Читать книгу Com ser antiracista - Ibram X. Kendi - Страница 9

Raça: Constructe de poder de les diferències agrupades o fusionades que viu en la societat.

Vam entrar a l’aparcament buscant senyals de vida, però l’activitat quotidiana de l’escola feia hores que s’havia acabat. Eren gairebé les quatre d’un dia càlid d’abril del 1990, a Long Island, Nova York.

El cotxe estava aparcat i veia neguit a la cara dels pares quan es van descordar el cinturó de seguretat. Potser només miraven d’acostumar-se a la idea que haurien de fer aquell trajecte de trenta minuts fins a Long Island dos cops al dia, els dies de cada dia, any rere any, a més del desplaçament d’una hora per anar i tornar de la feina a Manhattan. Sentia el seu malestar i també el meu. Nervis per canviar d’escola. Hauria volgut poder quedar-me a l’Escola Pública 251 més enllà de segon. Em feia cosa de ser tan lluny de casa, en aquell barri desconegut. A set anys, dins meu s’agitava un remolí de sentiments.

A Queens Village hi havia unes quantes escoles públiques elementals situades prou a prop de casa per anar-hi a peu. Però els novaiorquesos negres que tenien recursos per fer-ho separaven els seus fills dels fills negres pobres dels barris negres pobres, de la mateixa manera com els novaiorquesos blancs separaven els seus fills dels fills dels negres. Amb la consciència en conflicte, als pares blancs no els feia res gastar més diners en l’habitatge per tal de poder enviar els seus fills a escoles públiques per a blancs, i allunyar-los de les escoles i dels infants que consideraven de poc nivell. Amb la consciència en conflicte, als pares negres no els feia res pagar-ne de negres privades per allunyar els seus fills d’aquelles mateixes escoles públiques i d’aquells mateixos infants.

A la porta principal de la Grace Lutheran School ens va rebre una dona negra. Ja ens esperava. Era la mestra de tercer, i després d’una salutació ràpida ens va portar per un corredor. A banda i banda, hi havia classes, però em vaig fixar en les fotografies dels alumnes que hi havia davant de cada aula: totes aquelles cares d’adults blancs i les de nens negres ens tornaven la mirada. De tant en tant, donàvem un cop d’ull a les aules i vèiem que estaven decorades amb molt bon gust. Cap soroll. Cap alumne. Cap mestre. Només petjades.

La dona ens va portar a la seva aula de tercer, que era a una bona distància de l’entrada. Vam veure-hi material preparat per a un treball de ciències, i la dona ens en va donar detalls. A mi no m’interessava gens la cria de pollets. Després ens va portar fins a una taula rodona i ens va demanar si teníem cap pregunta. Ens vam asseure i la mare va fer una pregunta sobre el pla d’estudis. Tampoc no m’interessava gaire. Vaig començar a mirar l’aula amb més atenció. Una pausa en la discussió em va cridar l’atenció: el pare acabava de preguntar sobre la composició racial de l’alumnat. La majoria era negra. En vaig prendre nota. El cap se me’n va anar lluny altre cop, mentre intentava imaginar els alumnes i els mestres, recordant les fotografies del corredor. Una altra pausa em va tornar a cridar l’atenció. La pregunta va sortir de mi.

—Vostè és l’única mestra negra?

—Sí, però…

—Per què és l’única mestra negra? —la vaig interrompre.

Perplexa, va mirar els meus pares. Ells es van mirar encuriosits. Jo no apartava la vista de la mestra, preguntant-me per què guaitava els meus pares. La mare va trencar aquell silenci incòmode.

—Fa temps que llegeix biografies de personatges importants negres.

Es referia a Junior Black Americans of Achievement, una sèrie juvenil aclamada per la crítica i promoguda per Coretta Scott King. El pare havia comprat una pila de biografies d’aquestes, que ara ja pujaven a cent. Martin Luther King. Frederick Douglass. Mary McLeod Bethune. Richard Allen. Ida B. Wells. Cada vegada que havia d’escriure una redacció, el pare m’empenyia a agafar algun llibre de la pila.

Aquelles apassionants biografies m’enganxaven tant com un videojoc nou de la consola Sega Genesis que tenia. Un cop començava a llegir, no podia parar. Descobrir a través d’aquests llibres la llarga història del mal que s’ha fet als americans negres m’encenia i per primera vegada se’m va despertar una mena de consciència racial.

—És molt conscient de ser negre —va assegurar-se d’afegir la mare, mirant el pare.

No esperava confirmació, però, de tota manera, el pare va assentir amb un moviment de cap, mentre jo mirava fixament la mestra, esperant una resposta.

