Читать книгу Figura d'assaig - Joan Fuster - Страница 8

Vaig nàixer a Sueca el 23 de novembre del 1922. Com que l’endemà, dia 24, era la festa de sant Joan de la Creu, unes parentes remotes conques i molt inclinades als carmelites, van fer que em bategessin amb el nom d’aquell distingit poeta castellà. Avui —encara!—, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: «Juan de la Cruz Fuster, abogado». Però en decidir-me a fer literatura vaig optar pel simple i anodí «Joan». Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar «Joan de la Creu». D’altra banda, la família i la gent del poble em diu «Juanito».

La meva ascendència és pagesa pels quatre costats. El meu avi patern era un bracer sense més patrimoni que els seus braços. El meu pare va desertar el camp, però; se n’anà, ben jove, a València i hi va aprendre un ofici. Es va fer tallista, imaginer. Ha confeccionat molts «sants», en aquesta vida, el pobre. Estil Olot, naturalment. Per aquesta raó —ben professional, en definitiva—, han desfilat sempre per casa meva considerables quantitats de capellans. El meu avi matern descendia d’una família de propietaris rurals bastant acomodats, però que ja feia temps que havia dissipat els seus béns. Ell es dedicava a comprar i vendre cavalleries per compte d’altri. De manera que, malgrat tot, l’arrel agrària ja m’arriba una mica mistificada.

El meu pare és carlí: el carlí més important de la comarca. La família de la meva mare era liberal. O potser eren conservadors. La veritat és que el senyor per al qual treballava el meu avi matern era el cacic conservador del poble. Gràcies a ell, el senyor Peris Mencheta —«don Paco», que li deien— va sortir diverses vegades diputat a corts pel districte de Sueca. «Don Paco» va començar la seva carrera periodística a Sueca: en 1868 i 1869 hi publicà un parell de setmanaris en dialecte —La Chicharra i El imparcial suecà—, segons sembla. Quan va tenir ja més influència a Madrid, Peris Mencheta obsequià el poble amb un pont sobre el riu Xúquer, que sosté la carretera de Sueca a Alzira. La gratitud del diputat arribà a l’extrem de fer coincidir la situació del pont en línia recta del carrer on vivia el seu cacic, situació que, dit sigui de passada, no semblava la més lògica. En fi… (Ara que hi penso: potser el senyor Peris Mencheta no era «conservador». No ho sé. Hauria estat raonable que ho fos, si caciquejava Sueca. Sueca és terra d’arròs, i els arrossers han estat fatalment proteccionistes. Sempre he sentit a dir que en els pobles d’arròs guanyaven les eleccions els conservadors, perquè eren proteccionistes, i que en els pobles de taronja les guanyaven els liberals, perquè eren lliurecanvistes. Aquesta definició tan neta i tan idíl·lica mai no ha deixat d’admirar-me.)

No he tingut germans —només un, que va morir abans de nàixer jo—. A casa van decidir donar-me el batxillerat. El meu pare feia de professor de dibuix a un col·legi local de Segona Ensenyança, i allà vaig anar a parar. Era un antre curiosament deplorable, proveït d’un professorat trist i pintoresc alhora. El dirigia un senyor de Tortosa que parlava el castellà més pulcre que recordo: explicava matemàtiques (no gaires, potser) i ens tenia atemoritzats amb la seva destresa a distribuir clatellades diriments. Quan esclatà la guerra del 36, jo feia el segon curs o el tercer.

La guerra fou, per a mi, una etapa boirosa i exasperada. No vull entrar-hi en detalls. A la fam i la por s’unien les anomenades crisis de l’adolescència. Per un pèl, no em van portar al front: potser no ho hauria suportat, ni físicament ni moralment. Aleshores jo era un noi anèmic, nerviós i obsedit. Va ser el temps en què em vaig aficionar a la lectura.

Els llibres que hi havia a casa eren, exactament: un Quijote, una traducció castellana de la Divina Comèdia de l’editorial Maucci, dos volums de Discursos Parlamentarios de Vázquez de Mella, i unes Obras escogidas de Donoso Cortés. Vaig alterar-los amb els Vernes, els Salgari i els Agatha Christie que em deixaven els amics. No sé per què, el primer llibre que em vaig comprar —amb diners que ara no sabria dir d’on els vaig treure— va ser Las ruinas de Palmira. També, en aquella època, em vaig empassar els Episodios de Galdós, les novel·les de don Rafael Pérez y Pérez, sis o set volums d’Eliseu Reclus, i una pila de textos anarquistes que llavors segregaven les impremtes valencianes. Després del 39 la desorientació en les meves lectures no va amainar. No me’n planyo, certament. Però la meva cultura d’avui reposa sobre l’hàbit d’incoherència —si puc dir-ho així— que aleshores vaig contreure. És, en efecte, una cultura dèbil i caòtica.

