Читать книгу Ecologia viscuda - Jaume Terradas Serra - Страница 14

4. Descoberta d’un país estrany i magnífic

Vàrem baixar de l’autocar i, ben aviat, formàvem una llarga columna rere el professor Enric Balcells i els dos o tres més animosos o més pilotes. Quan el cap de la columna estava ja a dos cents metres de l’autocar, n’hi havia que amb prou feines si havien posat els peus a terra i regiraven encara la bossa a la recerca d’un barret o mocador per protegir-se el cap. El sol colpejava com un martell damunt l’enclusa, en la plana desolada, i el retruny feia tremolar l’aire i les figures llunyanes. Seguíem un caminoi voltat de mates grises, herbes de fulles primes i rígides i grans pedrotes d’alabastre d’un blanc enlluernador. Poc més enllà, a la dreta, hi havia un camp de civada ressec i esclarissat, a l’esquerra, un desnivell suau de deu o quinze metres i, a baix, una superfície grisa, plana com un paviment, d’una llisor quasi perfecta, que s’eixamplava davant nostre. Aquesta plana no era sinó l’extrem de la llacuna de La Playa, l’objecte de la nostra visita. A les quatre passes, tothom es feia creus de l’aire infernalment calent i eixut, que semblava ben capaç d’abrusar-nos, i pocs pensaven segurament com n’era d’extraordinària la singularitat d’aquell paisatge.

En Balcells ens va dur fins un enorme casalot que presidia la llacuna. Només en restaven en peu les parets. La fusta i els vidres de les finestres havien desaparegut i l’interior era ple de restes dels murs i la teulada que s’havien esfondrat, entre els que creixia una vegetació empolsegada. Així que ens hi vàrem acostar, en sortí grallant un estol de corbs negres. La casa havia estat, segons vaig saber després, una caserna de la Guàrdia Civil, i no es veia cap altra construcció en quilòmetres a la rodona. Què hi devia haver fet allà la Benemèrita és per a mi força misteriós, però no semblava un destí envejable com a residència. No es veien arbres, llevat de dos o tres molt foscos, força llunyans i no gaire alts a les vores d’uns camps. Eren savines Juniperus thurifera,

«sabina albar» en castellà), únic arbre que sobreviu a les parts baixes de les planes dels Monegres. Es creia que aquest espècie no existia a Catalunya fins que, el 2007, es va trobar una població d’uns pocs milers d’individus als Pirineus. Probablement, cap botànic se’ls havia mirat abans de prop i, de lluny, havien estat confosos amb la savina mora Juniperus phoenicea). Es tracta d’un arbre, no pas d’un petit insecte, i no estava catalogat a Catalunya... No és un descobriment sensacional, però sí una evidència aclaparadora de les dificultats de catalogar la biodiversitat, fins i tot en països ben estudiats com ho és el nostre pel que fa a la flora. Als Monegres, aquesta és una espècie abundant, tot i que moltes savines i molts pins varen ser talats durant la Guerra Civil quan, amb el front estabilitzat, els duríssims hiverns requerien moltes fogueres per escalfar les tropes.

La llacuna de La Playa s’estenia, al llarg, fins a tres quilòmetres. Una part petita estava coberta per una làmina d’aigua blavosa. Just als peus del turonet on hi havia la vella caserna, emergien de l’aigua un pam escàs de murets de totxanes que formaven un conjunt de piscinetes perfectament ordenades on, quan l’aigua s’evaporava, s’hi recollia sal d’excel·lent qualitat. N’hi havia algun munt a la vora de l’aigua. Un home de cap pelat estil Iul Brinner hi feinejava, tot sol en aquella vasta extensió.

En Balcells ens va explicar algunes coses, però el martell continuava implacable. La visita no era sinó una breu derivació en un viatge als Pirineus, i aviat ens vàrem retirar com un exèrcit vençut. Arribàrem desesmats a l’autocar que ens dugué, després de nou quilòmetres de recta, a Bujaraloz, on s’aturà a la fonda Español. Recordo que hi vaig engolir amb desfici fins a tres ampolletes d’algun refresc de llimona. Tots comentàvem que mai havíem patit aital assedegament, després d’un passeig planer que no havia arribat als vuit cents metres entre anar i tornar, ni als tres quarts d’hora de romandre sota el sol. Així fou l’estrany inici de la meva llarga història d’amor amb els Monegres.

