Читать книгу Valors tous en temps durs - Francesc Torralba, Ángel Castiñeira - Страница 19

Amb relació als aspectes principals que, segons les persones enquestades, són “molt” o “força” importants de cara al bon funcionament de la parella o del matrimoni, la variació que s’havia detectat l’any 2000 respecte al 1990 semblava apuntar cap a una certa relaxació generalitzada de l’atribució d’importància, com si tot es relativitzés. No eren grans canvis, certament, però baixava de forma apreciable la importància atribuïda a les condicions materials (ingressos i habitatge), a l’estructura familiar (fills i neolocalitat^[5]) i a l’afinitat personal i social (segons la classe social, les creences religioses i les idees polítiques). També baixava, però molt marginalment, la importància que s’atribuïa als aspectes afectius (fidelitat i vida sexual satisfactòria). Únicament semblaven mantenir-se –i en algun ítem, com ara la “comprensió i tolerància”, semblaven augmentar– els aspectes que tenien relació amb la convivència i la bona entesa entre els membres de la parella, la qual cosa ja era per ella mateixa significativa, és clar.

Els canvis detectats entre el 1990 i el 2000 permetien sostenir la hipòtesi que el nivell d’exigència en les parelles havia disminuït, sobretot pel que feia a les condicions materials, estructurals o de mateixa procedència social. En canvi, es donava prou més importància als aspectes més netament de convivència, com ara la comprensió i la tolerància entre els membres de la parella, i a la coresponsabilitat a l’hora d’assumir les tasques de la llar. A més, emergia amb força un nou ítem, el de “discutir els problemes”, que era ràpidament considerat un dels més importants de cara al bon funcionament de la parella (de fet, el tercer –90%–, després de la “comprensió i tolerància” –98%– i de la fidelitat –94%–). En conseqüència, es donava peu a una segona hipòtesi, segons la qual la tendència a atorgar més rellevància a aspectes comunicatius, de diàleg i de simetria convivencial seria una tendència adaptativa, reflex al seu torn dels canvis profunds que s’han donat en l’estructura dels rols familiars a Catalunya en les darreres dècades. Així, en la mesura en què la dona ha accedit massivament al mercat de treball no informal, en què s’ha generalitzat la carrera dual i en què, per tant, la dona ha assolit una simetria educativa i laboral envers l’home i ha obtingut la independència econòmica, ha entrat definitivament en crisi la família pròpia de l’era moderna, basada en una rígida divisió sexual de rols (reservant per a l’home el rol de sustentador econòmic principal i, per a la dona, el rol domèstic, de cria dels infants i de cura de les persones) i en una estructura jeràrquica patriarcal.

En els temps postmoderns, l’estructura de la parella s’ha democratitzat quant als seus rols polítics (és a dir, quant a l’autoritat interna), mentre que s’ha simetritzat en els rols econòmics (la funció productiva), i hauria de tendir a la simetria en els rols domèstics, de cria i de cura, per bé que en aquest camp no s’ha avançat prou a causa de les resistències culturals dels homes a esdevenir coresponsables d’aquestes tasques. Centrant-nos, però, en els rols polítics i econòmics, la seva reconfiguració ha alterat profundament el marc relacional dels membres de la parella. D’una banda, perquè l’autonomia econòmica que tenen ambdós membres per separat facilita la ruptura del vincle si no resulta satisfactori per alguna de les parts. De l’altra, perquè les relacions són més democràtiques i no hi ha una figura d’autoritat clara (tal com passava en el patriarcat), de manera que cal prendre les decisions de comú acord i les vivències compartides han de tenir en compte la satisfacció d’ambdues parts. Òbviament, tot això fa que les parelles actuals hagin de dialogar (i en certa manera, negociar i pactar) més que en cap altra època històrica. Per tant, seran parelles adaptades als nous temps les que es caracteritzin per tenir una bona comunicació entre els dos membres i aquelles en les quals s’hagi assolit un bon grau d’empatia recíproca, de manera que cadascun dels membres comprengui la posició i les necessitats de l’altre i sigui tolerant amb les diferències que puguin sorgir.

D’alguna manera, els catalans i les catalanes del 2000 havien comprès aquestes necessitats i les manifestaven reclamant en una relació adequada justament això: la comprensió, la tolerància, el diàleg (“discutir els problemes”) i la coresponsabilitat a la llar (“compartir les tasques domèstiques”, cal suposar que amb una especial sensibilitat femenina al respecte, però també amb una assumpció teòrica important per part dels homes). La resta d’aspectes, en canvi, quedaven infravalorats amb relació al 1990, potser també com a reflex de la progressiva liberalització de les relacions que es va viure en aquella dècada.

