Читать книгу Valors tous en temps durs - Francesc Torralba, Ángel Castiñeira - Страница 14

Diguem-ho d’entrada: és el col·lectiu més jove de tots cinc. Gairebé un de cada dos membres té menys de 34 anys (el 30% en el conjunt poblacional) i només el 6% en té més de 65 (el 20% en la població). Però afegim immediatament que el seu perfil, en molts aspectes importants, se separa del model majoritari amb el qual s’etiqueta la joventut (indegudament, segons el nostre parer) amb els termes de pocavergonya, violenta, sense valors, despreocupada de la cosa pública, irresponsable, etc. Presenta alguns trets que són innegables a la generació creixent, però es distancia, tal com veurem en les properes línies, de l’estereotip (negatiu) del jove d’avui.

Però abans, ja que en la presentació d’aquest cinquè clúster hem començat amb els trets sociodemogràfics, diguem que la seva distribució amb relació al sexe segueix la mitjana poblacional amb una lleugeríssima major presència d’homes. Òbviament, atesa la seva edat, destaquen per haver nascut a Catalunya i per ser majoritàriament solters, tot i que la proporció de separats i de divorciats és superior a la mitjana poblacional. La seva edat, el seu univers de valors i l’evolució de la societat expliquen la seva major acceptació dels nous nuclis familiars i de la seva coneguda fragilitat.

De tots cinc col·lectius és, amb diferència, el que té una formació més bona o, com a mínim, el que presenta un nivell d’ensenyament més elevat. Gairebé un de cada dos membres té estudis superiors. La gran majoria treballen, i són empleats per compte d’altri en proporció superior a la dels altres col·lectius. Altrament, no arriba a l’1% els que són mestresses de casa, la xifra més baixa de tots els clústers. Això ens porta a afegir allò que els estudis sobre els joves diuen incansablement: la figura sociològica de la “mestressa de casa” ja té proporcions residuals en la nostra societat. Més residuals com més moderna és la societat, i Catalunya sobresurt en aquest registre.

Els dos primers factors que, amb major pes i de manera similar, construeixen i configuren aquest cinquè clúster indiquen, per una banda, que som davant del col·lectiu que manifesta menys confiança en la policia, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana, les forces armades i l’Església, alhora que, per l’altra banda, és el que concedeix més importància a la seva vida al temps lliure i a l’oci, i als amics i coneguts. És a dir, gens de control social i màxima valoració del temps lliure i dels amics i coneguts. Però també hem de dir que, tot i que amb un pes menor (en gran mesura perquè són opcions força repartides en tot el conjunt poblacional), els membres d’aquest cinquè clúster destaquen per confiar en major mesura que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, la Generalitat, el Govern d’Espanya, els partits polítics i els sindicats i destaquen, sobre tots els altres, per dos aspectes importants: en primer lloc, per ser els que concedeixen més importància a la política i, malgrat que clarament menys que els del clúster 1, també a la religió com a fenomen social i cultural, tot i ser els menys religiosos de tots cinc tipus, i, en segon lloc, per ser els que més confien en el món associatiu i, més que la mitjana, en les ONG i en les organitzacions mediambientals.

Val la pena subratllar el que acabem d’escriure: són els que valoren en un grau més alt en la seva vida el temps lliure i d’oci amb els amics, però també els que tenen més confiança en la política (gairebé tanta com els membres del clúster 1) i en el món associatiu, a la vegada que tenen una confiança superior a la de la mitjana poblacional en les institucions governatives (Parlament, Generalitat, Govern d’Espanya, etc.). I són els més joves de tot l’espectre, hi insistim. Sabíem, gràcies a investigacions sobre la joventut espa- nyola, que hi havia un perfil de joves que, tot i que no hi estava implicat, sí que estava preocupat per la dimensió sociopolítica de la realitat, però no sabíem que, en el marc d’una investigació a tot el conjunt social (joves, adults i gent gran), apareixerien tants de joves en un dels dos clústers (l’altre és l’1) que mostren en major grau una actitud a favor de la societat, de la comunitat. I això és el que passa en aquesta investigació referida a Catalunya: els dos clústers més implicats socialment destaquen, l’un, el que hem anomenat dels “neoconservadors”, perquè conté més gent gran que cap altre clúster, i l’altre, que hem anomenat dels “neomoderns”, perquè conté molts més joves que cap altre. Tornarem a aquesta qüestió al final del capítol.