L’aridesa dels Monegres, on la mitjana anual de precipitació passa ben poc dels 300 mm, és a dir, la meitat que a Barcelona, acull una increïble diversitat d’espècies de plantes i animals d’interès extraordinari en el context europeu. N’hi ha d’endèmiques, que es donen només, ja sigui estrictament als Monegres, ja a la Península Ibèrica. Moltes més són com un destacament del món africà Algunes, sorprenents, no reapareixen fins a les estepes asiàtiques! La geomorfologia és també ben especial. En són elements característics les formes tabulars de molts relleus («mesas» és el terme castellà internacionalitzat en geomorfologia, com també s’empra «lake-playa», de La Playa, per referir-se a les llacunes poc fondes dels països esteparis), amb els glacis d’erosió en pendent suau i homogènia, els blocs de guix alabastrí, els sòls homogenis i profunds de pols guixenca, i les fondalades on, per manca de força de l’aigua d’escorriment superficial, es formen clots de poca fondària («clotas» en diuen allà), que s’embassen quan ha plogut prou. En els fondals s’hi s’acumulen les restes de plantes estepicursores, en aquest Salsola kali, una planta de tija breu molt ramificada, de forma globular. Aquesta planta cada any s’asseca, es trenca per la base, i rodola empesa pel vent, dispersant les seves llavors. És ben semblant a les que, als films sobre l’oest americà, creuen les carreteres davant els autos dels protagonistes, que s’acosten a alguna benzinera atrotinada i polsosa on els esperen terribles perills. En conjunt, el paisatge dels Monegres s’assembla prou a alguns «deserts» nord-americans en els quals també hi ha formacions molt obertes dominades per pins i Juniperus (Pinyon-juniper, en diuen a Amèrica d’aquestes formacions vegetals).

El naturalista s’endinsa pels camins dels Monegres esperant la sorpresa a cada moment. Vaig agafar afecció a aquelles terres de cels immensos. Acabada la tesi, quasi cada any hi he tornat amb estudiants, per mostrar-los com pot canviar el paisatge en dos cents quilòmetres, com el caprici de les barreres de muntanyes que retenen els núvols pot originar un món de característiques tan diferents a les que estan acostumats quasi tots ells. I com la vida és capaç de respondre amb infinitat de formes als reptes a què la sotmeten les condicions del clima. Algunes vegades, duia les botes que emprava en aquelles sortides a cal sabater, per fer-hi mitges soles o alguna altra reparació. L’home tenia un talleret a la plaça de la Sagrada Família, al número 2 de la qual vaig viure els meus primers vint-i-molts anys. Un cop em va dir: «No li hauria de cobrar res, de tan bona olor que fan aquestes botes». I és que els matollars grisos dels Monegres són plens de plantes intensament aromàtiques: les nostres conegudes farigola, romaní, sàlvia, i moltes més. Les botes estaven impregnades d’un perfum barrejat molt agradable, que era com una memòria viva d’aquell país.

Tantes fragàncies no són sense motiu: les essències són poc agradoses al paladar de molts animals, i representen una defensa útil en un ambient on la producció és escassa i les pèrdues per consum fan de mal suportar. Les plantes disposen de llum amb escreix i poden fotosintetitzar a bastament, incorporant molt de carboni, però viuen sobre sòls que al més sovint són secs, i l’aigua que en treuen és sovint pobre en nutrients. Les plantes, igual que fem nosaltres en l’economia domèstica o les fàbriques i els països en les seves economies respectives, han d’atendre diverses funcions amb els recursos de què disposen: créixer i produir, reproduir-se, dispersar-se i defensar-se. En el capítol final explicaré que aquest plantejament «econòmic» fou adoptat per un investigador californià, Harold Mooney, ja a primers dels setanta. Com que, en països secs i pobres, tenen molt més carboni (de llum, rai, i el carboni és a l’aire en forma de CO ) que nitrogen (que cal pujar amb l’aigua des del sòl), l’excedent de carboni l’empren en fer sucres i olis que poden servir per fabricar fruits atractius per possibles disseminadors de les seves llavors (penseu en la vinya o l’olivera) o, alternativament, poden fabricar essències que actuïn com a repel·lents d’insectes i remugants que podrien menjarse’n les fulles. Aquest tema de l’assignació del pressupost de carboni de les plantes a diferents activitats i, en especial a la producció de substàncies volàtils, en Josep Peñuelas i el seu equip del CREAF i CSIC l’han treballat molt, amb resultats fascinants, ja que una part de les missions defensives tenen relació amb la comunicació

Comunicació entre plantes? Sí. S’ha dit que hi ha un llenguatge químic de les plantes, ja que aquestes molècules poden constituir missatges: per exemple, quan un arbre individual és atacat per una plaga d’insectes, emet etilè. Les plantes veïnes reaccionen a aquesta substància, que té efecte hormonal, de manera que les fulles noves que van traient tenen característiques menys atractives pels insectes (més coriàcies, peludes o punxegoses). És com si les plantes s’avisessin d’una amenaça i reaccionessin a l’avís, prenent mesures defensives (el que vol dir que canvien l’assignació d’algunes partides en el seu pressupost per adquirir robustesa davant l’atac).

