Читать книгу Com ser antiracista - Ibram X. Kendi - Страница 8

Assimilacionista: Persona que expressa la idea racista que un grup racial és, des del punt de vista cultural i conductual, inferior, i que defensa la creació de programes d’enriquiment cultural i conductual per desenvolupar aquest grup racial.

Segregacionista: Persona que expressa la idea racista que un grup racial que és irreparablement inferior no es pot desenvolupar mai, i que defensa la política de segregar aquest grup racial.

Antiracista: Persona que expressa que els grups racials són iguals i que no n’hi ha cap que necessiti desenvolupar-se, i que dona suport a les polítiques que redueixen la desigualtat racial.

Els meus pares no s’havien tornat a veure des d’aquell viatge amb autobús per assistir a la Urbana’70. S’acostava el Nadal del 1973. Soul Liberation va fer un concert a la mítica Església Presbiteriana de Broadway de Harlem, que va ser una mena de retrobada dels novaiorquesos que van anar a la Urbana’70. El pare i la mare hi van fer cap. Els vells amics es van reconèixer i alguna cosa més. Quan els acords de Soul Liberation es van apagar, els pares per fi van tornar a parlar i finalment es va encendre l’espurna.

Al cap d’uns quants dies, el pare va anar a veure la mare per demanar-li de sortir junts.

—He sentit la crida de les missions —va respondre la mare—. Me’n vaig al març.

El pare i la mare van continuar la relació, fins i tot després que ella se n’anés a fer de mestra a un poble rural de Libèria, als afores de Monròvia, durant nou mesos. Vuit anys més tard es van casar i van atrevir-se a posar-me, a mi, el fill segon, un nom que vol dir «el pare és exaltat», quan vaig venir a un món que no estava acostumat a exaltar els cossos negres. Abans de la meva arribada, quan la mare, embarassada, celebrava el seu trenta-cinquè aniversari, el 24 de juny de 1982, el president Reagan va declarar la guerra al seu futur fill. «Cal que fem recular el consum de drogues per mitjà d’una aplicació més rígida de la llei», va dir al Rose Garden de la Casa Blanca.

No va ser el consum de drogues el que va fer recular, és clar, sinó les persones que, com jo, vam néixer en un règim d’«aplicació més rígida de la llei». Les polítiques d’enduriment de les penes per als delictes relacionats amb les drogues, que no suposaven un augment net en el nombre de delictes, van fer que la població carcerària nord-americana es quadrupliqués entre el 1980 i el 2000. Els autors de crims violents solen representar la meitat de la població carcerària en qualsevol època, però, del 1993 al 2009, hi va haver més persones empresonades per delictes relacionats amb les drogues que per crims violents. Hi sol haver més blancs que trafiquen amb drogues que negres i llatinoamericans, i pel que fa a l’índex de consum de drogues és semblant en tots tres col·lectius. Així i tot, els afroamericans tenen més probabilitats que els blancs d’anar a la presó per delictes relacionats amb les drogues. El temps d’estada a la presó per als negres autors de delictes sense violència relacionats amb les drogues és, de mitjana, semblant (58,7 mesos) al dels blancs que han comès crims violents (61,7). El 2016, la proporció de persones hispanes i negres en la població carcerària encara era molt elevada, un 56 %, el doble del percentatge que representen en el conjunt de la població adulta dels Estats Units. Els blancs només eren el 30 % de la població carcerària, aproximadament la meitat del percentatge que representen en el conjunt de la població adulta dels Estats Units.

Reagan no va ser el primer a declarar aquesta «guerra», com explica la historiadora Elizabeth Hinton. El president Lyndon B. Johnson ja ens va fer recular abans, quan va qualificar el 1965 com «l’any en què aquest país va començar una guerra a fons, intel·ligent i efectiva contra el crim». Els meus pares anaven a l’institut quan la guerra contra el crim de Johnson els va desbaratar la guerra que ells feien amb poc suport contra la pobresa, com un tirador armat fins a les dents que frustra els esforços d’un cirurgià de traumatologia amb pocs recursos. El president Richard Nixon va declarar la guerra a les drogues el 1971 per anorrear els seus detractors més durs, els negres i els activistes contraris a la guerra. «Podíem detenir els seus líders, escorcollar les seves cases, dissoldre les seves reunions i parlar malament d’ells nit rere nit a les notícies», va declarar l’assessor de Nixon en afers polítics i domèstics al periodista de Harper anys més tard. «Si sabíem que mentíem respecte de les drogues? És clar que ho sabíem.»

