Читать книгу Com ser antiracista - Ibram X. Kendi - Страница 7

Capítol 1
Definicions

Оглавление

Racista: Persona que dona suport a una política racista per mitjà de les seves accions o de la seva inacció o bé que expressa una idea racista.

Antiracista: Persona que dona suport a una política antiracista per mitjà de les seves accions o que expressa una idea antiracista.

Soul Liberation es movia sobre l’escenari de l’estadi de la Universitat d’Illinois, lluint dashikis i pentinats afro que s’enlairaven com punys alçats: una escena meravellosa per als onze mil universitaris del públic. Soul Liberation no s’assemblava gens als conjunts blancs encorbatats que havien tocat himnes durant gairebé dos dies després del dia de Nadal de l’any 1970.

Els estudiants negres havien aconseguit convèncer la InterVarsity Christian Fellowship, la principal associació universitària encarregada d’organitzar el moviment evangèlic dels Estats Units, perquè dediqués la segona nit de la convenció a la teologia negra. Quan Soul Liberation va començar a tocar, entre el públic hi havia més de cinc-cents assistents negres vinguts de tots els racons del país. Dos d’aquests estudiants negres eren els meus pares.

No seien junts. Uns quants dies abans, havien viatjat en el mateix autobús durant vint-i-quatre hores, que se’ls havien fet eternes, des de Manhattan, travessant Pennsilvània, Ohio i Indiana, fins que van arribar a la zona central d’Illinois. Cent novaiorquesos negres van convergir en la convenció d’Urbana organitzada per la InterVarsity el 1970, la Urbana’70.

El pare i la mare s’havien conegut el cap de setmana d’Acció de Gràcies unes quantes setmanes abans, quan en Larry, un estudiant de comptabilitat del Baruch College de Manhattan, va organitzar un acte de reclutament per a la Urbana’70 a la seva església del barri de Jamaica, a Queens. La Carol era una de les trenta persones que s’hi van presentar —havia anat a Queens, des del Nyack College, un centre d’educació superior cristià i privat situat a setanta-dos quilòmetres de Far Rockaway, on vivien els seus pares. La primera trobada va ser poc interessant, però la Carol es va fixar en en Larry, un estudiant molt seriós que portava un pentinat afro molt alt i la cara amagada darrere un bosc de pèl facial; i en Larry es va fixar en la Carol, una noia menuda de dinou anys, de color caramel i pigada, encara que només van parlar de coses trivials. Cadascun havia decidit d’anar a la Urbana’70 quan van saber que hi parlaria Tom Skinner i que hi tocaria Soul Liberation. A vint-i-vuit anys, Skinner era un predicador de la teologia de l’alliberament negre cada cop més famós. Exmembre d’una banda de carrer i fill d’un predicador baptista, arribava a milers d’oients per mitjà d’un programa de ràdio setmanal i de gires, durant les quals feia sermons en locals icònics com l’Apollo Theater del seu Harlem natal. El 1970, Skinner va publicar el seu tercer llibre i el quart: How Black Is the Gospel? i Words of Revolution.

La Carol i en Larry devoraven llibres com si fossin cançons de James Brown o un combat de Muhammad Ali. La Carol havia descobert Skinner per mitjà del seu germà petit, en Johnnie, que anava al Nyack com ella. En Larry hi tenia un vincle més ideològic. A la primavera del 1970, es va apuntar a l’assignatura «L’estètica negra», que impartia Addison Gayle Jr., llegendari professor de literatura del Baruch College. En Larry va llegir per primer cop La pròxima vegada el foc, de James Baldwin, Native Son, de Richard Wright, les punyents obres teatrals d’Amiri Baraka i el manifest revolucionari prohibit The Spook Who Sat by the Door, de Sam Greenlee. Aquelles lectures li van obrir els ulls. Arran de l’assignatura de Gayle, en Larry va començar a buscar la manera de reconciliar la seva fe amb la nova consciència de ser negre. Aquesta cerca el va portar a Tom Skinner.