Hi ha substàncies que fan de senyals que ajuden a sincronitzar la floració en tota la població. D’altres que actuen directament com a repel·lents de fitòfags o com antibiòtics i antifúngics, capaços d’evitar les infeccions per microbis o fongs, o com a reclam de pol·linitzadors, etc. Algunes poden protegir els teixits de la planta contra temperatures elevades, com ha provat el grup d’en Peñuelas, i n’hi ha que, en ser altament combustibles, poden ajudar a la propagació dels focs. I per què?, direu. Pot semblar paradoxal, però una estratègia de vida per a plantes pioneres és d’afavorir focs que eliminin la competència al seu voltant i obrin pas a la germinació de les pròpies llavors, comportament que ha estat atribuït, hipotèticament, a pins com el nostre pi blanc, Pinus halepensis.

Totes aquestes substàncies són producte del metabolisme secundari de les plantes, és a dir que no són bàsiques per el seu funcionament, però la selecció en cada medi concret els ha donat funcions importants per a la supervivència. És precisament la varietat de medis físics i biològics, i el fet que siguin productes del metabolisme secundari, el que explica la velocitat amb què evolucionen i l’enorme diversitat química que presenten (isoprè, terpens, alcans, alquens, alcohols, esters, carbonils, àcids, etc. ). N’hi ha milers de diferents i es pot dir que cada espècie té una composició pròpia d’emissions.

Encara que als països àrids hi hagi més producció d’essències aromàtiques, de fet totes les plantes alliberen molècules volàtils a l’atmosfera. Les substàncies orgàniques complexes emeses per les plantes en el conjunt del món (COVs, compostos orgànics volàtils) representen quantitats molt substancials. Les emissions de les plantes afecten la composició general de l’atmosfera, afavorint la formació d’ozó i aerosols, l’oxidació del metà i altres processos químics, així com la formació de núvols. Sabem que les emissions augmenten amb la temperatura. Això és important en un context de canvi climàtic: es creu que les emissions de COVs per les plantes haurien augmentat ja els darrers 30 anys un 10% i que, amb un increment tèrmic de 2-3ºC, l’augment podria arribar a un 30-45% més. El temps de permanència dels hidrocarburs en l’atmosfera és petit, però tot i així poden afectar alguns processos significatius i, a més, generen aerosols. No és clar si els COV tenen un efecte global d’escalfament o de refredament: d’una banda, els COVs contenen gasos que tenen, directament i indirecta, efecte hivernacle, d’altra, els aerosols augmenten la reflexió de la radiació. Hi ha moltes coses que encara no sabem d’aquells efectes que poden tenir conseqüències retroactives, d’accelerar o frenar el propi escalfament (un tema inquietant)... Aquesta n’és una.

Una raó important de l’atractiu dels Monegres és el cel. Els paisatges plans tenen això. Uns horitzons immensos. El joc dels núvols i la llum canviant forma un espectacle increïble. Heu vist mai un arc de Sant Martí doble complet? En aquests paisatges oberts fenòmens així adquireixen molta espectacularitat. D’altra banda, la presència de llacunes temporals salades contrasta amb el paisatge eixut, i acull nombroses formes de vida de gran interès, incloent-hi en alguns casos tapets microbians, semblants als que existien fa tres mil milions d’anys o més, prop de l’origen de la vida.

Alabastres i pols, pols i alabastres,

camins blancs de guix entre la civada,

un mirall de sal a la fondalada,

i un cel immens, a les nits cosit d’astres,

on núvols, raigs de sol, tarda i albada

inventen l’instant, també la durada.

Ales negres de milans, corbs i gralles.

Matollars, savines, vida arrapada

al guix, a la pols, a un xic de rosada,

vesteixen el sòl com vives mortalles.

