Читать книгу El crim - Miquel Sbert i Garau - Страница 13

Mon pare m’ho va contar un dia que havia sortit al diari l’aniversari del crim. Deia que sí, que el diari deia la veritat, però que el padrí, que hi havia estat, contava coses molt grosses de Son Cós i de quan mataren la madona i un infant de vint-i-nou mesos. Deia que ningú se’n podia avenir, de la mort de la dona, però molt menys de la de la criatura innocent. Era petit, plorava i cridava: «Tomeu, Tomeu...! »

El padrí anà a l’hort aquella nit. Era al cafè i hi anaren amb l’amo del cafè i alguns altres, no record ben bé qui eren, però estic segura que l’assassí anava amb ells. Ho sé ben cert, perquè el padrí no se’n podia avenir: «Es pocavergonya va venir amb noltros i plorinyava. No va voler entrar a sa casa. Deia: “No puc, no puc; pobre nin, pobre nin...”»

Al padrí, quan m’ho contava d’amagat de ma mare —ella el reprenia: «Mon pare, deixau estar sa nina, que llavors somia i plora en sa nit»—, li tremolava la veu. Jo, ara, és com si el veiés: assegut vora la xemeneia, trist, nerviós. Els records li feien mal, al padrí, però no se’n podia estar de tornar-hi un pic i un altre.

Arribaren aviat a les cases de Son Cós i, en veure aquella llum incerta que sortia del casal, feble i groguenca, el padrí i els altres dos... —sí, eren dos més, no... tres: l’assassí l’amo del cafè, el padrí de n’Arnau que ara duu el cafè, i un altre que no me’n puc recordar qui era. Aturats davant el portal de la casa, ningú, llevat del botxí que plorinyava, no obria boca. Al cap d’uns moments —«una bona estona», deia el padrí—, un d’ells, el cafeter, digué: «Hem d’entrar, collons!», i féu una passa cap endavant. El padrí va romandre plantat, però l’altre, un que era missatge de no sé on... —sí, missatge era—, seguí l’amo del cafè i passaren el llindar de la casa. A poc a poc, entraren a la sala que feia de rebedor i, seguint la llum, es ficaren a l’interior. El padrí els perdé de vista, el temps congelat. De sobte un crit, dos, tres, flastomies, llamps i pestes i un: «Xesc, entra, entra que els han morts! Veniu, veniu!».

El padrí mirà en Tomeu i mai no n’ha oblidat aquells ulls encesos ni la boca tremolosa, amb una mica de salivera que li regalimava per la comissura dels llavis. Uns ulls febrosos, vacus i lluents a l’hora. Els ulls d’un boig, d’un salvatge... d’un assassí. Potser el padrí quan em descrivia els ulls d’en Tomeu Calafell els veia com la història que ben aviat havia de ser tema d’una conversa que duraria molts anys. Jo no ho sé, però en Tomeu romangué estàtic i el meu padrí, com un autòmat, entrà a la pel·lícula del crim. Potser no en sortiria mai més, del film.

«Era horrorós». Sang al terra, sang a les barres del llit, a la capçalera, a les parets... la roba de llit ensangonada, rebregada... Els caps de la mare i del fill sobresortien del tapament. Ella, amb el coll tort i mitja cara reposant sobre el capet de l’infant. Els cabells de la dona plens de gleves. L’infant hauria semblat un angelet adormit si no hagués estat per la contracció de les faccions, per la ganyota de pànic i de dolor que li canviava l’aspecte. El taverner i l’altre, en Galindo, sí, en Galindo, deia el padrí, «un foraster ben bon homo que feia de jornaler... bon homo», estaven en là com sa jaia Miquela. «Acoionits ells, acoionit jo». Passaren uns moments. Una bon estona, deia el padrí, i ells immòbils, blancs com la paret. Amb les cames que els feien figa. Llavors, el taverner, l’únic que tenia una mica de control de si mateix, s’apropà al llit i aixecà la cotonada i amb ella els llençols. Allò era un safareig roig obscur. El padrí deia que més que no la visió d’aquella carnisseria va ser l’olor insuportable de la sang que els colpejà la cara i els deixà glaçats. El taverner perdé peu i, si no hagués estat pel padrí, hauria caigut rodó a terra. En Galindo es recobrà el primer i, agafant-los pel braç, els deia: «Al·lots, a defora manca gent, aquí no porem fer res».

Fent tentines com a embriacs, eixiren a l’esplanada de davant el casal. L’aire congelat els revifà una mica i, ben aviat, sentiren fressa de gent que s’acostava.

En Tomeu, assegut a un banc de pedra, a un costat del portal, remugava paraules inintel·ligibles i es rosegava les ungles, talment un orat.