Soul Liberation va posar-se a tocar el seu popular himne «Power to the People». Els cossos dels estudiants negres que s’havien amuntegat a la part del davant de l’estadi van començar a moure’s gairebé a l’uníson, al so de la bateria potent i del baix poderós que, juntament amb els cops de palmell sincopats, generava el rhythm-and-blues d’un revival del sud rural.

Llavors el ritme es va encomanar als milers de cossos blancs, i al cap de no res, ells també es van aixecar i van posar-se a moure el cos i a cantar seguint els sons commovedors del Black Power.

Semblava com si cada acord de Soul Liberation anés creant una expectació cada cop més gran per a la conferència clau. Quan es va acabar la música, va arribar l’hora: Tom Skinner, vestit de fosc i amb corbata vermella, va plantar-se darrere el pòdium i, amb veu seriosa, va començar la seva classe d’història.

—L’Església evangèlica… donava suport a l’statu quo. Donava suport a l’esclavitud; donava suport a la segregació; predicava en contra de qualsevol intent de l’home negre de ser independent.

Skinner va explicar la manera com va arribar a adorar un Jesucrist blanc de l’elit, que purificava la gent per mitjà de «normes i regles», un salvador que es va avançar a la visió de llei i ordre de Richard Nixon. Però un dia, Skinner es va adonar que no havia entès bé Jesús. Jesús no era al Rotary Club, ni tampoc no era un policia. Jesús era un «revolucionari radical que tenia pèl al pit i brutícia a les ungles». El nou concepte de Jesús que oferia Skinner era fruit d’una lectura nova i compromesa de l’Evangeli. «Qualsevol evangeli que no […] parli del problema de “l’esclavitud”, de “la injustícia” i de “la desigualtat”; qualsevol evangeli que no vulgui anar allà on la gent passa gana i misèria per alliberar-la en nom de Jesucrist, no és l’Evangeli autèntic».

En temps de Jesús «hi havia un sistema com el d’ara», va declarar Skinner. Però «Jesús era perillós. Era perillós perquè estava canviant el sistema». Els romans van tancar aquest «revolucionari», «el van clavar a la creu» i el van matar i enterrar. Però al cap de tres dies, Jesucrist «va sortir de la tomba» per donar-nos testimoniatge avui. «Proclameu als captius que seran alliberats, prediqueu als cecs que recobraran la vista» i «aneu pel món i digueu als homes que són esclaus de ment, d’esperit i de cos: “Ha arribat l’alliberador!”».

L’última frase va recórrer tota la multitud en un batec. «Ha arribat l’alliberador!» Els estudiants es van alçar pràcticament tots alhora en una ovació, fent-se seu aquest nou evangeli. Els alliberadors havien arribat.

Els meus pares van ser molt receptius a la crida de Skinner per trobar alliberadors evangèlics, i durant la setmana del congrés van assistir a una sèrie de reunions de grups de representants negres en què cada nit es reforçava la crida de Skinner. A la Urbana’70, el pare i la mare van anar abandonant l’Església racista, conservadora i civilitzadora de la qual havien cregut formar part. Es van sentir salvats per la teologia de l’alliberament negre i van entrar a formar part de l’Església sense església del moviment del Black Power. Nascut en els temps de Malcolm X, Fannie Lou Hamer, Stokely Carmichael i altres antiracistes que s’enfrontaven amb els segregacionistes i assimilacionistes de la dècada dels anys cinquanta i dels seixanta, el moviment per la solidaritat, l’orgull cultural i l’autodeterminació política i cultural negres havia seduït tot el món negre. I ara, el 1970, el poder negre havia seduït els meus pares. Van deixar de pensar en termes de salvar els negres i van començar a pensar en termes d’alliberar-los.

A la primavera del 1971, la mare va tornar al Nyack College i va participar en la creació d’una associació d’estudiants negres, una organització que desafiava la teologia racista, les banderes confederades penjades a les portes de les residències i l’escassa presència d’estudiants i programes negres. Va començar a portar vestits d’estampats africans i s’adornava el pentinat afro amb diademes i mocadors de colors vius africans. Somiava ser missionera i anar a la mare pàtria.

