Читать книгу Valors tous en temps durs - Francesc Torralba, Ángel Castiñeira - Страница 13

No hi ha un tret específic i concret pel qual els components d’aquest quart clúster sobresurtin respecte als altres. Els del primer clúster, els que hem anomenat “neoconservadors”, destaquen pel seu gran rebuig a comportaments com ara l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, etc., alhora que per la màxima confiança en les organitzacions de control social, com ara la policia, els mossos, l’Església, les forces armades, etc. Els del segon clúster, que hem etiquetat com a “individualistes egocèntrics”, sobresurten amb força en la seva constitució com a col·lectiu propi pel fet de menystenir en gran manera, dins les seves vides, la feina i la família (i pràcticament tot), i per la seva actitud oportunista que els fa justificar en un grau notablement major el suborn, mentir per propi interès, enganyar l’Administració, etc. En el tercer clúster, amb l’etiqueta d’“individualista pragmàtic” ho diem tot: són persones que no dubten a justificar la pena de mort i els maltractaments als detinguts per tal de mantenir l’ordre social, malgrat que són liberals a l’hora de jutjar conductes privades, i són els més propers als bancs i caixes d’estalvis i a l’àmbit econòmic en general.

Quan ens apropem a la configuració del quart clúster de la nostra tipologia, constatem que no el defineixen un o dos trets, sinó quatre i amb escasses diferències entre si. D’una banda, els membres d’aquest grup mostren menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública i els ajuntaments, i són els que en mostren menys en la Generalitat, el Govern d’Espanya i els partits polítics. Per tant, senten un gran distanciament respecte del govern. De fet, també valoren menys que la mitjana poblacional la política (i la religió). Tanmateix, a la vegada és el col·lectiu que mostra més civisme en determinats comportaments públics, atès que són els que en un grau més alt rebutgen reclamar beneficis indeguts a l’Estat, rebre un suborn en el compliment de llurs obligacions i, en major grau que la mitjana, enganyar en el pagament d’impostos, mentir per propi interès, viatjar sense pagar en un servei públic o agafar el cotxe d’un desconegut. També destaquen en el rebuig al consum de drogues, com ara l’haixix o la marihuana. Finalment, la quarta gran nota, amb pràcticament el mateix pes que les anteriors, és el gran liberalisme en comportaments com ara l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, l’homosexualitat i la inseminació artificial (que justifiquen en proporcions encara més elevades que les de la mitjana poblacional), i, tot i que per sota de la mitjana, el suïcidi i, encara més avall, “tenir una aventura fora del matrimoni”.

A aquests grans trets, cal afegir-hi, ja amb menys pes, que són els més refractaris a la manipulació genètica dels aliments i, menys que la mitjana, als experiments científics amb embrions humans; que destaquen lleugerament per sobre de la mitjana pel seu nivell de confiança en la UE, l’OTAN i l’ONU (malgrat que sigui només perquè els altres les veuen llunyanes i amb menor utilitat o bé inútils); que confien més que la mitjana en les ONG, en les organitzacions mediambientals (són els que més hi confien) i en el món associatiu en general, i, per últim –però no per això menys significatiu, atès que defineix bé el col·lectiu–, són els qui valoren més a les seves vides la feina i, més que la mitjana, la família (en aquest punt només els sobrepassen els “neoconservadors” del clúster 1).

Aquest conjunt de dades, que admetem que és complex i difícil d’administrar en una primera lectura, ens parla d’un col·lectiu molt actual, diríem que postmodern en la mesura en què està centrat en la seva pròpia vida civil (tot i que presenta elements de civisme) i desvinculat de la res publica com a entitat governativa i de les necessitats socials (en alguns supòsits, no en tots, tal com ho veurem més endavant). Els membres d’aquest clúster estan contents amb la seva feina i amb les seves famílies. Tot i que piquen l’ullet verbalment a les ONG i als organismes internacionals, no tenen compromisos més grans, ans al contrari. Són ciutadans que viuen en la seva vida amb civisme, però sense més compromisos. Més aviat, tenen poc compromís, si l’hem de deduir de la seva participació en l’acció col·lectiva. Tanmateix, essent un perfil familiar i alhora amb consciència cívica, no participaran en lluites comunitàries, però sí que assumiran una ètica col·lectiva i segurament socialitzaran els seus fills i filles en valors cívics, cosa que en certa manera ja és una manera d’implicar-se amb el fet col·lectiu, encara que sigui amb baixa intensitat. El seu profund liberalisme en el fet social (però no exempt, insistim-hi, de consciència crítica sobre la idea que “no val tot”) i el seu allunyament d’institucions tradicionals (com ara la religió), combinat amb la confiança (tot i que poc implicada) en nous moviments socials de reivindicació de causes humanistes i ambientalistes, suggereix que se’ls ha clavat ben endins un cert desencantament davant d’algunes promeses de la Modernitat (per exemple, les relacionades amb el paper dels poders públics, dels partits polítics o dels sindicats). Aquest desencantament pot haver fet que se centrin més en ells mateixos, cosa que és una actitud molt postmoderna. Tanmateix, la permanència dins seu del fet cívic, dels judicis morals crítics i de la família i la feina com a valors, fa que no puguem dir que hagin trencat els lligams amb la Neomodernitat.

