Читать книгу Cervell: manual de l'usuari - Marco Magrini - Страница 17

El cervell parla la llengua dels neurotransmissors. En qualsevol moment, tant si vostè està llegint un llibre com contemplant un panorama, una tempesta química travessa constantment el seu encèfal. Sense repòs, milions de molècules microscòpiques abandonen les vesícules d’una neurona, travessen l’espai sinàptic i es combinen amb els receptors d’una altra neurona, cadascuna d’elles transportant el seu missatge químic. El cervell fa servir els neurotransmissors per dir al cor que bategui, als pulmons que respirin, a l’estómac que digereixi. Però aquestes molècules també serveixen per impartir l’ordre de dormir o de parar atenció, d’aprendre o d’oblidar, d’excitar-se o de relaxar-se. En fi, sí, tot —incloent-hi els matisos més racionals i més inconscients del comportament humà— és mediat per un exèrcit de neurotransmissors i per la complicada manera com interactuen. Se n’han comptat més de cent, però no es pot descartar que encara en quedin per descobrir.

Els missatges sinàptics poden ser en mesura variable excitadors o inhibidors, segons quins siguin els neurotransmissors que parteixen d’una neurona, i segons els receptors que els capturen a la neurona adjacent. Però aquesta neurona pot estar connectada a molts milers d’altres neurones a través d’unes altres tantes sinapsis, i rebre, per tant, al mateix temps l’impuls de centenars o milers d’aquestes. Els missatges excitadors o inhibidors són “sumats” a l’interior de la cèl·lula, que, gràcies a un sofisticat sistema de bombes que regula l’accés o la sortida d’ions de sodi i de potassi, manté la membrana a un potencial elèctric estable “de repòs” de –70 mil·livolts. Els neurotransmissors excitadors contribueixen a tornar positiu el voltatge de la membrana envoltant, mentre que els inhibidors empenyen en sentit negatiu. Si el resultat net supera un cert voltatge (habitualment els –30 mil·livolts), la cèl·lula nerviosa dispara i engega el potencial d’acció, l’impuls elèctric que recorre l’axó per ordenar que es deixi anar una altra ràfega de neurotransmissors. En canvi, si no el supera, tot s’atura allà.

Però les matemàtiques de la neurotransmissió van molt més enllà dels còmputs sobre el voltatge, perquè les molècules missatgeres fan les seves feines respectives en combinació o en oposició l’una amb les altres. El ventall de possibilitats és tan vast que inclou el raonament, el record o l’emoció. L’investigador suec Hugo Lövheim ha proposat una classificació dels efectes encreuats de la serotonina, la dopamina i la noradrenalina. Segons el seu model, la disponibilitat de nivells alts o baixos d’aquestes tres molècules determina emocions bàsiques. La ràbia, a tall d’exemple, comporta nivells alts de dopamina i de noradrenalina, i nivells baixos de serotonina.

	Serotonina	Dopamina	Noradrenalina
Vergonya	B	B	B
Patiment	B	B	A
Por	B	A	B
Ràbia	B	A	A
Disgust, odi	B	A	B
Sorpresa	A	B	A
Benestar, plaer	A	A	B
Interès, excitació	A	A	A

A: nivell alt B: nivell baix

Òbviament, la realitat és força més complexa, encara que només sigui per la interacció mútua de tota una paleta de moltes altres molècules missatgeres. I per un detall gens insignificant: no és segur que hi hagi sempre cartutxos preparats als carregadors de les metralladores sinàptiques, a les vesícules.

La disponibilitat de neurotransmissors no és infinita. Després d’unir-se al receptor postsinàptic, són ràpidament desactivats i reciclats: o bé reconduïts a les vesícules per tal de recarregar-les (allò que s’anomena recaptació, o reuptake en anglès), o bé eliminats, destruïts. Per això, el seu cervell podria ser víctima d’un escàs proveïment d’algunes molècules. Una mala nutrició, [▸84] un fort estrès, [▸190] fàrmacs, drogues, alcohol, però també predisposicions genètiques [▸195] influeixen sobre les reserves de neurotransmissors i comprometen d’aquesta manera el funcionament òptim de la màquina cerebral.

Alguns neurotransmissors, com la dopamina, la serotonina, l’acetilcolina i la noradrenalina, funcionen també com a neuromoduladors. Si comparéssim la neurotransmissió amb un làser que colpís amb precisió les neurones postsinàptiques, la neuromodulació seria com un esprai. Només cal que unes quantes neurones segreguin els neuromoduladors per implicar-ne moltes altres en àrees més extenses i modular-ne justament l’activitat. Finalment, hormones com la testosterona i el cortisol poden influenciar la neurotransmissió i participar en la ja intensa activitat sinàptica.

GABA

La seva feina és inhibir. L’àcid gamma-aminobutíric, més conegut com GABA, és el principal factor inhibitori de les sinapsis. A dosis elevades, relaxa i afavoreix la concentració. A dosis modestes, indueix ansietat. No és estrany que els fàrmacs que incrementen la disponibilitat del GABA tinguin efectes relaxants, anticonvulsius i ansiolítics.

Glutamat

El neurotransmissor excitador per definició i també el més difós, en quantitats altes és fortament tòxic per a les neurones. És fonamental en els processos cognitius, com la memòria i l’aprenentatge, però també ajuda a regular el desenvolupament cerebral.

Adrenalina

Coneguda també com epinefrina, és la neurohormona del “lluita o fuig”, que es produeix en cas d’estrès. Associada en primer lloc a la por i l’estat d’alerta, fa augmentar el flux sanguini als músculs i el d’oxigen als pulmons, justament per donar un cop de mà en la lluita o en la fugida. És al mateix temps una hormona produïda per les glàndules suprarenals i un neurotransmissor.

