Читать книгу Figura d'assaig - Joan Fuster - Страница 14

Diumenge, 7 agost de 1955. Sueca

«Tot això no és més que un al·legat», escrivia André Gide, per l’any 1925, referint-se al curs sencer de la seva labor literària. I hi afegia: «Cap obra no ha estat més íntimament motivada que la meva, i no hi entendrà res qui no ho vegi així». La declaració, en efecte, era ben clara. Més tard, algú ha destacat aquestes paraules, anotades en pàgines personals, per contraposar-les al criteri que amb una major insistència havia defensat en vida i públicament l’autor de La porte étroite: el de l’exclusivitat del «punt de vista estètic» per a jutjar la creació artística o literària. En realitat, no calia aquella confessió: un coneixement ni que sigui superficial dels escrits de Gide ja ens induiria, per si mateix, a atorgar-los la significació d’«al·legat», o, si més no, a reconèixer la seva «motivació» íntima. No importa que Gide es veiés escrivint —al·legat, motivació— pensant en la seva muller, com vol fer-nos creure; és coram populo que el veiem, en definitiva, nosaltres.

Mai l’obra d’art en general, i particularment l’obra literària, no podria ser aprehesa amb simples «criteris estètics». En la pràctica, ni tan sols els mateixos crítics que sustenten aquests «criteris» no arriben a substraure’s a la contradicció que suposa el fet d’acudir, adonant-se’n o no, a instàncies superiors o anteriors a l’estètica. Recordem el Dostoievski del mateix Gide. Recordem el seu amic Charles Du Bos, que parlava ara i adés d’una «vida extrínseca de l’expressió», d’una «autonomia de l’estil», i que en canvi… En el fons, el «punt de vista estètic» havia de conduir, inflexiblement, en la literatura, a una mera «crítica d’estil». I si alguna vegada la «crítica d’estil» ha estat taxativament impracticable, és avui —ja ho era el 1925—, quan tota idea «canònica» és refusada, quan no existeix cap suport sòlid per a predicar una objectivitat de judici, en aquest terreny.

Certament, Du Bos ja capgirava la fórmula clàssica «l’estil és l’home» i la convertia en «l’home és l’estil»… I confesso que, fins ara, no he trobat un terme més exacte, en la designació del fenomen artístic i literari, que el proposat per aquest crític francès: «encarnació». L’art és una encarnació, diu. «Una encarnació de l’emoció en la forma». Du Bos, en reduir el «fons» a la substància «emotiva», incorre en psicologisme. L’obra artística conté molt més que això: millor dit, «és» molt més que emoció informada. I em sembla que Gide, sense voler, hi aportava un element complementari, fonamental: la part d’«al·legat» que mou la creació artística arrodoniria la definició. L’artista s’«expressa» o es «comunica» a través de la seva obra: s’expressa —prefereixo aquest mot— en la seva obra. Però s’hi expressa tot ell, ell complet. És ell qui s’«encarna» en allò que escriu o en allò que pinta. Amb les seves emocions i les seves intencions, amb el seu cos i la seva ànima. L’estil no és sinó la carn, o potser només l’epidermis, d’aquesta misteriosa «encarnació». I si sent això com un «al·legat», és perquè, de tota manera, el fet d’«expressar-se», de «comunicar-se», implica com a premissa la presència dels «altres», i per tant, es constitueix en acte d’afirmació personal, en professió de singularitat. De cara als «altres», precisament.

¿Quin paper hi jugarà la «crítica», en conseqüència? ¿Com «jutjarem» —ja que, segons sembla, jutjar és l’ofici del crític—, quan davant nostre hi ha, primer que res, la nua humanitat de l’artista o de l’escriptor, això sí, «encarnada» en un «estil» més o menys estimable? La temptació immediata, sobretot quant a la literatura, serà derivar cap a la valoració ètica o política. Tot i que no parteix del concepte d’«encarnació», però refusant igualment el criteri «estètic» per incompatible amb els seus principis, la crítica marxista ens ofereix un bon exemple d’aquesta derivació. I el mal és que no veig com sigui possible d’evitar, almenys, l’escull de l’«ètica». Valéry deia que tota crítica es limita a una constatació —en el fons— de «jo no soc tu». Però, ¿què li importarà, a un escriptor «blanc», el judici que de la seva obra faci un crític des de la posició «negra»? La valoració ètica solament servirà com un indicador semblant al parroquial de cartelera cinematogràfica. I la valoració política, igual. La crítica, si no vol adoptar una disposició de censura d’espectacles, haurà de buscar uns altres camins.

[DESCÀRREC: Les reflexions anteriors són puerils, i en última instància, circumstancials. Per aquells dies, llegia jo els assaigs de Charles Du Bos: ho lamento, però una vegada havia de llegir-los, no? De més a més, aleshores estava de moda tot allò de «la poesia és comunicació» i de l’engagement, que tanta forrolla van fer. És comprensible, doncs, que el paper se’n ressentís.

No me’n dono vergonya, però, de l’afecte que momentàniament vaig experimentar per la paraula «encarnació», aplicable al resultat del treball creador d’un artista o d’un literat. Du Bos, catòlic, havia pres el terme de la seva teologia. En una accepció una mica més metafòrica encara, ¿per què no emprar-lo? El vocabulari dels capellans, sediment de tants segles de cultura, sempre es presta a un ús «laic» relativament potable. I les especulacions generalitzadores que solem embastar sobre el procés «creador» de les arts i de les lletres, tenen un punt de vaguetat tan visible que només podem parlar-ne amb mots igualment vagues. ¿Quin poeta, quin crític de poesia no ha escrit mai el clixé «misteri poètic»? Qui estigui net de pecat, que llanci la primera pedra. I això és un exemple. El mot «encarnació» em semblava, i encara em sembla, útil per al cas. Un poema, un quadre, una partitura, una novel·la, són «coses» tangibles, en les quals es «realitza» —diguem-ho així— una «idea». De fet, la «idea» pren cos en la «forma». Etcètera. ¿No podíem anomenar-ho «encarnació»?… No m’hi faré fort, és clar. D’altra banda, avui ja no em preocupa gaire, aquest tema.

Tampoc no era desdenyable el subratllat que intentava posar, en la meva nota, al problema dels «criteris» de la crítica. En un pla teòric, sempre hi ha hagut molt a discutir, sobre això, i ara mateix, a França, n’hi ha debat obert: els curiosos pamflets de Raymond Picard, Nouvelle critique ou nouvelle imposture, i de Jean-Paul Weber, Néo-critique et paléo-critique, que he mirat últimament, en recullen el ressò. Però, a l’hora de fer «crítica» concreta, sobre llibres o sobre autors concrets, la majoria de crítics no poden evitar el judici «de continguts»: continguts ètics o polítics, particularment. Hi ha excepcions, sens dubte. La regla general és, tanmateix, decantar-se pel dictamen «ideològic». D’uns anys ençà, sobretot, s’ha accentuat la propensió a dictar sentències més o menys acolorides de prevenció política. Entre nosaltres, si més no. A mi, aquesta actitud, no em sembla gens malament. Crec que tota obra literària, qualsevol obra literària, fins i tot la més «neutra», transporta unes valències polítiques, que li són consubstancials i que cal aclarir si volem entendre-la. Però això no és suficient, com a crítica. ¿A què hem d’atenir-nos, doncs? Els qui fem com si féssim crítica, optem per sumar-hi una mica de cada «criteri», o almenys, una mica de cada un dels «criteris» que han arribat a interessar-nos. Potser en la «suma», i més com més densa sigui, hi ha la petita possibilitat d’encertar…

Agost, 1968]