El pare va tornar a la seva església i va deixar el cèlebre cor juvenil d’aquella institució. Va començar a organitzar programes que plantejaven qüestions provocadores: «El cristianisme és la religió de l’home blanc?» o «L’Església negra és important per a la comunitat negra?». Va començar a llegir l’obra de James Cone, pare intel·lectual de la teologia de l’alliberament negre i autor de la influent obra Black Theology & Black Power, del 1969.

Un dia de primavera del 1971, el pare es va armar de valor i va anar a Harlem per assistir a la classe que Cone impartia a la Union Theological Seminary. Cone hi parlava del seu nou llibre, A Black Theology of Liberation. Després de la classe, el pare es va acostar al professor.

—Quina definició faria de cristià? —li va preguntar molt seriós.

Cone va mirar el pare amb la mateixa seriositat i va respondre:

—Un cristià és algú que lluita per aconseguir l’alliberament.

La definició pràctica que James Cone feia de cristià descrivia un cristianisme dels esclavitzats, no el cristianisme dels esclavistes. Rebre aquesta definició va ser un moment revelador en la vida del pare. La mare va tenir una revelació similar a l’associació d’estudiants negres: el cristianisme tenia a veure amb la lluita i l’alliberament. Els meus pares ara havien arribat, cadascú pel seu compte, a un credo amb el qual podien forjar la seva vida, amb el qual podien ser la classe de cristians que el revolucionari Jesús els inspirava. Com és natural, aquesta nova definició d’una paraula que ells ja havien escollit com a identitat essencial els va transformar.

El meu viatge cap a l’antiracisme va començar a la Urbana’70, i encara no s’ha acabat. Allò que va canviar la mare i el pare va portar a un canvi en els dos fills que tindrien: aquesta nova definició de la vida cristiana va esdevenir el credo sobre el qual es va fonamentar la vida dels meus pares i la dels seus fills. No puc separar els esforços religiosos dels pares per ser cristians dels meus esforços seglars per ser antiracista. I tant per a ells com per a mi, era clau definir els nostres termes per tal de poder començar a descriure el món i el lloc que hi ocupem. Les definicions ens ancoren en els principis. I això és important: Si no fem una cosa tan bàsica com és definir la classe de persones que volem ser amb un llenguatge estable i coherent, no podrem treballar per aconseguir uns objectius estables i coherents. Alguns dels passos que han tingut més conseqüències en el camí per ser antiracista han estat els moments en què he arribat a definicions bàsiques. Ser antiracista és crear definicions lúcides de racisme/antiracisme, de polítiques racistes/antiracistes, d’idees racistes/antiracistes, de persones racistes/antiracistes. Ser racista és redefinir constantment el concepte de racista per tal de justificar qualsevol canvi en les nostres polítiques, idees i personalitat.

Així doncs, aclarim unes quantes definicions. Què és racisme? El racisme és la confluència de polítiques racistes i d’idees racistes que genera i normalitza les desigualtats racials. Molt bé, què són, doncs, les polítiques i idees racistes? Cal definir-les separadament per comprendre per què conflueixen i per què es conjuminen tan bé. Cal que fem un pas enrere i analitzem la definició d’una altra expressió important: desigualtat racial.

Hi ha desigualtat racial quan dos o més grups racials no estan en igualtat relativa de condicions. Un exemple de desigualtat racial: el 2014, el 71 % de les famílies blanques vivien en habitatges de propietat, enfront del 45 % de famílies llatinoamericanes i el 41 % de famílies negres. Hi ha igualtat racial quan dos o més grups racials estan en igualtat relativa de condicions. Un exemple d’igualtat racial seria que hi hagués percentatges relativament equitatius de tots tres grups racials que viuen en habitatges de propietat situats a la franja del quaranta, setanta o millor encara del noranta per cent.

Una política racista és qualsevol mesura que genera o manté la desigualtat racial entre els grups racials. Una política antiracista és qualsevol mesura que genera o manté la igualtat racial entre grups racials. Per política vull dir qualsevol llei, norma, procediment, procés, regulació o directriu escrita o tàcita que regeixi la societat. No existeix cap política no racista o neutral des del punt de vista racial. Totes les polítiques de totes les institucions de totes les comunitats de tots els països generen o mantenen la igualtat o la desigualtat entre grups racials.

