Читать книгу Com ser antiracista - Ibram X. Kendi - Страница 11

Racisme ètnic: Conjunt poderós de polítiques racistes que mena a la desigualtat entre grups ètnics racialitzats i que és validat per idees racistes sobre els grups ètnics racialitzats.

Antiracisme ètnic: Conjunt poderós de polítiques antiracistes que mena a la igualtat entre grups ètnics racialitzats i que és validat per idees antiracistes sobre els grups ètnics racialitzats.

Insultàvem l’Speedo perquè era molt estirat. Fèiem acudits de camells a un altre noi pel bony que tenia al cap. Assenyalàvem sense compassió les cames llargues com gratacels d’una nena. «Que esperes una criatura?», preguntàvem sempre a un noi obès. «Sabem que esperes una criatura», dèiem sempre a una nena obesa. A mi em van posar el sobrenom de Bonk, pel personatge d’un videojoc que l’única arma que tenia era un cap enorme i que es desplaçava amb un «bong, bong, bong, bong, bong» rítmic quan atacava els enemics.

Jo repartia tantes bromes com qualsevol altre: l’alumne de vuitè dissident s’havia convertit en un adolescent popular que tenia una predilecció per les bromes cruels. Potser hauria recuperat aquella sensibilitat empàtica d’abans, si aquella tardor de l’any 1995 hagués pujat a un autobús i hagués anat a la Marxa del Milió d’Homes⁶ a Washington. Però el pare estava preocupat per un germà seu que estava malalt i no ens hi va dur.

Cap de nosaltres tampoc no va anar a l’altre acte important: el judici d’O. J. Simpson a Los Angeles. Dues setmanes abans de la Marxa del Milió d’Homes, jo era a la meva classe de vuitè esperant pacientment amb els meus companys negres i escoltant la ràdio. Quan el veredicte d’«innocent» va tallar el silenci com un ganivet, vam aixecar-nos del pupitre d’un bot, cridant, abraçant-nos, amb ganes de trucar als nostres amics i pares per celebrar-ho. (Llàstima que no tinguéssim mòbils.)

A Manhattan, el pare es va reunir amb els altres comptables de la feina en una sala de reunions atapeïda, poc usada i silenciosa, per veure el veredicte a la televisió. Quan es va llegir el veredicte d’innocent, el pare i els seus companys negres van sortir de la sala amb somriures dissimulats, deixant enrere els perplexos companys blancs.

Allà, amb els de la meva classe, entre abraçades i alegria, vaig mirar la mestra blanca de vuitè. La cara, ben vermella, li tremolava mentre es contenia les llàgrimes; potser tenia aquella sensació aclaparadora d’impotència i descoratjament que les persones negres sentim massa sovint. Jo li vaig somriure, tant me feia, en el fons. Volia que O. J. quedés lliure. Havia sentit el que els adults negres del meu voltant havien dit durant mesos aquell 1995. No creien que O. J. fos innocent d’assassinat i consideraven que havia venut la seva gent. Però també sabien que el sistema de justícia criminal era culpable. Culpable d’haver absolt els policies blancs que van apallissar Rodney King el 1991 i el botiguer coreà que aquell mateix any va matar Latasha Harlins, una adolescent de quinze anys, després d’haver-la acusat falsament d’haver robat suc de taronja. Així i tot, el veredicte d’O. J. no va impedir que es cometessin errors judicials respecte dels cossos negres, tota classe de cossos negres. Els novaiorquesos ho van poder comprovar dos anys més tard quan, en una comissaria de Brooklyn, uns agents del Departament de Policia de Nova York (NYPD) van introduir un pal al recte d’un immigrant haitià de trenta anys que es deia Abner Louima, després d’haver-lo apallissat de mala manera durant el trajecte fins a la comissaria. I dos anys més tard, el sistema de justícia va absoldre una altra colla d’agents del NYPD que havien disparat quaranta-una bales al cos d’Amadou Diallo, un immigrant desarmat de vint-i-tres anys originari de Guinea. Tant era que les persones negres fossin nascudes als Estats Units o a l’estranger. Al final, la violència racista no feia diferències.