En aquest col·leciu hi ha una preponderància femenina molt lleugera i és on hi ha menys persones menors de 34 anys (n’hi ha el 24%, mentre que el pes d’aquest segment d’edat en el conjunt és del 41%), amb una sobrerepresentació dels que tenen entre 45 i 54 anys, l’edat en la qual, normalment, s’ha assolit el zenit de la vida professional o, com a mínim, l’assentament professional. Hi ha molts casats i pocs solters. En les altres notes d’estat civil presenten xifres similars a les del conjunt. En el col·lectiu hi ha persones que treballen com a autònomes i d’altres, menys, que són desocupades o pensionistes.

Conjuntament amb els del clúster anterior, el tercer, són els que diuen en un grau major que són feliços. Malgrat que no hi ha grans diferències en aquesta apreciació subjectiva, cal remarcar que aquelles persones que manifesten un major apropament a la cosa pública, concretament de signe polític (els clústers 1 i 5), no destaquen precisament per sentir-se feliços en general a la seva vida, però tampoc són els que s’hi senten menys (que són els “individualistes egocèntrics” del segon clúster). Sembla que, a Catalunya, en alguns casos, la preocupació pel fet polític crea insatisfacció, mentre que centrar-se en la quotidianitat econòmica dóna, si no més satisfacció, com a mínim menys disgustos i una vida amb menys sobresalts.

Limitant-nos a l’àmbit de la feina professional, els membres d’aquest col·lectiu són, altrament, els que n’estan més satisfets (juntament amb els més joves del primer i el darrer clústers, fet que trenca certs tabús). De fet, quan se’ls pregunta sobre la significació i la importància de la feina, els membres d’aquest quart clúster destaquen a l’alça en considerar que “és humiliant rebre diners sense haver hagut de treballar per obtenir-los”, que “la feina és un deure envers la societat” i que “és necessari tenir una feina per desenvolupar completament les capacitats personals”.

En els diversos indicadors de la dimensió religiosa, se situa per sota de la mitjana poblacional, tot i que això potser és dir poc, atès que, tal com ja hem indicat més amunt, el primer grup eleva aquesta mitjana, deixant els altres clústers clarament per sota. El col·lectiu que ara estem presentant queda a la meitat: observem paràmetres socials i religiosos menors que els dels clústers 1 i 3 i superiors que els dels clústers 2 i 5 (els components del clúster 5 són els menys religiosos de tots cinc).

En la dimensió familiar, que els membres d’aquest clúster valoren lleugerament per sobre de la mitjana poblacional, les seves actituds combinen plantejaments d’acord amb els nous temps (amb l’acceptació dels nous nuclis familiars en valors superiors als de la mitjana poblacional) amb dosis de pragmatisme i mesura, de manera que se situen, igual que passa en la dimensió religiosa, en postures intermèdies entre tots cinc clústers. Destaquen, lleugerament a l’alça, pel fet de subratllar en l’educació dels seus fills la importància de la determinació i la perseverança, el sentit de l’estalvi i la virtut de la tolerància.

És un col·lectiu que manifesta estar molt interessat en la dimensió política, tot i que no destaca per la lectura quotidiana de la premsa. Se situa una mica més a l’esquerra que la mitjana poblacional o, més exactament, els que ho fan a la dreta són força menys. Però, per ser complets, cal afegir que prop del 15% (el 10% en el conjunt poblacional) no se situa a l’escala “esquerra-dreta”, sinó a l’anonimat (o desinterès) dels “No ho sap / No ho contesta”. Les preferències de vot abracen tot l’espectre polític, amb una lleugera preferència (respecte a la mitjana poblacional) per CiU, especialment en les eleccions generals, i cert allunyament del PP i C’s en tota circumstància electoral.

Són bastant més crítics que la mitjana poblacional sobre la manera com es desenvolupa la democràcia a Catalunya, tot i que són clarament i nítidament defensors del sistema democràtic sobre qualsevol altre (govern d’experts, de militars, d’un líder, etc.). Manifesten un sentiment de pertinença (a la localitat on resideixen, a Catalunya, a Espanya, a Europa, etc.) similar al de la mitjana. La seva catalanitat genèrica també és similar a la de la mitjana poblacional, però a l’hora de determinar què caracteritza un català subratllen, per damunt de la mitjana, les raons de voluntat (el fet de voler-ho ser i la determinació de defensar les seves institucions i la seva llengua) per sobre de les sociodemogràfiques (l’ascendència, el lloc de naixement, etc.). Per últim, a l’hora de decidir quin pot ser el futur de Catalunya, encara dins els paràmetres de ponderació que caracteritzen aquest col·lectiu, s’inclinen, sens dubte, per privilegiar el respecte a la voluntat dels catalans, clarament per sobre de la conveniència del pacte amb l’Estat.

Respecte als immigrants, sostenen, com la majoria de la població, que poden venir “sempre que hi hagi llocs de treball disponibles”, alhora que la seva moderació i el seu equilibri fa que hi hagi menys percentatge de persones que afirmen que pot “venir tothom qui ho vulgui” o que se’ls ha de “prohibir l’entrada”.

Els seus nivells de solidaritat segueixen els de la mitjana poblacional. En alguns indicadors són lleugerament a la baixa, particularment quan es tracta de col·lectius significats per la territorialitat, com ara la gent del barri, de la comarca, etc.; en altres casos són lleugerament a l’alça, aquesta vegada quan es tracta d’alguns col·lectius amb característiques personals diferents, com ara immigrants, malalts i discapacitats de Catalunya o bé nens de famílies pobres. Tot això sense grans diferències, ho repetim, respecte a la mitjana poblacional.