Читать книгу Trenes d'herba dolça - Robin Wall Kimmerer - Страница 13

El nostre poble era un poble de canoes. Fins que ens van fer caminar. Fins que ens van fer acceptar el canvi de les nostres cabanes a la vora del llac per barraques i polseguera. El nostre poble era un cercle, fins que ens van dispersar. El nostre poble compartia una llengua amb la qual donàvem les gràcies al dia, fins que ens la van fer oblidar. Però no la vam oblidar. Del tot, no.

La majoria dels matins de la meva infantesa em despertava amb el soroll de la porta de fora de casa: el grinyol de la frontissa seguit pel bum buit en tancar-se. Em despertava a la consciència per entre les cançons enterbolides dels virions i els tords, les petites ones del llac, i finalment el so de meu pare que manxava el dipòsit de combustible per als fogons. Quan el meu germà i les meves germanes i jo emergíem dels sacs de dormir, el sol ja arrencava la boirina del llac en llargues espirals blanques. La petita cafetera de quatre tasses, d’alumini matxucat, ennegrida pel fum de molts focs, ja feia remor. La nostra família passava estius d’acampada de canoa als Adirondack, i cada dia començava així.

Puc veure el pare, amb la camisa de llana de quadres vermells, dret sobre les roques dalt del llac. Quan aixeca la cafetera del fogó, el tràfec del matí s’atura; sabem sense que ens ho diguin que és hora de parar atenció. Està plantat al límit del campament amb la cafetera a les mans i aguanta la tapadora amb un agafador doblegat. Aboca cafè a terra en un corrent dens i marró.

El sol captura el raig i l’esquinça en ambre i marró i negre en caure a la terra i fumejar en l’aire fresc del matí. De cara al sol matinal, aboca i pronuncia en la quietud «per als déus del Tahawus». El raig corre pel granit llis i es mescla amb l’aigua del llac, tan clara i marró com el cafè. Jo miro com regalima, mentre toca bocins de liquen pàl·lid i xopa una minúscula tofa de molsa en seguir una escletxa fins a la vora del llac. La molsa s’infla amb el líquid i descaragola les fulles al sol. Només aleshores serveix fumejants tasses de cafè per a ell i per a la mare, que és als fogons fent coquetes. Així comença cada matí als boscos septentrionals: les paraules que venen abans de tota la resta.

Jo estava força segura que no coneixia cap altra família que comencés el dia així, però mai no vaig qüestionar la font d’aquelles paraules, i el pare no ho va explicar mai. Eren tan sols part de la nostra vida entre els llacs. Però el seu ritme em feia sentir com a casa, i la cerimònia traçava un cercle al voltant de la nostra família. Amb aquelles paraules dèiem «som aquí», i jo imaginava que la terra ens sentia i murmurava per a ella mateixa: «Ah, aquí hi ha els que saben com donar les gràcies.»

Tahawus és el nom en algonquí del mont Marcy, el cim més alt dels Adirondack. Se’n diu mont Marcy per a commemorar un governador que mai no va posar el peu en aquelles faldes feréstegues. Tahawus, «el Partidor de Núvols», és el seu nom veritable, i n’invoca l’essència natural. Entre la nostra gent potawatomi hi ha noms públics i noms veritables. Els noms veritables només són utilitzats pels íntims i en cerimònies. El pare havia estat al cim del Tahawus moltes vegades i el coneixia prou bé per a dir-ne pel nom parlant amb coneixement íntim del lloc i de les persones que foren abans. Quan diem un lloc pel nom es transforma de feréstec a llar. Jo imaginava que aquest lloc estimat sabia molt bé el meu nom veritable, fins i tot quan jo mateixa no el sabia.

De vegades el pare recitava els noms dels déus de Forked Lake o de South Pond o de Brandy Brook Flow, on fos que teníem les tendes plantades per a passar la nit. Vaig arribar a saber que cada lloc estava habitat per esperits, que era la llar d’altres abans que nosaltres hi arribéssim i molt després que en marxéssim. En pronunciar els noms i oferir un present, el primer cafè ens ensenyava mudament el respecte que devíem a aquells altres éssers i com demostrar el nostre agraïment pels matins d’estiu.

Jo sabia que en temps molt antics la nostra gent elevava el seu agraïment en cançons de matí, en pregàries i amb l’oferiment del tabac sagrat. Però en aquella època de la història de la nostra família no teníem tabac sagrat i no ens sabíem les cançons: ho havien robat tot al meu avi a les portes de l’internat. Tanmateix, la història corre en cercles i aquí som, la generació següent, retornats als llacs plens de calàbries dels nostres avantpassats, retornats a les canoes.

La meva mare tenia el seu ritual propi de respecte, més pragmàtic: la traducció de la reverència i de la intenció i l’acció. Abans que ens allunyéssim remant del lloc d’acampada feia que nosaltres, la quitxalla, escombréssim el lloc per a estar segura que quedava immaculat. Cap llumí cremat ni cap bocí de paper no s’escapava de la seva atenció. «Deixeu aquest lloc millor del que l’heu trobat», ens advertia. I això fèiem. A més havíem de deixar llenya per al foc de la persona següent, amb dinada i esca protegides amb cura de la pluja per una làmina d’escorça de bedoll. A mi m’agradava imaginar el seu plaer, el d’aquells altres remers, en arribar després de la posta i trobar-se una pila de combustible a punt per a escalfar-se el sopar. La cerimònia de la meva mare també ens connectava amb ells.