En 1943, si no m’enganyo, vaig aprovar l’examen d’estat, i com que no sabia quina carrera seguir, van aconsellar-me la de Lleis. La Universitat de València, en aquells anys, era una cosa bastant tronada: només hi vaig trobar dos catedràtics entretinguts, un que explicava Penal i que en sabia força, i un altre que intentava administrar-nos tomisme amb un vocabulari decorativament orteguià. Els estudis no resultaven excessivament fastigosos. Vaig poder repartir el meu temps, d’una manera equitativa, entre les aules, els cines, els cafès i les llibreries de vell. Aquestes llibreries d’ocasió eren, llavors, una mina: les biblioteques disperses o depredades durant la guerra s’hi concentraven. Vaig comprar tants llibres com vaig poder: pocs, de tota manera, perquè els meus recursos eren ben migrats.

Mentrestant, havia «descobert» el català com a llengua de cultura. No era fàcil, això, en les meves condicions. En terres valencianes sempre deu haver estat una aventura individual completament decidida per l’atzar. La Renaixença local, tan neulida, no ha pogut condensar-se en «tradició», i per tant, la seva continuïtat ha depès, a cada moment, d’incorporacions personals ben aleatòries. Pitjor era, encara, en els anys a què em refereixo —els immediatament posteriors a la guerra—. De vegades m’han dit, en els elogis formularis d’alguna ocasió solemne, que el meu cas era «un miracle». Ho és, acceptant la paraula, el meu cas i el de tots els escriptors —mitja dotzena, hélas!— valencians en català de la postguerra. Un «miracle», en tant que semblava una cosa imprevisible. Però no ha estat un «fet» instantani, sinó resultat d’una penosa evolució, que podria haver estat molt distinta.

Abans de descobrir el «català», vaig descobrir el «valencià». Avui —1962—, la gent jove ja passa, directament, del castellanisme provincià al catalanisme més desimbolt: crec, sense immodèstia, que tinc alguna «culpa» d’aquesta nova situació. Però en el meu temps no teníem ningú que ens aclarís idees ni ens exposés fets: tot ho havíem de fer laboriosament pel nostre compte. Jo he estat successivament espanyolista, «regionalista bien entendido», «regionalista valencià», «nacionalista valencià», «catalanista»: no hi havia manera de cremar etapes. Hi he perdut molt de temps, i avui en dedico tant com puc a una mena de pedagogia política per evitar que les generacions que venen darrere meu en perdin tant com jo. Considero que és el millor que puc fer pel país. Deia que, de primer, vaig descobrir el «valencià»: la petita obra dels poetes indígenes, des de Llorente a Xavier Casp. El primer autor «català» que caigué a les meves mans va ser l’Ors: una edició en fascicles del Glosari, que vaig robar a la biblioteca de Lo Rat Penat. L’Ors em va enlluernar. Les meves lectures habituals —castellanes— havien acabat per despertar-me una certa aprensió davant la mentalitat carpetovetònica: els homes del 98 i Ortega i la seva mitologia castellana m’eren bastant «incòmodes». El senyor Ors i el seu mediterranisme tòpic, el seu afrancesament bàsic, la seva afectació «divuitesca», el seu antiromanticisme, em resultaven prou més seductors. Era, naturalment, l’Ors català: l’Ors que aleshores col·laborava a Arriba em semblava una lamentable degeneració barroca, divertida i trista al mateix temps. D’altra banda, dins la pròpia llengua, Xènius em va fer la impressió de la perfecta «normalitat cultural». Insisteixo: no coneixia gairebé res de la literatura contemporània del Principat i de les Illes —ni Maragall, ni Costa, ni Carner, ni Riba—. I la producció «valenciana» se m’apareixia tan viciada de provincianisme que la superficialitat brillant de l’Ors hi contrastava fins a un extrem al·lucinant.

En 1944 vaig publicar el primer article en català: «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana» es titulava. Els anys següents vaig publicar mitja dotzena de poemes. Tot va sortir a les pàgines de l’Almanaque de Las Provincias. De moment, però, encara no tenia cap tracte personal, ni directe ni indirecte, amb els «animals de ploma» de la localitat. L’única «relació» literària que jo tenia aleshores era un vell amic dels anys del batxillerat, que aleshores vivia a Alacant. Amb ell fèiem una revista en castellà, Verbo, que durà deu anys (1946-1956) i on vaig escriure una respectable quantitat de proses. En 1947 em vaig veure sorprès amb un article de Carles Salvador que parlava de mi, en Las Provincias. La meva producció catalana fins al dia eren exactament sis poemes i una nota crítica: no justificava tanta cosa. Però el detall revela com era de precària la perspectiva de futur de la literatura autòctona al País Valencià, en aquells dies: la gent gran, els escriptors «d’avant-guerre», s’admiraven i repicaven fort en comprovar que hi havia algú, aparegut no se sabia com, que venia a «continuar»… En 1947, acabada la carrera de Dret, vaig relacionar-me ja amb aquella gent.

