Читать книгу Figura d'assaig - Joan Fuster - Страница 9

Algú deu haver definit ja el pròleg com un epíleg col·locat, no se sap ben bé per què, al principi del llibre. Això respondria a una convicció i a una experiència de la majoria dels lectors. L’única manera segura d’entendre un pròleg és llegir-lo després del llibre. I això passa fins i tot quan creiem que l’escriptor s’hi limita a exposar els propòsits que l’han dut a escriure el mateix llibre. Parlo, és clar, del pròleg que fa el mateix autor. Una mica, és aquest el meu cas d’ara.

Perquè la necessitat del pròleg s’imposa fundadament quan es tracta d’un llibre que, en aparença, manca d’unitat. El lector se sentiria defraudat si no se li justifiqués —per exemple, o sobretot, en un recull d’assaigs— el criteri que n’ha orientat la confecció. Ell voldrà saber per què entre els seus escrits l’autor n’ha triats uns quants, precisament aquells, i els ha lligats amb un títol, una tipografia i un destí comuns. S’ha dit que triar és opinar. El pròleg, per tant, explanaria aquesta opinió, denunciaria la unitat latent.

El llibre que tu, lector, tens a les mans, comprèn dos assaigs de tema distint. Els motius reals que han determinat que siguin aquests dos, i no uns altres dels que tinc escrits, els que el constitueixin, són secundaris. El cert és que la tria no obeeix a una opinió prèvia. Entre altres raons, perquè els mateixos assaigs són, per dir-ho així, la meva opinió. El «triar és opinar» val per a quan s’opera sobre coses d’altri, només; aleshores, sí, l’opinió, restant implícita, exercida més que no pas formulada, resulta interessant d’esbrinar: ja ho veiem en les antologies, que serveixen potser més per il·lustrar-nos sobre l’antòleg que sobre els antologats.

Amb els escrits propis, tot és d’una altra manera. Uns seran millors que els altres, naturalment, i cal esperar que l’autor triï els primers, els que li semblen millors. Però ho farà sabent que això és accidental. Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra. A desgrat dels canvis, de les contradiccions, de la varietat, de l’evolució que, pel temps, s’hi pugui rastrejar, aquesta obra —junta o dispersa— és sempre una… i única. Ben mirat, els dos assaigs que van a continuació, podien haver estat uns altres, de meus: l’interès o la qualitat del llibre haurien variat; però el seu sentit profund, no.

La unitat hi seria. Perquè la unitat, en la present ocasió, soc jo; jo soc tota la justificació que necessita —i que admet— el llibre.

I veig que, sense adonar-me’n, estic anticipant —o, més aviat, recapitulant— el contingut d’un dels assaigs, Les originalitats. Aquesta presència directa de l’home en l’obra és el que allí he volgut explicar. I a això esperava venir. Sé que el lector, en la hipòtesi més benèvola, trobarà la meva explicació massa senzilla. La identificació que hi faig, entre personalitat i estil, no va acompanyada de les reserves que caldrien per deixar ben clar l’abast que hauria de tenir-hi el concepte de personalitat. M’he referit, en les pàgines de Les originalitats al fons ingènit, al punt insubornable de cada home, que és el germen i la determinació de la personalitat sencera; però m’hi he referit de forma quasi exclusiva, com oblidant els altres factors, importantíssims, que conflueixen en ella.

En descàrrec, he de dir que, fet i fet, l’assaig és un gènere literari que podríem qualificar de fragmentari. Obliga a la parcialitat. Però aquesta parcialitat constitueix el seu avantatge. Parlant en puritat, l’assaig no és mai sobre, sinó cap a un tema. Un camí per a comprendre’l: un camí entre d’altres: un que exclou i ens força a renunciar, de moment, als altres camins.

Per això, el segon assaig del volum, Maragall i Unamuno, cara a cara, sense ser un d’aquests altres camins, ve a completar Les originalitats. Si Les originalitats enuncia un postulat general, que es basa en la singularitat imperiosa de cada home, l’altre assaig n’intenta de presentar un cas concret i viu. Encara que les meves observacions sobre els dos grans poetes no miren el seu costat literari, estilístic, les crec útils per a subsanar la unilateralitat del primer assaig. Al do graciós de l’innat, s’afegeix la complexa vinculació de l’atzar, a la història, a la circumstància. El contrast entre Unamuno i Maragall em sembla un exemple tan brillant com convincent.

Una certa mena de gent, descontenta del temps que li ha tocat viure, i de les coses que aquest temps dona, ha repudiat l’assaig, considerant-lo un gènere característic d’èpoques d’impotència constructiva. Ara —diuen—, com que no som capaços d’escriure «tractats», ens limitem als «assaigs». Potser tenen raó. Avui no s’escriuen tractats, almenys amb l’abundància d’altres segles. No crec, però, que la bondat d’un escrit depengui de les seves proporcions —possiblement, ni tan sols en la novel·la—, ni de les pretensions de la seva arquitectura tècnica o de voler esgotar el tema.

L’assaig és això, una provatura. Una provatura que ha tingut algun resultat positiu. En realitat, un capítol del tractat que l’autor duu, en un projecte implícit, dins de si. Amb el temps l’anirà acabant. Cada línia que escrigui serà una nova peça que vindrà a ajustar-se a les anteriors. Una forta coherència íntima ho ordenarà tot. L’obra —tota l’obra, la sola obra— serà la més exacta constància d’ell mateix. Amb aquesta confiança vaig començar a escriure, un dia.

Sueca, 1955