Arribats a la dècada actual, ja al 2009, cal remarcar en primer lloc que el bloc d’aspectes relatius a la convivència ha continuat augmentant en la percepció d’importància. L’ítem propi del diàleg (“discutir els problemes”) ha passat de ser important per al 90% de la població enquestada a ser-ho per al 97,6%, de manera que ha esdevingut l’ítem amb més valoració d’importància de tot el ventall. Al seu torn, un altre símptoma de democratització de les relacions i de simetrització dels rols (si més no com a desideratum) és l’ítem de “compartir les feines domèstiques”, que passa de ser important per al 76% a ser-ho per al 90,5%, de manera que és l’ítem que més ha crescut respecte al 2000. Malauradament, l’ítem de “comprensió i tolerància” no ha format part del ventall d’aspectes en l’enquesta del 2009. No podem saber, per tant, quina hauria estat la seva evolució, tot i que cal deduir que com a mínim s’hauria mantingut en les posicions del 2000. Addicionalment, s’ha afegit l’ítem de “tenir temps per als amics i les afeccions personals”, que manifesta la tolerància en la parella, però que sobretot és un reflex de la individualització de les relacions familiars, on es plantegen per primer cop unes necessitats de tall individual que no tenen relació amb les vivències familiars col·lectives. També és significatiu que aquest aspecte esdevingui “molt” o “força” important per al 90,5% de la població enquestada. En suma, i tenint en compte tot el bloc, sembla confirmar-se la hipòtesi que són els elements comunicatius, empàtics i, en definitiva, netament convivencials els que són cada cop més estratègics per tal d’assolir un bon funcionament de la parella. Continua, doncs, la tendència alcista dels ítems relacionats.

La comparació dels resultats del 2009 amb els del 2000 i del 1990 presenta continuïtats tendencials en la relativització de la importància de les condicions materials, dels fills i de l’origen de classe. En el primer cas, la consideració de tenir uns “ingressos adequats” com un aspecte important es manté proper al 80% (tot i el lleuger augment respecte de l’any 2000), més que no al 91% del 1990; al seu torn, l’habitatge en bones condicions és important per al 88,1%, de manera que es manté estable, tot i que amb una lleu tendència a la baixa respecte del 90% del 1990. En qualsevol cas, cal tenir en compte que són percentatges molt alts, cosa que significa que aquests aspectes clarament materialistes predominen de forma evident, la qual cosa contradiu les hipòtesis d’Inglehart (1991) sobre el gir postmaterialista, el qual en la societat catalana no s’acaba de notar, si més no en la importància atribuïda a les condicions materials en el si de les famílies.

Els fills segueixen essent importants per a prop del 90% de la població enquestada, però cal tenir en compte que el 1990 ho eren per al 97%. Finalment, si el 1990 procedir del “mateix medi social” era important per al 63%, en el 2009 ho és per al 56,4%, lleugerament per damunt del 54% del 2000. Així, doncs, s’ha relativitzat la importància de tots aquests ítems, respecte al pes que tenien el 1990. Tanmateix, la relativització del 2000 ja va ser prou limitada en ella mateixa, i en l’actualitat no ha seguit descendint, sinó que s’ha estabilitzat.

En canvi, en altres aspectes s’ha produït una ruptura amb la tendència del període 1990-2000, i s’ha invertit. És el que passa amb l’ítem “viure independent de la família política”, potser el més fàcil d’explicar. Si el 1990 la neolocalitat era important per al 72% i el 2000 baixava al 60%, el 2009 la tendència viu un reflux que la torna a portar pràcticament a les cotes del 1990 (70,9%). Diem que és fàcil d’explicar perquè sembla congruent amb la major individualització (típicament postmoderna) d’unes relacions de parella més complexes, en què el factor de la família política pot afegir-hi dificultats.

Però, malgrat que les pràctiques en el si de la parella i de la institució familiar s’han fet molt més individualistes, la concepció ideal de la parella ha viscut un reflux cap a un cert essencialisme (potser precisament a causa d’aquest major individualisme), de manera que ara s’espera una resposta afectiva de la parella d’una manera més exigent que l’any 2000. El fet de tenir una vida sexual feliç ha tornat a guanyar importància respecte del 2000 i se situa fins i tot per damunt dels nivells del 1990 (97,3%), la qual cosa pot tenir lògica, si tenim en compte que l’hedonisme també és una tendència creixent en la postmodernitat. És clar que també creix la “fidelitat” i torna gairebé als nivells de 1990, essent ara del 97,5%. És a dir, que la concepció exclusivista (i típicament monògama) de l’altre membre de la parella es reforça i esdevé paradigma d’allò que s’espera de la parella en la societat catalana d’avui. Tot i que aquesta tendència contrastarà obertament amb la major laxitud amb què es consideren les pràctiques justament contràries al que aquí es demana.

Per acabar la panoràmica dels aspectes considerats importants, ens pot arribar a sobtar el creixement de la valoració del fet que els membres tin- guin les mateixes creences religioses. Resulta una mica estrany en una època i una societat en què la secularització continua avançant a passos de gegant, però es podria trobar explicació en la major visibilitat de l’elevada distància cultural que pot donar-se entre col·lectius de tradició cristiana i d’altres de musulmana, per exemple. Amb tot, el grau d’importància que se li atorga tampoc no arriba als nivells del 1990 (quan encara no s’havia generalitzat a Catalunya el fenomen de la immigració extracomunitària) i cal dir que es manté en uns nivells força baixos, ja que els qui ho consideren important són menys de la meitat de les persones enquestades.

