Читать книгу Trenes d'herba dolça - Robin Wall Kimmerer - Страница 10

A l’hivern, quan la terra verda jau descansant sota una manta de neu, és l’època per a narrar històries. Els narradors comencen invocant els qui vingueren abans i que ens van transmetre les històries, car nosaltres només som missatgers.

Al principi fou el Món del Cel.

Va caure com una llavor d’auró, giravoltant en la brisa tardorenca.¹ Vessava una columna de llum d’un forat al Món del Cel, tot indicant-li el camí on abans només hi havia hagut foscor. Va trigar molt de temps a caure. Per por, o potser per esperança, n’engrapava ben fort un manat.

En precipitar-se avall només veia aigua fosca sota seu. Però en aquella buidor hi havia molts ulls que miraven enlaire el doll sobtat de llum. Allà hi veien un petit objecte, una simple brossa de pols en el raig. En acostar-se, veieren que era una dona amb els braços estesos i els cabells llargs i negres inflant-se-li al darrere mentre baixava cap a ells en una espiral.

Les oques feren un gest les unes a les altres i s’alçaren juntes de l’aigua en una onada de música d’oques. Ella en sentí el batre de les ales quan volaren i se li posaren a sota per a aturar-li la caiguda. Lluny de l’única llar que havia conegut, ella contingué la respiració amb l’abraçada càlida de les suaus plomes que la baixaven amb lleugeresa. I així començà.

Les oques no podien sostenir la dona damunt de l’aigua gaire més, i convocaren un consell per a decidir què farien. Descansant sobre les ales de les oques, ella va veure com es reunien: calàbries, llúdries, cignes, castors, peixos de tota mena. Una gran tortuga surà enmig de tots i oferí el seu llom perquè ella hi descansés. Agraïda, va baixar de les ales de les oques a la volta de la closca. Els altres comprengueren que li calia terra per a la seva llar i debateren com podrien proporcionar-li el que necessitava. Els grans bussejadors que hi havia entre ells havien sentit parlar de fang al fons de l’aigua i acordaren d’anar a buscar-n’hi.

La Calàbria se submergí la primera, però la distància era massa gran i al cap de molta estona va tornar a la superfície sense res que demostrés els seus esforços. D’un en un, els altres animals s’oferiren per a ajudar —Llúdria, Castor, Esturió—, però la profunditat, la foscor i les pressions eren massa grans fins i tot per als nedadors més forts. Tornaven panteixant per agafar aire i amb un brunzit al cap. N’hi havia que no tornaven. Al cap de poc temps només quedava la Rata mesquera, la bussejadora més dèbil de tots. Va presentar-se voluntària per a anar-hi mentre els altres s’ho miraven, dubtosos. Batia les potetes en baixar, i va desaparèixer molta estona.

Van esperar i esperar que tornés, tement el pitjor per a la seva parenta, i, poc temps després, un corrent de bombolles s’alçà amb el cos petit i inert de la rata mesquera. Havia donat la vida per a ajudar aquesta humana desvalguda. Però aleshores els altres s’adonaren que tenia la grapa tancada amb força i, quan la hi obriren, van veure que hi havia una mica de fang. La Tortuga va dir:

—Teniu, poseu-me-la al llom i jo l’aguantaré.

La Dona del Cel va acotar-se i estengué el fang amb les mans per la closca de la tortuga. Commoguda pels regals extraordinaris dels animals, va cantar en agraïment i aleshores va posar-se a ballar, amb els peus acaronant la terra. El fang va créixer i créixer mentre ella dansava el seu agraïment, de l’empastifada del llom de la Tortuga fins que tota la terra estigué feta. I no per la Dona del Cel tota sola, sinó amb l’alquímia de tots els regals dels animals units a la seva profunda gratitud. Junts formaren el que avui coneixem com l’Illa de la Tortuga, la nostra llar.