Però tornant a la meva classe de vuitè, els meus companys afroamericans sí que feien diferències. En Kwame probablement va ser el que va patir més bromes pesades. Era popular, divertit, guapo, atlètic i tranquil, però la seva etnicitat ghanesa ho espatllava tot. Nosaltres, implacables, ens rèiem d’en Kwame com si fos l’Akeem, del regne de Zamunda, i nosaltres fóssim en Darryl, el xicot detestable de la Lisa, de la comèdia romàntica del 1988 Coming to America. Al capdavall, vivíem a Queens, el lloc on, a la pel·lícula, l’Akeem va anar a buscar una esposa i es va enamorar de la Lisa.

A Coming to America, en Darryl, la Lisa, l’Akeem i la Patrice (germana de la Lisa) miren un partit de bàsquet asseguts a les grades. «Això d’anar vestit deu ser una experiència nova per a tu», diu, burleta, en Darryl, mirant de reüll l’Akeem. La Lisa, que seu entre tots dos, s’enfada i canvia de tema. En Darryl hi torna. «A quina mena de jocs jugueu a l’Àfrica? A empaitar el mico?», diu amb un somriure sorneguer. Se suposava que els espectadors afroamericans havien de riure els acudits d’en Darryl i burlar-se de l’Akeem. A les nostres classes, reproduíem les bromes d’en Darryl sobre els africans bàrbars i animalístics en els Kwames del nostre entorn.

Eren uns acudits racistes, l’origen dels quals, el tràfic d’esclaus, no era pas cosa de riure. Però quan les persones negres fan bromes que deshumanitzen altres branques de la diàspora africana, fem que aquella història terrorífica torni a viure en les nostres rialles. El racisme ètnic és el guió ressuscitat del traficant d’esclaus.

L’origen del racisme ètnic el trobem en el mercat de l’oferta i la demanda de productes humans del tràfic d’esclaus. Cada traficant d’esclaus preferia uns grups ètnics africans concrets perquè creia que eren millors esclaus. I com més bons esclaus es pensava que eren, més bons africans eren. Hi havia hisendats francesos que creien que els congolesos eren uns «negres magnífics» perquè havien «nascut per servir». D’altres, com els hisendats espanyols, consideraven que els captius de la regió de Senegàmbia eren «els millors esclaus». Però la majoria d’hisendats del continent americà consideraven que els grups ètnics de la Costa d’Or, l’actual Ghana, eren «els nostres millors esclaus i els més fidels», segons Christopher Codrington, un dels hisendats i governadors més rics d’Antigua.

Per als hisendats i els traficants d’esclaus, els que tenien menys valor eren els angolesos, perquè eren considerats com els pitjors, el graó més baix de l’escala del racisme ètnic, just per sobre dels animals. A la dècada de 1740, els captius de la Costa d’Or es venien per gairebé el doble que els captius d’Angola. Potser els angolesos eren poc valorats perquè n’hi havia en excés. El tràfic d’esclaus va ser més intens amb els angolesos que amb cap altre grup ètnic africà. Els vint captius, aproximadament, que es van portar a Jamestown, Virgínia, a l’agost del 1619, i que van marcar l’inici de la història afroamericana, eren angolesos.

Els hisendats no tenien cap problema a inventar explicacions per justificar el seu racisme ètnic. «Els negres de la Costa d’Or, Popo i Ouidah», va escriure un francès, «han nascut en una part de l’Àfrica que és molt àrida». De resultes d’això, «es veuen obligats a conrear la terra per sobreviure» i «estan acostumats a les feines dures des de petits», va afegir. «D’altra banda, […] els negres d’Angola provenen de les parts de l’Àfrica […] on tot creix gairebé de forma espontània.» I per això, «els homes no treballen mai, fan una vida indolent i en general són de tarannà gandul i de constitució fluixa».

Els meus amics i jo potser seguíem un guió antic pel que fa al racisme ètnic, però les nostres motivacions no eren les mateixes que les dels hisendats. Quan ens rèiem d’en Kwame i de l’Akeem probablement amagàvem una certa ràbia contra els africans del continent. «Els caps africans es feien la guerra entre ells i capturaven la seva pròpia gent per vendre-la», va dir el president d’Uganda, Yoweri Museveni, el 1998, davant d’una multitud en què hi havia el president Bill Clinton, recordant una pàgina de la memòria afroamericana del tràfic d’esclaus. Encara recordo una discussió que vaig tenir amb alguns amics a la universitat anys després; ells em deien que no els emprenyés amb la meva «merda africana». Aquells «fills de puta africans ens van vendre», deien. Van vendre la seva «pròpia gent».

