Читать книгу Ecologia viscuda - Jaume Terradas Serra - Страница 16

6. De mars i pesca

Oh Crist! El fons del mar es corrompia…

Que això fos possible!

Coleridge, Poema del vell mariner

Deixant els països àrids, potser ens vindrà bé endinsarnos en un refrescant medi aquàtic. Encara que els rius i llacs, i fins i tot els embassaments, són molt importants, deixaré aquests tema als companys de les Universitats de Barcelona i Girona, molt més experts que jo, però diré alguna cosa relacionada amb el mar, que al cap i a la fi ocupa més de tres quartes parts del planeta. Vaig passar moltes hores dels darrers dos cursos de carrera a l’Institut d’Investigacions Pesqueres del CSIC, ara Institut de Ciències del Mar i traslladat prop de les torres bessones Ars i Mapfre i de les escates enlluernadores del peix de Frank Gehry. En aquells temps era al final del passeig de la Barceloneta (avui, Joan de Borbó). Tenia una façana neoclàssica mediocre, presidida per un rètol que hi deia Acuario i, en efecte, hi havia uns aquaris considerables que menava el biòleg Pere Arqués. L’edifici dominava el punt on giraven els tramvies, acabat el seu trajecte, ben a prop del restaurant Can Costa. Per la banda oposada, des de les finestres dels laboratoris, es veien la piscina gran i les boniques estructures de fusta pintada en blanc i blau dels tristament desapareguts banys de Sant Sebastià, que tants records d’infantesa van deixar-me.

Vàrem anar-hi la Marina i jo amb la il·lusió de treballar amb en Margalef, que era investigador d’aquell centre i ens donava classes d’ecologia a la Facultat. Era el nostre professor amb més prestigi com a investigador, una personalitat en els més alts nivells de l’ecologia i l’oceanografia mundials. Les seves classes sovint eren difícils de seguir, i resultaven més suggerents que clares (això no ho neguem ni els seus més devots admiradors), però constituïen, almenys per a mi i alguns més (com mana el tòpic, hi havia algun company que llegia El Mundo Deportivo mentre ell explicava) l’estímul intel·lectual més important de què gaudíem. Quan vaig parlar-li del meu interès per l’ecologia, em va portar a un col·lega seu, el Dr. Francesc Vives, un mallorquí que estudiava el zooplàncton. Duia un bigotet prim, recte, d’aquells tan característics de l’època franquista, que li donava un inquietant aspecte de comissari, però traspuava bonhomia. Vaig quedar sota la seva custòdia. EnVives em va asseure davant d’un munt de tubs amb mostres d’amfípodes (un grup de petits crustacis), procedents d’una campanya al mar Tirrè, que estaven per determinar. Jo no havia vist cap amfípode en ma vida, però vaig posar-m’hi amb més resignació que entusiasme, i vaig arribar al llarg del curs a mirar-me tots els individus. Alguns no els podia identificar i vàrem fer venir uns gruixuts volums des de Castelló, on hi havia un altre laboratori del mateix CSIC La feina era, com passa sovint en ciència, rutinària i no poc descoratjadora, però tenia alguns rars moments emocionants quan apareixien espècimens que no quadraven amb cap descripció. D’una manera o altra, els problemes s’anaven resolent, però un dels exemplars, força espectacular perquè era el més gros de la col·lecció, semblava no aparèixer en cap llibre. Per desgràcia, en teníem un sol individu. Mai vaig saber si es tractava d’una nova espècie. Se suposava que en Vives havia de repassar la meva feina, però tenia el cap en coses que li eren més importants i urgents. M’havia donat aquelles mostres per veure com me’n sortia. Jo trobava que, com a prova, s’allargava massa i que potser estaria bé que algú me’n digués el resultat.

Amb això, hi va haver un altre test de les meves capacitats en el qual vaig fracassar estrepitosament. Un dia, en Vives em va dur en una mena de llagut petit a agafar mostres. Vam anar banda enfora de l’escullera, no recordo ben bé on, però sí que, per obtenir-les, s’havia de parar la barca i fer l’operació a peu dret mentre ens balancejàvem per un suau onatge. Mai he tingut cap sentit de l’equilibri. Potser la meva alçada i l’escassa musculatura de les cames no hi ajudaven, així que em costava mantenir-me en peu i, a més, als cinc minuts estava marejat com una sopa. No vaig fer res de profit i vaig acabar amb la convicció de que, d’una banda, m’avorria classificar amfípodes sense acabar de saber si ho feia bé o no, i d’altra, i sobretot, que el mar no era per a mi, que mai seria un bon navegant.

