Читать книгу El crim - Miquel Sbert i Garau - Страница 10

El meu padrí ho contava a qui el volgués sentir. Aquella nit feia un fred de mil dimonis. Hi havia taula de joc tirada i la seca passava a rolls per les gargamelles dels jugadors asseguts a la taula.

Un era en Biel Corteró, un exsecallador, fadrinardo vell, que vivia amb sa mare en un carreró de mala mort a la sortida del poble. Flastomador, mal geniüt, però bon home que no guanyava prou per viure, perquè era més afectat dels tassers que de les solellades i de les gelades de foravila. Un altre era l’amo en Xesc de sa Punta, que tenia un hort prop de Son Cós, un homo bo que l’únic vici que tenia era que li agradava «mesclar-les». Per cada copa de seca que es bevia l’amo en Xesc, en Corteró i en Galindo, un murcià que feia de missatge a la possessió de Son Eixida, se’n calaven quatre o cinc. I no dic cap desbarat. Se’n fotien una dotzena o més cada vespre de joc. Aquell vespre els tres parroquians havien deixat que en Tomeu, l’assassí confés, jugàs amb ells. No bevia gaire, en Tomeu, però amb dues copes els ulls ja li lluïen, vermells com a calius. Havien començat devers les nou del vespre tots quatre, però en Tomeu, que em pens que de llinatge era Calafell, se n’anà prest. Devers les deu o deu i mitja. No sé si havia perdut o guanyat, però en tot cas no podria ser gaire cosa perquè entre tots —bé, si llevam l’amo en Xesc, però aquest era de puny estret— no tenien un duro. Uns quants cèntims i beseu! En Tomeu aquest era un jovenot de fora poble. Feia feina de missatge a Son Cós, propietat d’un sineuer, en Nicolau no sé què, que llavors va ser acusat d’haver fet matar la seva dona pel missatge, però en sortí innocent al judici. Res, el que vostè ja sap.

Sí, feia una fretada. Només érem jo i els tres que he dit devers les onze i mitja. Jo ja fregava el taulell més dormit que no despert i frisava que tocassin el dos, però ells juga que juga i beu que beu, i tanta sort que bevien que, si no, els hauria enviat a porgar fum. Devia ser mitjanit quan la porta es va obrir de sobte i entrà al cafè en Tomeu, vermell com una tomàtiga, respirant i esbufegant amb una agitació que feia com a por. Dret al portal, el meu padrí recordava com si ho veiés el fum que li sortia del nas i de la boca quan alenava espès espès. Mirava els jugadors i el padrí amb uns ulls oberts com a plats i no deia res, només alenava com una màquina de tren...

—Han mort madò Catalina i el nin! —va cridar com un foll i féu mitja volta i sortí esperitat.

El padrí i els altres tres varen romandre esglaiats, sense paraules. Fins després d’uns instants no cobraren consciència del que acabaven de sentir. Es miraren entre ells i els efectes de la cassalla els passaren tot d’una. El padrí que migdormia es deixondí com un llamp i, com sempre solia fer —i li durà fins a la mort—, va prendre les messions:

—Tu, Corteró, a avisar es municipal. Voltros dos, veniu amb jo cap a Son Cós...

El padrí recordava que, al portal del cafè, els esperava en Tomeu tremolant de fred. Els quatre partiren, il·luminats amb el llum de carbur que portava el meu padrí cap a la finca de Son Cós. No havien de caminar més enllà de dos quilòmetres, però deia el padrí que no hi arribaven mai. Quan hi varen esser no gosaven entrar. Sortia una mica de llum tremolosa, d’un quinqué encès a l’habitació que donava a les cases, mentre s’hi apropaven, un aire terrorífic. «Ses cases de Son Cós pareixien ses cases de sa por», deia el padrí. I, vint anys després, encara tremolava. Quan recordava el que veren a l’interior, les guspires dels ulls es convertien en llàgrimes i el vell veia de bell nou l’escenari del crim i sentia el mateix dolor i la mateixa angúnia que sentí aquella nit gèlida de novembre de 1929.