Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 14

Els intents més importants d’encarar els problemes esmentats suara han estat realitzats des dels plantejaments teòrics de l’anomenada Morfologia Natural. Entre els treballs més destacats realitzats des d’aquests pressupòsits es poden citar els de Dressler (1987), Mayerthaler (1987) o Wurzel (1989), i, pel que fa al català, els de Wheeler (1993a, 1993b i 1995). La Morfologia Natural parteix dels conceptes funcionals i de la teoria del marcatge de l’Escola de Praga i, a grans trets, té com a objectiu explicar les tendències universals en l’estructuració interna dels mots, els processos de formació de mots i els canvis analògics a partir de principis cognitius generals, anomenats principis de naturalitat. Centrant-nos en l’analogia, el pressupòsit bàsic es basa en la idea que els paradigmes tendeixen a evitar situacions marcades i a optimitzar-ne l’estructura. Els principis d’optimització morfològica es classifiquen en dos grans grups segons que facin referència a tendències dependents de cada sistema lingüístic o a tendències independents dels sistemes lingüístics. Pel que fa a aquestes darreres, cal diferenciar els principis que remeten a l’anomenat universal de Humboldt i el que remet al marcatge de les categories morfosintàctiques. Els principis relacionats amb l’universal de Humboldt ja han estat comentats en l’epígraf anterior. Concretament, es tracta de principis que fan referència a la tendència general a establir una relació biunívoca entre la forma i la funció de les unitats lingüístiques. Tenint en compte la doble direccionalitat d’aquesta relació, es poden diferenciar dos subprincipis, el de transparència i el d’uniformitat:

(7) a. Principi de transparència: afavoreix els paradigmes sense ambigüitats ni fusions (cada forma té una única funció).

b. Principi d’uniformitat: afavoreix els paradigmes sense variants al·lomòrfiques (cada funció s’expressa amb una única forma).

Aquests dos subprincipis ja han estat exemplificats en l’epígraf anterior i no cal, per tant, retornar-hi. El tercer principi independent té a veure, com s’ha dit, amb les diferències de marcatge funcional existents entre les categories morfosintàctiques i amb la tendència, molt generalitzada, que aquestes diferències de marcatge funcional es tradueixin en diferències de marcatge formal. Des d’un punt de vista semàntic i funcional, les categories no marcades es diferencien de les marcades perquè tenen un significat més bàsic (són definides per l’absència d’algun tret), perquè presenten una major freqüència d’ús, perquè tenen un caràcter extensiu (poden aparèixer a vegades en lloc de les marcades) i perquè s’assoleixen abans en el procés d’aprenentatge lingüístic. Des d’un punt de vista formal, d’altra banda, les formes no marcades presenten sovint la desinència zero, enfront de les marcades, que solen tenir desinències fonèticament realitzades i posseeixen una major regularitat. La relació existent entre el marcatge funcional i el formal queda recollida en l’anomenat principi d’iconicitat construccional (o diagramàtica en la terminologia de Charles S. Peirce):

(8) Principi d’iconicitat construccional: afavoreix els paradigmes en els quals els elements marcats formalment s’identifiquen amb els marcats morfosintàcticament.

D’acord amb aquesta tendència, és bastant habitual en les llengües del món que el singular no tingui desinència i el plural, sí (p. ex. prat vs. prats); que el masculí no presenti desinència i el femení, sí (p. ex. noi vs. noia); que el present no tingui desinència i el pretèrit i el futur, sí (p. ex. bat vs. baté, batrà); que l’indicatiu no presenti desinència i el subjuntiu, sí (p. ex. bat vs. bati). Hi ha contextos, tanmateix, en els quals aquestes tendències no es respecten. Per donar compte d’aquestes situacions i establir les diferències de naturalitat existents entre els distints tipus d’oposicions formals, es pot postular la següent jerarquia d’iconicitat (cfr. Wheeler, 1993a: 98, i les referències que s’hi citen):

(9) a. Màxima iconicitat (construccional o diagramàtica): la categoria marcada s’obté afegint una desinència a la no marcada (el plural petits s’obté afegint la desinència -s al singular petit).

b. Mínima iconicitat (metafòrica): la categoria marcada té una forma diferent de la no marcada (el femení emperadriu té una desinència diferent del masculí emperador).

c. Manca d’iconicitat (sincrètica): la categoria marcada té la mateixa forma que la no marcada (dilluns pot ser singular o plural).

d. Contraiconicitat (substractiva): la categoria marcada té una forma més reduïda que la no marcada (el singular currículum té més cos que el plural culte currícula).

No cal dir que els canvis analògics, sovint substitueixen oposicions baixes en la jerarquia per d’altres de més altes, com mostren, per exemple, els plurals analògics col·loquials dillunsos i currículums.

Pel que fa als principis dependents, cal assenyalar, en primer lloc, el fet que estan directament relacionats amb les propietats gramaticals o formals característiques de cada sistema lingüístic: de cada família de llengües, de cada llengua o de cada dialecte. Aquests principis tenen a veure amb la congruència del sistema lingüístic i amb l’estabilitat de les classes flexives. El primer pot ser caracteritzat com segueix:

(10) Principi de congruència del sistema: afavoreix els paradigmes organitzats d’una manera uniforme i sistemàtica d’acord amb els paràmetres morfològics de la llengua.

