Читать книгу Trenes d'herba dolça - Robin Wall Kimmerer - Страница 15

Per a ser natius d’un lloc, hem d’aprendre a parlar-ne la llengua.

Vinc aquí a escoltar, a arraulir-me en la corba de les arrels en un clot tou d’agulles de pi, a repenjar els meus ossos contra la columna del pi blanc, a desconnectar la veu que sento al cap fins que pugui sentir les veus de fora del cap: la fressa del vent entre les agulles, l’aigua que degota per la roca, copets de pica-soques, esquirols excavant, llavors de faig que cauen, un mosquit a l’orella, i alguna cosa més, una cosa que no és jo, per a la qual no tinc parla, l’existència sense paraules d’altres en la qual mai no estem sols.

Podria passar-me tot un dia escoltant. I tota una nit. I al matí, sense que jo ho sentís, podria haver-hi un bolet que no hi era la nit abans, d’un blanc cremós, alçat del sotabosc d’agulles de pi, de la foscor a la llum, encara lluent amb el fluid del seu passatge. Puhpowee.

Escoltant en llocs silvestres, som l’audiència de converses en una llengua que no és la nostra. Ara penso que era el desig de comprendre aquesta llengua que sento als boscos allò que va dur-me a la ciència, per a aprendre amb els anys a parlar botànic fluidament. Una llengua que, per cert, no s’hauria de confondre amb la llengua de les plantes. Sí que vaig aprendre una altra llengua en la ciència, però una d’observació curosa, un vocabulari íntim que posa nom a cada bocinet. Per tal de posar nom i de descriure, primer cal veure-hi, i la ciència afina el do de la visió. Reto homenatge a la força de l’idioma que s’ha convertit en una segona llengua per a mi. Però sota la riquesa del seu vocabulari i la seva capacitat descriptiva manca alguna cosa, la mateixa cosa que brolla al nostre voltant i dins de nosaltres quan escoltem el món. La ciència pot ser una llengua de distància que redueix un ésser a les seves parts funcionals; és una llengua d’objectes. La llengua que els científics parlen, per molt precisa que sigui, està basada en un profund error en la gramàtica, una omissió, una greu pèrdua en la traducció de les llengües natives d’aquestes costes.

El meu primer tast de la llengua perduda va ser el mot puhpowee a la boca. Vaig ensopegar-hi en un llibre de l’etnobotànic anishinaabe Keewaydinoquay, en un tractat dels usos tradicionals dels bolets que feia la nostra gent. Puhpowee, explicava, es tradueix per «la força que fa que els bolets s’alcin de la terra durant la nit». Com a biòloga, vaig quedar parada que existís una paraula així. En tot el seu vocabulari tècnic, la ciència occidental no té un terme com aquest, no té paraules que continguin aquest misteri. Pensaríem que els biòlegs, especialment, haurien de tenir paraules per a la vida, però en la llengua científica la nostra terminologia es fa servir per a definir els límits del nostre coneixement. El que queda més enllà del nostre abast roman sense nom.

En les tres síl·labes d’aquesta nova paraula jo podia veure-hi tot un procés d’observació minuciosa als humits boscos al matí, la formulació d’una teoria per a la qual altres llengües no tenen equivalent. Els creadors d’aquest món comprenien un món d’existència, ple d’energies invisibles que ho animen tot. Jo ho he apreciat durant anys, com a talismà, i he anhelat el poble que va posar nom a la força vital dels bolets. La llengua que conté puhpowee és una llengua que jo volia parlar. O sigui que quan vaig saber que aquell mot, que significa alçament, sorgiment, pertanyia a la llengua dels meus avantpassats, va convertir-se en un indicador que m’assenyalava el camí.

