Читать книгу Ecologia viscuda - Jaume Terradas Serra - Страница 18

Оглавление

8. Camins de França

Com diuen els constructors, les pedres grans no encaixen bé sense les més petites.

Plató

Vàrem arribar a Tolosa la Marina i jo, en tren, per començar el curs 1967-68, i em vaig matricular d’unes poques matèries de doctorat que m’interessaven. La meva feina era al laboratori de Biologia Vegetal del professor Lascombes. Ella, que també és biòloga, es va inscriure a Psicologia per completar la seva formació de cara al que era la seva vocació de sempre, l’ensenyament. Vàrem llogar un apartament petit però molt cèntric, a tocar de la plaça del teatre, a casa d’una senyora corsetera vídua, Mme. Llongueras. Aquest cognom català li venia del marit, que n’era. Va fer la guerra nostra, s’exilià, es va enrolar amb els francesos, va lluitar contra Hitler, el varen tancar en un camp, i va sobreviure a tot per acabar morint, poc després de la guerra, de tètanus, en clavar-se un clau infectat en un accident domèstic. L’atzar més estrany guia els nostres destins.

El laboratori d’en Lascombes era en un ediﬁci universitari noble però atrotinat, de les Allées Jules Guesde. No estava molt ben equipat, s’hi podien fer anàlisis de sòls i alguna cosa més. No puc dir que s’hi visqués una activitat frenètica. Només hi havia habitualment dos investigadors, i en Lascombes hi passava estones (diria que menys que a la casa que tenia en una d’aquestes urbanitzacions enﬁladisses de l’Estartit). Res a veure amb l’activitat notable de l’Institut d’Investigacions Pesqueres. Quan vaig veure de què anava la cosa, em vaig fer un programa: aprendria tècniques de laboratori que podien ser-me d’alguna utilitat i passaria la resta de la meva estada en un altre lloc. Hi havia a Tolosa mateix el Service de la Carte de laVégétation, que dirigia Paul Rey. Aquest era un centre amb més pretensions i recursos, molt més actiu, encara que més que a la recerca es dedicava, és clar, a fer mapes de vegetació. Era en un ediﬁci del barri tecnològic de la ciutat on es va fer el Concorde, ben a prop del microscopi electrònic que ocupava un curiós ediﬁci, anomenat la Boule per la seva forma esfèrica..

A la planta baixa de l’ediﬁci de Jules Guesde, sota del laboratori d’ecoﬁsiologia, hi treballava encara un personatge que havia tingut gran inﬂuència en la geograﬁa i geobotànica de l’Europa meridional, Henri Gaussen. Era un home cepat i colrat, que tenia setanta set anys. Havia estat impulsor del mapa de vegetació 1:200.000 de França i primer director, des de 1947, del Service de la Carte de la Végétation. Quan li vaig explicar el meu projecte de tesi als Monegres, es va animar a fer-hi una excursió amb en Lascombes i amb mi. Vam quedar per trobar-hi en Bolòs. L’expedició va ser molt estimulant. Per a en Bolòs, els Monegres havien estat el marc de les seves més importants vivències d’aprenentatge de treball de camp amb qui fou el seu mestre: Josies Braun, conegut en ciència com a Braun-Blanquet (Blanquet era el cognom de la seva dona, que treballava amb ell, i ell signava així els seus treballs, estalviant-se de posar-hi el nom sencer d’ella, una solució si més no curiosa). En Braun tenia immensos coneixements de l’ecologia de les plantes. Va idear un mètode nou per a l’estudi de les comunitats vegetals (ﬁtosociologia) i va crear l’anomenada escola de Zuric-Montpeller (ell era de Zuric, però s’establí a Montpeller), o escola de la SIGMA (Station de Géobotanique Méditérranéenne et Alpine), nom amb què batejà pomposament el centre que va fundar a Montpeller, en una casa amb jardí de la seva propietat, i on va viure i treballar ﬁns a la seva mort, a més de noranta anys.

