Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 16

La darrera modalitat de canvi que analitzarem és la que té a veure amb els processos de gramaticalització, amb els processos que transformen d’una manera progressiva i contínua el significat lèxic de determinades unitats en un significat de caràcter gramatical. A grans trets, es pot afirmar que la gramaticalització té una marcada unidireccionalitat tant pel que fa al canvi semàntic i funcional experimentat per l’element gramaticalitzat com pel que fa a uns altres factors de caràcter més formal (el grau de regularitat o el nombre de síl·labes, per exemple). La unidireccionalitat semàntica, concretament, fa referència al fet que els elements que es gramaticalitzen assoleixen significats cada vegada més abstractes i generals. Hi ha hagut diferents propostes per delimitar aquesta unidireccionalitat semàntica. Per als objectius que ens hem plantejat en aquesta obra, segurament la més explicativa és la formulada per Elisabeth C. Traugott, d’acord amb la qual la unidireccionalitat dels processos de gramaticalització provoca una subjectivització creixent de la unitat o de la construcció lingüística, segons la qual la unitat perd contingut lèxic però assoleix un major valor pragmàtic. L’autora ha realitzat diferents propostes per delimitar aquest procés, cada vegada més globalitzadores i genèriques. En algunes de les més recents (Traugott, 1989, 1995a; Traugott i Konig, 1991), la subjectivització es caracteritza a partir de les tendències recollides en (14).

(14) Tendència 1. Dels significats basats en la situació descrita de manera externa als significats basats en la percepció cognitiva interior: per exemple, la percepció de l’espai és menys interioritzada que la del temps, i per això molts termes de referència temporal parteixen de referències espacials.

Tendència 2. Dels significats basats en la situació descrita (externa o interna) als que es basen en la situació textual o metalingüística: unitats significatives referencials o perceptuals que passen a adquirir un valor metadiscursiu i/o una funció com a estructuradors del text.

Tendència 3. Els significats tendeixen a basar-se progressivament en l’actitud subjectiva del parlant, en les seves creences respecte a la situació descrita, en les relacions interpersonals establertes amb l’oient: modalització de l’enunciat, expressió d’expectatives o contraexpectatives, valoracions, etc.

La tendència 1 es pot exemplificar fàcilment amb el pretèrit perfet perifràstic (p. ex. vaig cantar), format a partir d’un auxiliar que originàriament tenia un valor espacial. La tendència 2 resulta difícil d’exemplificar amb elements verbals, però és fàcilment exemplificable amb tota una sèrie de connectors discursius que provenen d’adverbis espacials o tempoaspectuals (per exemple, construccions amb l’adverbi aspectual encara del tipus encara més, encara que, etc). La tendència 3, finalment, es pot exemplificar amb l’evolució semàntica del verb deure. Aquest verb, que en un principi tenia un valor deòntic d’obligació (p. ex. deus fer això), s’ha convertit en el català modern en un modal epistèmic per un procés de subjectivització creixent (p. ex. deuen ser a casa).¹⁰