Els paràmetres morfològics d’una llengua es poden delimitar a partir de preguntes com les següents:

(11) a. Quines categories presenta la llengua i quins trets posseeix cada categoria?

b. Les formes bàsiques, tenen marca formal o no?

c. Els trets categorials s’expressen de manera separada, com en les llengües aglutinants, o conjunta, com en les flexives?

d. Quin grau de distinció hi ha entre les categories, o quin grau de sincretisme o d’ús múltiple de marcadors s’hi dóna?

e. Quin tipus de marca s’hi empra (prefixos, sufixos, modificació del radical)?

f. Hi ha classes flexives? quantes?

A grans trets, la morfologia verbal catalana presenta els paràmetres següents:

(a) En català hi ha les categories de persona i nombre (amb sis persones diferents), de temps i aspecte (amb formes anteriors, simultànies i posteriors organitzades en un sistema de formes absolutes i un altre de formes relatives), de mode (amb la distinció entre l’indicatiu, el subjuntiu, l’imperatiu i les formes no personals) i, segons el tipus de verbs, de veu (amb la distinció entre activa i passiva).

(b) Les formes bàsiques (les de la tercera persona, el present, l’indicatiu i la veu activa) no tenen cap marca formal (no tenen cap desinència particular).

(c) En general, els trets de persona s’expressen de manera separada, però els de temps, mode i aspecte apareixen fusionats.

(d) El grau de sincretisme és en general baix. Tot i amb això, s’admet sense gaire problemes el sincretisme entre la primera i la tercera persona en les formes relatives d’indicatiu i en el subjuntiu (p. ex. cantava, cantaria, cantés, etc.) i el sincretisme entre l’indicatiu, el subjuntiu i l’imperatiu en les persones quarta i cinquena (p. ex. cantem i canteu).

(e) El procediment emprat és la sufixació, tot i que en alguns casos les categories de temps (i aspecte) s’expressen per mitjans perifràstics (p. ex. vaig cantar, he cantat).

(f) Hi ha tres conjugacions verbals (cantar, perdre i dormir) i en alguns casos es poden diferenciar subclasses (la segona conjugació, a més de diferents verbs irregulars, té un submodel velaritzat bastant important, i la tercera té una classe pura i una altra classe incoativa).⁷

Els paràmetres morfològics d’una llengua poden veure’s alterats a causa dels canvis experimentats per les formes flexives. En llatí, per exemple, la forma bàsica de tercera persona tenia la marca t, mentre que en català no té cap marca flexiva. Allò més normal, però, és que les formes que no respectin alguns dels paràmetres es vegin sotmeses a canvis morfològics. En català, per exemple, la primera i la tercera persona tendeixen a diferenciar-se en els temps absoluts d’indicatiu i aquest paràmetre permet justificar determinats canvis experimentats en les formes de primera persona; concretament, canvis com ara la velarització de moc, molc o crec (cfr. 4.5.2) o l’adopció de la desinència -o en el català del Principat (cfr. 8.5).

L’últim principi, el de l’estabilitat de les classes flexives, es pot formular com segueix:

(12) Estabilitat de les classes flexives: afavoreix les classes flexives motivades independentment i els paradigmes organitzats a partir de sistemes implicatius generals.

L’estabilitat està directament relacionada amb la regularitat de les classes. Hi ha casos, però, en què determinades formes irregulars s’han mantingut estables sigui pel fet que tenen una alta freqüència d’ús, sigui pel fet que les irregularitats (o les particularitats formals) estan organitzades de manera implicativa. Pel que fa a la primera possibilitat, és interessant constatar que el verb més freqüent en català, el verb ésser, és també el més irregular i que els quatre verbs següents en grau de freqüència són també irregulars (haver, poder, tenir, anar, per aquest ordre).⁸ Les classes amb irregularitat poden també ser estables si aquestes irregularitats són sistemàtiques i s’organitzen de manera implicativa. Tornant a la classe de verbs velaritzats, l’aparició de les formes amb consonant velar respon en la majoria de casos a la jerarquia de (13), segons la qual si una de les categories té forma velar també tenen aquesta forma les categories situades més a la dreta.

(13) participi → imperfet de subjuntiu i pretèrit perfet d’indicatiu → present de subjuntiu i primera persona del present d’indicatiu

Des d’aquesta perspectiva, es poden delimitar tres subgrups de verbs amb formes velaritzades: (a) els verbs que sols velaritzen la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu (p. ex. escriure); (b) els verbs que velaritzen, a més, l’imperfet de subjuntiu i el pretèrit perfet (p. ex. dir, cloure), i (c) els verbs que velaritzen totes les formes (p. ex. creure, deure). Pel que fa als canvis analògics, aquesta ordenació jeràrquica permet explicar el procés de velarització que han assolit en valencià col·loquial verbs com ara dormir. La velarització comença per la primera persona, que es diferencia, així, de la tercera (dorc enfront de dorm) i s’estén ràpidament al subjuntiu (dorga). Aquesta és la situació que es manté en la major part del valencià. En alguns parlars, però, el procés ha avançat i, d’acord amb la jerarquia, també ha afectat l’imperfet de subjuntiu (dorguera o dorgués) i el perfet simple (dorguí).