Cap a ﬁnal dels anys quaranta i primers anys cinquanta, en Braun i el jove Bolòs havien recorregut els Monegres a lloms d’ases i van produir un excel·lent llibre, Les groupements végétaux du bassin Moyen de l’Èbre et leur dynamisme, que es publicà el 1957 i del qual molts anys després se’n va fer una versió en castellà. Així que en Bolòs era un guia magníﬁc per la regió. En Gaussen era també un pou de ciència, i vaig assistir per primer cop a una emocionant esceniﬁcació d’un diàleg d’alt nivell sobre el paisatge singular d’aquell territori. Per desgràcia, jo encara no en sabia quasi res dels Monegres. No m’ha quedat un record precís del que es parlà, però sí el sentiment d’admiració per aquell país eixut i pels jocs d’hipòtesis, dades i explicacions que aquells senyors desplegaven davant meu.

Al cap de pocs anys, vaig assistir a un altre encontre de savis als Monegres que tinc més fresc. Hi havia en Bolòs i l’Oriol Riba, geòleg eminent, ﬁll d’en Carles Riba i de la Clementina Arderiu. En Riba coneixia també molt els Monegres, on un deixeble seu havia fet la tesi, i va explicar moltes coses de les llacunes i la seva formació i del paper del transport eòlic. En efecte, en la part central, guixenca, dels Monegres el sòl de les valls és una capa gruixuda de diversos metres de pols ﬁna, que es pot considerar llim des del punt de vista edafològic, però que hi ha estat dipositada pel vent i, per tant, és un oess des del punt de vista geològic. Aquestes valls tenen per això el fons pla, com de pastera, i no la convencional secció en forma de V. L’intercanvi d’idees entre el geòleg i el botànic fou memorable. Les explicacions es complementaven, donant un quadre molt més ample i intel·ligible del paisatge. Encara que això ja ho pensava, més que mai vaig sentir que hom no s’ha de tancar en les límits d’una disciplina. De vegades potser n’he fet un gra massa d’aquest principi, que crec essencial.

Amb el grup d’en Rey, vaig entrar en els rudiments de la teledetecció, que a Barcelona encara ningú aplicava a la cartograﬁa de la vegetació. Allò no tenia gran cosa a veure amb l’objecte de la meva tesi, però sí que podia aportar quelcom a la feina dels nostres botànics, que feien els mapes a ull, pintant amb llapis de colors damunt d’un full topogràﬁc, tecnologia que cal qualiﬁcar com a decididament primitiva. De retorn a casa, vaig fer el possible per estimular l’ús de la teledetecció. Devers el 1975, vaig participar en un grup interdisciplinari de treball que coordinava en Lluís Carreño, del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya, en el qual hi havia en Margalef; en Lluís Solé Sugranyes, geòleg, ﬁll del geògraf i geòleg Lluis Solé i Sabarís, que fou professor meu a la Facultat i de qui es celebrà el centenari el 2009, i germà d’Oriol Solé, anarquista mort per un tret de la Guàrdia Civil el 1976, el dia després de fugir de la presó de Segòvia; en Joan Vilà i Valentí, geògraf; en Josep Trilla i Arrufat, hidrogeòleg; i d’altres. Volíem demanar un projecte amb imatges de satèl·lit, cosa llavors completament nova. No va sortir bé, però de l’esforç per explicar què podia treure’n cada ciència de les imatges de satèl·lit en vàrem fer una monograﬁa en quatre capítols editada per l’Instituto Geográﬁco y Catastral i el Consorci, de la qual en vaig redactar la part d’ecologia. Molt després, quan ja començàvem a tenir un bon equip a l’Autònoma, vaig tenir l’encert, i no ho dic per presumir jo sinó en lloança d’ell, de ﬁtxar un jove biòleg, en Xavier Pons, interessat en el tema, que ha anat fent una feina extraordinària al CREAF, i com a professor i després catedràtic de Geograﬁa, en temes de teledetecció i sistemes d’informació geogràﬁca (SIG). El seu programa SIG Miramón va guanyar un premi europeu Moebius i ha venut llicències a trenta vuit països, amb més de 20.000 usuaris. El 2007, en Pons i el seu equip van rebre el Premi de Medi Ambient del Departament d’aquest àmbit de la Generalitat. L’equip que va formar al CREAF ha elaborat el Mapa de Cobertes de Catalunya, una eina de gran precisió, i ha mantingut una col·laboració constant amb l’Institut Cartogràﬁc de Catalunya (una de les institucions més importants creades durant la democràcia a casa nostra, en gran part per l’empenta i habilitat del seu director, Jaume Miranda) i amb diversos sectors de l’administració catalana en un munt de projectes. La recerca que hem fet al CREAF ha tret molts fruits de l’avantatge de comptar dins el centre amb un grup que treballa amb SIG, teledetecció i bancs de dades, tècniques molt importants en el desenvolupament recent de l’ecologia. També vaig empènyer després el meu ﬁll Guillem a fer un màster en aquests temes, i ha creat amb un company una empresa que ofereix serveis d’alta qualitat en SIG als municipis i altres ens de gestió del territori i que per ara sobreviu a l’escassa capacitat tècnica i econòmica de la majoria d’aquests clients potencials. Els SIG ofereixen utilitats indubtables i tard o d’hora seran arreu. En resum, no vaig dedicar-me mai a les coses que feia l’equip d’en Rey a Tolosa, però l’estada em proporcionà una idea de les possibilitats de la teledetecció i la cartograﬁa.

