Читать книгу Comunicació NoViolenta - Marshall B. Rosenberg, Marshall B. Rosenberg - Страница 23

Molt abans de ser adult vaig aprendre a comunicar-me d’una manera impersonal que no demanava que revelés el que passava dins meu. Quan em trobava amb persones o comportaments que no m’agradaven o no comprenia solia reaccionar donant per fet que els altres estaven equivocats. Si els professors m’assignaven una tasca que no volia fer eren “dolents” o “injustos”. Quan conduïa, si algú m’avançava la meva reacció solia ser: “Idiota!” Quan parlem aquest idioma, pensem i ens comuniquem suposant que alguna cosa falla en els altres perquè es comuniquin de certa manera i, de vegades, suposant que alguna cosa falla en nosaltres mateixos per no entendre-ho o respondre-hi com ens agradaria. La nostra atenció està concentrada a classificar, analitzar i determinar nivells d’error en comptes d’allò que tant nosaltres com els altres necessitem i no obtenim. Així, si la meva parella vol més afecte del que li dono és una persona “necessitada i dependent”. Però si jo vull més afecte del que ella em dona a mi és “distant i insensible”. Si el meu col·lega para més atenció que jo als detalls és “maniàtic i obsessiu”. Al contrari: si soc jo qui para més atenció als detalls, ell és “descurat i caòtic”.

Estic convençut que totes les anàlisis d’aquest tipus que fem d’altres éssers humans són expressions tràgiques dels nostres propis valors i necessitats. Són tràgiques perquè quan expressem els nostres valors i necessitats d’aquesta manera augmenta l’actitud defensiva i la resistència precisament de les persones el comportament de les quals ens preocupa. I si accedeixen a actuar en harmonia amb els nostres valors perquè coincideixen amb la nostra anàlisi de la seva mala actuació, és probable que ho facin per por, culpa o vergonya.

Tots paguem car que les persones responguin als nostres valors i necessitats no pel desig de donar des del cor sinó per por, culpa o vergonya. Tard o d’hora experimentarem les conseqüències d’aquesta falta de bona voluntat per part dels que s’adapten als nostres valors per coacció, ja sigui interna o externa. També ells paguen un preu emocional, perquè és probable que covin un ressentiment i la seva autoestima disminueix quan responen des de la por, la culpa o la vergonya. A més, cada cop que els altres ens associen en la seva ment amb qualsevol d’aquests sentiments, disminueixen les probabilitats que responguin compassivament a les nostres necessitats i valors en el futur.