Читать книгу Ecologia viscuda - Jaume Terradas Serra - Страница 15

5. Aridesa i turisme

Tot és meu, res propietat,

Res propietat de la memòria,

I meu només mentre miri

Wislawa Szymborska

L’atracció dels països secs, que vaig descobrir als Monegres, m’ha fet apreciar també paisatges com, per exemple, els del cap de Gata o els de l’illa canària de Fuerteventura. Des d’un punt de vista estrictament biològic, el major interès de Fuerteventura s’amaga just sota el cim més alt, allà on els núvols portats pels alisis s’aturen com enganxats a la cresta. Hi ha plantes que aprofiten la humitat d’aquests núvols i boires quasi permanents, i formen petits jardins penjats, impossibles d’imaginar en qualsevol altre lloc d’una illa quasi deserta de vegetació. La vista des del Pico de la Zarza és estremidora. Arribes a dalt per un pendent força suau, encara que una mica esbufegat pel darrer tram que cal fer a peu. De sobte, la terra s’acaba i s’obre als teus peus un precipici quasi vertical de vuit cents metres. Del fons, puja la remor potent de les ones empeses contra el mur de l’illa.

Ja a la meva darrera visita, fa deu anys potser, Fuerteventura resultava un cas exemplar dels desastres de certs tipus de turisme (no ens cal anar tan lluny per veure’n, però va ser tan ràpid!). Ben segur que no ha millorat. País de volcans petits, coberts d’argiles vermelloses, ocres, marrons, ofereix esplèndids panorames de sorprenents tonalitats i textures, i el sòl és quasi despullat de coberta vegetal ja que l’illa, a més de ser àrida, ha patit la secular pressió de ramats (li deien «Isla de las Cabras»). Tot i així, hi ha alguns endemismes interessants, bé que en greu perill d’extinció, com l’Euphorbia handiensis, que és una de les d’aquest gènere, que inclou les nostres lleterasses, que ha evolucionat cap a formes molt similars als cactus. De les convergències evolutives, com la que hi ha entre cactus i eufòrbies, en parlaré més endavant.

El conflicte turisme-natura esclata, amb tota la violència, a la meridional península de Jandía. Allà hi ha el serrat més alt, dividint la península en dues bandes, anomenades apropiadament Barlovento i Sotavento. Els vents dominants de l’interior de l’Atlàntic venen de Ponent i escombren amb tal força que pràcticament no s’hi troben a sobrevent habitacions humanes, llevat d’una gran casa antiga, villa Winter, amb un passat més o menys misteriós: fou propietat d’un alemany i, segons es diu, servia de refugi de submarins del seu país durant la Segona Guerra Mundial. D’això, en Vázquez Figueroa en va fer un dels seus best sellers fàcils de trobar als aeroports (Fuerteventura), una història d’espionatge al casalot solitari, on l’escriptor hi recrea un lloc d’acolliment i repòs de les tripulacions dels submarins.

A sotavent, tot canvia brutalment. És ple d’hotels, apartaments, urbanitzacions (majoritàriament, d’un xaró inqualificable) i tota mena d’activitat associada al turisme, essencialment alemany. Era difícil trobar-hi hotels on la retolació no fos exclusivament en alemany i on es pogués sopar després de les set. Els valors naturals d’aquesta banda de sotavent s’esfondren molt de pressa sota la pressió turística...

Escriure sobre els inconvenients ambientals del turisme podria ser llarg. Dels seus beneficis en van moltes butxaques plenes. El conflicte entre creixement econòmic i medi ambient és fàcil de percebre a Fuerteventura, un cas especialment horripilant per la baixa qualitat del que s’hi ha fet. Durant anys, es va veure el turisme com un aliat de l’ambientalisme al món. Una manera de protegir zones naturals era salvar-ne la bellesa per tal que les futures generacions poguessin continuar-ne gaudint, i els ingressos provinents del turisme podien justificar la preservació. I és cert que la preservació d’una àrea més o menys natural sovint s’ha vist beneficiada per l’efecte econòmic del turisme que promou en territoris propers.

Però el turisme massificat és massa sovint més un problema que un benefici, des del punt de vista ambiental. Està passant, per desgràcia, a les illes Galápagos, paradigma del que hauria de ser un santuari de la conservació. I a molts més llocs. La febre arriba fins l’Antàrtida. Dels estralls del turisme a la Costa Brava se n’ha parlat molt, i ja en Josep Pla, a la primeria dels seixanta, en va escriure amb la seva habitual agudesa. El creixement urbanístic ha destrossat els litorals, la bellesa dels quals era un incentiu per a fer-hi anar gent amb certa exigència de qualitat. El turisme estacional produeix una enorme ocupació del sòl, un increment fortíssim de població durant uns mesos, amb els corresponents augments de demanda de serveis (recollida i eliminació de residus, abastiment i depuració d’aigües, consum energètic, necessitat d’infraestructures de transport i atenció sanitària, etc. ). Genera més necessitats de transport horitzontal i més contaminació de les aigües costaneres. En definitiva, altera profundament el metabolisme del sistema. I el mateix passa amb el turisme d’alta muntanya, i passaria amb el turisme de joc, sexe i neons als Monegres, si es fes el projecte abans esmentat. Els costos de la massificació turística no els paguen els turistes ni els constructors, sinó l’erari públic, és a dir tots. I ningú fa l’anàlisi costos-beneficis incloent-hi, no ja els costos ambientals, sinó ni tan sols els costos econòmics que paguem tots.