Els negres també en deien mal, convençuts que els traficants de drogues homicides, els que anaven amb pistoles i els heroïnòmans lladres «engegaven a rodar» tot «el que s’havia aconseguit amb tant d’esforç amb el moviment pels drets civils», com deia un editorial de The Washington Afro-American del 1981. Alguns líders negres, si no la majoria, en un esforç per presentar-se com els salvadors del poble contra aquesta amenaça, es van girar d’esquena i van situar els delinqüents negres al costat dels racistes blancs com els enemics del poble.

Als òrgans legislatius del país, però també en la mentalitat dels nord-americans, entraven en conflicte crides, aparentment contradictòries, a empresonar i a salvar els negres. Els líders negres van unir-se als republicans, des de Nixon fins a Reagan, i als demòcrates, des de Johnson fins a Clinton, a demanar i a rebre en grans quantitats més agents de la policia, condemnes més dures i obligatòries i més presons. Però també demanaven que s’acabés la brutalitat policial, que hi hagués més feina, millors escoles i programes de rehabilitació per als drogoaddictes. Aquestes crides no eren rebudes amb tant d’entusiasme.

El 1982, quan jo vaig venir al món, el sentiment de vergonya respecte del «crim dels negres contra els negres» estava a punt d’eclipsar l’orgull generacional d’«El negre és bonic». Molts nord-americans no negres miraven amb fàstic els addictes negres, però massa persones negres miraven amb vergonya aquells mateixos addictes.

Tant el pare com la mare venien de famílies pobres: una família provenia dels complexos d’habitatges socials d’una ciutat del nord; l’altra, dels camps rurals del sud. Tots dos consideraven que si havien aconseguit sortir de la pobresa i entrar a la classe mitjana a la dècada dels vuitanta era gràcies a l’educació i l’esforç. Mentre pujaven l’escala social, es van veure inundats de debats racistes sobre persones negres que es negaven a pujar aquella escala, persones irresponsables enganxades a l’heroïna o al crack, a qui els agradava robar i delinquir per dependre dels diners que amb tant d’esforç guanyaven els nord-americans que, com ells, havien prosperat.

El 1985, l’advocada Eleanor Holmes Norton, una apreciada defensora dels drets civils, va declarar a The New York Times: «El remei […] no és tan simple com cobrir les necessitats i donar oportunitats», com afirmen els antiracistes. Insistia que calia «enderrocar la subcultura depredadora i complexa del gueto». Instava a gent com els meus pares que tenien els «orígens en el gueto» a salvar els «homes del gueto» i les dones inculcant-los el valor de «l’esforç, l’educació i el respecte per la família» i de «poder oferir una vida millor pels fills». Norton no aportava cap prova empírica que justifiqués la seva afirmació que certs negres de «gueto» no tenien aquests valors.

Però els meus pares, juntament amb molts altres membres de la nova classe mitjana negra, s’empassaven aquestes idees. La classe que des dels anys cinquanta fins a finals dels setanta va desafiar les polítiques racistes ara, a la dècada dels vuitanta i dels noranta, començava a plantar cara a altres persones negres. Consideraven l’antiracisme com una mena d’actitud tolerant davant la conducta autodestructiva que veien al voltant. Els meus pares van seguir les indicacions de Norton: em van inculcar el mantra que, com a ells, l’educació i l’esforç millorarien la meva condició i que al final millorarien la situació de tota la població negra. Els meus pares, tot i la seva consciència racial, es van deixar influir per la idea racista, segons la qual si les persones negres no se’n sortien era per la seva ganduleria, i per aquest motiu estaven més ocupats a recriminar les persones negres que no a fixar-se en les polítiques de Reagan, que feien miques l’escala social que ells havien pujat i que després castigaven la gent perquè queien.

