme biològic: d’aquí sorgeix la classificació biològica de les races i la suposició que la biologia de certes races produeix trets conductuals superiors, com la intel·ligència.

Però l’ascendència racial no existeix. L’ascendència ètnica no existeix. Camara Jones, destacada investigadora mèdica en el camp de les desigualtats en la salut, ho va explicar a Dorothy Roberts, especialista en bioètica, de la manera següent: «Les persones neixen amb una ascendència que prové dels seus pares, però la raça els és assignada». Les persones dels mateixos grups ètnics que són autòctons d’unes regions geogràfiques concretes normalment comparteixen el mateix perfil genètic. Els genetistes en diuen «poblacions». Quan els genetistes comparen aquestes poblacions ètniques, troben que hi ha més diversitat genètica entre les poblacions de l’Àfrica que entre l’Àfrica i la resta del món. Els grups ètnics de l’Àfrica occidental són més semblants des del punt de vista genètic als grups de l’Europa occidental que als grups ètnics de l’Àfrica oriental. La raça és un miratge genètic.

Els segregacionistes com Nicholas Wade calculen que si els humans som genèticament iguals en un 99,9 %, hem de ser diferents en un 0,1 %, que aquesta diferència ha de ser racial, que aquest 0,1 % de diferència racial ha crescut exponencialment al llarg dels mil·lennis i que la seva missió és remoure cel i terra per trobar aquestes races exponencialment diferents.

Els assimilacionistes s’han proposat una missió en la qual treballen des de fa dècades. «Què hauríem d’ensenyar dins de les nostres esglésies i més enllà de les seves quatre parets?», preguntava en una columna, el 2017, el fonamentalista cristià Ken Ham, coautor de One Race One Blood. «De primer, cal destacar la base comuna dels evolucionistes i els creacionistes: amb el mapa del genoma humà s’ha arribat a la conclusió que només hi ha una raça, la raça humana.»

Els que defensen l’existència d’una única raça pressionen per posar fi a la classificació i la identificació per races. Desaproven l’actitud de persones com jo que ens identifiquem com a negres, però la trista realitat és que la seva estratègia postracial benintencionada no té sentit en el nostre món racista. La raça és un miratge, però un miratge al voltant del qual s’ha organitzat la humanitat de maneres molt reals. Imaginar que desapareixen les races en un món racista és tan conservador i perjudicial com imaginar que no hi ha classes en un món capitalista, perquè permet a les races i a les classes dominants continuar imposant-se.

Els assimilacionistes creuen en el mite post-racial segons el qual parlar de raça és racisme, o que si deixem d’identificar la gent per races, el racisme desapareixerà miraculosament. No s’adonen que si deixem de fer servir categories racials, no serem capaços de reconèixer la injustícia racial. Si no sabem detectar la injustícia racial, no serem capaços de reconèixer les polítiques racistes. Si no podem identificar les polítiques racistes, no podrem plantar-hi cara. Si no podem plantar cara a les polítiques racistes, s’haurà assolit la solució final del poder racista: un món d’injustícia que cap de nosaltres veurà i al qual, encara menys, es resistirà. Posar fi a les categories racials és possiblement l’últim pas, i no pas el primer, de la lluita antiracista.

El segregacionista veu sis races diferents en el sentit biològic. L’assimilacionista veu una única raça humana biològica. Però hi ha una altra manera de mirar-s’ho, des de la perspectiva de l’antiracisme biològic. Ser antiracista és reconèixer la realitat de la igualtat biològica, que el color de la pell és tan insignificant per a la nostra humanitat subjacent com la roba que portem damunt d’aquesta pell. Ser antiracista és reconèixer que no és veritat que existeixi una sang blanca o malalties pròpies dels negres o que els llatinoamericans tinguin, com un tret natural, una constitució atlètica. Ser antiracista també és reconèixer la realitat palpable d’aquest miratge racial, que fa que el color de la nostra pell sigui més important que la nostra individualitat. Ser antiracista és centrar-se a abolir el racisme que forja els miratges, no pas ignorar els miratges que determinen la vida de les persones.

La directora finalment es va asseure al meu costat. Potser de sobte no em va veure com un nen negre que es portava malament sinó només com un nen, un alumne que estava a càrrec seu i que tenia un problema, o potser no. En tot cas, em va deixar parlar. Jo vaig defensar la meva tesi. No vaig fer servir termes com «vexació racista» i «idees racistes». Vaig fer servir termes com «just» i «injust», «trista» i «contenta». Ella em va escoltar i em va fer preguntes, cosa que em va sorprendre. La meva acció de protesta particular es va acabar quan ella va sentir tot el que jo havia de dir i va acceptar de parlar-ne amb la mestra.

Aquella tarda, quan la directora va cridar la mare, em vaig pensar que em castigarien. Després d’haver descrit el que havia passat, la directora va dir a la mare que a l’escola no es podia tolerar aquella mena de conducta. La mare no va dir que no tornaria a passar mai més, com esperava la directora. La mare li va dir que hauria de parlar amb mi.

—Si vols protestar, has d’assumir-ne les conseqüències —va dir-me la mare aquella nit, com faria les nits futures després de les manifestacions.

—Entesos —vaig respondre.

Però aquesta vegada no hi va haver conseqüències. I la mestra va tractar amb menys rigidesa els alumnes que no eren blancs.

Amb aquell tercer curs n’hi va haver prou. Els meus pares em van treure d’aquella escola i van buscar-ne una de privada i cristiana que donés més validesa a la meva identitat racial. Van trobar personal docent negre a la Saint Joseph’s Parish Day School, una escola episcopaliana que era més a prop de casa, a Queens Village, i on vaig fer quart, cinquè i sisè.

El setè i el vuitè, un curs marcat per les burles i els sentiments ferits entre els companys de classe, els vaig fer en una escola privada luterana que era tombant a la cantonada de la Saint Joseph. Quasi tots els meus companys negres de vuitè eren bromistes. Gairebé tothom va ser víctima d’alguna broma en algun moment. Però n’hi va haver una que va fer més mal que les altres.