La idea que els «caps africans» van vendre la seva «pròpia gent» és un record anacrònic que superposa les nostres idees actuals respecte de la raça damunt d’un passat ètnic. Quan els intel·lectuals europeus van inventar el concepte de raça entre el segle xv i el xviii ajuntant diversos grups ètnics per crear races monolítiques, no van canviar necessàriament la manera com les persones es veien a si mateixes. Al segle xvii i el xviii, els habitants de l’Àfrica no miraven els grups ètnics del voltant i de sobte els veien com un sol poble, com la mateixa raça, com a africans o negres. Els africans que van participar en el tràfic d’esclaus no consideraven que venguessin la seva pròpia gent, sinó que venien persones tan diferents a ells com ho eren els europeus que s’esperaven a la costa. Durant tot el temps que va durar el tràfic d’esclaus, la gent corrent de l’Àfrica occidental, com la gent corrent de l’Europa occidental, s’identificaven a si mateixos en termes ètnics. Va passar molt de temps, potser fins al segle xx, abans que la idea de «raça» s’estengués pel món sencer.

Al llarg de la dècada dels noranta, el nombre d’immigrants de color als Estats Units va anar augmentant de resultes de la Llei d’Immigració i Nacionalitat del 1965, de la Llei del Refugiat del 1980 i de la Llei d’Immigració del 1990. Totes juntes, aquestes lleis van fomentar la reunificació familiar, la immigració des de zones de conflicte i un programa de visat de diversitat que concedia la residència permanent i que va esperonar la immigració des de països no europeus. Entre el 1980 i el 2000, la població immigrant llatinoamericana va pujar de 4,2 milions a 14,1 milions. El 2015, els immigrants negres representaven el 8,7 % de la població negra del país, gairebé el triple que el 1980. Ja a començament dels vuitanta, quan encara era una criatura, vaig poder observar aquest augment d’immigrants de color de primera mà.

Si bé alguns afroamericans miraven amb recel aquesta arribada d’immigrants procedents del món negre, els meus pares no. Davant per davant de casa nostra hi vivia una parella haitiana amb tres fills, i jo em vaig fer amic d’en Gil, el fill petit, i d’en Cliff, el seu cosí. Passava molts dies a casa seva, menjant arròs amb pèsols, bananes fregides i plats de pollastre que tenien uns noms que era incapaç de pronunciar. Vaig aprendre una mica de crioll haitià. El pare d’en Gil era el pastor d’una església haitiana de Flatbush, Brooklyn, al cor de la comunitat antillana de Nova York. Sovint anava amb ells al servei religiós i rebia grans dosis de cultura americana haitiana, a més del sermó d’aquell dia.

Amb en Gil i en Cliff hi tenia una relació estreta, però amb els pares d’en Gil no. Eren amables i hospitalaris, però sempre hi va haver una distància entre nosaltres. No em vaig sentir mai part de la família, tot i el munt de vegades que vaig sopar a la seva taula. Potser no se m’acostaven perquè jo era afroamericà, en una època en què els immigrants haitians patien la fiblada de la intolerància dels afroamericans, o potser no i veig coses que no són. Però aquella mateixa sensació es repetia en altres relacions. Els immigrants antillans tendeixen a classificar els afroamericans de «ganduls, poc ambiciosos, sense educació, antipàtics, dependents de l’assistència social, mancats de valors familiars», com va provar Mary C. Waters en l’estudi de les actituds dels antillans que va fer el 1999 a partir d’entrevistes. Els afroamericans tendien a descriure els antillans com a individus «egoistes, mancats de consciència de raça, lacais dels blancs i amb un sentiment exagerat de superioritat».

Jo vaig créixer envoltat de diferents classes de persones negres; mai no vaig conèixer res més. Però a la generació dels meus pares i a la dels avis, el fet d’estar envoltat d’immigrants negres els venia de nou.