La Revolució Reagan només va ser això: una revolució radical que va beneficiar els que ja eren poderosos. Va enriquir encara més els nord-americans d’ingressos elevats retallant els impostos i regulacions governamentals, augmentant el pressupost militar i frenant el poder dels sindicats. El 70 % dels negres d’ingressos mitjans deien que veien «un grau molt elevat de discriminació racial» el 1979, abans que els revolucionaris de Reagan tiressin enrere l’aplicació de les lleis sobre els drets civils i les disposicions respecte de la discriminació positiva; abans que enretiressin el finançament als governs locals i estatals que oferien contractes i llocs de treball amb els quals la classe mitjana negra havia pogut accedir a cases unifamiliars. El mateix mes del 1982 en què va declarar la guerra a les drogues, el dia de l’aniversari de la mare, Reagan va tallar la xarxa de seguretat que oferien els programes federals de benestar i assistència mèdica, cosa que va condemnar els negres d’ingressos baixos a la pobresa. La seva «aplicació més rígida de la llei» va llançar més persones negres a les urpes de policies violents, que van matar vint-i-dues persones negres i només una de blanca els primers anys de la dècada dels vuitanta. Era quatre vegades més probable que els joves negres no tinguessin feina el 1985 que el 1954. Però eren pocs els qui relacionaven l’augment de l’atur amb l’augment dels crims violents.

Fa molt de temps que els nord-americans són entrenats per veure els defectes en les persones i no en les polítiques. És fàcil cometre aquest error: les persones les tenim al davant; les polítiques queden lluny. Sobretot ens costa de veure les polítiques que s’amaguen darrere les lluites de la gent. I d’aquesta manera, els meus pares es van apartar dels problemes causats per les polítiques i es van fixar en els problemes causats per les persones, i van pensar que calia esforçar-se a salvar i civilitzar les persones negres en comptes d’alliberar-les. Ara els meus pares se sentien més atrets per la teologia del civilitzador, davant de l’augment del consum de crack i del mal que la droga feia a la població negra, com també s’hi sentien molts fills dels drets civils i del Black Power. Però en molts sentits, la teoria de l’alliberament continuava sent el seu entorn filosòfic, l’entorn en el qual em van pujar.

En el fons, els meus pares eren encara les persones que es van apassionar per la teologia de l’alliberament a Urbana. La mare encara somiava voltar pel món negre com una missionera alliberadora, un somni encoratjat pels seus amics liberians el 1974. El pare somiava escriure poesia alliberadora, un somni alimentat pel professor Addison Gayle el 1971.

Sempre em pregunto què hauria passat si els meus pares no s’haguessin deixat influir per les pors raonables que tenien i no haguessin deixat de perseguir els seus somnis: la mare viatjant per ajudar a alliberar el món negre; el pare acompanyant-la i trobant inspiració per a la seva poesia de la llibertat. En comptes d’això, la mare es va conformar a fer carrera empresarial en l’àmbit de la tecnologia relacionada amb l’assistència sanitària. El pare es va conformar amb una carrera professional en l’àmbit de la comptabilitat. Van entrar a formar part de la classe mitjana nord-americana —un espai dominat, aleshores i encara ara, per una majoria blanca desproporcionada— i van començar a mirar-se a si mateixos i la seva gent no tan sols amb els seus propis ulls sinó també «per mitjà dels ulls dels altres». Com altres persones negres, van intentar encaixar en l’espai dels blancs i al mateix temps van continuar intentant ser ells mateixos i salvar la seva gent. Més que portar una màscara, tenien la ment dividida en dues.