Aquell dia d’abril del 1990, en aquella aula, els meus pares van descobrir que jo havia entrat en la pubertat racial. Als set anys, vaig començar a sentir que la boira aclaparadora del racisme s’apoderava del meu cos negre. Era immensa, més voluminosa que jo, que els meus pares o que cap altra cosa al món, amenaçadora. Quina construcció més potent és la raça, prou potent per consumir-nos. I ens atrapa ben aviat.

Però tot i el poder que té per condicionar la vida, la raça és un miratge, si bé això no en redueix la força. Nosaltres som el que veiem de nosaltres mateixos, tant si el que veiem existeix com si no. Som el que veuen els altres de nosaltres, tant si el que veuen existeix com si no. El que la gent veu en si mateixa i en els altres té un significat i es manifesta en idees, accions i polítiques, encara que allò que veuen sigui una il·lusió. La raça és un miratge, però és un miratge que farem bé de tenir en compte sense oblidar mai que és un miratge, sense oblidar mai que allò que crea aquest miratge és la llum potent del poder racista.

Així doncs, no compadeixo el meu jo de set anys pel fet que s’identifiqués racialment com a negre. Encara ara m’hi identifico. No perquè cregui que la identitat negra, o la raça, sigui una categoria científica seriosa, sinó perquè les nostres societats, les nostres polítiques, les nostres idees, les nostres històries i les nostres cultures han creat la raça i han fet que sigui important. Jo soc una d’aquelles persones que han estat degradades per idees racistes, que han sofert sota polítiques racistes i que, malgrat tot, han aguantat i han construït moviments i cultures per resistir o almenys persistir enmig d’aquesta bogeria. Des del punt de vista cultural, històric i polític, em veig a mi mateix amb identitat negra, com a afroamericà, africà i membre de la diàspora africana forçosa i no forçosa. En el sentit històric i polític, em veig a mi mateix com una persona de color, com a membre de l’hemisferi sud, un aliat proper dels llatinoamericans, dels pobles de l’Àsia Oriental, de l’Orient Mitjà i dels amerindis i de tots els pobles menystinguts del món, des dels gitanos i jueus d’Europa fins als aborígens d’Austràlia i els blancs maltractats per motius de religió, classe social, gènere, transgènere, identitat, etnicitat, mida del cos, edat i discapacitat. L’avantatge de veure’m a mi mateix com a negre en comptes de ser daltònic racial és que em permet de veure’m clarament a mi mateix en el sentit històric i polític com a antiracista, com a membre del cos interracial que lluita per acceptar, equiparar i empoderar tota mena de diferències racials.

Hi ha persones blanques que no s’identifiquen com a blanques per la mateixa raó que s’identifiquen com a no racistes: per no haver de tenir en compte les maneres en què la identitat blanca —fins i tot com a construcció i miratge— ha determinat el concepte que tenen d’Amèrica i de la identitat i els ha donat privilegis, el principal dels quals és el privilegi de ser intrínsecament normal, estàndard i legal. Als Estats Units, ser tu mateix és un delicte racial, si no ets blanc. Tenir el teu propi aspecte o potenciar les teves capacitats és un delicte racial, si no ets blanc. Suposo que als set anys jo ja era un delinqüent.

Una de les ironies de l’antiracisme és que ens hàgim d’identificar racialment per tal d’identificar els privilegis i els perills racials que comporta tenir el cos que tenim. Llatinoamericans, asiàtics, africans, europeus, indígenes i pobles de l’Orient Mitjà: Aquestes sis races —almenys en el context americà— són fonamentalment identitats de poder, perquè la raça és bàsicament un constructe de poder de les diferències agrupades que viu en la societat. La raça crea noves formes de poder: el poder de classificar i jutjar, elevar o degradar, incloure o excloure. Els creadors de raça fan servir aquest poder per convertir individus, etnicitats i nacionalitats diferenciats en races monolítiques.

S’escau que la primera potència mundial que va crear el constructe de raça va ser el primer poder racista i el primer traficant d’esclaus en exclusiva de la raça inventada del poble africà. L’individu que va orquestrar aquest comerç d’un poble creat rebia el sobrenom de «navegant», tot i que no va sortir mai del Portugal del segle xv. L’únic lloc per on va navegar van ser els mars politicoeconòmics europeus per establir les primeres polítiques del comerç d’esclaus transatlàntic. Lloat per una cosa que no va ser (i no reconegut pel que va ser), és adequat dir que el príncep Enric el Navegant, germà i després oncle de reis portuguesos, és el primer personatge de la història del poder racista.

El príncep Enric vivia dins meu. El nom d’Enric havia viatjat a través dels segles, havia travessat l’oceà Atlàntic i finalment havia entrat a la família del pare. Després que la mare triés un nom de la seva família per al segon nom del meu germà gran, el pare en va triar un de la seva per al meu. Va triar el del seu rebesavi esclau, Henry. El pare no sabia que el seu avantpassat es deia com el Navegant, però quan vaig assabentar-me d’aquesta part de la història, vaig adonar-me que el nom havia de desaparèixer. Ara el meu segon nom és Xolani, que vol dir «pau», allò que justament els traficants d’esclaus d’Enric van arrabassar a l’Àfrica (i també al continent americà i a Europa), allò que van arrabassar al meu avantpassat Henry.

