Читать книгу Figura d'assaig - Joan Fuster - Страница 12

Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern d’apunts assidus i confidencials. Pensava que, així, en tranquil·la llibertat, absent la pressa d’una publicació immediata, podria acumular temes i idees, procurar per la seva creixença, articular-los potser en un pla discret i al capdavall aprofitable. No em sabria queixar de l’experiència, tot i que no l’he ajudada amb les constàncies pertinents. Unes quantes coses, en efecte, n’he pogut extreure, ordenades, de mitjana cohesió, i ja circulen amb maneres i amb voluntat de llibre. D’altres, però, hi romanien a l’expectativa d’una aventura semblant, en el cas que el lleure o la matèria em permetessin de reelaborar-les una mica.

Tanmateix, ara, en mirar-me el manuscrit, no estic massa segur que en valgués la pena. Notes disperses, urgides, breus, sovint lligades a una anècdota o al rastre d’una impressió personal, probablement no guanyarien gens, ni en interès ni en envergades, si les sotmetia a un desenvolupament metòdic. ¿Què en trauria, ben mirat, d’allargassar-les, de parafrasejar unes línies en una pàgina, de convertir tres pàgines en un llibre? Per això m’he decidit a conservar-ne la forma originària: el seu caràcter d’esbós ràpid, d’esquema no sempre acabat, d’arabesc intel·lectual de vegades, sense confirmació i sense encarcaraments. És possible que, en molts punts, si no en tots, el resultat no sigui satisfactori. Confio, en canvi, que no serà del tot ensopit i que tindrà l’avantatge de prescindir d’insistències oneroses.

Figures de temps, els textos que he triat per a aquest volum, aspiraven a ser ressonància teorètica de les seduccions, ja oblidades, d’una hora qualsevol. Per comprendre-les, i per comprendre’m, vaig embarcar-me en la temptativa d’escriure’ls. No tenen més importància que això, però tampoc no en tenen menys. I si l’essència de l’assaig és —valgui el sinònim— la provatura, aquestes són provatures in statu nascendi, gairebé gèrmens de provatura. Per a mi, quedaven obertes a una revisió posterior, rectificadora o corroborant, a la qual, vull repetir-ho, renuncio, de moment. M’agradaria que el lector les acceptés, també, obertes, com una incitació, susceptibles de prolongar-se, pel seu compte, en les seves meditacions. Això fora, en definitiva, un bon senyal, el millor senyal.

Sueca, octubre de 1956