L’ofrena es feia únicament a cel obert i mai a la ciutat on vivíem. Els diumenges, quan l’altra canalla anava a missa, els meus pares ens duien a passejar pel riu a buscar agrons i rates mesqueres, als boscos a plegar flors silvestres o a menjar-hi. Les paraules sorgien. Per als nostres pícnics d’hivern, caminàvem tot el matí amb raquetes de neu i aleshores fèiem un foc al centre d’un cercle aixafat amb els peus amb les raquetes. Aquesta vegada l’olla era plena de sopa de tomàquet que feia xup-xup, i el primer raig vessat era per a la neu. «Per als déus del Tahawus», i només aleshores podíem embolicar les mans amb mitenes al voltant de les tasses fumejants.

I, tanmateix, en passar a l’adolescència, l’ofrena va començar a deixar-me enfadada o trista. El cercle que m’havia dut una sensació de pertinença va girar-se com un mitjó. En les paraules sentia un missatge que no corresponia perquè parlàvem en la llengua dels exiliats. Era una cerimònia de segona mà. En algun lloc hi havia gent que coneixia la cerimònia correcta, que coneixia la llengua perduda i pronunciava els noms veritables, incloent-hi el meu.

Però, tot i això, cada matí mirava com el cafè desapareixia a l’humus marró que s’esmicolava, com si tornés a ell mateix. Igual que el raig de cafè abocat a la roca obria les fulles de la molsa, la cerimònia retornava el quiescent a la vida, m’obria la ment i el cor a allò que sabia, però que havia oblidat. Les paraules i el cafè ens convocaven per a recordar que aquests boscos i llacs eren un do. Les cerimònies grans i petites tenen la capacitat de concentrar l’atenció en una manera de viure desperta en el món. El visible esdevenia invisible, tot mesclant-se amb el sòl. Potser era una cerimònia de segona mà, però malgrat la meva confusió reconeixia que la terra s’ho bevia com si fos el correcte. La terra et coneix, fins i tot quan estàs perduda.

La història d’un poble avança com una canoa atrapada en el corrent, i és arrossegada cada vegada més a prop del punt on vam començar. Quan vaig créixer, la família va retrobar les relacions tribals esfilagarsades, però no trencades, per la història. Vam trobar la gent que coneixia els nostres noms de veritat. I quan vaig sentir per primera vegada a Oklahoma l’enviament dels agraïments en les quatre direccions a la cabanya de l’albada —l’ofrena en l’antiga llengua del tabac sagrat—, vaig sentir-la com si fos amb la veu del meu pare. La llengua era diferent, però el cor era el mateix.

La nostra era una cerimònia solitària, però alimentada pel vincle amb la terra, fonamentada en el respecte i en la gratitud. Ara el cercle traçat al nostre voltant és més gros i abraça tot un poble al qual tornem a pertànyer. Però l’ofrena continua dient «som aquí», i encara sento a la fi dels mots la terra que murmura per a ella mateixa: «Ah, aquí hi ha els que saben com donar les gràcies.» Avui, el meu pare pot pronunciar la pregària en la nostra llengua. Però va ser «per als déus del Tahawus» en anglès el que fou primer, amb la veu que sempre sentiré.

Va ser en presència de les cerimònies antigues que vaig comprendre que la nostra ofrena matinal de cafè no era de segona mà, era nostra.

Una gran part de qui soc i del que faig està embolcallada en l’ofrena del meu pare a la vora del llac. Cada dia comença amb una versió de «per als déus del Tahawus», un agraïment pel dia. La meva tasca com a ecòloga, escriptora, mare i viatgera, entre formes de coneixement tradicionals i científiques, creix del poder d’aquestes paraules. Em recorda qui som; em recorda els nostres dons i la nostra responsabilitat envers aquests dons. La cerimònia és un vehicle per a la pertinença: a una família, a un poble i a la terra.

Finalment, vaig pensar que comprenia l’ofrena als déus del Tahawus. Per a mi era l’única cosa que no estava oblidada, que no podia ser arrossegada per la història: el coneixement que pertanyíem a la terra, que érem el poble que sabia com donar gràcies. Brollava d’un profund record de la sang que la terra, els llacs i l’esperit ens havien conservat. Però al cap d’anys, amb la meva resposta ja assentada, vaig preguntar al pare:

—D’on venia la cerimònia, la vau aprendre del vostre pare, i ell del seu? S’estenia enrere en el temps fins a l’època de les canoes?

Ell va pensar-hi molta estona.

—No, em sembla que no. Tan sols és el que fèiem. Semblava el que tocava.

I prou.

Van passar setmanes, i quan vam tornar a parlar, va dir:

—He estat pensant en el cafè i com vam començar a donar-lo a la terra. Ja saps que era cafè bullit. No hi ha filtre, i si bull massa fort, el marro puja i embussa el broquet. O sigui que la primera tassa que se serveix arrossegaria aquest tap de marro i no seria bona. Em sembla que vam començar a fer-ho per a netejar el broquet.

Era com si em digués que l’aigua no es transformava en vi: tota la xarxa de gratitud, tota la història de remembrança, no era més que llençar el marro?

—Però, saps una cosa?, no sempre hi havia marro per a llençar. Va començar així, però va convertir-se en una altra cosa. Un pensament. Era una mena de respecte, una mena d’agraïment. En un bonic matí d’estiu, suposo que en podries dir joia.

Aquest, penso, és el poder de la cerimònia: aparella allò mundà amb allò sagrat. L’aigua es converteix en vi; el cafè, en pregària. Allò material i allò espiritual es mesclen com el marro barrejat amb humus, transformats com el fum que s’alça d’una tassa en la boirina de l’albada.

Quina altra cosa es pot oferir a la terra que ho té tot? Quina altra cosa podeu oferir sinó una cosa vostra? Una cerimònia feta a casa, una cerimònia que fa casa.