Si la història hagués estat diferent, probablement jo parlaria bodewadmimwin, o potawatomi, una llengua anishinaabe. Però, com moltes de les tres-centes cinquanta llengües indígenes de les Amèriques, el potawatomi està amenaçat, i jo parlo anglès. Els poders d’assimilació van fer la seva feina quan la meva possibilitat de sentir aquella llengua, i també la dels habitants dels Estats Units, va ser rentada de les boques de la mainada índia als internats del govern, on parlar la llengua nativa estava prohibit. Criatures com el meu avi, a qui van prendre de la seva família quan tot just tenia nou anys. Aquesta història no tan sols va dispersar les nostres paraules, sinó també el nostre poble. Avui visc lluny de la nostra reserva i, per tant, encara que sabés parlar la llengua, no tindria ningú amb qui parlar-la. Però fa uns quants estius, en el nostre aplec tribal anual es va fer una classe de llengua i jo em vaig esmunyir a la tenda per a escoltar.

Hi havia molta expectació per aquesta classe perquè, per primera vegada, cadascun dels parlants fluids de la nostra tribu hi seria com a mestre. Quan van cridar els oradors perquè sortissin al davant del cercle de cadires plegables, es movien lentament: amb bastons, caminadors i cadires de rodes, i n’hi havia pocs que caminessin per mitjans propis. Vaig comptar-los tal com anaven ocupant les cadires. Nou. Nou parlants fluids. En tot el món. La nostra llengua, que va trigar mil·lennis a crear-se, seu en aquelles nou cadires. Les paraules que lloaven la creació, que explicaven les antigues històries, que feien adormir els meus avantpassats, estan dipositades avui en les boques de nou homes i dones molt mortals. Cadascun, per torn, s’adreça al petit grup de futurs alumnes.

Un home amb llargues trenes grises explica com la seva mare va ocultar-lo quan els agents indis venien a endur-se la mainada. Va evitar l’internat amagant-se en una balma coberta de vegetació on el so del corrent d’aigua tapava el seu plor. Van endur-se tots els altres infants i els van rentar la boca amb sabó, o coses pitjors, per «parlar aquella bruta llengua índia». Com que només ell va quedar-se a casa i el van pujar anomenant les plantes i els animals pel nom que el Creador els havia donat, avui és aquí, un transmissor de la llengua. Els motors de l’assimilació van funcionar bé. Els ulls de l’orador llampeguen quan ens diu:

—Nosaltres som el final del camí. Som l’únic que queda. Si vosaltres els joves no l’apreneu, la llengua morirà. Els missioners i el govern dels Estats Units tindran la seva victòria, per fi.

Una àvia del cercle empeny el caminador fins a tocar del micròfon.

—No és tan sols que es perdran les paraules —diu—. La llengua és el cor de la nostra cultura; conté els nostres pensaments, la nostra manera de veure el món. És massa bonic per a explicar-ho en anglès.

Puhpowee.

En Jim Thunder, amb setanta-cinc anys el més jove dels oradors, és un home morè i rodanxó de capteniment seriós que només va parlar en potawatomi. Va començar solemnement, però en animar-se amb el tema, la veu se li alçà com una brisa entre els bedolls i les seves mans començaren a explicar la història. Va animar-se més i més, va posar-se dret, ens tenia arravatats i en silenci, tot i que gairebé ningú no entenia ni una sola paraula. Va fer una pausa, com si arribés al clímax de la seva narració, i va mirar l’audiència amb un espurneig d’expectació als ulls. Una de les àvies darrere d’ell va tapar-se la boca i va fer una rialleta, i la severa cara d’ell va esquerdar-se tot d’una en un somriure tan gran i dolç com una síndria esberlada. Va doblegar-se de riure, i les àvies s’eixugaven les llàgrimes de tant riure, tot agafant-se les costelles, mentre que la resta ens ho miràvem amb estupefacció. Quan les rialles minvaren, finalment ens va parlar en anglès:

—Què li passarà a un acudit quan ja no hi hagi ningú que pugui sentir-lo? Quanta solitud tindran aquestes paraules quan el seu poder hagi desaparegut… On aniran? A unir-se a les narracions que no es poden tornar a explicar mai.

O sigui que ara tinc la casa tota esquitxada de notes adhesives en una altra llengua, com si estigués estudiant per a un viatge a l’estranger. Però no me’n vaig, torno a casa.