He passat després moltes hores inoblidables dins la barca del meu amic Josep Ferran resseguint la costa de Cadaqués, i fins i tot pescant al volantí amb la barca aturada, però la meva inestabilitat ha romàs un obstacle i encara crec que hauria estat un desastre en campanyes oceanogràfiques. Tanmateix, anar a passeig en barca és una activitat plaent. I si es pesca, a la fluixa o al volantí, s’hi afegeix una emoció certa. Un cop vaig escriure les meves impressions de pescador artesanal en aquest text.

Mar de fons. Les ones baten els roquers amb força, però sense ira, llargues, poderoses i serenes. La barca s’hi enfilaria fàcilment, però ha d’oferir el flanc per seguir el seu costejar detallista, sempre ran de roques que és on cal cercar l’oblada i el llobarro. Per això és que l’aigua li ve mig de costat i la ruixa sovint d’esquitxos salats, sobretot quan alguna llanxa prepotent passa a prop i genera una seqüència de tres o quatre onades que es propaguen fins atènyer-la i balancejar-la sense cap mirament. L’arjau es mou per anar dibuixant una geografia local familiar d’esculls, niells, sortints i entrants: un paisatge fixat a la memòria, amb noms precisos, però, a l’hora, constantment canviat, perquè el mar és viu.

Per a una ment freda, el mar no és més que una gran massa d’aigua moguda pels vents, però viscut de prop es fa difícil no veure’l com un enorme ens orgànic, de caràcter canviant, ara plàcid, ara tenebrós, com un déu tolerant o terrible. Tòpics molt vulgars, però la realitat multiforme del mar sobreviu al tòpic i el refà, obliga un cop i altre a retrobar els antics adjectius i s’imposa al científic com al poeta. El vell poderós ens observa i ens persegueix com ho feia amb Ulisses? És, potser, com un bou gegantí mandrós que, de tant en tant, s’escombra el llom d’un cop de cua per treure’s del damunt miserables insectes? O ens ignora del tot, quan el vent, agitant-li la barba, ens sacseja i arrossega? Negar-li cos i esperit al mar és difícil des de la contemplació, més encara quan s’hi ha de tractar directament, quan cal lliscar sobre la seva pell, sentint la força dels seus muscles invisibles que tiba la superfície de les ones.

La barca continua progressant, lenta i meticulosa, triant el pas arriscat sobre els ganivets de pedra, on la remor i l’escuma de les ones en estavellar-se fan la seva presència menys evident als peixos. Per un moment, en retirar-se l’aigua, el fons sembla pujar vertiginosament al seu davant, on hi ha un bau amenaçador, però un nou impuls la fa volar per damunt. Uns instants després, el dit que aguanta la baga de la fluixa sent una forta estrebada i després una altra, i el fil queda tens, pesant. És un moment prodigiós, el senyal esperat tot el camí. Peix!

Mentre una mà s’avança per treure marxa al motor, l’altra aguanta la tensió i ja, de seguit, totes dues comencen a estirar el fil, que cau desordenat sobre el banc. Sembla que tiba fort, pot ser un llobarro! Uns metres rere de la barca, quelcom remena l’aigua en una agitació local, un llom fosc es deixa veure un moment, després una boca oberta. Ja és aquí, que no colpegi la borda! I el braç s’alça cap el cel. Amb ell, penjat del darrer metre de fil, puja un cos de plata que es vincla en un esforç desesperat per alliberar-se, mentre és mesurat d’un cop d’ull instantani, i cau finalment, dins la barca. Per uns moments, l’animal salta, amb cops de cua frenètics, i estela la fusta d’escates brillants. El barquer corregeix la posició de l’arjau, mirant de reüll el trencant, i després torna a aixecar el peix, li emboca amb habilitat la cua a la cistella de filferro teixit que penja d’una nansa passada per un escàlem i, agafant-lo per la ganya, li treu l’ham que li travessa el cartílag del llavi superior per deixar caure després la presa a la cistella. Se’l mira, apreciatiu, i mentre torna a llençar a l’aigua la cullereta pensa, amb una lluentor d’esperança a la mirada, avui sí, avui piquen!