La relaxació de les lleis de la immigració des dels anys seixanta fins als noranta tenia per objectiu contrarestar la generació anterior de lleis de la immigració que limitava la de persones no blanques als Estats Units. La Llei d’Exclusió de Xinesos del 1882 es va ampliar en una llei d’immigració del 1917 que eixamplava la «Zona Asiàtica Prohibida». La Llei de Quota d’Emergència del 1921 i la Llei d’Immigració del 1924 van restringir en gran part la immigració d’asiàtics fins al 1965. «Amèrica ha de ser americana», va dir el president Calvin Coolidge quan va signar la llei del 1924. Naturalment, en aquell temps el terme «americà» ja incloïa milions de persones negres, asiàtiques, ameríndies, de l’Orient Mitjà i llatinoamericanes (centenars de milers de les quals serien repatriades, almenys en el cas de nord-americans d’origen mexicà, que van haver de tornar a Mèxic). Però Coolidge i els congressistes que li donaven suport van determinar que només amb els immigrants del nord-est d’Europa —escandinaus, britànics, alemanys—, els Estats Units podien continuar sent un país nord-americà, és a dir, blanc. Els Estats Units eren «un país poderós colonitzat per nord-europeus del Regne Unit, escandinaus i saxons», va proclamar Ira Hersey, representant de Maine, entremig d’ovacions, durant el debat sobre la Llei d’Immigració del 1924.

Gairebé un segle més tard, el senador Jeff Sessions es lamentava de l’augment de població no autòctona. «Quan el 1924 les xifres van arribar tan amunt, el president i el Congrés van canviar de política. I el ritme de creixement es va reduir considerablement», va dir a Steve Bannon, del lloc web de notícies Breitbart, el 2015. «Després vam portar a terme l’assimilació fins al 1965 i vam crear una classe mitjana americana molt sòlida amb els immigrants assimilats. I això va ser bo per a Amèrica». Un any després, sent ja fiscal general de l’Estat, Sessions va començar a aplicar les polítiques contra la immigració negra, àrab i llatinoamericana de l’Administració Trump, l’objectiu de les quals era fer uns Estats Units blancs altre cop. «Hauríem de tenir més persones de països com Noruega», va dir Trump als legisladors el 2018. Es veu que ja hi havia massa gent de color com jo.

L’objectiu del retorn del govern actual a les polítiques d’immigració de començaments del segle xx, basades en idees racistes del que és ser nord-americà, era contrarestar els efectes dels anys d’immigració que van veure com els Estats Units experimentaven una gran diversificació, fins i tot una nova diversitat dins de la població negra, que ara incloïa africans i antillans, a més dels descendents dels esclaus americans. Però vinguessin d’on vinguessin, tots eren racialitzats com a negres.

La realitat és que tots els grups ètnics, un cop cauen sota la mirada i el poder dels que inventen races, esdevenen racialitzats. Jo soc descendent d’esclaus americans. El meu grup ètnic és afroamericà. La meva raça, com a afroamericà, és negra. Els kenyans són racialitzats com un grup ètnic negre, mentre que els italians són blancs, els japonesos són asiàtics, els sirians són de l’Orient Mitjà, els porto-riquenys són llatinoamericans i els chotaws són amerindis. La racialització serveix per al propòsit principal de la raça: crear jerarquies de valors.

Al llarg de la història, el poder racista ha produït idees racistes sobre els grups ètnics racialitzats en la seva esfera colonial i els ha classificat, en tot el món i dins dels seus propis països. La història dels Estats Units ofereix un ventall de relacions de poder ètnic intrarracial: anglosaxons que discriminen els catòlics irlandesos i els jueus; immigrants cubans que gaudeixen de més privilegis que els immigrants mexicans, i la construcció d’una minoria model que inclou immigrants de l’Àsia oriental i exclou els musulmans del sud asiàtic. És una història que va començar amb els primers colonitzadors europeus que van referir-se als cherokees, chickasaws, choctaws, creeks i seminoles com les «Cinc Tribus Civilitzades» d’indis americans, mentre que les altres tribus eren «salvatges». Aquesta subcategoria dels grups ètnics racialitzats dins de la classificació de les races crea una jerarquia ètnica racial, una graduació de racisme ètnic dins de l’esquema més ampli del racisme.