Ni pi je ezhyayen?, pregunta la petita nota adhesiva groga a la porta de darrere. Duc les mans plenes i el motor del cotxe està engegat, però em passo la bossa a l’altre maluc i m’aturo prou temps per a respondre. Odanek nde zhya, vaig al centre. I això faig, a la feina, a classe, a reunions, al banc, a la botiga de queviures. Parlo tot el dia i de vegades escric tota la tarda en la bonica llengua en la qual vaig néixer, la mateixa que fa servir el setanta per cent de la població mundial, una llengua considerada la més útil, amb el vocabulari més ric en el món modern: l’anglès. Quan a la nit arribo a casa meva, silenciosa, hi ha una fidel nota adhesiva a la porta de l’armari. Gisken I gbiskewagen! I per tant em trec l’abric.

Faig el sopar, agafo estris d’armaris etiquetats emkwanen, nagen. M’he convertit en una dona que parla potawatomi als estris de la casa. Quan sona el telèfon, amb prou feines faig una llambregada a l’adhesiu d’allà mentre dopnen el giktogan. I tant si és un advocat com una amiga, parlen en anglès. Un cop per setmana, si fa no fa, és la meva germana des de la costa oest qui diu Bozho. Moktthewenkwe nda, com si li calgués identificar-se! Qui més parla potawatomi? Dir-ne parlar és forçar l’expressió. En realitat, l’únic que fem és etzibar-nos frases confuses en una paròdia de conversa: «Com estàs? Estic bé. Anar al centre. Veure ocell. Vermell. Pa fregit bo.» Semblem el paper del personatge Tonto del diàleg de Hollywood del Lone Ranger. «Jo intentar parlar bé manera indis.» En les rares ocasions en què podem enfilar una idea mitjanament coherent, hi inserim lliurement paraules de l’espanyol d’institut per a omplir els buits, tot creant la llengua que anomenem spanawatomi.

Els dimarts i els dijous, a un quart d’una del migdia, hora d’Oklahoma, m’uneixo a la classe de l’hora de dinar potawatomi, emesa des del quarter general tribal via internet. Normalment som unes deu persones d’arreu del país. Juntes aprenem a comptar i a dir «acosta’m la sal». Algú pregunta:

—Com es diu «si us plau, acosta’m la sal»?

El nostre professor, en Justin Neely, un jove entregat a la recuperació de la llengua, explica que mentre que hi ha diverses paraules per a dir «gràcies», no hi ha cap expressió per a «si us plau». El menjar havia de ser compartit, i no cal afegir-hi cortesia; era senzillament un fet cultural que es demanava amb respecte. Els missioners van prendre aquesta absència com una demostració més de les maneres rudes.

Moltes nits, quan hauria d’estar corregint treballs o pagant factures, soc davant de l’ordinador fent exercicis de potawatomi. Al cap de mesos, he dominat el vocabulari de pàrvuls i puc aparellar amb seguretat les imatges dels animals amb els seus noms indígenes. Em recorda quan llegia llibres d’imatges als meus fills: «Que m’assenyales l’esquirol?, on és el conillet?» Contínuament em dic que no tinc temps per a això, i encara més: tinc poca necessitat de conèixer les paraules que signifiquen ‘llobarro’ i ‘guineu’. Com que la nostra diàspora ens va deixar dispersats als quatre vents, amb qui podria parlar?

Les expressions simples que aprenc són perfectes per a la meva gossa. Seu! Menja! Vine aquí! Calla! Però com que rarament reacciona a aquestes ordres en anglès, soc renitent a ensinistrar-la en bilingüe. Un estudiant admirador va preguntar-me una vegada si parlava la meva llengua nativa. Vaig tenir la temptació de dir «ui, sí, a casa parlem potawatomi!»: jo, la gossa i les notes adhesives. El nostre professor ens diu que no ens desanimem i ens dona les gràcies cada vegada que s’articula un mot: gràcies per insuflar vida a la llengua, encara que només pronunciem una sola paraula.