S’han descrit les polítiques racistes amb altres termes com «racisme institucional», «racisme estructural» i «racisme sistèmic», però són termes més vagues que «política racista». Quan els faig servir, em trobo que tot seguit he d’explicar què volen dir. El sintagma «política racista» és més tangible i rigorós, i és més probable que la gent l’entengui immediatament, fins i tot els que en són víctimes, que potser no tenen una gran fluïdesa en terminologia racial. L’expressió «política racista» diu exactament quin és i on és el problema. «Racisme institucional», «racisme estructural» i «racisme sistèmic» són redundants. El racisme és, en si mateix, institucional, estructural i sistèmic.

El terme «política racista», d’altra banda, va més al moll de l’os del racisme que no pas «discriminació racial», una altra expressió comuna. El terme «discriminació racial» manifesta d’una forma visible i immediata una política racial implícita. Quan algú discrimina una persona d’un grup racial, aplica una política o s’aprofita de la manca d’una política protectora. Tots tenim poder per discriminar, però només una minoria exclusiva té el poder de dissenyar polítiques. El fet de centrar-nos en la «discriminació racial» ens aparta dels principals agents del racisme: les polítiques racistes i els responsables racistes de dissenyar polítiques, o el que jo anomeno «poder racista».

Des dels anys seixanta, el poder racista s’ha apropiat del terme «discriminació racial» i ha transformat l’acte de discriminar partint de la base de la raça en un acte intrínsecament racista. Però si per discriminació racial s’entén tractar, considerar o fer una distinció a favor o en contra d’un individu basant-nos en la raça d’aquesta persona, llavors la discriminació racial no és intrínsecament racista. La qüestió determinant és si la discriminació crea igualtat o desigualtat. Si la discriminació crea igualtat, vol dir que és antiracista. Si la discriminació crea desigualtat, vol dir que és racista. Reproduir desigualtat ajudant sempre un grup racial excessivament representat perquè tingui més poder i riquesa no és el mateix que combatre la desigualtat ajudant temporalment un grup racial amb poca representació perquè obtingui una riquesa i un poder relatius fins que s’assoleixi la igualtat.

L’únic remei contra la discriminació racista és la discriminació antiracista. L’únic remei contra la discriminació del passat és la discriminació present. L’únic remei contra la discriminació present és la discriminació futura. Com va dir el president Lyndon B. Johnson el 1965, «No pots alliberar una persona que durant anys ha estat encadenada, posar-la a la línia de sortida d’una cursa, dir-li: “Ets lliure per competir amb tots els altres” i creure que tens raó de pensar que has estat del tot just». Com va escriure el 1978 Harry Blackmun, jutge del Tribunal Suprem, «Per tal de deixar enrere el racisme, primer hem de tenir en compte la raça. No hi ha cap altra manera. I per tractar algunes persones igual, les hem de tractar diferent».

Els defensors racistes de la discriminació racial dissenyada per mantenir les desigualtats racials anteriors a la dècada dels anys seixanta ara són els opositors racistes contraris a la discriminació antiracista dissenyada per posar fi a aquestes desigualtats racials. El moviment racista més perillós no és la campanya improbable de la dreta alternativa per un etnoestat blanc, sinó la campanya regular nord-americana per un estat «racialment neutre». El concepte de neutralitat racial de fet fomenta el victimisme dels nacionalistes blancs perquè postula la noció que tota política que protegeixi o faci avançar els nord-americans que no són blancs cap a la igualtat és «discriminació inversa».

Així, el poder racista pot dir que les polítiques d’acció positiva que aconsegueixen reduir les desigualtats racials són «conscients de la raça», i que els exàmens estandarditzats que generen desigualtats racials són «neutrals en termes racials». Així, poden culpar la conducta de grups racials sencers de les desigualtats que hi ha entre els grups racials i continuar dient que les seves idees «no són racistes». Però les idees «no racistes» no existeixen, només hi ha idees racistes i idees antiracistes.