Passa un fenomen similar amb les afinitats d’ordre polític, que creixen fins al 35%, mentre que provenien d’un 31% el 2000 i d’un 33% el 1990, de ma- nera que s’assoleix el nivell més alt de les tres dates comparades. El fet que es tracti de només un terç de la població fa que no se li hagi de donar més rellevància de la que té, però pot passar que el fenomen respongui a una major po- larització política (ni que sigui a petita escala) de la vida social catalana en els darrers temps.

En ítems que susciten tant de consens com alguns dels que hem vist, és difícil de trobar diferències significatives entre segments socials. Tanmateix, sí que es detecta que, pel que fa a les condicions materials, a partir dels 45 anys els ingressos es consideren més importants a mesura que la generació observada té més edat. Igualment, les posicions de centredreta i de dreta atorguen més importància al fet de tenir ingressos adequats i unes bones condicions d’habitatge que no pas les posicions de centreesquerra i esquerra.

En el bloc d’afinitats, el fet de pertànyer al mateix medi social es valora més a partir dels 45 anys i entre el centredreta i la dreta. L’afinitat política enregistra el mateix patró, amb un únic matís: se li dóna més importància a mesura que hom és més gran, sense una divisió tan clara en dos subgrups a partir de la frontera dels 45 anys. Finalment, en les creences religioses valen els mateixos factors, però a més cal afegir que l’aspecte es considera prou més important a mesura que disminueix el nivell d’estudis acabats. També resulta més important per a les dones que per als homes.

Respecte de l’estructura familiar, el fet de tenir fills es considera més important com menys nivell d’estudis s’ha assolit. En aquest cas, hi ha una ruptura significativa entre el nivell d’estudis superiors i la resta, ja que en el cas dels titulats universitaris es concedeix molta menys importància a aquest aspecte.

La vida sexual feliç és un factor menys valorat a partir dels 45 anys i a mesura que augmenta l’edat. En canvi, s’aprecia més com més alt és el nivell d’estudis. De forma una mica marginal, es valora una mica més en els homes que en les dones, i en els qui es declaren de centreesquerra o d’esquerra.

En el bloc convivencial trobem que la importància de discutir els proble- mes entre els membres de la parella és relativitzada pel segment de més de 65 anys, així com a mesura que es té un nivell d’estudis més baix. D’altra banda, les dones ho valoren més que els homes, però no hi ha una gran distància entre aquests dos segments en aquest punt. On sí que n’hi ha, en canvi, és en el fet de compartir tasques domèstiques, ja que aquí les dones atorguen clarament més importància a aquest aspecte que no pas els homes. De la mateixa manera, es valora més aquest ítem a mesura que la generació és més jove, a mesura que augmenta el nivell d’estudis i a mesura que hom es desplaça cap al pol ideològic de les esquerres. Finalment, el fet de tenir temps de disposició individual per estar amb els amics o per desenvolupar les pròpies afeccions, és una mica més valorat entre els 18 i els 44 anys, així com a mesura que es té un major nivell d’estudis acabats.

Resumint l’estudi de la segmentació, sembla que es pot dibuixar un sector de caràcter més tradicionalista (i materialista, en termes d’Inglehart) que sobrevalora els aspectes materials, les afinitats personals i socials i els fills. El seu perfil tipus és de més edat (a partir dels 45 anys), amb estudis primaris i ideològicament entre el centredreta i la dreta. En contraposició, també es fa visible un segment més individualista, hedonista i enfocat als aspectes més relacionals (per tant, tendencialment postmaterialista, segons Inglehart), el qual valora molt el diàleg en la parella, la coresponsabilitat de les tasques domèstiques i familiars, la compatibilitat de la vida en parella amb la dis- posició de temps personal i una vida sexual plena, mentre que valora menys el fet de tenir fills. El perfil d’aquest segment respon a les generacions més joves (en tot cas, menors de 45 anys), amb estudis superiors i ideològicament més cap a l’esquerra (en tot cas, a partir del centreesquerra). Internament, hi ha alguna divisió entre les prioritats més de preferència masculina (com la vida sexual plena) i les de preferència femenina (com la coresponsabilitat en la llar).

^[5] Amb aquesta denominació ens referim al fenomen que, en la família nuclear pròpia de la Modernitat, la parella acabada de constituir passava a residir en una ubicació separada de la resta del tronc familiar. Sota el model de la família tradicional, el més habitual era que tot el tronc familiar (format per diverses generacions i per les branques dels germans aplegades a l’entorn del patriarca familiar) residís en el mateix lloc. Amb la Modernitat s’imposa progressivament la família nuclear (formada per només dues generacions: pares i fills), i la neolocalitat corre paral·lela amb la industrialització, la urbanització i la individualització.