Completem la presentació dels factors que construeixen el clúster que ens ocupa assenyalant tres aspectes que també són importants en el seu perfil. Els membres d’aquest grup, d’una banda, són els que més justifiquen l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi, l’homosexualitat, la relació sexual casual i prendre drogues (l’haixix i la marihuana), i, per l’altra, destaquen, en aquest cas a la baixa, per justificar en una mesura molt menor que la mitjana la pena de mort i la tortura a un detingut. A més, justifiquen, ara més que la mitjana, mentir per propi interès, reclamar indegudament beneficis a l’Estat, acceptar un suborn, viatjar en transport públic sense pagar, agafar el cotxe d’un desconegut, pagar en diner negre, etc. Liberalisme en els costums privats, rigor davant les conculcacions greus dels drets humans per part dels òrgans de control (que ja sabem que re- butgen) i laxitud en els plantejaments d’avantatge a la vida civil, aspecte cu- riós –en certa manera, paradoxal– que sembla apropar-los a grups més postmoderns, com ara els “individualistes egocèntrics”.

Són els que més afirmen que “es pot confiar en la majoria de la gent”. Estan molt satisfets amb la seva feina (9,27 sobre 10 a l’escala de valoració), en la qual diuen que són lliures per prendre decisions (8,05 sobre 10). També sostenen en un grau notablement major que els altres que, davant les instruccions dels superiors a la feina, cal obeir “només si se n’està convençut”. Quan se’ls pregunta pels motius pels quals hi ha persones que viuen en situació de necessitat, argumenten, amb més força que tots els altres, que és “a causa de la injustícia de la nostra societat” i també, tot i que destacant en menor mesura, que és “una part inevitable del progrés modern”. Altrament, subscriuen en menor grau que la resta poblacional la “mala sort” i la “mandra i manca de força de voluntat”. Som, en conseqüència, davant d’un col·lectiu que atribueix la pobresa de determinades persones, de forma genèrica, a la societat, la qual és considerada estructuralment injusta, tot i que aquesta valoració no es pot aplicar al seu cas concret: estan molt contents amb la seva feina i confien en els altres. Manifestament, responen segons la seva ideologia i no pas pel que viuen en la realitat.

En general, i d’una manera molt clara, són els menys religiosos de tots, tot i que hi ha alguns indicadors en els quals els membres del clúster 2 presenten xifres encara més baixes. Així doncs, entre els membres d’aquest cinquè col·lectiu hi ha la major presència de persones que s’anomenen a si mateixes “ateus convençuts” (el 27%, quan la xifra és del 16% a la població), el 87% ni trepitja un temple religiós (excepte en casaments, enterraments, etc.), només el 37% diu que creu en Déu (el 54% de la població) i, encara menys (l’11%, mentre que és el 29% de la població), en un “Déu personal”. I així en gairebé tots els indicadors.

Són els més oberts respecte a les noves formes dels nuclis familiars, amb només un 12% (el 27% de la població) que defensa que les parelles homosexuals no haurien de poder adoptar nens. També són els més oberts davant dels nous papers de la dona en la societat, emancipada de les tasques domèstiques. A més, són els qui en un major grau justifiquen l’avortament, en qualsevol de les circumstàncies que els hem proposat: motius relacionats amb la salut de la mare, dona no casada, motius econòmics o no voler tenir més fills. Ara bé, davant de la pregunta de si es pot avortar “sempre, en qualsevol circumstància”, només un de cada dos manifesta el seu acord. Aquesta xifra davalla al 33% en el conjunt poblacional.

