Читать книгу Cervell: manual de l'usuari - Marco Magrini - Страница 18

Li podem garantir que el seu cervell no està farcit de cola. Però és això el què han cregut els científics durant gairebé un segle.

Les neurones, les cèl·lules de la intel·ligència, representen només una part de la massa cerebral. La resta està formada per una altra categoria de cèl·lules, anomenades glia o neuròglia (del grec γλοία, ‘cola’). Descrites per primera vegada a la darreria del segle XIX, han estat considerades molt temps com una mena de bastides que sostenien les neurones-superstar. Però la perspectiva va canviar radicalment a partir dels anys vuitanta, gràcies a Albert Einstein.

El físic més gran de tots els temps no s’ocupava de neurociències. I, tanmateix, hi va fer una aportació involuntària post mortem. El 1955, mentre fa l’autòpsia del cadàver d’Einstein, a un metge de l’hospital de Princeton, un tal Thomas Stoltz Harvey, se li acut sostraure el cervell del geni. L’estrany furt —justificat en nom de la recerca científica— li costarà una pila de maldecaps.

Malgrat tot, no sembla que l’encèfal d’Einstein tingués res d’especial. Fins al cap de trenta anys, la professora Marian Diamond, de la Universitat de Berkeley, no va aconseguir assenyalar un tret peculiar en una de les quatre mostres diverses: a l’àrea del lòbul parietal, on es localitzen el raonament matemàtic, el coneixement espacial i l’atenció, les cèl·lules de neuròglia d’Einstein eren molt més nombroses del normal. El descobriment, com passa sovint, va ser discutit i parcialment retractat. Però amb aquell indici n’hi va haver prou per obrir de bat a bat la porta a un alluvió de recerques i descobertes que, de fet, tot just ha començat.

Avui sabem que les cèl·lules de neuròglia acompleixen diverses tasques. És veritat, com temps enrere es pensava, que fan de mur de contenció: envolten les neurones i les mantenen al seu lloc. Però també s’ocupen de la intendència: nodreixen i oxigenen les neurones. Fan d’electricista, perquè construeixen la beina mielínica que regula la transmissió del potencial d’acció al llarg dels axons. I certament passen l’escombra, ja que mantenen a distància els agents patògens i fagociten les neurones que ja no són actives.

Un ventall extraordinari de funcions diverses, sense les quals el cervell humà no marxaria com cal. Ja en el curs de l’embriogènesi —quan el cervell emprèn la fase d’autoacoblament dins la placenta—, les cèl·lules glials regulen la migració de les neurones i produeixen les molècules que determinen la ramificació de dendrites i axons. Estudis recents atribueixen a les neuròglies la capacitat de comunicar-se entre elles per via química. Al contrari que les neurones, són capaces de mitosi, és a dir, de dividir-se i de reproduir-se.

Moltes fonts sostenen que les cèl·lules de neuròglia són entre cinc i deu vegades més nombroses que les neurones. Però un estudi recent ha dissipat aquest mite i defensa que la relació és més aviat d’equivalència. Segons aquest complex mètode de càlcul (discutit com sempre per alguns), en el conjunt del cervell hi ha vuitanta-sis mil milions de neurones i vuitanta-quatre mil siscents milions de cèl·lules de neuròglia. Però amb diferències significatives entre les diverses àrees de l’encèfal. Les cèl·lules glials al còrtex cerebral, la part del cervell que més clarament divideix els Homines sapientes de les altres espècies, són quasi quatre vegades més nombroses que les neurones. I en la matèria blanca del còrtex, on es troben la majoria dels axons mielinats, les neuròglies són veritablement deu vegades més nombroses que les neurones. Sense voler incomodar el pobre encèfal d’Albert Einstein, és evident que les cèl·lules glials tenen un paper actiu en la generació de la intel·ligència.

	Neuròglies (milers de milions)	Neurones (milers de milions)	Relació neuròglies/neurones
Còrtex	60,8	16,3	3,73
Cerebel	16,0	69,0	0,23
Resta del cervell	7,8	0,8	11,0
Total	84,6	86,1	0,98

Fatalment, la seva importància és encara més apreciable quan les coses van pel pedregar: poden produir massa citocines, que danyen les neurones en el mal d’Alzheimer; el seu mal funcionament té un paper en el Parkinson i en l’esclerosi múltiple, i sembla existir un lligam entre la depressió i les seves dimensions i densitat. En general, es podria dir que la primera funció de les cèl·lules de neuròglia és la de mantenir l’homeòstasi, l’estat d’equilibri fisicoquímic d’un organisme. Dit altrament, preservar l’stato quo.