Noradrenalina

Coneguda també com norepinefrina, és un neurotransmissor excitador. Regula l’atenció i la resposta del “lluita o fuig”, fa augmentar el batec cardíac i, per tant, el flux de sang als músculs. A nivells alts provoca ansietat, mentre que dosis baixes de noradrenalina estan associades a l’escassa capacitat de concentració i als trastorns del son.

Serotonina

Contribueix a les sensacions de benestar, en compensar —en qualitat de neurotransmissor inhibitori— una eventualment excessiva activitat excitadora de les neurones. Regula el dolor, la digestió i, juntament amb la melatonina, els mecanismes del son. Baixos nivells de serotonina estan associats a la depressió i l’ansietat, fins al punt que nombrosos antidepressius actuen augmentant-ne la disponibilitat. [g195] Per via natural, la serotonina es produeix amb l’exercici físic i amb l’exposició a la llum solar.

Dopamina

És la superestrella dels neurotransmissors. Si gaudeix de bona fama és potser perquè es tracta de la molècula connectada amb el sistema de la recompensa i amb la percepció del plaer. [g138] Excitadora però amb potencialitats inhibidores, està implicada en els mecanismes d’habituació i dependència, [g186] tot i que seria erroni reduir-la només a la “molècula del plaer”. A la llum de descobriments recents, podríem dir que és el neurotransmissor del voler. És indispensable en funcions estratègiques, com la capacitat d’atenció i el control dels moviments. La distribució de les neurones dotades de receptors de dopamina i dels corresponents circuits cerebrals ha portat a la identificació d’un sistema dopaminèrgic amb vuit “vies” que distribueixen la molècula amb efectes neuromoduladors. Les tres més importants —la via mesolímbica, la mesocortical i la nigroestriatal— parteixen totes del mesencèfal [g45] i condueixen als plans alts del cervell.

Acetilcolina

És el neurotransmissor més abundant al cos humà. En el sistema nerviós perifèric serveix per estimular el moviment muscular, però en el sistema nerviós central contribueix a l’excitació i a la recompensa, a més de desenvolupar una funció important en l’aprenentatge [g157] i en la plasticitat neuronal. Com que també és un neuromodulador, l’acetilcolina és present en el líquid cerebroespinal [g38] i per això produeix efectes en àrees neuronals molt diverses.

Oxitocina

Per augmentar la disponibilitat d’oxitocina en el nostre cervell només cal que ens besem, ens abracem o que fem sexe. Alternativament també es pot alletar, i un flux d’aquesta hormona que fa de neurotransmissor irrigarà tant el cervell de la mare com el del nadó. Dit altrament, per produir l’oxitocina de forma natural hem de ser dos. Anomenada la “molècula dels lligams”, perquè produeix una sensació de benestar que estimula la construcció de vincles sentimentals o filials, es considera que té un paper en tot un ventall de funcions fisiològiques: des de l’erecció fins a la gravidesa, des de la contracció uterina fins a la producció de llet, des dels vincles socials fins a l’estrès. La presència o la manca d’oxitocina tenen efecte sobre la disponibilitat envers els altres i l’estabilitat psicològica. L’oxitocina sintètica, disponible comercialment en alguns països en forma de gas per inhalar, és usada com a substància recreativa.

Vasopressina

Hormona, neurotransmissor i neuromodulador, la vasopressina està composta per nou aminoàcids. A més de desenvolupar tasques més prosaiques, com ara fer d’antidiürètic i de vasoconstrictor, en el cervell humà aquesta molècula té una funció estratègica: la continuïtat de l’espècie. La vasopressina intervé en els mecanismes del comportament social, en l’impuls sexual i en el vincle de parella. És cèlebre el cas del Microtus ochrogaster, una mena d’hàmster marcadament monògam (una raresa entre els mamífers) que viu a l’Oest Mitjà americà: si se’l priva de la vasopressina, també ell acaba divorciant-se.

Testosterona, estradiol, progesterona

Així com el sistema nerviós central fa servir els neurotransmissors per enviar els seus missatges, el sistema endocrí fa servir les hormones. Les anomenades hormones sexuals, com la testosterona (masculina) —a la imatge de dalt—, l’estradiol i la progesterona (femenines), tenen un paper decisiu tant en el desenvolupament embrional del cervell com en les diferències, petites però sensibles, de l’encèfal adult en els dos models disponibles. [g173] Homes i dones produeixen testosterona o progesterona, però en proporcions radicalment diferents.

Cortisol

El cortisol tampoc és un neurotransmissor en sentit estricte, però tot i així és una molècula capaç d’influenciar sensiblement la màquina cerebral. Producte de les glàndules suprarenals (seguint ordres de l’hipotàlem [g51]) com a part del complex mecanisme de resposta al perill prolongat, [g115] el cortisol s’anomena també “hormona de l’estrès”. [g190] Si els nivells de cortisol es mantenen alts per un llarg període, es registren danys als hipocamps [g50] i un índex més ràpid d’envelliment cerebral. El cortisol interfereix en el procés de l’aprenentatge. [g157]

Endorfines

En parlem en plural perquè les endorfines són tota una categoria d’opiacis (“morfines endògenes”, és a dir, produïdes a l’interior del cos) que inhibeixen els senyals del dolor, l’alleugen i poden oferir una sensació de benestar, d’eufòria i tot. S’alliberen durant l’exercici físic [g91] i l’activitat sexual, però també en cas de dolor. Alguns aliments, com la xocolata, estimulen l’alliberament d’endorfines.