Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 17

Un aspecte controvertit dels processos de gramaticalització té a veure amb el mecanisme concret que justifica el canvi semàntic i funcional experimentat per la forma gramaticalitzada. De manera general, i simplificant una mica el debat existent a hores d’ara sobre aquest tema, es poden delimitar dues grans perspectives teòriques. Els autors vinculats a l’anomenada Lingüística Cognitiva justifiquen generalment els canvis a partir de processos metafòrics que projecten el significat de la unitat lingüística des d’un determinat domini cognitiu (el domini font) a un altre de més abstracte i interioritzat (el domini meta).¹¹ La metàfora, des d’aquesta perspectiva, no és una simple figura retòrica, sinó un recurs omnipresent en el llenguatge quotidià, un recurs de naturalesa mental que permet entendre un domini d’experiència en termes d’un altre domini. Una perspectiva diferent adopten els autors vinculats a perspectives funcionalistes per a qui els processos de gramaticalització es produeixen bàsicament a partir de metonímies discursives i, concretament, a partir de la convencionalització o la rutinització de determinades inferències que emergeixen en contextos morfosintàctics i discursius molt concrets.¹²

El procediment metafòric resulta adequat per explicar, per exemple, que els noms que designen parts del cos humà puguin designar també una part d’un objecte inanimat (p. ex. el peu d’una muntanya) o que els verbs de moviment puguin assenyalar aproximació temporal (p. ex. ja s’acosta Sant Josep). No resulta, tanmateix, adequat quan la gramaticalització és intensa i l’element gramaticalitzat experimenta canvis categorials: quina pot ser, per exemple, la metàfora que justifiqui que el verb de possessió habeo s’hagi convertit en un modal deòntic (p. ex. he de cantar) i en un marcador de futur (p. ex. cantaré)? Una explicació basada únicament en canvis metafòrics no recull el fet que, en casos com aquests, la gramaticalització es produeix d’una manera contínua (i no catastròfica, com semblen suggerir les transformacions metafòriques).¹³ Més encara, molt sovint es produeix a partir de la progressiva fixació de determinades inferències que emergeixen de l’ús discursiu de construccions morfosintàctiques molt delimitades (cfr. Hopper, 1987, 1991). Pensem, per exemple, en el perfet perifràstic català. El procés de gramaticalització d’aquesta construcció s’inicia en discursos narratius i en oracions en què el verb anar es combina amb un infinitiu amb valor final i no s’explicita la destinació (o la meta) del moviment; oracions, per exemple, del tipus: Lo comte {va/anà} visitar lo rei. Únicament en aquest tipus de contextos, fou possible que la idea de moviment s’afeblís i que el verb anar comencés a desenvolupar un valor secundari de marcador narratiu.