Читать книгу El crim - Miquel Sbert i Garau - Страница 14

Miri, la meva padrina per part de pare era germana de Manuel Prieto González —en Galindo li digueren sempre aquí—, natural d’un poblet de la província de Múrcia. Havia vingut a Mallorca a principis del segle xx, no en sé la data exacta, però era abans de l’any de la grip. Va trobar feina, de jornaler, i no es casà mai. Era molt feiner i estalviador. No tenia més vicis que fer qualque glop i jugar una mica a cartes, però res de joc fort. No. Ell era dels que sabien el que valia un duro i anava ben alerta a fer llarg. La meva padrina era molt més jove que no ell, i un bon dia, quan en Manuel, ja granadet, es trobava un poc empès, va convèncer la seva germana i el seu cunyat perquè vinguessin a Mallorca amb ell. En Manuel, a força d’estalviar, s’havia fet una caseta al poble i, com que era de bon past i molt treballador, tenia molts coneguts entre els amos de les finques i possessions de la contrada que li asseguraven feina a voler. Va dir a la seva germana que, gràcies a aquests coneguts, el meu padrí tindria tota la feina de foraviler que volgués. Això, doncs, és la història: varen venir, s’instal·laren aquí, tingueren una filla, a més dels dos mascles que ja tenien, i varen viure treballant al camp fins que moriren. La meva mare es casà amb un mallorquí i d’aquesta unió en venim la meva germana i jo. Com que els padrins varen viure sempre amb en Manuel ben aviat foren coneguts com es Galindos, i Galindos som la meva germana i jo. Per què aquest malnom? Ni la padrina —jo no vaig conèixer l’oncle Manuel ni el meu padrí— no ho sabia —o no ho volia saber— i jo no ho sé, però Galindo vaig ser des que tenc ús de raó i com es mestre Galindo som conegut. Al meu fill cap dels seus amics, ni quasi ningú, el coneix amb aquest nom.

Sí, és clar que la padrina Prieto em contava coses del crim. El seu germà en romangué, avui en diríem traumatitzat, tota la vida... La barbaritat aquesta era un tema molt recurrent a la família, em pot ben creure.

Justament l’oncle coneixia l’assassí, un tal Tomeu Carbonell o Cardell, ai sí, Calafell... Jugaven a cartes plegats i a vegades feien feina junts a Son Cós perquè, ja us ho he dit, l’oncle era jornaler i feinejava allà on el contractaven. La padrina em deia que l’assassí, segons l’oncle, era això que a Mallorca en diem «sull» —«hosco», en diuen en castellà, o un «malaje, mala sombra» a Andalusia. Bé, un subjecte desagradable. Però li agradava, com a l’oncle, una partida de truc i també fer un glopet —o dos— d’anís sec i, per això, de tant en tant, es trobaven i compartien taula a la taverna. Sí, aquell individu no li era simpàtic, a l’oncle, però què hi farem, el poble era petit i, a més, entre missatges...

Ai, aquella nit —la padrina deia que l’oncle duia tants anys després el fred del novembre dins els ossos— va anar l’oncle Prieto —bé en Galindo— amb alguns altres a Son Cós. Un d’ells era l’assassí. Ells no ho sabien encara. Però aquella mateixa nit, alguna cosa no funcionava de manera natural. L’oncle entrà amb alguns altres, sí... un era el taverner, l’altre o els altres no ho sé. A la padrina, quan em contava la feta, se li enfosquia la veu: «El que varen veure dins la casa feia por. Una dona i un infant petitó morts dins el llit, plens de sang, tot ple de sang, amb una olor de sang tèbia que asfixiava». Sembla que quan sortiren, més aviat que no a poc a poc de la casa, ja arribava el municipal amb alguns veïns del poble. L’oncle li deia a la padrina: «Encara veig com si fos ara en Tomeu assegut al pedrís, tremolant, menjant-se les ungles, amb una expressió de bogeria a la cara que espantava, però, malgrat tot això, semblava tranquil. Era molt estrany veure’l estremit —era el fred?, la por?— i al mateix temps com si un llamp l’hagués immobilitzat i l’hagués convertit en una estàtua. Era estrany allò».

El municipal i els veïns que arribaren —el batle pedani del poblet, dos o tres propietaris locals i dues dones... a aquelles hores, dues dones que no eren les esposes de cap dels presents. L’oncle se’n feia creus. El municipal entrà després de parlar amb els tres primers testimonis i, quan sortí, al cap de només uns instants, la seva lividesa era prou expressiva de la tragèdia. Una de les dones també passà el llindar de la casa i en sortí com un coet. Just en aquell moment, el rector i el vicari arribaven a Son Cós.

El municipal posà ordre i els digué que, com li havien ordenat des de la ciutat quan informà les autoritats per telèfon —una de les dones, si no m’equivoc, era la telefonista— que ningú entràs ni ningú s’atrevís a tocar res, mentre el senyor jutge i la policia no arribassin a Son Cós. El meu oncle va pensar: «A buenas horas da órdenes éste».