A altres països amb turisme d’estiu es parla del «perill de la balearització»: les Balears són un exemple d’allò que cal evitar. Els problemes, tothom els coneix. I tanmateix, tothom repeteix els mateixos passos, i cada cop més de pressa. La bellíssima costa turca s’està urbanitzant a marxes forçades. A les illes gregues més ben comunicades ja quasi no s’hi pot entrar, de tan plenes; Lanzarote va aguantar mentre va ser viu César Manrique, l’arquitecte que, pel seu prestigi, va frenar durant anys l’expansió urbanística, fins que va morir d’accident; llavors els especuladors ràpidament es llençaren sobre la presa indefensa. Com S’Agaró s’aguantà gràcies al Sr. Encesa i la seva aposta per un turisme de qualitat, mentre ell visqué. Lloret, que fou un dels pobles de costa més bells del món, és un cafarnaüm envaït per masses de joves que hi van a emborratxar-se i alliberar els seus furors violents per quatre rals. I, tot i la llarga experiència, encara avui Roses i els municipis veïns executen plans, ja aprovats i jurídicament imparables, per a seguir creixent. Quan escric això, veig que, entre les cases que s’enfilen pels costers de la bella però malmesa cala de l’Almadrava, a Roses, encara hi sobresurten nombroses grues en plena activitat. A la costa espanyola, hi havia en marxa l’any 2007 tres milions de nous habitatges... El resultat urbanístic de tot plegat fa plorar. La ja ex ministra Narbona va anunciar un pla per recuperar part de la costa perduda, enderrocant construccions. Ho veig difícil. És clar que més val prevenir que curar. Per desgràcia, la febre de l’or que s’obté del ciment és encomanadissa i mou muntanyes, i les reaccions públiques són massa lentes i febles. I més si cal salvar la construcció de la crisi en què s’ha ficat soleta, a base d’esprémer els diners dels joves d’ara i els dels seus fills no nats.

Sobre els problemes del turisme i la conservació m’ha tocat de parlar-ne sovint, i de manera especial en medis insulars. A Canàries, el 1983, amb motiu d’un congrés organitzat pel Consell d’Europa, vaig tenir l’oportunitat de conèixer César Manrique i la seva lluita per defensar els paisatges de Lanzarote. Un altre cop, el Parlament europeu em demanà que fes una ponència sobre incendis a Xipre. Fou entristidor veure com el suposat bressol d’Afrodita, a la part grega, havia caigut sota la follia urbanística de més baixa qualitat. Limassol és horrible. A la banda turca, llavors, el desenvolupament turístic encara no progressava, no sé ara, no hi he tornat ni penso fer-ho. Les poblacions del cap de Gata, com San José, ja s’assemblen ben poc a les que vaig veure fa trenta anys, encara que llavors, a la Isleta del Moro, ja hi havia uns apartaments que feien nosa en aquell paisatge meravellós que tan bé va fotografiar cap el 1993 José Luis Alcaine per al film de Pilar Miró El pájaro de la felicidad, amb la Mercedes Sampietro i l’Aitana Sánchez-Gijón, dues dones prodigioses, i el sempre convincent José Sacristán. Dit això, cal admetre, és clar, que ningú d’Almería deu enyorar la misèria d’abans, de quan el 1957 Juan Goytisolo la denunciava a Campos de Níjar, i es comprèn molt bé. Volem viure bé, no la misèria. Però també volem la bellesa, no el gust més xaró, la barroera febre del totxo. Em sembla.

Als ulls de l’ecòleg, que no són immunes a les desgràcies que tothom pot veure d’abans i de després del desenvolupament urbanístic, s’afegeix tot el que aquest urbanisme representa d’insostenible des del punt de vista ambiental. No es tracta que pensem en una espècie endèmica de papallona o en un ocell que perd el seu hàbitat, sinó que es produeix un canvi en el metabolisme del sistema, que consumeix energia i emet contaminació a dojo. El turisme de masses degrada l’entorn local, socialment i ambiental, i contribueix a l’escalfament global i altres problemes d’abast planetari. També ho fa el turisme més minoritari (però creixent) a països remots, per un increment enorme del tràfic aeri i els equipaments in situ. Sentit a la ràdio:

- I quina va ser la seva sensació, en arribar en globus des de Rússia al mateix Pol Nord?

- Bé, el primer és que varem apartar-nos una mica perquè hi havia molta gent i molt soroll!