Caiem en el racisme ètnic quan expressem una idea racista sobre un grup ètnic o donem suport a una política racista dirigida a un grup ètnic. El racisme ètnic, com el racisme en si mateix, assenyala la conducta de grup, i no pas les polítiques, com la causa de les disparitats entre grups. Quan els immigrants ghanesos als Estats Units s’ajunten amb els nord-americans blancs i diuen que els afroamericans són ganduls, estan reciclant les idees racistes dels nord-americans blancs sobre els afroamericans. Això és racisme ètnic.

El rostre del racisme ètnic es manifesta amb la pregunta tan repetida:

—D’on ets?

Sovint em fan aquesta pregunta persones que em veuen des de la perspectiva del racisme ètnic. A causa del seu racisme ètnic, suposen que jo, professor universitari i escriptor que ha publicat, no puc ser un afroamericà pobre, gandul i mediocre.

—Soc de Queens, Nova York —responc.

—No, no, d’on ets?

—Soc de Nova York.

Frustrada, la persona canvia una mica la línia. «D’on són els teus pares?» Quan li dic: «La família del pare és de Nova York, i la família de la mare és de Geòrgia», la persona queda ben parada i confosa. Quan hi afegeixo que «Soc descendent d’africans esclavitzats dels Estats Units», s’acaben les preguntes. Finalment s’han de resignar al fet que soc afroamericà. Potser llavors la persona pensa que soc un cas extraordinari, no un d’aquells afroamericans ordinaris inferiors, i d’aquesta manera se’n pot anar en silenci i amb la seva perspectiva racista-ètnica intacta.

Però de vegades no se’n van en silenci. De vegades aprofiten l’oportunitat per sermonejar-me sobre el meu grup ètnic, com un estudiant ghanès descarat que vaig conèixer quan començava la meva carrera professional a la regió del nord de l’estat de Nova York. En una classe plena d’afroamericans va deixar anar un monòleg en què va sortir de tot, des de la nostra ganduleria fins a la nostra dependència de l’assistència social. Jo vaig oferir dades que desmentien el seu racisme ètnic, com ara el fet que la majoria de nord-americans que reben ajuda social no són afroamericans i que la major part d’afroamericans que tenen dret a l’assistència social hi renuncien. Però ell, aferrant-se al seu racisme ètnic, va continuar parlant mentre les rialles per sota el nas dels alumnes afroamericans a poc a poc es van anar transformant en ràbia (alhora que molts dels fills d’immigrants negres callaven). Per calmar els alumnes afroamericans, vaig recitar les idees impregnades de racisme ètnic que els afroamericans expressaven sobre els antillans, per mostrar-los que l’absurditat del racisme ètnic és universal. Em va sortir el tret per la culata. Tots van començar a assentir amb el cap mentre jo anava desgranant els estereotips sobre els immigrants africans.

Ser antiracista és veure els grups ètnics nacionals i transnacionals iguals dins de totes les seves diferències. Ser antiracista és desafiar les polítiques racistes que infesten els grups ètnics racialitzats del món. Ser antiracista és veure les desigualtats que hi ha entre tots els grups ètnics racialitzats com un problema causat per les polítiques.

L’estudiant ghanès se’m va encarar quan es va acabar la classe i jo recollia les coses (i mentre alguns dels seus companys afroamericans li llançaven mirades hostils quan sortien de l’aula). Quan va acabar el segon monòleg, li vaig preguntar si li faria res de respondre a unes quantes preguntes. Ell va dir que no li importava. Jo en realitat volia fer-lo parlar una estona més, no fos cas que a fora l’esperessin alguns alumnes enfadats. De tant en tant esclataven baralles, o alguna cosa pitjor, entre els grups ètnics negres de Nova York, com n’hi havia hagut el segle abans entre els grups ètnics blancs.

—Quines idees racistes tenen els britànics sobre els ghanesos? —vaig preguntar.

Ell va fer cara de no entendre’m i va dir titubejant:

—No ho sé.

—Sí que ho saps. Digue’n unes quantes. No passa res.

Va callar durant uns instants fins que es va posar a enraonar un altre cop, però ara ho feia molt més a poc a poc i més nerviós que abans, com si no entengués on volia anar a parar. Quan va acabar d’enumerar idees racistes, vaig prosseguir.