Aquest doblet conceptual reflectia allò que W. E. B. Du Bois va expressar d’una manera inoblidable a The Souls of Black Folk, el 1903. «És una sensació estranya, aquesta doble consciència, aquesta sensació de mirar-te sempre per mitjà dels ulls dels altres», va escriure. No pretenia «africanitzar Amèrica» ni tampoc «aclarir-se l’ànima negra amb una inundació d’americanisme blanc». Du Bois volia «ser negre i americà»; volia habitar constructes oposats. Ser americà és ser blanc. Ser blanc és no ser negre.

Potser del que Du Bois anomenava doble consciència seria més precís dir-ne «consciència en conflicte». «Un sempre sent aquesta dualitat», explicava, «ser americà, ser negre; dues ànimes, dues mentalitats, dues maners de lluitar a la vida irreconciliables; dos ideals en pugna dins d’un cos fosc, la força tenaç del qual és l’única cosa que el salva de no enfonsar-se». Du Bois també descrivia com era aquella lluita dins del seu cos fosc: volia ser negre i volia «fondre’s en la massa d’americans com» ho feien «els irlandesos i els escandinaus».

Aquestes idees en pugna ja existien el 1903, i el mateix conflicte va arribar als meus pares i encara és viu avui dia. Sembla que el conflicte que té la consciència negra és entre l’antiracisme i l’assimilacionisme. Du Bois creia en el concepte antiracista de la relativitat racial, de mirar-se cada grup racial amb els seus propis ulls, i també creia en el concepte assimilacionista dels estàndards racials, de «mirar-se un mateix per mitjà dels ulls» d’un altre grup racial, en aquest cas de la gent blanca. En altres paraules, volia alliberar el poble negre del racisme, però també el volia canviar per salvar-lo dels seus «vestigis de barbàrie». El 1903, Du Bois argüia que tant el racisme com «el baix nivell social de la major part de la raça» eren «responsables» de la «degradació dels negres». L’assimilació havia de solucionar, en part, aquest problema.

Les idees assimilacionistes són idees racistes. Els assimilacionistes poden establir qualsevol grup racial com l’estàndard superior en el qual s’ha d’emmirallar un altre grup racial, el referent al qual hauria d’intentar d’arribar. Els assimilacionistes solen establir com a estàndard superior el poble blanc. «Els americans han reflexionat mai sobre el fet que en aquesta terra hi ha un milió d’homes de sang negra […] que, des de tots els punts de vista, han assolit el nivell complet de la millor cultura europea moderna? És just, és decent, és cristià […] menysprear una aspiració com aquesta?», preguntava Du Bois el 1903.

La consciència en conflicte es va desenvolupar d’una manera diferent per als meus pares, que creien en l’autosuficiència dels negres. El 1985 es van interessar per Floyd H. Flake i l’Església Episcopal Metodista Africana d’Allen, del barri de South Jamaica, a Queens. Flake i la seva dona Elaine, que tenia tant de carisma com el seu marit, van convertir la seva església en un temple enorme i van acabar sent uns dels ocupadors del sector privat més grans de la zona, per mitjà del seu espai d’empreses comercials i de serveis socials. Des d’una escola fins a habitatges per a la tercera edat i centres d’atenció a víctimes de maltractament a la llar, no hi havia murs per a l’església de Flake. Era exactament el tipus de ministeri sacerdotal que podia fascinar d’una forma natural els descendents de la Urbana’70. El pare va entrar a formar part del personal ministerial de Flake el 1989.

El meu projecte preferit de l’Església tenia lloc per Acció de Gràcies. Hi arribàvem quan les fileres de gent envoltaven l’edifici de l’església, que feia una olor particularment bona aquell dia. Aromes de suc de guisats i de salsa de nabius vermells endolcien l’aire de novembre. Les flaires encara eren més delicioses quan entràvem al local del soterrani on hi havia els fogons i els forns. Jo em colava sempre en algun forat de la fila interminable de les persones que servien. Amb prou feines m’hi veia per sobre dels taulells del menjar, però, de puntetes, ajudava a donar menjar a cinc mil comensals. Jo volia ser tan bo amb aquelles persones afamades com ho era el pastís de préssec calent que feia la mare. Aquell programa d’individus negres donant menjar a persones negres encarnava l’evangeli de l’autosuficiència dels negres que m’inculcaven els adults que formaven part de la meva vida.

