Читать книгу Ecologia viscuda - Jaume Terradas Serra - Страница 9

1. Quina mena de ciència és l’ecologia?

Un àtom de certitud objectiva destrueix un món de certitud subjectiva

Paul Valéry

Els científics han mostrat una extraordinària eficàcia en l’adquisició del coneixement, una eficàcia mai vista en les cultures no científiques que estan basades en explicacions màgiques, religioses o filosòfiques de la realitat natural. Aquest èxit no es deu només a l’experimentació. Moltes ciències no són experimentals. El cas tòpic és el de l’astronomia. No s’experimenta amb els astres, però es prediu amb increïble precisió el seu moviment. Molts aspectes de l’ecologia, sobretot de l’ecologia global, la que es refereix al conjunt de la biosfera, no es poden estudiar experimentalment, ja que només hi ha una biosfera. Es poden, això sí, observar respostes a fenòmens no dirigits, com si fossin experiments naturals, i treure’n algunes conclusions (com tantes altres coses, això ho vaig aprendre de Ramon Margalef, el mestre de la nostra ecologia). També es poden treure pistes de l’estudi del passat, glaciacions, grans extincions, etc. , amb dades que obtenen paleontòlegs, geoquímics i molts altres especialistes.

En ecologia la recerca és quasi sempre més gratificant si es té la curiositat per les petites coses prodigioses de la natura. Recordo com a en Margalef, se li il·luminava l’expressió quan ens donava una possible explicació d’un fenomen de gran abast, però encara se’l veia més entusiasmat i divertit si s’assabentava que un determinat insecte tenia un comportament insòlit per obtenir menjar, o una alga posseïa una estructura anatòmica especialíssima per resoldre algun problema. Aquests detalls nimis d’adaptacions al medi exaltaven, més que cap altra cosa, la seva curiositat, la seva passió de naturalista. El sentiment de fascinació per menudes estratègies adaptatives dels organismes l’han expressat també altres grans naturalistes, com Darwin o Wilson. Espero que el component lúdic no manqui del tot en les planes d’aquest llibre. En Margalef deia que la recerca s’ha de prendre com un joc, l’investigador s’ha de divertir. És una pena que molts cops això no passi en les nostres univeritats i centres de recerca, i a més és una de les causes que encara tinguem poca recerca excel·lent. L’ambient científic a casa nostra no està dominat per gent que juga i es diverteix, sinó per gent que està obsedida pels recursos i els llocs de treball.

En general, l’ecologia ha progressat molt en fer-se cada cop més experimental i quantitativa, i en emprar informació de satèl·lits i grans bases de dades, a escales locals i regionals, però encara li cal molta observació perquè de molts processos no en sabem quasi res. El desig de predir el funcionament de sistemes naturals condueix a una evolució de l’ecologia cap a la confecció de models cada cop més sofisticats. Per alimentar amb dades reals aquests models, quan es refereixen a processos planetaris, cal obtenir informació de molts llocs del món i la cooperació entre milers de científics, no només ecòlegs sinó també climatòlegs, oceanògrafs, químics de l’atmosfera, paleoecòlegs, fins i tot sociòlegs i economistes.

L’ecologia té la dificultat, en contrast amb les ciències de laboratori, que cada ecosistema, cada metre quadrat fins i tot, és únic en les seves característiques, així que, més que veritables repeticions (mostres repetides per a fer estadístiques), el que s’ha de fer és comprovar les hipòtesis en molts llocs diferents, com més millor. La immensa variabilitat de medis, situacions, històries prèvies, escales considerades, etc. , fa molt difícil extraure regles o lleis ecològiques veritablement generals. Si ens preguntem, per exemple, quina incidència té una reducció de la diversitat (una pèrdua d’espècies local) en la producció o l’estabilitat d’un ecosistema, topem tot seguit amb les dificultats de precisar de quina diversitat parlem, què entenem per estabilitat o quin ecosistema estem considerant. La literatura ecològica és plena de respostes contradictòries a preguntes d’aquesta mena.

Tanmateix, són preguntes que semblen importants per a la gestió. Per mirar d’acostar-nos a algunes solucions, és productiu apropar científics i gent que fan tecnologia i aplicacions. Aquesta és una de les raons de l’èxit, fins ara, del CREAF, l’institut en què treballo i que està associat a la Universitat Autònoma. Els científics es beneficien en aplicar als seus estudis noves eines desenvolupades per tecnòlegs (en el cas nostre, noves bases de dades, com ara els inventaris forestals, mapes, com el Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya, software per manegar les bases o tractar els mapes, en aquest cas sistemes d’informació geogràfica, etc. ). Els tecnòlegs es beneficien de la proximitat dels científics per afinar aquestes eines i donar-los noves possibilitats.