—Ara, digues, són certes aquestes idees? —vaig preguntar—. Els britànics són superiors als ghanesos?

—No! —va dir ell, amb orgull. Jo també estava orgullós que el noi no hagués interioritzat aquelles idees racistes sobre el seu propi grup ètnic racialitzat.

—Quan els afroamericans repeteixen idees racistes britàniques sobre els ghanesos, defenses la teva gent?

—Sí. Perquè no són certes!

—Així doncs, aquestes idees sobre els afroamericans, d’on les has tret?

El noi va pensar.

—De la meva família, dels meus amics i de les meves observacions —va dir.

—D’on creus que els altres nord-americans d’origen ghanès han tret aquestes idees dels afroamericans?

El noi va rumiar més estona aquest cop. De cua d’ull va veure un altre alumne que volia parlar amb mi, i això el devia atabalar; era un nano educat, a pesar de la seva necessitat de clavar sermons. Però jo no el vaig apressar. L’altre alumne era jamaicà i escoltava amb atenció, potser es preguntava d’on treien els jamaicans les seves idees sobre els haitians.

—Probablement dels nord-americans blancs —va dir l’alumne ghanès, mirant-me als ulls per primera vegada.

Va semblar que s’havia obert i jo ho vaig aprofitar per dir:

—Així doncs, si els afroamericans anessin a Ghana, s’empassessin idees racistes britàniques sobre els ghanesos i comencessin a expressar-los aquestes idees, què en pensarien els ghanesos? Què en pensaries tu?

Ell va somriure, cosa que em va sorprendre.

—Ja ho entenc —va dir, girant-se per sortir de la classe.

—N’estàs segur? —vaig insistir, dirigint la veu per damunt de l’alumne jamaicà.

El noi es va tornar a girar.

—Sí. Gràcies, senyor.

El vaig respectar perquè estava disposat a reflexionar sobre la seva pròpia hipocresia. Jo no havia reaccionat amb vehemència quan el noi havia dit mal dels afroamericans, perquè sabia d’on venia: jo també hi havia passat, per allà. Quan vaig prendre consciència de la història del racisme ètnic, dels afroamericans que titllaven els africans de «bàrbars» o deien als antillans del Harlem dels anys vint «caçadors de micos», o en recordar les burles que jo mateix havia llançat a en Kwame a vuitè, vaig haver de reconèixer la meva hipocresia. Com em puc disgustar amb els immigrants de l’Àfrica i de l’Amèrica del Sud perquè menyspreen els afroamericans, quan al llarg de la història els afroamericans hem menyspreat els immigrants provinents de l’Àfrica i de l’Amèrica del Sud? Com puc criticar el seu racisme ètnic i passar per alt el meu racisme ètnic? Aquest és el doble criteri essencial del racisme ètnic: orgull quan s’ocupa una posició a l’escala per damunt dels altres grups ètnics i odi quan s’ocupa una posició per sota de la d’altres grups ètnics. És criticar amb ràbia les idees racistes sobre el teu propi grup però empassar-se sense cap problema les idees racistes sobre altres grups ètnics. És no reconèixer que les idees racistes que nosaltres consumim sobre altres persones procedeixen del mateix restaurant i del mateix cuiner que van fer servir els mateixos ingredients per fer diferents plats degradants per a tots nosaltres.

Quan els estudis van començar a fer palès que els ingressos mitjans d’una família afroamericana eren molt inferiors als dels negres nascuts a l’estranger i que els índexs de pobresa i d’atur dels afroamericans eren més elevats, un bon nombre de comentaristes es van preguntar per què els immigrants negres se’n sortien molt més bé que els negres nascuts als Estats Units. Ells mateixos es van respondre: els immigrants negres estan més motivats, són més treballadors i «més emprenedors que els negres autòctons», va escriure un comentarista a The Economist el 1996. El seu èxit demostra «que el racisme no explica totes les dificultats, ni tan sols la majoria, que han d’afrontar els negres autòctons».