L’autosuficiència dels negres era una espasa de doble tall. En un costat hi havia odi per la supremacia i el paternalisme dels blancs, pels dirigents i salvadors blancs. En l’altre, un amor pels dirigents i els salvadors negres i pel paternalisme dels negres. En un costat hi havia la creença antiracista que les persones negres eren del tot capaces de governar-se a si mateixes i de ser autosuficients. En l’altre, hi havia la idea assimilacionista que les persones negres havien de saber-se cordar les sabates i anar amb el cap ben alt; desenganxar-se del crack, deixar les cantonades i les «almoines» del govern, com si aquestes fossin les causes que, en part, feien que els seus ingressos fossin tan baixos. Aquesta consciència en conflicte alimentava l’orgull negre, perquè insistia en la idea que ser negre no té res de dolent, però al mateix temps generava un sentiment de vergonya, perquè donava a entendre que en el comportament dels negres sí que hi havia alguna cosa que no rutllava… si més no, en la conducta d’aquells altres negres. Si el problema era el nostre comportament, els revolucionaris de Reagan no tenien la culpa que les persones negres no aixequessin el cap, sinó que la culpa era de nosaltres mateixos.

Els blancs també tenen una consciència en conflicte, entre el segregacionisme i l’assimilacionisme: el traficant d’esclaus i el missioner, l’explotador favorable a l’esclavitud i el civilitzador contrari a l’esclavitud, l’eugenicista i el defensor del gresol de cultures, el carceller de masses i el defensor del progrés de les masses, el del Blue Lives Matter (la vida dels policies és important) i el de l’All Lives Matter (totes les vides són importants), el nacionalista no racista i l’americà no racista.

Les idees assimilacionistes i les idees segregacionistes són dues classes d’idees racistes: el conflicte que hi ha dins del pensament racista. Les idees assimilacionistes dels blancs desafien les idees segregacionistes que afirmen que les persones de color són incapaces de desenvolupar-se, incapaces d’assolir un nivell superior, incapaces d’arribar a ser com els blancs i, per tant, completament humans. Els assimilacionistes creuen que les persones de color es poden desenvolupar, que poden esdevenir humans plens com els blancs. Les idees assimilacionistes redueixen les persones de color al nivell de criatures a les quals cal ensenyar com s’han de portar. Les idees segregacionistes qualifiquen les persones de color d’«animals», l’adjectiu que Trump va fer servir per descriure els immigrants hispans: a partir d’un cert punt, ja no se’ls pot ensenyar res més. La història del món racialitzat és una lluita a tres bandes entre els assimilacionistes, els segregacionistes i els antiracistes. Les idees antiracistes es basen en el fet que els grups racials són iguals en la mesura que són diferents, les idees assimilacionistes es basen en la idea que certs grups racials són inferiors des del punt de vista cultural i conductual, i els segregacionistes parteixen de la creença en una distinció racial genètica i en una jerarquia fixada. «M’inclino a sospitar que els negres i, en general, totes les altres espècies d’homes (perquè n’hi ha quatre o cinc de diferents) són de naturalesa inferior als blancs», va escriure el 1753 el filòsof de la Il·lustració escocesa David Hume. «No hi hagué mai una nació civilitzada que no tingués la pell blanca. […] Una tal diferència uniforme i constant no podria ocórrer en tants països i en tantes èpoques si la natura no hagués fet una distinció original entre aquestes races humanes.»

David Hume afirmava que totes les races són creades desiguals, però el 1776 sembla que Thomas Jefferson no hi estava d’acord quan va declarar: «Tots els homes han estat creats iguals». Però Thomas Jefferson no va fer mai la declaració antiracista següent: «Tots els grups racials són iguals». Si les idees segregacionistes suggereixen que hi ha un grup racial que sempre és i serà inferior, les idees assimilacionistes suggereixen que hi ha un grup racial que és temporalment inferior. «Seria arriscat afirmar que, educat en igualtat de condicions durant unes quantes generacions», el negre «no arribaria a ser» igual, va escriure una vegada Jefferson, una idea assimilacionista.