Fins al 1460, l’any que va morir, el príncep Enric va patrocinar les travessies per l’Atlàntic fins a l’Àfrica occidental dels portuguesos, que volien esquivar els traficants d’esclaus islàmics, i d’aquesta manera van crear una classe d’esclavitud diferent de la que havia existit fins llavors. Els traficants d’esclaus islàmics premoderns, com els seus homòlegs cristians a la Itàlia premoderna, no seguien polítiques racistes: tant esclavitzaven el que ara considerem africans, com àrabs i europeus. A les albors del món modern, els portuguesos van començar a comercialitzar exclusivament amb cossos africans. Els mariners del príncep Enric van fer història quan van doblar el temut forat «negre» del cap Bojador, a la costa del Sàhara occidental, i van portar africans esclavitzats a Portugal.

El primer biògraf, i apologista, del príncep Enric va ser el primer a crear el concepte de raça i a elaborar idees racistes. El rei Alfons V va encarregar a Gomes Eanes de Zurara, cronista reial i fidel comandant de l’orde de Crist, orde militar del príncep Enric, que escrigués una biografia entusiasta de les aventures africanes del seu «estimat oncle». De Zurara va acabar la Crónica do Descobrimento e Conquista de Guiné, el primer llibre europeu sobre l’Àfrica, l’any 1453.

En una de les cròniques, De Zurara hi descriu la primera gran subhasta d’esclaus del príncep Enric a Lagos, Portugal, el 1444. Alguns dels captius eren «prou blancs, de bon veure i ben proporcionats», mentre que d’altres eren «com mulatos» o fins i tot «negres com els etíops i molt lletjos». Malgrat que eren de tons de pell, llengües i grups ètnics diferents, De Zurara els incloïa a tots en un sol grup apte per ser esclavitzat.

A diferència de les criatures, els fenòmens solen néixer molt abans que els humans els posin nom. De Zurara d’aquell poble negre no en va dir «raça». El poeta francès Jacques de Brézé va ser el primer a fer servir el terme «raça» en un poema cinegètic del 1481. El 1606, el mateix diplomàtic que va introduir la planta addictiva del tabac a França va definir formalment el concepte de raça en un diari europeu cabdal. «Raça […] significa descendència». Jean Nicot va escriure al Trésor de la langue française: «Així, hom diu home, cavall, gos o altre animal de bona o mala raça». Des del començament, crear races equivalia a crear una jerarquia racial.

Gomes Eanes de Zurara va agrupar tots aquells pobles de l’Àfrica en una sola raça per aquesta mateixa raó: per crear una jerarquia, la primera idea racista. Crear races és essencial per elaborar idees racistes, la base que aguanta el pastís. Un cop s’ha creat una raça, cal farcir-la, i De Zurara la va omplir de qualitats negatives que justificarien la missió evangelitzadora del príncep Enric davant del món. Aquesta raça negra estava perduda, vivia «com les bèsties, sense cap dels costums dels éssers racionals», va escriure De Zurara. «No sabien què era el bé, sinó que només sabien viure en una indolència bestial.»

Quan al segle xv els colonitzadors espanyols i portuguesos van arribar al continent americà, es van dedicar a crear una raça a partir de tots els pobles indígenes, i al segle xvi els van anomenar «indis», o negros da terra (negres de la terra) al Brasil. El 1510, l’advocat espanyol Alonso de Zuazo descrivia la raça bestial dels negres com uns éssers «forts per treballar, contràriament als pobles autòctons, tan dèbils que només poden fer feines poc exigents». Totes dues construccions racistes normalitzaven i justificaven la importació creixent d’africans esclavitzats, qualificats de «forts», i el genocidi dels pobles indígenes del continent americà, qualificats de «dèbils».

Durant la Il·lustració, al segle xviii, es van crear i distingir les altres races, tret de la dels llatinoamericans i la dels pobles de l’Orient Mitjà. El 1735, Carl von Linné va fixar la jerarquia racial dels éssers humans a Systema Naturae. Va classificar les races en blanca, groga, rogenca i negra. Va relacionar cada raça amb una de les quatre regions del món i en va descriure les característiques. La taxonomia de Von Linné va esdevenir l’esquema que pràcticament tots els creadors de raça de la Il·lustració van seguir i que encara segueixen els d’avui dia. I, naturalment, no eren simples categories neutres, perquè les races no havien de ser categories neutres. El poder racista les va crear amb un objectiu.

