Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 18

La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions clarament sintàctiques que afecten tant el lexema que es gramaticalitza com el conjunt de la construcció sintàctica en què s’insereix aquest lexema. Si ens fixem fonamentalment en el lexema que es gramaticalitza, la unidireccionalitat sintàctica pot ser descrita com un contínuum de descategorització:

(15) categoria lèxica major → categoria lèxica menor → categoria funcional

D’acord amb aquest procés, les categories lèxiques majors, pertanyents a classes obertes, es converteixen en categories lèxiques menors, o classes tancades però amb un nombre relativament important d’elements; aquestes, finalment, tendeixen a convertir-se en categories funcionals, o classes tancades amb un reduït nombre d’elements. Pel que fa a la gramaticalització de lexemes verbals, el procés de descategorització segueix normalment el contínuum de (16).

(16) verb principal → verb auxiliar → adjunt verbal → desinència flexiva

En la majoria de casos, el procés de descategorització s’atura en l’estadi segon o en el tercer. El verb anar, per exemple, s’ha convertit en un auxiliar de temps en la perífrasi de pretèrit perfet. En alguns casos, però, el verb gramaticalitzat pot arribar a fusionar-se totalment amb el verb principal i convertir-se en una simple desinència verbal. Un exemple prototípic, i citat sempre que es parla de processos de gramaticalització, és l’evolució històrica del verb habeo en la construcció d’infinitiu final cantare habeo, a partir de la qual es recrea el futur en la major part de les llengües romàniques. En llatí clàsic el verb habeo és un verb principal amb semantisme ple (p. ex. dīcere hoc habeo ‘tinc coses a dir’), que es converteix en el llatí vulgar en un verb modal amb valor deòntic (p. ex. dīcere habeo ‘he de dir’). En català medieval, el derivat d’aquest verb es comporta com un adjunt verbal de futur que admet l’enclisi dels pronoms personals febles (p. ex. dir-t’ho-he). En català modern, finalment, ha esdevingut una desinència totalment fusionada al verb (p. ex. t’ho diré).

La gramaticalització, com s’ha apuntat, no sols afecta el lexema que es descategoritza sinó el conjunt de la construcció sintàctica en la qual s’insereix. Des d’aquesta perspectiva, més globalitzadora i realista que no l’anterior, la construcció experimenta un procés de reanàlisi sintàctica, que molt sovint elimina nodes sintagmàtics i trasllada les unitats gramaticalitzades cap a posicions estructurals més altes i de major abast sintàctic. Com s’indica en (17), el verb anar, en convertir-se en auxiliar de passat, es trasllada des de la posició de nucli del SV a la posició de Flexió. Aquest trasllat provoca l’elisió de determinats nodes sintagmàtics i transforma la construcció bioracional originària en una construcció amb una única oració.