De la consciència en conflicte dels blancs en van derivar dues polítiques racistes que reflecteixen el conflicte de les idees racistes. Els assimilacionistes postulen una jerarquia cultural i conductual, i per tant les polítiques i programes assimilacionistes tenen l’objectiu de desenvolupar, civilitzar i integrar un grup racial (s’han de distingir dels programes que eleven els individus en sentit moral). Els segregacionistes postulen la incapacitat d’un grup racial per ser civilitzats i desenvolupats, i per tant les polítiques segregacionistes s’orienten a segregar, esclavitzar, empresonar, deportar i matar. Els antiracistes postulen que els grups racials ja són civilitzats, i per tant les polítiques antiracistes s’encaminen a reduir les injustícies racials i a crear igualtat d’oportunitats.

Les persones blanques generalment han defensat polítiques assimilacionistes i segregacionistes. Les persones de color generalment han defensat polítiques antiracistes i assimilacionistes. «La història de l’afroamericà és la història d’aquesta pugna», segons les paraules altre cop de Du Bois: és la pugna entre l’assimilacionista i l’antiracista, entre civilitzar les masses i equiparar-les. En el cos negre de Du Bois, en els cossos negres dels meus pares, en el meu cos negre i jove, aquest doble desig, aquesta consciència en conflicte, ha donat lloc a una pugna interior entre l’orgull de ser negre i el desig de ser blanc. Les meves pròpies idees assimilacionistes em van impedir adonar-me de l’augment de polítiques racistes durant la guerra de Reagan contra la droga.

La consciència en conflicte dels blancs, des de la seva posició de poder relatiu, ha condicionat la lluita interior de la consciència dels negres. Malgrat la crua realitat que els Estats Units van ser fundats «per homes blancs per a homes blancs», com va dir el segregacionista Jefferson Davis a l’hemicicle del Senat el 1860, els negres sovint han expressat el desig de ser nord-americans, encoratjats per la innegable història del progrés antiracista d’Amèrica del Nord, contrari a l’esclavitud i a les lleis Jim Crow. Malgrat les fredes instruccions d’individus com Gunnar Myrdal, guardonat amb el premi Nobel, d’«arribar a ser assimilats a la cultura americana», les persones negres també han desitjat, com deia Du Bois, continuar sent negres, descoratjades per la innegable història del progrés racista d’Amèrica del Nord, que va des d’una violència policial cada vegada més gran i la supressió de votants, fins a desigualtats racials cada vegada més marcades en àmbits que van de la salut als béns personals.

Dues històries en conflicte: la innegable història del progrés antiracista, la innegable història del progrés racista. Abans i després de la guerra de Secessió, abans i després dels drets civils, abans i després del primer president negre, la consciència blanca ha estat i està en conflicte. El cos blanc defineix el cos nord-americà. El cos blanc segrega el cos negre del cos nord-americà. El cos blanc instrueix el cos negre perquè s’assimili al cos nord-americà. El cos blanc rebutja el cos negre que s’assimili al cos nord-americà: i la història i la consciència tornen a estar en conflicte.

El cos negre, d’altra banda, viu el mateix conflicte. El cos negre rep la instrucció d’esdevenir un cos nord-americà. El cos nord-americà és el cos blanc. El cos negre s’esforça per assimilar-se al cos nord-americà. El cos nord-americà rebutja el cos negre. El cos negre se separa del cos nord-americà. El cos negre rep la instrucció d’assimilar-se al cos nord-americà: i la història i la consciència tornen a estar en conflicte.

Però hi ha una manera d’alliberar-se. Ser antiracista és emancipar-se de la consciència en conflicte. Ser antiracista és vèncer la consciència assimilacionista i la consciència segregacionista. El cos blanc ja no es presenta com el cos nord-americà; el cos negre ja no s’esforça més a ser com el cos nord-americà, perquè sap que no existeix un cos nord-americà, que només existeixen cossos nord-americans racialitzats pel poder.