Mentre jo passava les hores de la primavera del 68 al perifèric i tranquil Service de la Carte de la Végétation, esclatava amb estrèpit la revolta estudiantil a França, i Tolosa hi va prendre una part molt activa. Com que ja no anava a cap classe, vaig estar-ne una mica desconnectat. Ho hauria estat del tot si no fos per la Marina, que ella sí que es va trobar enmig del batibull (i diria que s’hi va trobar força bé). Vaig anar, de tota manera, a la primera gran manifestació de la meva vida en què hi havia desenes de milers de persones. Les que havia viscut a casa eren una altra cosa, corredisses i algun cop de porra més que manifestacions i, en lloc de l’emoció que genera la participació cívica solidària i tranquil·la, havien transcorregut en un constant ﬂuctuar entre la por i una ira profunda, i m’havien deixat en algun cas a la pell records, sortosament transitoris, d’un color morat intens. A França, també n’hi hagué d’aquestes, com és ben conegut, i barricades i enfrontaments. No hi vaig ser. Confesso que sempre he tingut una certa al·lèrgia a les aglomeracions, i més amb batusses, i he patit de taquicàrdia des de nen en moments de tensió (i també sense tensió aparent, i amb angoixant proliferació d’extrasístoles que he de tractar amb píndoles de tant en tant). A més, em costava d’entendre que els estudiants francesos lluitessin amb tanta passió i violència, ells que no tenien una dictadura.

Potser era l’excusa que em donava jo mateix per mirar-m’ho una mica de lluny. El fet és que sempre he trobat que s’exagerava la importància del maig del 68 francès. Fou una revolta d’estudiants que venia una mica a remolc de la de Berkeley i que resultà essencial sobretot per alguns que aspiraven a ser futurs dirigents. Tingué aspectes romàntics i frases belles, però no crec que hagi condicionat massa el món posterior (potser més la Universitat). Això sí, va esbombar fenòmens que ja existien, la llibertat sexual derivada de la píndola anticonceptiva, la crisi dels valors tradicionals que venia de lluny... I s’ocupà poc de l’ecologia. Va ser el maig del 68 el que va acabar amb l’esquerra comunista? No, és clar, va ser el fracàs, que ja era força evident, de l’economia dels països comunistes i el desprestigi que tenien aquells règims totalitaris. Va destruir valors tradicionals? Més aviat fou una manifestació entre moltes del fet que vivim un ﬁnal de civilització que ja havia dut a dues guerres mundials en poques dècades. Quins valors podien sobreviure a tot allò? Quedava el desig de viure, de somiar en un món millor (com van fer els hippies), no pas la capacitat real de formular-ho. Fou un breu rebrot d’anarquisme poètic, revolucionari de paraula, no una subversió del poder entre classes socials sinó una de literària, com les cançons de Léo Ferré (que vivia en un castell, en una illa de propietat). Però no sóc sociòleg i la meva opinió no té cap pes.