Us preguntareu si és correcte que un ecòleg es diverteixi pescant. La pesca i la caça, practicades com activitats artesanals regulades, no posen en perill la conservació de res. Òbviament, si el nombre de pescadors artesanals en una zona fos molt gran, caldria incrementar les normes o limitar els permisos, però res més. El problema, i ben gros, de la pesca és la seva industrialització i el procés de fugida endavant que s’ha seguit: a mesura que s’esgotaven els grans bancs, i gràcies a subvencions i ajuts públics, s’ha incrementat la potència dels vaixells i s’ha anat a pescar més i més lluny, i més i més tipus de peixos. Per mantenir la indústria, el negoci i els llocs de treball, s’ha optat per incrementar l’esforç (i el consum d’energia), tot i els rendiments decreixents. Les principals espècies de pesca al món estan en regressió, o en franca extinció. Com que hi ha resistència a minvar l’activitat, només podem esperar que, per sota d’un cert llindar, el negoci esdevingui tan ruïnós que, mica en mica, s’abandoni. Algunes espècies llavors encara es refarien, però d’altres probablement ja no.

Segons la FAO, dels 600 caladors que ha estudiat, el 3% estan subexplotats, el 20% moderadament explotats, el 52% explotats al màxim, el 17% sobreexplotats, el 7% exhaurits i el 1% es recuperen lentament després d’haver estat abandonats per no ser rendibles. Un desastre. A la Mediterrània també es dóna la fugida endavant. S’empren xarxes d’enmalle a la deriva que arriben a fer 20 km. Ho agafen tot. Un percentatge molt gran del que es treu es torna a tirar al mar perquè no serveix, però ja és mort, i això inclou dofins i tortugues. Els fons són destruïts per la xarxa, i per tant ho són els hàbitats i llocs de cria. També segons la FAO, l’explotació de moltes espècies de peixos a la Mediterrània assolí el màxim a finals dels anys 80 i principis dels 90 i, d’aleshores ençà, disminueixen importants poblacions de peixos comercials i cauen les captures per unitat d’esforç de pesca (en zones riques, com l’Adriàtic i a l’estret de Sicília, van caure fins el 60% el 2004). Això passa especialment amb les espècies que viuen als fons marins, per les quals la Comissió Europea mira de posar límits a les extraccions i ampliar la mida de la malla, topant amb resistències de diversos països. El Consell de Ministres de Pesca va aprovar un Reglament per la Mediterrània el novembre de 2006 que prohibeix les pesques en àrees amb segons quins tipus de fons i l’arrossegament a mil metres o més. Mentre es van escurant els grans bancs, la composició dels ecosistemes canvia. Al litoral català, els pescadors professionals mateixos han acceptat que calien períodes de veda per deixar refer les poblacions.

A les pèrdues de les poblacions de peixos per l’activitat pesquera, cal afegir que els rius porten cada cop menys aigua, degut als aprofitaments, i no mouen ni fertilitzen tant el mar costaner. L’aigua superficial, a mesura que es va escalfant més (les temperatures pugen cada any des de fa unes dècades i el gener del 2007 s’arribà al màxim d’aquest mes en 34 anys d’observacions a l’Estartit), forma una capa lleugera estable, que s’empobreix en nutrients, en no barrejar-se amb l’aigua profunda, de manera que la producció de plàncton, i per tant de peixos, disminueix. L’acidificació derivada de l’excés de diòxid de carboni a l’atmosfera, que es dissol en l’aigua, pot reduir també el creixement del plàncton i, de retruc, la riquesa pesquera. La manca de competidors i l’alta temperatura, així com l’excés de nutrients (eutrofització) degut als adobs, aigües residuals, etc. , afavoreixen les meduses i els cefalòpodes (pops, sèpies, calamars). A la costa, la pesca submarina pot posar en perill peixos com el cobejat anfós, un animal gran i territorial, de fons rocosos, amb poblacions petites. La pesca artesanal a la fluixa o al volantí, en canvi, afecta a espècies de poblacions molt nombroses i de ràpida reproducció, i per tant té una incidència molt menor

Per alguns, pescar i caçar són activitats cruels. L’home sempre ha pescat i caçat, és un component dels ecosistemes i la seva dieta és omnívora. El que és cruel és la xarxa d’arrossegament que tot ho destrueix, la industrialització de la producció de carn, les granges de gallines i porcs que amb prou feines si es poden moure, farcits d’hormones i antibiòtics per créixer de pressa i sobreviure a les condicions horripilants d’amuntegament, dins les granges i durant els transports en camió... No és moralment reprovable pescar o caçar, ho és destruir els recursos per la pràctica de mètodes que no permeten el manteniment de les poblacions. Una imatge de satèl·lit que vaig veure a la web, del mar al nord de la Xina, mostrava un fons marró, solcat per nombroses estries. Eren les esteles de desenes de barques de ròssec i el color marró es devia al fet que les arts dels pescadors de gambes aixecaven enormes quantitats de sediments. Desolador. La pesca amb explosius o amb cianur (!) és una pràctica freqüent en els esculls coral·lins...