Ones quietes de terra assedegada,

d’un neix un perfum nou amb cada petjada

El millor moment per a recórrer el país (l’únic recomanable) és, naturalment, la primavera. Si l’any és propici, poden haver-hi quinze dies gloriosos. És fora de les meves limitades possibilitats d’expressió descriure la meravellosa varietat de flors i colors que poblen les vores dels camins, els espais no llaurats, els bosquets clars. Un lloc notable és el Vedat de Fraga, al sud de Candasnos. Protegit de la destrucció per l’arada durant segles, en ser propietat d’una societat de caçadors, és encara un refugi de diversitat, tot i que els primers anys de la generalització del tractor molts fons de vall van ser arrasats per estendre-hi els conreus de cereals. Ara l’arribada dels canals de rec amenaça alguns dels racons més bells.

El maig i el juny, com en un esclat,

cada mata és un pom, una flamarada

roja o blanca, blava o daurada.

i de gespa verda vesteix el sembrat

I té aquell color l’estiu, de terra cremada,

i té aquell alè, amb la pluja, la terra cansada.

Els Monegres plantegen qüestions bàsiques en tota la problemàtica ambiental. Els aragonesos han reclamat aigua durant segles. L’opinió pública en això pràcticament no té fissures. Cal regar. Aragó, diuen, pateix un assedegament secular. El tema és sagrat. En tota la regió que va de Saragossa a Fraga, i d’Alcubierre a l’Ebre, no hi viuen més de vint mil persones. Costa justificar inversions de centenars de milers de milions de les antigues pessetes en obres de rec dins una Europa que no sap què fer dels seus excedents agrícoles. A més, els sòls estan carregats de sals i, quan es rega, les terrasses més altes drenen bé, però les sals arrossegades s’acumulen en les parts més baixes, de manera que una proporció important dels terrenys regats queda, aviat, inhabilitada per a l’explotació. D’això n’hi ha evidències clares al nord de la serra d’Alcubierre, on els regadius s’establiren ja fa molts anys. Tot i així, l’augment de rendiment en els terrenys que no es salinitzen pot ser temptador, sobretot si l’acompanyen subvencions. Els regadius alteren molt profundament els ecosistemes, i són incompatibles amb moltes de les plantes i animals que donen excepcionalitat biològica als Monegres. Les basses salines, tan interessants, serveixen de desguàs i s’omplen d’aigua dolça, perdent la seva condició de temporalitat. Esdevenen així llocs relativament banals, encara que atractius per a moltes espècies d’ocells. Els secans, on hi viuen una munió de males herbes notables i d’una gran variació de colors i formes, deixen pas a uns regadius homogenis, més productius, molt adobats i tractats amb herbicides i insecticides

Els subsidis afavoreixen sovint activitats poc recomanables des del punt de vista ambiental. Un principi bàsic en el tractament del territori hauria de ser d’eliminar aquests tipus d’ajuts i, en canvi, gratificar els propietaris de les finques pels serveis que els ecosistemes donen al conjunt de la societat. Però aquestes polítiques, recomanades ferventment per el Millenium Assessment (vegeu, si us interessa el tema, www.millenniumassessment.org) i altres programes internacionals, no s’han obert encara camí, i sens dubte costarà. El que és trist és que s’escampi la cultura del subsidi, augmentar la producció (amb costos ambientals), no pas per produir i vendre més, sinó per obtenir més subsidis. La societat catalana sembla haver après massa bé aquesta lliçó, que afavoreix ben poc l’empenta i la creativitat, durant les darreres dècades.

Hi ha un sol curs d’aigua a la plana monegrina que, deixant a l’oest la zona de llacunes salades que hi ha entre Bujaraloz i Sástago, baixa cap a l’Ebre, i que té una capçalera en ventall quasi perfecte (una morfologia pròpia d’aquesta mena de paisatges àrids): el barranc de la Vallcorna, com li diuen a Fraga, Valcuerna per la gent de Candasnos. És un riuet que, més avall de Candasnos, ja abans dels regadius, sempre duia aigua. A la seva vora, a banda i banda, hi havia un bosquet galeria de tamarius atapeïts. El torrent talla els fons de vall plans i serveix de refugi (o servia) a magnífiques tortugues d’aigua. Des de fa pocs anys, la irrigació de la banda sud dels Monegres (a la banda nord els canals tenen ja quaranta anys) ha fet del riu una sèquia ràpida i cabalosa, sense quasi gens de bosquet de ribera. On deuen ser les tortugues?

