Читать книгу Figura d'assaig - Joan Fuster - Страница 18

Potser fora excessiu, gairebé una broma, al·legar-hi allò de «la música de les esferes». La venerable opinió de Pitàgores no mereixeria ara massa respecte, ni tan sols com a mera referència metafòrica. Però, així com segons l’il·lustre filòsof de l’Antiguitat els homes no ens adonem del so —«so»— més o menys melodiós que l’univers emet en funcionar, hi ha qui assegura que tampoc els veïns de les cascades del Niàgara no «senten» el fragor continu de les aigües en aquests coneguts saltants. La raó de totes dues insensibilitats acústiques seria idèntica: el fet d’estar acostumats al soroll en qüestió, fins al punt de «ja» no percebre’l. Les «esferes» de què es componia el cosmos, en l’amena explicació del savi clàssic, giraven des de sempre i sense parar: els nostres timpans en capten la «música», naturalment, dic jo, però no la distingim, ja que hi som «habituats» d’ençà del moment mateix de la nostra naixença. Una «habitualitat» pareguda condiciona l’oïda dels habitants de les proximitats del famós accident geològic del Niàgara: ho crec de bona fe. Experiències més modestes en confirmen la possibilitat: les gents que operen amb aparells clamorosos arriben a acomodar-se a la constància de la seva remor, i això —la fressa—, que per a qualsevol altra persona seria un terrabastall agre i letal, per a elles és només un fons sonor quasi desdenyable. Amplieu la reserva d’aquest «quasi» tant com vulgueu: l’apreciació és vàlida. I si així s’esdevé entre els qui es troben sotmesos a la causa horrísona durant les soles hores del jornal, ¿què no s’esdevindrà amb els qui l’aguanten durant les vint-i-quatre del dia al llarg d’anys i anys?

Sigui com sigui, aquestes consideracions, més aviat indecises i frívoles, miren de subratllar un fenomen que les supera i les inclou, el mecanisme del qual hi queda especificat. Penso en el poder enervant de moltes formes d’«habitualitat» que se’ns imposen o que acceptem, i que mediatitzen infinits aspectes de la nostra vida quotidiana. En un pla diguem-ne privat, hi ha les «rutines»: les petites «rutines» insignificants, domèstiques, banals, condensadament confluïdes en l’«anar fent» més vulgar. Immersos en elles, no acabem de veure com condicionen o enterboleixen la desimboltura del nostre comportament. Moltes «rutines», a força de ser-ho, se’ns converteixen en autèntics tabús, alhora inhibidors i coercitius. Si fa no fa, això passa igualment en l’àrea de les relacions socials, públiques. Ací, certes «habituds», si duren i si s’estableixen amb una penetrant omnipotència —cosa no insòlita—, arriben a esmussar-nos els «sentits»: els nostres «sentits civils», i valgui l’expressió. La particular «sordesa» que ens impediria de sentir la «música de les esferes», o que impedeix de sentir l’estrepitosa caiguda del riu als indígenes del Niàgara, es repeteix i s’instaura en qualsevol de nosaltres davant d’una altra mena d’«habitualitats». En la pràctica, som «sords» per a tot allò que se’ns transforma en «costum» aclaparador i atapeït. Correm el risc permanent de trobar-nos en un equívoc paralitzant: que l’«habitual» se’ns aparegui com a «normal», i que aquesta «normalitat» sigui acceptada per nosaltres mateixos unes vegades com a bona i santa, i d’altres com a segura i inviolable. Això és obvi.