Justament, un dels moments que no em vaig voler perdre d’aquells mesos de conﬂictes, manifestos i xocs contra la bòﬁa, fou un concert de Léo Ferré. Recordo la seva ﬁgura vestida de negre, amb un mocador vermell al coll, el pianista cec que l’acompanyava, el focus de llum que el seguia i aquella veu prodigiosa que proclamava l’anarquia amb Ni Dieu ni maître La graine d’ananar entre el deliri dels estudiants en peu de guerra. Ferré va entrar anys després en un període de música pretensiosa i lletres infumables, alhora que perdia veu, i quan va venir a Barcelona va originar un escàndol perquè va tenir les penques de cantar amb «playback», però el 1968 estava en forma i era meravellós sentir-lo. Alguns dels seus discos dels cinquanta i seixanta, sobretot el dels poemes de Verlaine i Rimbaud, són encara dels meus preferits.

Brassens i Ferré, entendre i gaudir les seves cançons, i la gran literatura francesa, han estat gratiﬁcacions per haver estudiat al Liceu Francès. També em fou útil el francès a Tolosa i per les meves relacions posteriors amb gent sobretot de Montpeller, Perpinyà i Marsella, on he anat sovint per assistir a jornades, a fer xerrades, a formar part de tribunals de tesi o per a places de professor, o a participar en la comissió cientíﬁca del Parc Natural de Cévennes. Ara, en el meu cor segueixen pesant més les cançons de Brassens i Ferré. Encara més les del primer, moltes de les quals he traduït al català per gust, una de les feines més objectivament inútils i agradables que mai hagi fet. El 2000, quan es complien vint anys de la mort de Brassens, amb en Josep Maria Espelta, en Josep Egózcue i en Xavier Pons varem organitzar un espectacle d’homenatge, en el qual vàrem recitar, tocar (en Pons al piano i alguns companys amb altres instruments) o cantar (sobretot en Romà Planas, professor de l’Institut Francès) molts fragments de Brassens en francès. Però deixem-ho córrer, en l’obra de Brassens costaria trobar-hi referències a l’ecologia, i les seves ﬂors solen dur faldilles.

La beca que tenia a Tolosa era de 350 FF mensuals, però l’apartament ens en costava 450. Abans de marxar a Tolosa, havia tingut la sort de substituir temporalment el Xavier Llimona (ara catedràtic de Botànica i gran especialista en líquens i fongs), com a professor adjunt interí. Eren places que no exigien dedicació exclusiva, molt mal pagades, 5000 ptes. mensuals. En Bolòs m’havia obtingut una «generosa» beca complementària de 1000 ptes. a l’Institut Botànic, pagades per l’Ajuntament de Barcelona. Amb això, unes classes nocturnes que feia jo a l’institut de la Verneda i les que feia la Marina, vivint a casa del meu pare, havíem arreplegat algunes reserves. Vam aguantar a Tolosa ﬁns exhaurir els estalvis, quan ja s’acabava el curs acadèmic.

En els cursos de doctorat de Tolosa havia tingut una introducció als mètodes d’estudi quantitatiu de la vegetació, un altre punt de vista al qual a Barcelona romaníem encara aliens. En Bolòs i els seus deixebles aplicaven el mètode d’en Braun, que no era quantitatiu, tot i que té grans avantatges per fer un estudi sintètic, ràpid i econòmic de l’estructura dels paisatges vegetals. Els autors anglosaxons n’havien criticat, de vegades massa durament, el subjectivisme. L’ecologia quantitativa de la vegetació es va fer important a partir d’alguns articles de ﬁnals dels cinquanta i d’un parell de llibres apareguts el 1964, que vaig demanar per a la biblioteca del nostre departament de Botànica, però que em temo que no havien atret gran interès. Per saber-ne alguna cosa més, vaig anar uns dies a Montpeller. Hi havia un centre del CNRS (ara és el Centre d’Ecologie Fonctionnelle et Evolutive CEFE, però abans es deia Centre de Phytosociologie et Écologie, CEPE), creat per Louis Emberger, que estava esdevenint el principal referent de l’ecologia terrestre a la conca mediterrània. Ben equipat, hi feien ecologia quantitativa sobretot, i estudis sobre incendis forestals. A més, hi havia gent que tenia experiència de camp al nord d’Àfrica. En Bolòs em va demanar que, si podia, passés a veure en Braun, que era ja vell, més de vuitanta anys.