La gent busca paradisos perduts i indrets verges. Alguns els troben, però corre la veu i aviat s’hi fa cua. L’Antàrtida s’ha posat de moda. A primers de 2009, un vaixell de turistes hi ha hagut de ser rescatat després de quedar pres en el gel. És ben sabut que cal demanar tanda per pujar a l’Everest i que el camí és ple de deixalles. Tant, que el govern xinès va anunciar que l’any 2009 es tancaria l’accés per fer-hi dissabte! I, si algú s’aparta una mica de la ruta convencional, també pot ser que s’entrebanqui amb algun que altre cadàver humà que una glacera ha alliberat recentment. El món se’ns fa petit.

Vaig escriure un poema, en un estil volgudament passat de moda, devia tenir en Costa i Llobera i el seu pi al cap (que el mestre m’ho perdoni, com diria Brassens), en record de Fuerteventura i d’Unamuno, que hi va passar un temps, exiliat. Això n’és un fragment:

... Mentre a recer del vent, com una malura,

La fam del diner s’enfila pels costers,

S’apilen damunt teu els barris matussers,

Viola el teu cos innoble arquitectura.

L’ocell marí, que des del cel t’albira,

expert en roquers, esculls, arenes i niells,

que sap que has sofert dels deus tots els flagells,

com la d’un vell temple grec ta resistència admira.

Un altre basc il·lustre, Chillida, tenia un projecte per buidar un dels petits volcans de l’illa i crear un espai amb efecte de llum. No s’ha arribat a realitzar, però no està descartat. Fins i tot els artistes pretenen foradar muntanyes... Amb Chillida o sense, els efectes de la llum sobre la superfície de l’illa, que de vegades sembla realment una pell d’elefant, són, a la posta de sòl, en el camí de Jandía a Pájara o a Antigua, l’antiga capital, un ver prodigi. No hi cal cap escultor.

Els deserts i quasi deserts m’han impressionat sempre. A l’Àfrica i a Estats Units, per exemple. Potser el que més, el desert d’Atacama, a Xile, que és el lloc més àrid del planeta, i quin escultor podria gosar fer una obra tan sumptuosa com la Cordillera de la Sal, amb els seus rosats mig translúcids? En algunes parts d’Atacama, simplement no hi plou mai i, per tant, no hi viu res, ni microbis. A la Mediterrània, el desert és a tocar. Al cap de Gata, hi cauen 190 mm de pluja l’any, un terç menys que als Monegres, així que pregunteu-vos com pot ser que aquelles terres d’Almería acullin turistes i hivernacles. La resposta és senzilla. Tot depèn de l’explotació de les aigües freàtiques, d’aportacions d’aigua canalitzada, i de molta, molta energia. Penseu en la desfilada de camions per l’AP7, molts d’ells carregats de fruita d’Almería. Cal energia per fer créixer fruits on no hi ha aigua, per mantenir-los a la temperatura adient, per transportar-los a milers de kilòmetres. I penseu en un futur a finals de segle, en què a la península Ibèrica hi plogui entre un 25 i un 50% menys, en què les temperatures augmentin alguns graus més a l’estiu i l’evapotranspiració potencial pugi a nivells saharians. I imagineu que el petroli també pugi a preus estratosfèrics. S’haurà acabat l’aigua, no es podran moure els camions. Potser no passarà. Però podria passar. No hauríem d’anar pensant en alternatives? Mentrestant, oh paradoxa, Barcelona s’ha arribat a plantejar de portar aigua en vaixells... des d’Almería!

I l’exemple que volen seguir als Monegres, la veritable ciutat de Las Vegas, que creix al mig del desert? Un lloc escollit, lluny de tot, paradís per a negocis mafiosos. Per això la va fundar, amb mal peu, ja que el Flamingo el va dur a la ruïna i fou causa del seu assassinat, Bugsy Siegel, un gàngster visionari que en el cinema va interpretar Warren Beatty (i uns quants més, no tan coneguts). Cal anar-hi en auto, en avió, les il·luminacions gegants fan de reclam d’hotels i casinos. Cada casa, la seva piscina. La ciutat que més creix d’Estats Units. Al mig del desert. Resposta: energia. Per dur-hi els jugadors i els curiosos, l’aigua, el confort. Si s’apuja la benzina, si no n’hi ha per tots, es tancaran els llums i el vent del desert xiularà entre els vidres trencats i omplirà de pols i sorra els salons, com en aquells pobles abandonats dels westerns.

Las Vegas... I aquí? L’ex ministra Narbona va dir que les temperatures a l’interior de la Península podrien pujar 6 o 8º C d’ací a finals de segle. Em direu que exagerava, però com explico al darrer capítol potser no (és clar que hi ha incerteses), potser tindrà raó. Amb aquestes temperatures i menys aigua, això voldria dir el desert. Pot viure una ciutat moderna d’uns quants milions d’habitants, com Madrid, al mig d’un desert, sense una colossal despesa energètica, que és el que ja fan les ciutats dels emirats, el que fa, per exemple, Dubai?

És clar que no. I hi haurà energia per gastar? Qui ho sàpiga, que aixequi la mà.