Les idees racistes de caràcter ètnic, com totes les idees racistes, encobreixen les polítiques racistes dissenyades contra els negres autòctons i els emigrants. Sempre que els immigrants negres comparen la seva situació econòmica amb la dels negres nascuts als Estats Units, sempre que reconeixen que el fet que se’n surtin bé demostra que els nord-americans antiracistes exageren quan parlen de polítiques racistes contra els afroamericans, estrenyen les manilles de la política racista al voltant dels seus propis canells. Comparar els immigrants negres amb els autòctons negres és una manera d’amagar les desigualtats que hi ha entre els immigrants negres i els immigrants que no són negres.

A pesar que hi ha estudis que demostren que els immigrants negres, per regla general són el grup amb més estudis dels immigrants als Estats Units, tenen salaris més baixos que els immigrants que no són negres i tenen una formació similar; a més a més, registren l’índex més alt d’atur de tots els grups immigrants. Un racista ètnic pregunta: per què els immigrants negres prosperen més que els afroamericans? Un antiracista ètnic pregunta: per què els immigrants negres no prosperen tant com altres grups immigrants?

Si els immigrants negres generalment tenen nivells d’estudis més alts i millors situacions econòmiques que els afroamericans, no és perquè la seva etnicitat transnacional sigui superior. La raó la trobem en les circumstàncies de la migració humana. No tots els individus migren, però els que ho fan, en el que s’anomena «autoselecció de l’immigrant», són generalment individus que tenen una força interior excepcional per aconseguir èxit material i, en alguns casos, també tenen recursos externs excepcionals. En termes generals, els individus immigrants negres, llatinoamericans, asiàtics, de l’Orient Mitjà i europeus tenen una gran capacitat d’adaptació i molts recursos, i no perquè siguin nigerians, cubans, japonesos, saudites o alemanys, sinó perquè són immigrants. De fet, els immigrants i els migrants de totes les races solen tenir més resiliència i recursos quan se’ls compara amb les persones autòctones dels seus propis països i amb les dels seus nous països. Els sociòlegs en diuen «avantatge del migrant». Com va explicar la sociòloga Suzanne Model al seu llibre sobre els immigrants antillans, «els antillans no són un exemple de persones negres que han prosperat, sinó un exemple de persones immigrants que han prosperat». Per això, les polítiques, des de les de Calvin Coolidge fins a les de Donald Trump, que limiten la immigració als Estats Units des de la Xina, Itàlia, el Senegal, Haití o Mèxic, han estat autodestructives per al país. Amb el racisme ètnic ningú no hi surt guanyant, tret del poder racista de dalt de tot. Com passa amb tota mena de racisme, aquest és precisament l’objectiu.

A vuitè tampoc ningú no hi va sortir guanyant. A classe, jo cridava a l’atzar «Re!», un amic cridava «Fuuuuu!», i un altre deia ben alt «Giaaaaat». I llavors tots els afroamericans de la classe esclatàvem a riure mentre tots tres assenyalàvem en Kwame i cantàvem: «Re-fu-giat! Re-fu-giat! Re-fu-giat!». La mestra, amb mitja rialleta, ens deia que calléssim. En Kwame trencava el silenci amb burles defensives. I el cicle es repetia dia rere dia.

Feia l’efecte que a en Kwame les bromes no el molestaven. En aquest sentit, s’assemblava al príncep Akeem de la pel·lícula, que era tan poderós i tan sofisticat i estava tan segur de si mateix que era capaç d’ignorar les bromes humiliants, de la mateixa manera que un atleta d’elit no fa cas d’una multitud hostil. En Kwame tenia un aire de suficiència que potser, inconscientment, ens feia venir ganes de fer-lo caure a terra. Com va descobrir Rosemary Traoré en un estudi sobre un institut d’una ciutat, «els estudiants africans no entenien per què els seus companys i companyes afroamericans els tractaven com si fossin ciutadans de segona; d’altra banda, els afroamericans no entenien per què els estudiants africans [semblaven] sentir-se o actuar com si fossin superiors a ells». De les tensions creades pel racisme ètnic no se’n beneficiaven ni els uns ni els altres; només creaven confusió i dolor en tots dos bàndols.

No m’interpreteu malament, en Kwame s’hi tornava. En Kwame i d’altres no es descuidaven mai de recordar-me que era un capgròs. Mai no vaig entendre per què. No el tenia pas gaire gros, el cap, potser només una mica desproporcionat.

Però aviat, a l’institut, faria una bona estirada.