Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 12

Segurament, l’intent més important de delimitar l’analogia des d’una posició estrictament teòrica va ser el realitzat per Jerzy Kurylowicz. El lingüista polonès assumeix en general la concepció proporcional de l’analogia però estableix tota una sèrie de restriccions gramaticals i estructurals que permeten preveure la manera o l’itinerari que segueixen la majoria de canvis analògics. Per a Kuryłowicz (1949, entre d’altres), concretament, l’analogia no es pot produir entre qualssevol parells de termes; perquè sigui viable, cal que aquests termes mantinguin algun tipus de relació gramatical. Més encara, l’analogia es pot produir entre categories gramaticals i no únicament entre mots. Tornant a l’exemple de la velarització que estem comentant, l’analogia s’estableix entre les terceres persones (amb semivocal) i les primeres (amb consonant velar).

Dins d’aquesta concepció general d’establir fortes restriccions al canvi analògic i de postular les condicions estructurals en què es produeix, Kurylowicz delimita sis lleis o tendències generals del canvi. Tot seguit repassarem a grans trets aquelles que poden tenir un major interès per a l’estudi de la morfologia verbal. La més important de les lleis és, sens dubte, la segona, on es delimita la relació que ha d’existir entre els dos termes de cada costat de la proporció. Aquesta llei, concretament, estableix que l’analogia ha de seguir una clara direccionalitat, per tal com ha de relacionar formes bàsiques amb formes derivades o fundades. Dit amb unes altres paraules, perquè sigui admissible la proporció A : B = A’ : X, cal que hi hagi una relació de fundació del tipus A → B. En general, es pot considerar que les formes bàsiques són les més simples i les menys predictibles formalment, enfront de les derivades que són més complexes i tenen una forma fàcilment predictible a partir de les anteriors. Tornant a l’exemple que estem analitzant, les formes de tercera persona són les més bàsiques, puix estan mancades de marca flexiva i tenen una forma més irregular (deu, mol, pren); les formes de primera persona, per contra, són més complexes i, en aquest cas, es construeixen afegint la consonant velar a la forma de tercera persona, a vegades amb alguns canvis en el segment final (dec, molc, prenc).

La resta de lleis, amb excepció de la darrera, remeten a aspectes més puntuals del canvi analògic. La primera llei fa referència a la tendència a substituir els marcadors simples per marcadors dobles, fet que pot ser exemplificat amb la forma vares cantar, que en alguns parlars s’utilitza en lloc de vas cantar. En aquest cas, el valor de pretèrit apareix marcat tant per la perífrasi amb l’auxiliar anar més infinitiu com per l’afix -re-. La cinquena llei, d’altra banda, remet a l’existència de distincions més importants que d’altres i al fet que a vegades la llengua abandona distincions més marginals per tal de recuperar distincions centrals. En català medieval, per exemple, la forma cantam tenia el valor de present d’indicatiu i de pretèrit perfet (CANTĀMUS i CANTĀVIMUS > cantam). La quarta persona del pretèrit, però, es reconstruí analògicament a partir de la sisena persona (CANTĀVĒRUNT > cantaren i per analogia cantam >> cantàrem), malgrat que aquest canvi provocava una nova homofonia ara amb el condicional en -ra procedent de l’antic plusquamperfet d’indicatiu (CANTĀVERĀMUS > cantàrem). La distinció temporal entre el present i el passat ha prevalgut sobre la distinció modal existent entre l’indicatiu i el condicional (imperfet de subjuntiu després en valencià).

La darrera llei, la sisena, és més una declaració de limitacions que no pas una llei pròpiament dita, puix que indica que els canvis analògics han de seguir necessàriament les direccions assenyalades per les cinc lleis prèvies però constata que no és possible saber amb certesa quan es produirà el canvi: «il en est comme de l’eau de pluie qui doit prendre un chemin prevu… une fois qu’il pleut», assenyala metafòricament Kurylowicz (1949: 37).⁶