Així doncs, què és una idea racista? Una idea racista és qualsevol idea que suggereix que un grup racial determinat és inferior o superior a un altre grup racial en qualsevol aspecte. Les idees racistes defensen que la inferioritat i superioritat dels grups racials expliquen les desigualtats racials de la societat. Com va sospitar Thomas Jefferson deu anys després d’haver declarat la independència dels Estats Units blancs, «Els negres, tant si originàriament són una raça diferent com si els han fet diferents el temps i les circumstàncies, són inferiors als blancs pel que fa als seus dots físics i mentals».

Una idea antiracista és qualsevol idea que suggereix que els grups racials són iguals en totes les seves diferències aparents, que no hi ha res de correcte o incorrecte en cap grup racial. Les idees antiracistes defensen que les polítiques racistes són la causa de les desigualtats racials.

Entendre les diferències entre polítiques racistes i polítiques antiracistes, entre idees racistes i idees antiracistes, ens permet reprendre les nostres definicions fonamentals. El racisme és un conjunt poderós de polítiques racistes que mena a la desigualtat racial i que se sosté sobre idees racistes. L’antiracisme és un conjunt poderós de polítiques antiracistes que mena a la igualtat racial i que se sosté sobre idees antiracistes.

Un cop tenim una definició sòlida de racisme i d’antiracisme, podem començar a entendre el món racialitzat que ens envolta i que tenim al davant. Els meus avis materns, la Mary Ann i l’Alvin, van traslladar-se amb la família a Nova York a la dècada dels anys cinquanta en la darrera fase de la Gran Migració,3 contents de poder allunyar els fills de la violència dels segregacionistes de Geòrgia i de la feina de collir cotó sota el sol cada vegada més abrusador d’aquell estat.

Ben pensat, també allunyaven la família dels efectes del canvi climàtic. La política de la inacció en qüestions climàtiques és una política racista, perquè l’hemisferi sud, habitat sobretot per persones no blanques, pateix molt més les conseqüències del canvi climàtic que l’hemisferi nord, on viuen més persones blanques, a pesar que és el nord, bàsicament de població blanca, el que contribueix més a l’acceleració del canvi. La terra s’enfonsa i les temperatures augmenten, des de Florida fins a Bangladesh. Les sequeres i l’escassetat d’aliments fan estralls en la població de l’Àfrica oriental i meridional, una regió que ja té el 25 % de la població malnodrida del món. No són inusuals les catàstrofes mediambientals causades per l’home que perjudiquen d’una manera desproporcionada les persones de color; així, per exemple, en gairebé quatre mil zones dels Estats Units —la majoria pobres i poblades per persones no blanques— s’hi registren índexs de saturnisme més alts que a Flint, Michigan.

Si pertanyés tan sols a la generació anterior, hauria de collir cotó per una misèria a temperatures cada vegada més altes a Guyton, als afores de Savannah. Aquí és on vam enterrar l’àvia el 1993. El record del seu tarannà tranquil i reconfortant, de les seves mans fosques i tan traçudes per a les plantes i de les seves bosses de les escombraries plenes de regals de Nadal, ens va acompanyar mentre tornàvem a Nova York després de l’enterrament. L’endemà el pare va aventurar-se a pujar a Flushing, Queens, per veure la seva mare, que era soltera i també es deia Mary Ann. Era una dona de pell d’un moreno clar que t’embolcallava amb el seu somriure i et deixava fora de combat amb el seu enginy.

Quan el pare va obrir la porta del pis, va sentir la fortor de gas i fum que venia de l’estufa que havia deixat encesa, a més d’altres vapors. Com que no veia enlloc la seva mare, va travessar corrents el passadís i va entrar a l’habitació del darrere. I allà va trobar-la; semblava adormida, però era morta. La seva lluita amb l’Alzheimer, una malaltia més comuna entre els afroamericans, s’havia acabat.