Gaussen, Emberger i Braun van ser el triangle bàsic de l’ecologia meridional als anys trenta i quaranta, i també una mostra de com les misèries humanes inﬂueixen en l’esdevenir de la ciència. Les relacions entre tots tres eren complicades. Sobretot entre Emberger i Braun, que es van enamorar de la mateixa dona. Mlle. Blanquet va preferir en Braun, i Emberger no li va perdonar l’èxit al seu rival. Encara que com a cientíﬁc Emberger no havia fet gran cosa, alguns estudis bioclimàtics d’escassa transcendència, va saber promoure la creació del potent CEPE amb un ediﬁci esplèndid, moderníssim, on hi treballaven algunes desenes d’investigadors distingits, amb força connexions internacionals. Mentrestant, Braun quedava arraconat en el seu decadent xalet, al marge de l’activa vida acadèmica de la ciutat, de llarga tradició universitària i cientíﬁca. Emberger va morir el 1969, però Braun va seguir marginat per l’administració, i vivia ja vidu amb la seva germana i un ﬁdel secretari que, quan el vaig conèixer, havia passat, també, l’edat de la jubilació. Per un noi de vint-i-cinc anys, la visita a la històrica SIGMA reduïda a una casa ocupada per tres ancians i un jardí, en el qual Braun havia deixat que la vegetació evolucionés lliurement cap a l’alzinar com a prova vivent de la dinàmica de la vegetació mediterrània en aquell país, no podia sinó ser una mica depriment. Braun em rebé amb amabilitat i, encara que li dolia que la meva fos una visita de pas per anar a casa de l’enemic, he de dir en honor seu que no es mostrà reticent, tot i algun comentari irònic. En canvi, va saltar quan vaig explicar-li que, després de Montpeller agafaria el tren cap a Stuttgart per tal de visitar Heinrich Walter. Walter era un altre cientíﬁc venerable, més jove que Braun però que ja devia vorejar els setanta. Va fundar l’ecoﬁsiologia com a ciència autònoma. Walter i Braun havien fet alguna cosa junts, però l’alemany havia seguit després la pròpia via, i sospito que tampoc eren amics. En Braun va dir que no em calia anar a Stuttgart. Tenia una biblioteca excel·lent, amb magníﬁques col·leccions d’articles molt pertinents al que jo em proposava de fer, però jo ja havia quedat amb en Walter i esperava d’ell una visió personal de l’ecoﬁsiologia de l’aigua, mentre que les idees de Braun, que coneixia pels seus treballs i per en Bolòs, es referien més a temes de composició de les comunitats.

Al CEPE, vaig conèixer-hi diverses persones, entre ells Louis Trabaud, expert en incendis, i François Romane amb qui, l’any 1990, havíem d’organitzar conjuntament un congrés sobre els ecosistemes d’alzinar a Montpeller i Barcelona que va servir per començar a estrènyer llaços entre el ja llavors anomenat CEFE i el CREAF, que van fer junts anys després un Laboratori Europeu Associat (LEA) i, posteriorment, un Grup de Recerca Europeu, GDRE encara actiu el 2009. En aquell congrés de 1990, amb en Robert Savé, a qui li vaig dirigir la tesi i que és investigador de l’IRTA, hi vàrem presentar una comunicació sobre un tema sovint oblidat en les plantes mediterrànies: la inﬂuència del doble estrès estiu-hivern en relació a la disponibilitat d’aigua. El que és sovint oblidat és l’estrès hivernal. Demostràrem que l’alzina resistia prou bé les gelades, però patia danys per estrès hídric, degut al fet que, a baixes temperatures del sòl, properes a 0ºC, l’absorció d’aigua és quasi la meitat més lenta que a 20ºC, ja que augmenta la viscositat de l’aigua i disminueix la permeabilitat de les membranes cel·lulars. Si fa sol o un vent sec, llavors l’arbre pateix un dèﬁcit d’aigua que pot ser important.