Com qualsevol bona hostessa, no havia vingut amb les mans buides. Encara tenia el manat engrapat. Quan caigué del forat del Món del Cel va estendre la mà per a agafar-se a l’Arbre de la Vida que hi creixia. En el manat hi havia branques, fruita i llavors de tota mena de plantes. Les va escampar sobre el nou terreny i s’ocupà amb cura de cadascuna fins que el món va passar de marró a verd. El sol travessava el forat del Món del Cel, i va permetre que les llavors prosperessin. Herbes silvestres, flors, arbres i medecines s’estengueren pertot. I ara que els animals, també, tenien molt de menjar, molts vingueren a viure amb ella a l’Illa de la Tortuga.

Les nostres històries diuen que de totes les plantes, el wiingaashk, herba de búfal o agram d’olor, va ser la primera de totes de créixer sobre la terra, la seva fragància era un dolç record de la mà de la Dona del Cel. Així, se l’honora com una de les quatre plantes sagrades entre el meu poble. Respireu-ne el perfum i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat. La nostra gent gran diu que les cerimònies són la manera com «recordem recordar», i per això l’herba de búfal és una poderosa planta cerimonial preuada per moltes nacions indígenes. A més, es fa servir per a trenar bonics cistells. Medecina i parenta alhora, el seu valor és material i espiritual.

Hi ha tanta tendresa en el fet de trenar els cabells d’algú que estimeu… La bondat i alguna cosa més flueixen entre qui trena i qui és trenat, totes dues persones connectades pel cordó de la trena. El wiingaashk s’ondula en fibres, llarg i lluent com els cabells d’una dona acabats de rentar. I així diem que són els cabells al vent de la Mare Terra. Quan trenem herba de búfal, trenem els cabells de la Mare Terra, li mostrem la nostra atenció afectuosa, la nostra preocupació per la seva bellesa i benestar, en gratitud per tot el que ens ha donat. Les criatures que senten la història de la Dona del Cel des del naixement coneixen en el moll de l’os quina és la responsabilitat que flueix entre els humans i la terra.

La història del viatge de la Dona del Cel és tan curulla i lluent que a mi em fa la sensació d’un bol profund de blau celestial del qual podria beure una vegada i una altra. Conté les nostres creences, la nostra història, les nostres relacions. Mirant en aquest bol d’estrelles, veig imatges que s’arremolinen amb tanta fluïdesa que el passat i el present esdevenen un. Les imatges de la Dona del Cel parlen no tan sols d’on venim, sinó també de com podem avançar.

Tinc el retrat que va fer Bruce King de la Dona del Cel, Moment in Flight, ‘Moment en vol’, penjat al meu laboratori. Surant cap a la terra amb el manat de llavors i de flors, contempla els meus microscopis i els enregistradors de dades. Podria semblar una juxtaposició estranya, però per a mi és el lloc que li correspon. Com a escriptora, científica i portadora de la història de la Dona del Cel, sec als peus dels meus mestres ancians parant l’orella per a sentir les seves cançons.

Els dilluns, dimecres i divendres a les 9:35 del matí normalment soc en una aula de la universitat dissertant sobre botànica i ecologia: intentant, en resum, explicar als meus alumnes com funcionen els horts de la Dona del Cel, coneguts per alguns com a «ecosistemes globals». Un matí ben poc destacable vaig fer als meus alumnes de classe d’Ecologia general una enquesta. Entre altres coses, se’ls demanava que valoressin la seva comprensió de les interaccions negatives entre els humans i l’entorn. Gairebé cadascun dels dos-cents alumnes va dir amb tota seguretat que els humans i la natura són una mala barreja. Eren alumnes de tercer que havien triat una carrera professional en protecció mediambiental, i per tant la reacció era, en certa manera, poc sorprenent. Estaven ben formats en els mecanismes del canvi climàtic, en les toxines presents a la terra i a l’aigua i en la crisi de la pèrdua d’hàbitats. Més endavant en l’enquesta se’ls demanava que valoressin el seu coneixement de les interaccions positives entre la gent i la terra. La resposta mitjana va ser «cap ni una».