Probablement el privilegi dels blancs més transcendental és la vida mateixa. Als Estats Units, la vida dels blancs importa uns tres anys i mig més que la vida dels negres, i això només és la més òbvia de totes les disparitats que hi ha en l’àmbit de la salut, des del primer any de vida, en què es registra un índex de mortalitat dues vegades més alt entre els infants negres que en els blancs. Però almenys vaig poder conèixer les dues àvies, i vaig poder compartir amb elles experiències i amor. No vaig conèixer mai l’avi patern. Tampoc no vaig conèixer mai l’avi matern, l’Alvin, que va morir de càncer tres anys abans que jo nasqués. Als Estats Units, els afroamericans tenen el 25 % més de probabilitats de morir de càncer que els blancs. El pare va superar un càncer de pròstata, que causa el doble de víctimes mortals entre els homes negres que entre els blancs. El nombre de víctimes de càncer de mama és molt més elevat entre les dones negres.

Tres milions d’afroamericans i quatre milions de llatinoamericans van aconseguir una assegurança mèdica per mitjà de l’Affordable Care Act (Llei d’Atenció Assequible, coneguda també com a Obamacare), amb la qual cosa els índexs de persones sense cobertura mèdica en tots dos col·lectius van baixar pels volts d’un 11 % abans que el president Barack Obama deixés el càrrec. Però 28,5 milions de nord-americans encara no tenien assegurança mèdica, una xifra esbalaïdora que va augmentar després que l’any 2017 el Congrés revoqués l’article de la llei que feia referència a l’obligació individual (individual mandate) de tenir una assegurança mèdica. I cada vegada és més difícil per a les persones de color poder votar per fer fora del poder els polítics que elaboren aquestes polítiques dissenyades per escurçar-los la vida. La política racista de votacions ha passat de les lleis Jim Crow, que negaven als negres el dret a votar, a privar-los-en per mitjà de l’empresonament massiu i de les lleis d’identificació dels votants. De vegades el cinisme d’aquestes mesures és tan flagrant que han de ser revocades: Carolina del Nord va aprovar una d’aquestes lleis sobre la identificació dels votants, però al juliol del 2016 el Tribunal d’Apel·lacions del Circuit Quart la va derogar, sentenciant que diverses disposicions de la llei «van adreçades als afroamericans amb una precisió gairebé quirúrgica». Però d’altres han aconseguit continuar vigents. Per l’estricta llei sobre la identificació dels votants de Wisconsin, es van anul·lar gairebé dos-cents mil vots, sobretot de votants de color, a les eleccions del 2016. Donald Trump va guanyar en aquest estat frontissa fonamental per 22.748 vots.

Estem envoltats d’injustícia racial, visible com la llei, amagada com els nostres pensaments personals. La pregunta que ens hem de fer cadascun de nosaltres és en quin costat de la història ens situarem. Un racista és algú que dona suport a una política racista per mitjà de les accions o de la inacció o bé expressant una idea racista. Un antiracista és algú que dona suport a una política antiracista per mitjà de les seves accions o expressant una idea antiracista. «Racista» i «antiracista» són etiquetes fàcils de posar, treure i tornar a posar segons el que fem o no fem, el que expressem o a què donem suport en cada moment. No hi ha tatuatges permanents. Ningú no esdevé racista o antiracista. Només podem ser una cosa o l’altra si ens hi esforcem. Sense saber-ho, podem esforçar-nos per ser racistes. Només podem arribar a ser antiracistes esforçant-nos-hi conscientment. Com quan es lluita contra una addicció, per ser antiracista cal que en tinguem consciència contínuament, que fem autocrítica constant i que ens examinem a nosaltres mateixos amb regularitat.

Les idees racistes han definit la nostra societat des del començament, i poden semblar tan naturals i òbvies que poden caure en la trivialitat, però les idees antiracistes encara costen de copsar, en part perquè van a contracorrent del flux de la història d’aquest país. Com va dir Audre Lorde el 1980, «Ens han programat a tots perquè responguem a les diferències que hi ha entre els humans amb por i odi i perquè ens enfrontem a aquesta diferència de tres maneres: prescindint-ne, i si això no és possible, copiant-la si pensem que és superior, o destruint-la si pensem que és inferior. Però no tenim models per relacionar-nos com a iguals més enllà de les nostres diferències». Tenint en compte aquesta perspectiva històrica, ser antiracista és una opció radical que exigeix una reorientació radical de la nostra consciència.

Com ser antiracista

Подняться наверх