Podríem reflexionar-ho, a guisa d’exemple, amb el problema de la llibertat. O millor: amb els dos problemes, el de la llibertat i el de la manca de llibertat —ja que tan «habitual» és en el món d’avui l’una cosa com l’altra—. Un home que s’hagi «acostumat» a viure en un ambient on la subjecció i el dictat superior donen el to, pot «ensordir-se» —quedar «sord»— davant la manca de llibertat que el rodeja i l’oprimeix. L’home que, per contra, s’ha «acostumat» a les dolceses de l’opció i del desembaràs, també pot ser «sord» als avantatges de la seva situació. El primer, ensopit per la tirania, probablement no és capaç ni de mesurar la violència de les mutilacions que li infligeixen en la seva dignitat; el segon, confiat en les presumptes garanties legals, probablement oblidarà la responsabilitat i la precarietat del seu benefici —el benefici de la llibertat—. Aquests dos perills, ben sovint, roseguen o emmetzinen les arrels de la conducta civil dels individus, sigui quin sigui el règim polític en què s’instal·lin. El «costum» adquireix una insidiosa eficàcia anestesiadora. D’aquí que, si no saben oposar-hi una resistència lúcida i vigilant, els ciutadans es vegin condemnats a un destí d’obnubilada passivitat. La majoria dels súbdits d’una dictadura, «acostumats» a ella, no enyoren la llibertat perduda; la majoria dels súbdits d’un Estat de dret —clima teòric de llibertat—, «acostumats» a ell, no en valoren les exempcions. Totes dues espècies de «sordesa» condueixen a prendre pel «natural» —just, irremeiable o ferm— allò que només és «habitual».

L’«habitualitat» o «habituació», en aquest cas com en tants d’altres, no fa sinó atarantar i deprimir. Els seus efectes són passatgers o eliminables: normalment, almenys. La «sordesa» en què es concerten no és una sordesa real. Tanmateix, el mal pot derivar en definitiu, endanyat en la pròpia persistència. Els obrers que manipulen màquines horrísones, parcialment immunitzats contra l’enrenou que els envolta, poden acabar sords de veres: les seves orelles hi cedeixen, per fi. La nostra «sordesa» a la llibertat o a la manca de llibertat, si és crònica, ens exposa a una deformació irreversible. El «costum», que de moment es limitava a ensopir-nos, a la llarga arriba a erosionar d’una manera profunda les nostres millors defenses morals. De «sords» artificials passem a «sords» autèntics. El trànsit no serà, potser, massa espectacular, i l’individu que el sofreix es negarà a confessar-lo i a reconèixer-lo. Però l’atròfia, o com vulguem dir-ho, es produeix. Per això hi ha tants «sords» a la falta de llibertat, que s’encauen en la submissió i en la inèrcia pacient: resignats, mai no en sabran sortir i, el que és bastant pitjor, de vegades ni en voldran sortir. Per això, també, hi ha tants «sords» a la llibertat —a la llibertat de què gaudeixen— que es troben inermes i perplexos quan algú els l’amenaça o ataca. El paral·lel amb els sords físics, en últim terme, no és complet. El sord físic se sap «malalt», i considera que el seu defecte és, vertaderament, un defecte, un dèficit: els altres «sords», en canvi, no tenen consciència de la seva «sordesa». I aquesta inconsciència és una nova circumstància agravant.

No caldrà insistir gaire en la moralitat deduïble de les precedents indicacions. Convé que, de tant en tant, algun Pitàgores ens recordi que les «esferes» tenen la seva «música»; convé que algú s’acosti als nadius del Niàgara i els digui —per si ho dubten— que les seves cascades fan un soroll atabalador. En unes altres paraules: convé que, davant els nostres propis «costums» —davant les nostres pròpies «habituacions», espontànies o forçades—, ens advertim nosaltres mateixos que no són sinó «costums», «hàbits». Només així escaparem a la suggestió adormidora que n’emana. Hem de tenir sempre present que existeix la «possibilitat» contrària: la llibertat, quan no la tenim; la falta de llibertat, quan som lliures. La idea d’aquesta «possibilitat» ens servirà per a apreciar els límits exactes de la nostra salut «auditiva».

Perquè si no existeixen les «esferes» de Pitàgores —ni la seva «música»—, si tot allò dels veïns del Niàgara és mentida, aquesta realitat de les «sordeses» socials és indiscutible. Val la pena que ho meditem.