Els Monegres van ésser, al llarg del Terciari, una o un seguit de llacunes de poca fondària on s’hi formaven sediments salins amb els elements que procedien de les serres circumdants. Al llarg de milions d’anys, s’acumularen masses immenses de sediments i, sota el seu pes, el terreny s’enfonsava progressivament, de manera que ara hi ha un gruix de més de mil metres de fondària de sediments salins. Mil metres, es diu aviat! Sempre costa imaginar les conseqüències immenses de processos graduals quasi imperceptibles, com la sedimentació (i no diguem, l’evolució). No és estrany si els excedents d’aigua de rec arriben a l’Ebre amb una forta salinitat. L’Ebre ja era un riu amb una considerable càrrega de sal abans dels nous regadius, però un empitjorament de la qualitat ha de tenir conseqüències negatives aigües avall. L’aigua de rec en part fa pujar els freàtics i en part va a reomplir les antigues llacunes salades i les altera molt, com he dit. Una altra causa de pertorbació s’ha afegit recentment. Ara que a Catalunya les granges de porcs ja generen tants purins que han esdevingut un problema, els pobles dels Monegres posen granges d’engreix d’uns porcs que són recollits per camions d’empreses catalanes. Els purins, i alguns diners, es queden allà, a l’Aragó.

Els regadius dels Monegres són un exemple de com és difícil, per no dir impossible en molts casos, d’evitar processos ambientalment negatius amb arguments racionals, quan hi ha idees profundament ancorades en la societat, idees favorables als projectes de transformació, vistos encara com un progrés, per més que aquestes idees puguin resultar anacròniques en termes econòmics i ecològics. En les polèmiques aparegudes a la premsa entre polítics locals i ecologistes, els defensors de la conveniència dels regadius deien que ells eren els veritables ecologistes, ja que tornarien verd un territori que ara no era més que un erm menyspreable, on no hi havia res. Aquelles paraules eren una manifestació d’ignorància escandalosa o de mala fe. També n’hi ha, ací, a Catalunya, que diuen que no hi ha res més ecològic que un camp de golf, tan verd, tan pulcre... El fet, però, és que a l’Aragó, quasi tothom creia que calien els regadius. El cantautor Labordeta, home d’esquerres que fou molts anys parlamentari a Madrid, també ho creia. La història pesa sobre els pobles, de vegades com una fatalitat. Però ens cal entendre la història: quan vaig començar a visitar els Monegres, a la fonda Español de Bujaraloz, un poble que devia tenir 1500 habitants, l’aigua que rajava de les aixetes era salada, no es podia beure. Els pagesos s’endeutaven cada any amb prestamistes, quan tenien una bona collita pagaven els deutes. Això passava un cop cada quatre anys, de mitjana. L’any següent, es tornaven a endeutar per sembrar. L’aigua potable l’anaven a buscar amb carro o camió a vint quilòmetres. Aneu a explicar a aquesta gent que ara, regant, només produiran cereals de regadiu, dels quals Europa n’és excedentària, consumiran molta més energia en gasoil, producció d’adobs i de plaguicides, etc. , i destruiran un paisatge únic que podria ser un parc natural amb molt d’atractiu, excepcional a Europa. Temps perdut, i encara hi ha risc que us lapidin, això sí, amb alabastres

Fa poc, a uns senyors se’ls va acudir de fer-hi un complex tipus Las Vegas. Als polítics aragonesos sembla que els cau la bava, i estan delerosos de detreure dels diners dels impostos molts milions per facilitar-ho, fent accessos i conduccions d’aigua, llum i el que calgui. Un projecte de dues mil hectàrees per quedar-se amb els estalvis dels ludòpates i dels seus parents. Quedar-se’ls, qui? No pas la gent dels Monegres, que ja sabem qui es fa ric a LasVegas. Mig centenar d’hotels, al mig del «desert». Casinos plens de màquines escurabutxaques, ruletes i feltre verd. Drogues, prostitució i «show business». Amb il·luminacions i piscines d’allò més sostenibles, no cal dir-ho...

Potser no es farà, ja que la fiabilitat que ofereix la gent que feia la proposta és menys que minsa. Tanmateix, han pagat un avançament sobre les finques, a la zona d’Ontiñena. Potser ho frenaran el canvi climàtic i el preu del petroli (que puja i baixa, però la tendència és que haurà de pujar per la reducció de les reserves enfront de la demanda). Però... ai! La idea encara els sembla bona a molts. Com si no estigués en flagrant contradicció amb el lloable missatge central de l’Exposició Universal de Saragossa sobre la necessitat de gestionar millor els recursos hídrics...