La comunicació agradà Pierre Quézel, un botànic eminent i un dels més grans coneixedors de la vegetació del conjunt de la conca mediterrània, que treballava a Marsella i a qui havia conegut en un congrés a San Diego, sis anys abans. Arran d’allò, em convidà a una reunió a Saint Maximin de la Sainte Beaume, on vaig parlar força amb ell i amb el capitost de la ﬁtosociologia hispànica, Salvador Rivas Martínez, botànic i alpinista. Amb els ﬁtosociòlegs, en general, hi he tingut relacions molt cordials, per més que molts ecòlegs siguin molt crítics amb els seus mètodes. Són grans coneixedors de les plantes i de molts aspectes de la seva ecologia, i gent que treballa al camp. A Ecología de la Vegetación (2001) vaig donar els meus arguments sobre les virtuts, que són moltes, i mancances, que són importants, de la ﬁtosociologia, una eina que ha estat útil però que, essencialment, ja ha acabat la feina en països com el nostre.

A la Facultat de Ciències de Montpeller hi vaig anar en un altre viatge, dos o tres anys després, per veure en Michel Godron, un investigador que havia desenvolupat alguns aspectes de l’aplicació de la teoria de la informació i de l’àlgebra de conjunts a l’ecologia quantitativa, que m’interessaven especialment perquè apropaven l’estudi de la vegetació a les teories de Margalef, a qui Godron admirava molt. En Godron, que ja coneixia d’unes jornades que en Margalef va muntar el 1970 a Pesqueres sobre ecologia quantitativa, em va atendre molt amablement i em va obrir algunes perspectives interessants. Mai vaig arribar a aplicar els seus mètodes, encara que sí que vaig fer-ne alguna explicació a Barcelona, amb la vana esperança d’animar els meus col·legues ﬁtosociòlegs vers el que a mi em semblava que era la modernitat. De fet, les tècniques matemàtiques proposades per Godron van fer tard. L’ecologia es començava a orientar cap a estudis més demogràﬁcs i es desviava de la recerca tant de tipologies de comunitat com de paràmetres macroscòpics de l’ecosistema, com veurem més endavant.

Hi havia al CEPE un ordinador gran (també en tenien un a Pesqueres, però jo no l’havia emprat). Funcionava amb ﬁtxes perforades, i la màquina de classiﬁcar les ﬁtxes ocupava tot un pany de paret, un dispositiu immens, impressionant i sorollós. Em varen proposar de passar a ﬁtxes tota la informació sobre comunitats vegetals dels Monegres que apareixia al llibre de Braun i Bolòs i vaig acceptar encantat, pensant que qui sap què en podria treure. De fet, mai no se n’arribà a fer res. A Montpeller varen arxivar-ne una còpia i se’n van oblidar, i jo vaig tornar amb les meves ﬁtxes a casa. Explotar-les m’hauria distret molt dels meus objectius ecoﬁsiològics. Vaig deixar-les en un racó i ﬁnalment, anys després, quan ja feia molt que les ﬁtxes perforades eren un record de l’accelerada història de la informàtica, les vaig llençar amb la recança d’una feina endebades i la plena consciència de l’acceleració del canvi tecnològic. Aquella enorme baluerna que classiﬁcava les ﬁtxes! Quan després vaig tenir el meu primer ordinador de taula, un petit Mac, ja podia fer segurament tant com els monstruosos aparells de pocs anys abans. L’acceleració tecnològica ens ha permès assistir a molts canvis en un temps molt breu, una cosa impensable ﬁns els nostres avis, però també tendeix a fer-nos vells abans d’hora, per les diﬁcultats d’assimilar constantment noves maneres i tècniques. En tots els sistemes complexos, les acceleracions sobtades tenen efectes desestabilitzadors. Ens passa amb les relacions entre societat i entorn, ens passa dins les societats i també en el comportament individual.

La biblioteca del CEPE era bona, l’ediﬁci, modern i lluminós. Res a veure amb la torre d’en Braun ni, per descomptat amb la que ocupava llavors el nostre Institut Botànic a Montjuïc, un vestigi esquiﬁt i atrotinat de l’Exposició Universal de 1929, que estava destinat a ser enderrocat en acabar la mostra i que el gran Pius Font i Quer salvà el 1935 per tal de conservar-hi alguns herbaris importants i allotjar-hi la direcció del Jardí Botànic, establert al Clot de la Foixarda. Barcelona, de fa ben pocs anys, té un nou jardí botànic i un bell ediﬁci, pagat pel CSIC, a la part alta de Montjuïc, en un carrer que, merescudament, duu el nom de Font i Quer.