Von Linné va situar l’Homo sapiens europaeus al capdamunt de la jerarquia racial, i en va inventar els trets superiors: «Vigorós, musculós. Cabells rossos i solts. Ulls blaus. Molt intel·ligent, inventiu. Vesteix roba ajustada. Es regeix per la llei». També va descriure el caràcter racial mitjà de l’Homo sapiens asiaticus: «Melancòlic, seriós. Cabells negres; ulls foscos. Estricte, altiu, cobdiciós. Vesteix roba folgada. Es regeix per les opinions». Al caràcter racial de l’Homo sapiens americanus li va atorgar una barreja d’atributs: «Mal geni, impassible. Cabells negres llisos i espessos, narius amples; cara hostil; barbamec. Tossut, orgullós, lliure. Es pinta amb ratlles vermelles. Es regeix pel costum». Al capdavall de la jerarquia racial, Von Linné hi va situar l’Homo sapiens afer: «Calmós, gandul. Cabell negre molt arrissat i dens. Pell sedosa. Nas pla. Llavis gruixuts. Dones amb llavis de genitals penjant i pits allargats. Astut, lent, descurat. Es cobreix amb greix. Es regeix pel caprici».

Del 1434 al 1447, segons els càlculs de Gomes Eanes de Zurara, van arribar a Portugal 927 africans esclavitzats, «la major part dels quals van ser reconduïts al veritable camí de la salvació». Va ser, segons De Zurara, el principal èxit del príncep Enric, una fita que va ser beneïda pels papes successius. No esmenta, però, l’impost del quinto reial, pel qual va tenir dret a uns 185 d’aquells captius, una fortuna en esclaus.

L’obedient De Zurara va crear la diferència racial per convèncer el món que el príncep Enric (i per tant Portugal) no feia comerç d’esclaus per diners, sinó només per salvar ànimes. Els alliberadors havien arribat a l’Àfrica. El 1453, Gomes Eanes de Zurara va enviar personalment un exemplar de la Crónica do Descobrimento e Conquista de Guiné al rei Alfons V amb una carta de presentació. Esperava que el llibre ajudaria a «preservar» el nom del príncep Enric «davant» del món, «en lloança de la seva memòria». De Zurara va assegurar el record del príncep Enric amb la mateixa fermesa que el príncep Enric va assegurar la riquesa de la cort reial. El rei Alfons acumulava més capital de la venda d’africans esclavitzats a estrangers «que de tots els impostos recaptats en tot el regne sencer», tal com va observar un viatger el 1466. La raça havia servit per al seu propòsit.

La política racista del comerç d’esclaus del príncep Enric era prioritària —un invent astut, l’objectiu pràctic del qual era evitar els traficants musulmans. Després de gairebé dues dècades de fer tràfic d’esclaus, el rei Alfons va demanar a Gomes Eanes de Zurara que defensés el lucratiu comerç en vides humanes, cosa que De Zurara va fer per mitjà de la construcció d’una raça negra, un grup inventat sobre el qual va penjar idees racistes. Aquesta causa-efecte —un poder racista crea polítiques racistes per pur interès propi; les polítiques racistes necessiten idees racistes que les justifiquin— ha pervingut al llarg de la història del racisme.

Des de la sèrie Junior Black Americans of Achievement, m’han ensenyat que les idees racistes porten a polítiques racistes. Que la ignorància i l’odi generen idees racistes. Que l’arrel del problema del racisme és la ignorància i l’odi.

Però això capgira l’ordre dels esdeveniments. El problema d’arrel, des del príncep Enric fins al president Trump, sempre ha estat l’interès propi del poder racista. Darrere les polítiques racistes sempre hi ha hagut un fort interès econòmic, polític i cultural —l’acumulació de capital en el cas del Portugal reial i dels posteriors traficants d’esclaus. Després, intel·lectuals poderosos i brillants com Gomes Eanes de Zurara elaboraven idees racistes per justificar les polítiques racistes de la seva època, per exonerar-les de la responsabilitat de les injustícies racials que causaven i donar-ne la culpa a les persones.

La mestra aviat es va sobreposar a la sorpresa davant d’aquell nen de set anys que la interrogava sobre l’escassa presència de mestres negres. Després d’haver examinat la cara que feien els pares, em va tornar a mirar a mi.

—Per què em fas aquesta pregunta? —va preguntar, amable.

—Si hi ha tants nens i nenes negres, l’escola hauria de tenir més mestres negres —vaig dir.

—L’escola no n’ha contractat més.

—Per què?

—No ho sé.

—Per què no ho sap?

Els pares em veien cada cop més agitat. El pare va canviar de tema. No em va importar. De tota manera, ja tenia el cap molt lluny. Pensava en el que la mare havia dit. Soc negre. Soc negre.

Al final vaig anar a una escola luterana privada que era més a prop de casa, amb una mestra de tercer blanca i tot. A mi tant me feia, fins que en vaig prendre consciència.