Les meduses potser es mereixen un breu comentari. Ningú dubta que han esdevingut un problema creixent per el turisme de platja. La qüestió és seriosa, ja que afecta zones més i més extenses dels mars i oceans. Les picadures poden ser greus, fins i tot mortals en certs casos, i la proliferació es produeix amb una velocitat extraordinària. A la Xina Corea i Japó, des del 2002, cada any es repeteixen a l’estiu les invasions de milions d’individus de la medusa nomura, Nemopilema nomurai, que pot assolir 2 m de diàmetre i 220 kg de pes. En lloc dels salmons, anxoves i altres peixos o de calamars i sèpies, les nomures omplen les xarxes dels desolats pescadors. Les meduses, en general, semblen reproduir-se molt bé en condicions de contaminació litoral i temperatures una mica més altes. Més que destruir-les, la solució sembla que ha de passar per aprofitar-les per a produir substàncies químiques útils (al Japó, ja s’hi fa alguna cosa), però ara són una amenaça per a la pesca i els banys de mar, o sigui per a una part molt substancial de la indústria turística.

L’ecologia marina té una trajectòria més llarga i important que la terrestre a Catalunya, sobretot gràcies a l’existència d’un centre important del Consejo Superior de Investigaciones Científicas com és l’Institut de Ciències del Mar. En la seva creació i inicis (en fou el primer director) i en el fitxatge de qui va ser el gran impulsor de la seva recerca, Ramon Margalef, hi jugà un paper clau el Dr. Francisco García del Cid, metge de professió i zoòleg a estones, catedràtic de Zoologia de la Universitat de Barcelona, que fou professor meu. Era un home fet a l’antiga i una bellíssima persona. No li agradava suspendre i sí explicar anècdotes. El 21 d’octubre de 1965 (jo feia quart de carrera), quan creuava el carrer Aribau sortint de la Universitat, un auto el va atropellar. Alguns vàrem anar a recollir la sang que havia quedat damunt l’asfalt. Van posar el seu nom al primer vaixell oceanogràfic espanyol.

Un vaixell és molt car, però té un gran avantatge: propicia el treball en grans equips interdisciplinaris. Això ha ajudat molt al progrés de l’ecologia marina. En Margalef va atreure aviat una colla d’estudiants, alguns dels quals han fet brillants carreres de recerca. Les expedicions a l’Antàrtida i, recentment, a l’Àrtic, han ajudat a la internacionalització de la nostra recerca i s’han format grups potents en diversos aspectes de l’ecologia marina. Carles Pedròs, ecòleg microbià, ha escrit un llibre molt recomanable per al gran públic sobre una campanya hivernal àrtica, Desert d’aigua.

Tot i els esforços mundials en recerca oceanogràfica, s’ha dit que els grans fons abissals ens són més desconeguts que Mart, i que no se n’ha explorat ni un 1%. L’estudi de l’ecologia marina ha produït nombroses sorpreses les darreres dècades, com el descobriment dels extraordinaris ecosistemes lligats a surgències de gasos; el de la increïble varietat de microorganismes que es troben en les aigües (quan s’empra la tècnica d’analitzar directament el DNA en un volum d’aigua es troben infinitat de seqüències mai descrites, cosa que fa evident que hi ha milions de microbis —bacteris, arquees, virus— que encara no coneixem, que tenen activitats segurament importants igualment ignorades i capacitats metabòliques que podríem potser aprofitar); i, molt darrerament, la gran diversitat dels ecosistemes bentònics sota les plaques de gel antàrtic, desvelada en trencar-se aquestes plaques com a conseqüència de l’escalfament del clima: allà hi ha un veritable món perdut, on hi predomina una fauna que és un vestigi de la que hi havia fa 35 milions d’anys als mars de tot el món, conservada, al sud, des que es formà el corrent circumpolar que l’ha mantingut aïllada dels canvis evolutius a la resta dels oceans. El mar encara amaga molts misteris.

Tinc al meu davant, mentre escric això, una vista prodigiosa del Golf de Roses, amb l’Escala i les Medes al fons. Hi ha tramuntaneta, l’aire és nítid i el mar blau i argentat. De tant en tant, una ratxa de ventijol crea la il·lusió d’un estol d’estornells de plata fent les seves acrobàcies sincronitzades a frec d’aigua. És una meravella. Penso en la fotografia del mar de la Xina i en els veïns blocs d’apartaments que s’enfilen pels costers, rere meu. I miro de treure-m’ho del cap i guardar la imatge d’aquesta bellesa.