Читать книгу El crim - Miquel Sbert i Garau - Страница 8

Els fets. Quin sentit té parlar dels fets? Ningú mai no hi és, davant dels fets, de les causes dels fets, que deuen ser fets també. La narració dels fets no és res. Un miratge construït de miratges. Quan contes la història, els fets fan la seva via i se’n fumen del teu discurs narratiu. Graven amb foc la seva petja, els fets, i, com de la teva contarella, se’n foten de la imaginació i de la fantasia i, tossudament, de la veritat. Totes tres són massa pobres davant els fets. I, a més, quin sentit té referir-se als fets, si són inabastables. Miratge sobre miratge. I miratge sobre ambdós, per molt que, amb les paraules intentis engospar-los o, pobre imbècil, fer-ne una explicació.

És clar que, a quart curs de la carrera, vaig investigar sobre les plaguetes de Bartomeu Crespí Cladera. Les cançons del crim. Naturalment que la meva indagació filològica em portà primer a l’etnografia i, immediatament, a l’estudi dels fets. És clar que la història oral —les entrevistes, els fragments de la memòria de cançons i d’anècdotes, els records més o menys difusos dels personatges, les hipòtesis que els coetanis contaven als seus descendents, les cabòries interpretatives dels entrevistats, la imaginació que substituïa les recordances més fetes de paraules escoltades que no de testimoniatges directes— em conduïren a uns escenaris, a un context, a uns fets narrats. A tota una allau de documentació forense i periodística.

Però els fets, a qui importen? Què volem dir quan parlam de fets? Quina relació guarden els relats —per molta crònica asèptica que hom proclami— amb la realitat? Si és que la realitat són els fets. Si les percepcions de la realitat són els fets. Si els fets no són, però determinen la configuració del pensament, un pensament que necessita estalons per no dissoldre’s en el no-res que és l’absència de percepcions. O és que són? I les percepcions què deuen ser, sinó percepcions dels fets. I els fets no existeixen. De fet potser ni nosaltres existim més enllà del que percebem com a percepcions.

Naturalment que, per al glosador Bartomeu Crespí i per a la gent d’aquells anys a tocar dels trentes del segle xx, els fets eren determinants. La truculència dels fets, em fascinà. Però jo, com el glosador, no vaig ser capaç de discernir-los. En realitat, els fets dinamitaren la meva comprensió dels fets, de tots els fets, no només dels del crim de Son Cós. Vaig comprovar que la història, que els papers, que les confidències de la gent no eren reals, que no hi havia fets. O que jo no podia veure’ls ni entendre’ls, que és el mateix o molt pitjor.

El glosador no conta els fets. Es conta a ell mateix. L’escorça del relat són els fets. La raó de ser de la narració és únicament l’explosió del teu jo que, aclaparat pel pes d’uns fets que no existeixen, necessita explicar-se’ls perquè aquests l’aclaparen, l’ofeguen, li lleven la llum dels ulls, li prenen l’aire que respira.

I ens oblidam dels fets, que no són res, i entram dins nosaltres mateixos per la porta de sortida, i construïm d’esma els fets que ens fan falta per viure tot i sabent, sempre massa tard, que els fets no compten. No compten perquè no existeixen més enllà de nosaltres i del dolor que ens provoquen. Contar els fets, aquesta és l’Ítaca. El sedant.