En 1948 vaig publicar dos petits fascicles de versos: Sobre Narcís, a València, i 3 poemes, a Alacant. L’any següent, ja va ser un llibret —també de versos—: Ales o mans. Aquest títol, tan horrorós, no l’hi vaig posar jo, sinó Xavier Casp, que l’editava en la seva col·lecció «L’Espiga»; jo sempre he tingut poca gràcia per triar títols per als meus llibres. Però no tan poca! En 1953 seguien els versos: Terra en la boca, publicat per Josep M. de Casacuberta. En 1945 apareixia Escrit per al silenci, editat a València, darrer recull poètic. Després no he fet gaires versos més, sinó per quedar bé amb senyors importants o amb senyoretes encantadores. Millor dit: fa dos o tres anys vaig escriure uns pocs poemes, de to sarcàstic, i la censura me’ls va destrossar. No penso publicar-los, ara com ara.

A darreries del 1952 vaig començar a col·laborar en la premsa de València; una mica abans ho havia fet ja en algunes revistes catalanes de l’estranger. A Mèxic, precisament, van publicar-me un petit fascicle de divulgació que es titula La poesia catalana fins a la Renaixença (1953). I en 1954, Moll m’editava, a Mallorca, El descrèdit de la realitat. A poc a poc, i quasi sense adonar-me’n, em professionalitzava. L’exercici de l’advocacia, a Sueca, era tot un problema: poble rural cent per cent, no hi ha gaire moviment forense; de més a més, em sembla que jo no tinc pasta d’advocat. Els diaris de València em donaven alguns cèntims, pocs. De mica en mica les coses van anar millorant.

Versos a part, els papers que he publicat en forma de llibre o de fascicle poden ser classificats en dos grups:

a. Assaigs: He citat ja El descrèdit de la realitat (1955), que ha aparegut també en traducció castellana (1957). Després: Les originalitats (Barcino, 1956), Figures de temps (Selecta, 1957), Indagacions possibles (Raixa, 1958) i Judicis finals (Raixa, 1960).

b. Crítica i història literària: Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (Barcino, 1955), Antologia de la poesia valenciana (Selecta, 1956), La poesia catalana (2 vols., Raixa, 1956), El món literari de sor Isabel de Villena (1957), Notes per a un estudi de l’oratòria vicentina (Rev. Val. de Fil., 1958), i la part literària i folklòrica del Serrallonga (Aedos, 1961), de Joan Reglà.

En aquest moment tinc en premsa: la «guia» El País Valenciano (Destino), Poetes, moriscos i capellans (L’Estel, València) —estudis d’història cultural—, un altre paper sobre el bandolerisme català del Barroc, també a mitges amb en Reglà (Aymà), un llarg pròleg a l’edició de les poesies completes de Salvat-Papasseit (Ariel) i una traducció de La pesta de Camus (Vergara). I en tràmit de censura, Nosaltres els valencians (Edicions 62), espècie de pamflet historicopolític adreçat a espavilar els meus paisans.

Potser em descuido alguna cosa més; però tant hi fa.

¿Què més? He assistit a uns quants congressos més o menys internacionals d’escriptors —on m’hi he ensopit d’una manera indefectible, però que m’han permès de fer turisme en bones condicions—: he viatjat una mica, molt poc, sobretot per la falta de possibilitats econòmiques; he fet conferències, mítings i sermons (profans, s’entén) des de Perpinyà a Alacant; he obtingut algun premi…

Escric molt: potser escric massa coses que no m’interessen; però no hi ha més remei. Visc a Sueca, on la vida és tranquil·la. Cada setmana faig una escapada a València, de vint-i-quatre hores, per veure gent i xerrar-hi. De tant en tant, pujo a Barcelona. Sembla que tinc molts amics, i no em falten algunes persones que m’odien cordialment, no sé per què. Soc un gran treballador —aquesta virtut no vull que me la neguin—, i l’únic que lamento és que la necessitat de guanyar-me la vida a força d’escriure em deixi, ara, tan poc de temps per llegir. Llegir és l’única cosa que m’ha divertit, sempre. I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i «en forma», al País Valencià, uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d’intentar-ho— aquesta societat en perpètua somnolència digestiva…