La recerca sobre ecologia de plantes a Alemanya era molt important. Quan Braun ja era vell, el ceptre de la sociologia vegetal l’heretà Reinhold Tüxen. H. Walter, amb K. Kreeb i S. -W. Breckle, que eren deixebles seus, O. L. Lange, H. Leith, H. Ellenberg, O. Stocker, A. Pisek, A. Cernusca, W. Larcher i altres, mantenien l’ecoﬁsiologia centreeuropea en el primer nivell mundial, molt per damunt de la francesa. Encara avui, sobretot al voltant d’Ernst-Deftler Schulze, a l’Institut Max Planck de Jena, es manté una important escola d’ecoﬁsiòlegs. A Larcher, un ecoﬁsiòleg molt important i traduït, el vaig conèixer molts anys després, a Trento, preparant un projecte europeu que es va frustrar. No tot es va perdre, ja que a més de parlar amb aquell home tant interessant, vàrem aproﬁtar el viatge, ja per compte propi, per fer una incursió al carnestoltes de Venècia, un xoc estètic inoblidable. Amb John Tenhunen, ﬁnès que era a Würzburg, i Carles Castell, vam publicar un treball sobre el comportament dels rebrots de l’arboç, planta que Tenhunen havia estudiat en estades ocasionals a Portugal. En Carles, que era un investigador hàbil d’una gran eﬁcàcia, després ens va deixar per anar al Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. La fuga de cervells no és només a Amèrica o al CSIC Cal massa temps en aquest país per guanyar-se decentment la vida fent recerca.

Quan vaig anar a Alemanya per primer cop, no en sabia gran cosa de la tradició germànica en ecoﬁsiologia. De fet, en aquells anys tendíem a ignorar Alemanya. Gran error, és clar. A Stuttgart, en Walter em va installar a casa seva, on la seva muller preparava uns esmorzars impressionants, i ell em va dedicar uns dies intensos, tant des del punt de vista intel·lectual com físic, ja que corria cada dia cinc quilòmetres a través de la fageda per mantenir-se en forma, i a fe que ho estava. Amb vint i tants anys, vaig suar seguint aquell vell incansable. L’home havia viatjat per tot el món reunint informacions sobre les plantes: com mantenien el seu estat hídric, com responien als canvis de temperatura, a la llum, etc. El seu equipatge per a fer aquestes coses era molt senzill, justament el que jo necessitava: mètodes senzills i barats. Vaig tornar carregat de notes i articles, i amb la promesa d’ell de venir a passar unes setmanes als Monegres. Walter treballava llavors en la seva Die Vegetation der Erde in öko-physiologischer Betrachtung, un tractat a l’estil germànic, immens, després traduït a l’anglès, fraccionat i sota altres títols.

Walter era un pioner. Els seus mètodes ja començaven a estar passats de moda però, com la ﬁtosociologia d’en Braun, havien estat bons per donar una primera visió general de l’ecoﬁsiologia de les plantes. A Catalunya, n’havia emprat alguns un seu deixeble, Siegmar W. Breckle, que va fer part de la tesi doctoral al Jardí Botànic Mar i Murtra de Blanes uns anys abans, però no el vaig arribar a conèixer. De ben segur, vaig ser dels darrers en emprar-los, així que no puc presumir d’haver estat capdavanter pel que fa a tècniques. L’utillatge que començava a aparèixer a Alemanya i als Estats Units, com els aparells IRGA per mesurar la fotosíntesi i la transpiració simultàniament, quedaven fora de l’abast dels recursos econòmics migradíssims que teníem.

Avui, els nostres ecoﬁsiòlegs treballen amb un instrumental perfectament homologable arreu, empren models i tècniques soﬁsticades en aspectes moleculars i genètics, de teledetecció i molts altres, des de l’escala de la fulla a la de boscos sencers i publiquen en revistes internacionals excel·lents. La nostra ciència creix, però no es pot caure en cap cofoisme. La recerca segueix demanant recursos materials i humans, i a les nostres administracions els costa de trobar les polítiques adients per a oferir garanties que estimulin la incorporació de gent jove brillant al sistema, amb una perspectiva d’ingressos i temps enraonada. I, tot i els progressos, la proporció dels pressupostos que hom destina a recerca encara és de les més baixes d’Europa.

Подняться наверх