—Però és que no tinc ningú amb qui parlar —em queixo.

—Cap de nosaltres no té ningú —em tranquil·litza—, però algun dia el tindrem.

O sigui que obedientment aprenc el vocabulari, però em costa veure el «cor de la nostra cultura» en traduir ‘llit’ i ‘pica’ a potawatomi. Aprendre substantius va ser força fàcil; al capdavall, jo havia après milers de noms botànics en llatí i de termes científics. Vaig raonar que això no podia ser gaire diferent: només la substitució d’una cosa per una altra, memorització. Si més no sobre el paper, on pots veure les lletres, això és cert. Sentir la llengua és tota una altra història. Hi ha menys lletres en el nostre alfabet, o sigui que la distinció entre paraules per a una principiant sovint és subtil. Amb els bonics grups consonàntics zh i mb i shwe i kwe i mshk, la nostra llengua sona com el vent entre els pins i l’aigua sobre les roques, sons per als quals les nostres orelles poden haver estat més finament sintonitzades en el passat, però ara ja no. Per a tornar-ho a aprendre has d’escoltar amb atenció.

Evidentment, per a arribar a parlar calen verbs, i és aquí on el meu nivell de pàrvuls dient els noms de les coses m’abandona. L’anglès és una llengua basada en els substantius, en certa manera escaient per a una cultura tan obsessionada amb les coses. Només el trenta per cent dels mots anglesos són verbs, però en potawatomi aquesta proporció és del setanta per cent, la qual cosa significa que s’ha de conjugar el setanta per cent de les paraules, i el setanta per cent tenen temps i casos diferents que cal dominar.

Les llengües europees sovint assignen gènere als substantius, però el potawatomi no divideix el món en masculí i en femení. Els substantius i els verbs són tant animats com inanimats. Sents parlar una persona amb una paraula completament diferent de la paraula amb què sents el soroll d’un avió. Pronoms, articles, plurals, demostratius, verbs: totes aquestes peces sintàctiques que mai no podia tenir endreçades a l’anglès de l’institut estan totes alineades en potawatomi per a proporcionar maneres diferents de parlar del món viu i del món inanimat. Formes verbals diferents, plurals diferents, tot diferent s’aplica depenent de si allò de què parles és viu.

No m’estranya que només quedin nou parlants! M’hi esforço, però la complexitat em fa venir mal de cap i la meva oïda amb prou feines pot distingir paraules que signifiquen coses completament diferents. El nostre professor ens assegura que això arribarà amb la pràctica, però un altre ancià admet que aquestes similituds tan properes són inherents a la llengua. Com ens recorda l’Stewart King, un dipositari del coneixement i un gran professor, el Creador volia que riguéssim, i per tant l’humor està deliberadament incorporat en la sintaxi. Fins i tot un petit lapsus pot convertir «necessitem més llenya» en «treu-te la roba». De fet, vaig saber que la paraula mística puhpowee no es fa servir només per als bolets, sinó també per a uns altres òrgans que s’aixequen de nit.

Un Nadal, la meva germana va regalar-me un conjunt de fitxes magnètiques per a la nevera en ojibwe, o anishinabemowin, una llengua estretament relacionada amb el potawatomi. Vaig escampar-les sobre la taula de la cuina buscant paraules familiars, però com més mirava, més em preocupava. Entre el centenar llarg de fitxes, només hi havia una paraula que jo reconegués: megwech, gràcies. La petita sensació d’èxit després de mesos d’estudi va evaporar-se en un instant.