L’etern debat entre ciència aplicada i ciència bàsica té massa presència en la recerca ecològica. Kuhn ha explicat que l’excés de preocupació per la utilitat pot ser inhibitori, ja que sovint tendeix a fer que els científics es plantegin problemes que queden fora de l’abast dels conceptes i mètodes disponibles. Ai, aquest és un punt important, no només pels científics: els polítics que decideixen sobre pressupostos per a la ciència cauen massa sovint en l’error de voler «orientar» la recerca per a resoldre problemes socialment importants, i això passa molt en medi ambient. No s’adonen que les coses són massa complicades. Sovint, els grans avenços tecnològics neixen d’una obscura investigació que no pretenia cap aplicació concreta. Que certs polítics no entenguin això i que trobin que ells, i la societat, les indústries, han de poder decidir què cal estudiar, és una prova del seu profund desconeixement de com funciona la ciència. La ciència vol aportacions generoses, llibertat d’acció, bons equipaments, facilitat per a contractar els millors cervells... i que la deixin fer sense neguits ni massa papers. Els resultats arribaran amb escreix. Aproximeu en els centres estudis de base i estudis sobre problemes pràctics. Poseu els diners i tingueu fe. Naturalment, vigileu que no s’entri en vies acomodatícies, però deixeu un marge als heretges i manteniu un bon nivell en un conjunt molt ample de coneixements, per més que semblin inútils. Així s’ha fet la recerca més valuosa i productiva per a la societat. El dirigisme excessiu la mata: la ciència no té un volant perquè un polític pugui conduir-la. No dic que no es pugui orientar una mica, i sobretot en alguns camps més tecnològics o en els grans esforços col·lectius per a reunir les dades necessàries sobre algun problema de gran abast, tipus Genoma Humà, però cal sobretot fer avançar el conjunt.

La visió sectorial, fragmentària, reduccionista de la realitat que suposadament tenen científics i tècnics ha estat incriminada com una de les grans culpables de la crisi ambiental. Sovint, es fa una anàlisi purament econòmica i només es consideren els valors que tenen una traducció en diners, deixant de banda coses que no tenen un preu de mercat però que afecten a la qualitat de la vida. Aquesta mena d’argumentació porta a la defensa de la interdisciplinarietat i a reclamar un punt de vista integrador, holista. És el punt de vista que s’atribueix al metge de capçalera o a la medecina xinesa, en contra dels metges especialistes. El públic mig informat creu que l’ecologia, una ciència que ha portat la bandera de les ciències ambientals, és una ciència holista, que mira els sistemes que estudia en el seu conjunt, com a totalitats integrades.

Aquesta percepció es fonamenta en que el concepte bàsic en el paradigma dominant a l’ecologia durant els anys 1935-1970 era el d’ecosistema, un conjunt d’espècies i de variables físiques i químiques de l’entorn que interactuen de manera complicada, mitjançant fluxos d’energia i materials. Allò que es mirava en aquests ecosistemes no eren els comportaments individuals de les espècies, sinó certes propietats macroscòpiques que en descrivien el funcionament global, com la producció, la biomassa, la taxa de renovació, la diversitat, la connectància, etc. El sistema ecològic es veia com un nivell propi d’estudi (s’ha definit alguna vegada l’ecologia com la biologia dels ecosistemes). En aquest nivell era possible establir algunes regles de funcionament. Aquesta mena d’aproximació holista fou molt criticada des dels anys setanta pels mateixos ecòlegs, i l’ecologia, després, ha crescut força parant més atenció a mecanismes més «elementals», com ara l’estudi de les poblacions d’una sola espècie, l’ecofisiologia o, fins i tot, aspectes moleculars. Alhora, també s’ha continuat fent estudis sobre ecosistemes sencers, o de processos que tenen lloc a escala regional o global. L’holisme i el reduccionisme coexisteixen en ecologia, com no pot ser altrament.

Ja fa anys que es parla de la hipòtesi Gaia, de James Lovelock, que veu la biosfera sencera com una mena de macroorganisme que ha estat capaç de crear condicions que li permeten prosperar, i que té capacitat per a regular aquestes condicions amb mecanismes homeostàtics complicats. La hipòtesi de Gaia, un cas extrem d’holisme, té interès científic, però també projeccions metafísiques: sectes religioses i polítiques la reivindiquen. No és estrany que entre els científics produís reaccions de repugnància, que, en part, subsisteixen. Lovelock hi ha ajudat una mica, amb la seva tria d’un llenguatge «políticament incorrecte» en ciència: parla de la Terra com d’un ens viu, com en el seu llibre La venjança de Gaia Lovelock, un gran científic, considera el desastre inevitable, perquè passats certs llindars, hi ha processos, com l’escalfament, que s’auto-acceleren. Esperem que l’erri, i que siguem a temps d’introduir mecanismes reguladors. En tot cas, la ciència del planeta Terra ja és una part important de la ciència actual. L’ecologia, que va començar estudiant fenòmens que tenien lloc en petites superfícies o petits volums d’aigua, ha anat ampliant el focus a paisatges, regions i a la terra sencera. Ara es fa, a més de l’ecologia de poblacions o comunitats i l’ecofisiologia, ecologia d’ecosistemes i fins i tot ecologia global, com un component bàsic de la ciència del planeta Terra. Hi ha processos planetaris que ens és urgent de comprendre. En aquesta nova disciplina, els ecòlegs s’uneixen a geòlegs, climatòlegs, oceanògrafs, però també als científics socials, com ara economistes o sociòlegs.