Vaig quedar-me parada. Com és possible que en vint anys d’educació no se’ls acudeixi cap relació beneficiosa entre la gent i el medi ambient? Potser els exemples negatius que veuen cada dia —zones industrials abandonades, granges industrials, la taca urbana— els han truncat la capacitat de veure res de bo entre els humans i la terra. I tal com s’empobreix la terra, també s’empobreix l’abast de la seva visió. Quan vam parlar d’això després de classe, vaig adonar-me que ni tan sols eren capaços d’imaginar com podrien ser les relacions beneficioses entre la seva espècie i les altres. Com podem començar a avançar cap a la sostenibilitat ecològica i cultural si no podem ni tan sols imaginar què se sent pel camí? Si no podem imaginar la generositat de les oques? Aquests alumnes no van créixer amb la història de la Dona del Cel.

En una banda del món hi havia gent la relació dels quals amb el món viu estava conformada per la Dona del Cel, que va crear un hort per al benestar de tots. A l’altra banda hi havia una dona amb un jardí i un arbre, però per tastar-ne la fruita va ser desterrada del jardí i les portes se li tancaren al darrere per sempre. Aquella mare d’homes va ser obligada a rondar per la natura i a guanyar-se el pa amb la suor del front, i no omplint-se la boca de les fruites dolces i sucoses que dobleguen les branques amb el seu pes. Per tal de menjar, li van dir que havia de dominar la natura on havia estat llançada.

La mateixa espècie, la mateixa terra, històries diferents. Com les narracions de la Creació arreu, les cosmologies són una font d’identitat i d’orientació per al món. Ens diuen qui som. Inevitablement, ens donen forma per molt llunyanes que puguin ser de la nostra consciència. Una narració duu a l’abraçada generosa del món viu, l’altra al desterrament. Una dona és la nostra pagesa ancestral, una cocreadora del món verd i bo que havia de ser la llar dels seus descendents. L’altra era una exiliada, que tan sols passava per un pedregar cap a la seva llar de debò al cel.

I aleshores es trobaren —els descendents de la Dona del Cel i els fills d’Eva— i la terra que ens envolta duu les cicatrius d’aquella trobada, els ecos de les nostres narracions. Diuen que la fúria del cel no s’assembla a la d’una dona escarnida, i puc ben imaginar-me la conversa entre Eva i la Dona del Cel: «Germana, t’ha tocat la part magra…»

La narració de la Dona del Cel, compartida pels pobles originaris arreu dels Grans Llacs, és una estrella constant en la constel·lació d’ensenyament que anomenem les Instruccions Originals. No són «instruccions» com els manaments, però, ni normes; més aviat són com una brúixola senzilla: proporcionen orientació, però no un mapa. La tasca de viure és crear aquest mapa tots sols. La manera de seguir les Instruccions Originals serà diferent per a cadascú de nosaltres i diferent per a cada època.

En el seu temps, la primera gent de la Dona del Cel va viure seguint les Instruccions Originals tal com les entenien, amb prescripcions ètiques per a una caça respectuosa, vida familiar, cerimònies que tenien sentit per al seu món. Aquelles mesures per a l’atenció podrien no semblar adequades per al món urbà d’avui dia, on «verd» és un eslògan publicitari, no pas el color d’un prat. Els bisons han desaparegut i el món ha continuat avançant. No puc tornar els salmons als rius, i els meus veïns s’alarmarien si calés foc al meu pati per a produir pastura per als uapitís.

La terra era nova aleshores, quan va donar la benvinguda al primer humà. Ara és vella, i hi ha qui sospita que hem desgastat la nostra benvinguda en rebutjar les Instruccions Originals. Des del principi mateix del món, les altres espècies eren una barca salvavides per a la gent. Ara, nosaltres hem de ser la seva. Però les narracions que podrien guiar-nos, si s’arriben a contar, s’esvaeixen en la memòria. Quin significat tindrien avui? Com podem traslladar les històries de l’inici del món a aquesta hora tan propera a la seva fi? El paisatge ha canviat, però la narració roman. I mentre la repasso una vegada i una altra, la Dona del Cel sembla que em miri als ulls i digui, a canvi del seu regal d’un món al llom de la Tortuga: què donaré jo en compensació?