És el col·lectiu que es posiciona més a l’esquerra. Destaquen en les seves preferències de vot, en eleccions tant autonòmiques com generals, ERC i ICV, en de- triment del PP i de CiU, mentre que el PSC se situa en xifres superiors a les del conjunt poblacional. Els membres d’aquest grup segueixen diàriament la política a través dels mitjans de comunicació (no estem en disposició de precisar si són convencionals o on-line), són incontestablement demòcrates i prefereixen la democràcia abans que qualsevol altre sistema (com la immensa majoria dels catalans, destacant a l’alça en aquesta valoració, ja ho hem dit, els components del clúster 4) i es reconeixen lleugerament més satisfets que la mitjana poblacional sobre el desenvolupament democràtic a Catalunya, tot i que cal puntualitzar que, en aquest aspecte, la població global no li concedeix l’aprovat (4,95 sobre 10) i aquest cinquè col·lectiu li dóna un aprovat just (5,03).

Són molt catalanistes. Entenen la catalanitat, en major mesura que els altres, per la voluntat de ser català i de defensar les seves institucions i el seu idioma (que valoren molt fortament) i notablement menys pel fet d’haver nascut o viscut molts anys a Catalunya o tenir molts avantpassats catalans. També són els que en un grau més alt se senten només catalans i els qui destaquen per jutjar com a insuficient el nivell actual de l’autonomia de Catalunya. Mirant cap al futur destaquen a l’alça sobre els altres per propugnar una Catalunya independent (el 23%, enfront del 18% en el conjunt poblacional) o confederal a l’Estat espanyol (el 13% i el 8%, respectivament), en detriment, òbviament, de la solució que sosté que Catalunya pertany a Espanya “i res més” (el 10%, enfront del 21% en la població) o de l’actual marc de les autonomies (el 17%, enfront del 21% en la població). Tal com es pot observar, sense diferències en un fons i una base catalanistes en el tot poblacional, els membres d’aquest col·lectiu encara accentuen més aquest tret. Accentuació que també podem comprovar si constatem, a l’alça respecte als altres, que, segons ells, “el que decideixin democràticament els ciutadans catalans ha de ser respectat per les institucions de l’Estat” (4,48 en una escala amb el 5 com a valor màxim) i, a la baixa, el fet que “l’Estat té dret a decidir el futur polític de Catalunya, fins i tot contra la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya” (1,66 en una escala que té en l’1 el seu valor mínim).

Són els més oberts cap als immigrants i els qui en un grau menor assenyalen sentir-se estrangers a la seva terra atesa la gran presència d’immigrants. Això indica, de manera indirecta, que la seva catalanitat té menys relació amb la sang i la terra que amb un projecte per a Catalunya on els immigrants hi estiguin integrats. Quan valoren fins a quin punt els afecta la vida de les seves famílies i de la gent del seu barri, on viuen compatriotes, europeus, persones malaltes, aturats, etc., destaquen a l’alça, juntament amb els components del clúster 1, sobre la mitjana poblacional.

Del seu perfil es dedueix fàcilment que no són gens neoconservadors. Tanmateix, creuen en l’acció col·lectiva (fins i tot en les institucions polítiques), concedeixen importància tant al fet polític com al religiós (tot i que ells no siguin religiosos), confien altament en el que podríem anomenar “la societat”, donen suport a causes humanitàries i ambientals (fins i tot es mobilitzen i s’associen) i són sensibles i crítics davant les injustícies socials. Tot plegat evidencia una elevada consciència social i certs valors col·lectius, com ara la solidaritat, que és conjugada amb un cert individualisme en professar un elevat liberalisme en el fet social. Tot això els fa neomoderns quasi purs, atès que són els continuadors dels valors moderns adaptats als nostres temps. En aquesta adaptació, tanmateix, hi ha el fet que siguin “quasi” purs, ja que també presenten trets netament postmoderns: en especial, la transgressió de normes cíviques (tot i que pot ser més com a desafiament al sistema que no pas com a cerca d’avantatge personal, com és el cas dels individualistes egocèntrics), el desdeny pels òrgans de control social (malgrat que això també es pot considerar neomodern) i el fet de donar importància al temps lliure i a les relacions més que no pas als valors tradicionals, com ara la feina.