És bo recordar que la dona originària era també una immigrant. Va caure de molt lluny, de casa seva al Món del Cel, i deixà enrere tothom qui la coneixia i l’apreciava. Mai no podria tornar-hi. Des de 1492, la majoria dels d’aquí també són immigrants, que potser arribaren a l’illa d’Ellis sense ni tan sols saber que l’Illa de la Tortuga descansava sota els seus peus. Alguns dels meus avantpassats són gent de la Dona del Cel, i jo tinc un lloc entre ells. Alguns dels meus avantpassats també eren del tipus més nou d’immigrants: un marxant de pells francès, un fuster irlandès, un pagès gal·lès. I aquí som tots, a l’Illa de la Tortuga, intentant construir una llar. Les seves històries, d’arribades amb les butxaques buides i sense altra cosa que esperança, formen ecos amb la de la Dona del Cel. Ella va venir aquí sense res més que un grapat de llavors i les instruccions més etèries d’«emprar els dons i els somnis a fi de bé», les mateixes instruccions que tenim tots. Ella va acceptar els donatius dels altres éssers amb les mans obertes i els emprà honorablement. Va compartir els regals que duia del Món del Cel quan va dedicar-se a la feina de prosperar, de construir una llar.

Potser la narració de la Dona del Cel perdura perquè també nosaltres sempre continuem caient. Les nostres vides, les personals i les col·lectives, comparteixen la seva trajectòria. Tant si saltem com si ens empenyen, o si la vora del món conegut se’ns esmicola sota els peus, caiem, giravoltant, en un lloc nou i inesperat. Malgrat les nostres pors de caure, els regals del món són a punt per a atrapar-nos.

Mentre rumiem aquestes instruccions, també és bo recordar que, quan la Dona del Cel va arribar aquí, no venia sola. Estava embarassada. Sabent que els seus nets heretarien el món que ella deixés, no va treballar per a prosperar només en la seva època. Va ser mitjançant els seus actes de reciprocitat, donar i prendre amb la terra, que la immigrant original esdevingué indígena. Per a tots nosaltres, esdevenir indígenes d’un lloc significa viure com si el futur dels fills fos important, tenir cura de al terra com si les nostres vides, tant materials com espirituals, en depenguessin.

En l’arena pública he sentit el relat de la Dona del Cel narrat com una galindaina de «folklore» pintoresc. Però, fins i tot quan és malentesa, la narració té poder. La majoria dels meus alumnes mai no han sentit el relat originari d’aquesta terra on van néixer, però quan els l’explico, alguna cosa se’ls comença a encendre al fons dels ulls. Poden, podem tots, comprendre la narració de la Dona del Cel no com un artefacte del passat, sinó com les instruccions per al futur? Una nació d’immigrants pot seguir de nou el seu exemple per a esdevenir nativa, per a formar una llar?

Mireu el llegat de l’exili de l’Edèn de la pobra Eva: la terra mostra les nafres d’una relació abusiva. No és tan sols la terra la que està trencada, sinó, més important, la nostra relació amb ella. Com ha escrit Gary Nabhan, no podem procedir significativament amb el guariment, amb la restauració, sense una «rehistoriació». En altres paraules, la nostra relació amb la terra no es pot guarir fins que sentim els seus relats. Però qui els narrarà?

En la tradició occidental hi ha una jerarquia reconeguda dels éssers i, evidentment, l’ésser humà és al cim —el pinacle de l’evolució, el preferit de la Creació— i les plantes a la base. Però en el coneixement natiu sovint es parla dels humans com «els germans petits de la Creació». Diem que els humans tenen menys experiència de com viure, i per tant tenen més per a aprendre: hem de cercar els nostres mestres entre les altres espècies perquè ens guiïn. La seva saviesa es fa evident en la manera com viuen. Ens ensenyen amb l’exemple. Han estat a la terra molt més temps que nosaltres, i han tingut més temps per a entendre les coses. Viuen tant damunt del sòl com a sota i uneixen el Món del Cel a la terra. Les plantes saben com produir menjar i medecina a partir de la llum i de l’aigua, i després ens ho regalen.

M’agrada imaginar que quan la Dona del Cel va escampar el seu grapat de llavors per tota l’Illa de la Tortuga sembrava nodriment per al cos i també per a la ment, l’emoció, l’esperit: ens deixava mestres. Les plantes poden explicar-nos la seva història; nosaltres hem d’aprendre a escoltar-les.

1. Adaptat de la tradició oral i de Shenandoah i George, 1988 [n. de l’a.].