Recordo fullejar el diccionari ojibwe que va enviar-me intentant desxifrar les fitxes, però les formes escrites no sempre coincidien i la lletra era massa petita i hi havia massa variacions d’una sola paraula, i jo tenia la sensació que això senzillament era massa difícil. Els fils dins del meu cervell es van embolicar, i com més m’hi esforçava, pitjor era l’embolic. Les pàgines es tornaven borroses i els meus ulls es fixaren en una paraula…, un verb, és clar: «ser dissabte». Au! Vaig deixar caure el llibre. Des de quan dissabte és un verb? Tothom sap que és un substantiu. Vaig agafar el diccionari i vaig passar més pàgines, i tota mena de coses semblaven verbs: «ser un turó», «ser vermell», «ser una platja llarga i sorrenca», i aleshores el meu dit descansà sobre wiikwegamaa: «ser una badia». «Ridícul! —vaig proclamar mentalment—. No hi ha cap motiu per a fer-ho tan complicat. No és estrany que ningú no el parli. Una llengua enrevessada, impossible d’aprendre, i encara més que això, tota malament. Una badia és una cosa o un lloc: un substantiu i no un verb.» Estava disposada a abandonar. Havia après unes quantes paraules, havia complert el meu deure amb la llengua robada al meu avi. Ai, els fantasmes dels missioners dels internats es devien fregar les mans de satisfacció per la meva impotència. «Està a punt de rendir-se», deien.

I aleshores juro que vaig sentir la descàrrega que es va encendre entre les meves sinapsis. Un corrent elèctric em va recórrer el braç i em tocà el dit, i pràcticament va socarrimar la pàgina on hi havia la paraula. En aquell moment vaig poder flairar l’aigua de la badia, mirar com anava i venia contra la costa i sentir com es garbellava a la sorra. Una badia només és un substantiu si l’aigua és morta. Quan badia és un substantiu, està definida per humans, atrapada entre les seves costes i continguda pel món. Però el verb wiikwegamaa —ser una badia— allibera l’aigua del captiveri i la deixa viure. «Ser una badia» conté el prodigi que, en aquest moment, l’aigua viva ha decidit arrecerar-se entre aquestes costes, alhora que conversa amb arrels de cedre i un estol de pollets de bec de serra. Perquè podria fer altres coses: convertir-se en un corrent o en un oceà o en una cascada, i també hi ha verbs per a això. Ser un turó, ser una platja de sorra, ser un dissabte, tots són verbs possibles en un món on tot és viu. L’aigua, la terra, i fins i tot un dia, la llengua, un mirall per a veure la intimitat del món, la vida que ho traspassa tot bategant, pins i pica-soques i bolets. Aquesta és la llengua que sento als boscos; aquesta és la llengua que ens permet parlar del que brolla al nostre voltant. I els vestigis dels internats, els espectres dels missioners amb el sabó a la mà, acoten el cap derrotats.

Aquesta és la gramàtica de l’animat. Imagineu-vos que veieu la vostra àvia dreta davant dels fogons amb el davantal, i aleshores parleu d’ella com si fos una cosa i no una persona; us podeu burlar de l’error, però ens repugna. En anglès mai no es fa referència a un membre de la família, i de fet a cap persona, com a una cosa amb el pronom it. Això seria una gran falta de respecte. L’ús de formes neutres priva la persona de la individualitat i del parentiu, i la redueix a una cosa. I així en potawatomi, i en la majoria d’altres llengües indígenes, fem servir les mateixes paraules per adreçar-nos al món viu que les que utilitzem per a la nostra família. Perquè són la nostra família.

A qui aplica la nostra llengua la gramàtica de l’animat? Naturalment, les plantes i els animals són animats, però tal com aprenc, descobreixo que la comprensió potawatomi del que significa ser animat divergeix de la llista d’atributs dels éssers que tots vam aprendre a la classe de Biologia 1. A Potawatomi 1, les roques són animades, igual com les muntanyes i l’aigua i el foc i els llocs. Els éssers estan imbuïts d’esperit, les nostres medecines sagrades, les nostres cançons, timbals, i fins i tot les narracions, tot és animat. La llista de l’inanimat sembla que és més petita, plena d’objectes que estan fets per les persones. D’un ésser inanimat, com ara una taula, en diem «què és?», i responem dopwen yewe. ‘Una taula és’. Però d’una poma, hem de dir «qui és aquell ésser?», i responem mshimin yawe. ‘Una poma aquell ésser és’.

Yawe: la forma animada del verb ésser. Jo soc, tu ets, ell o ella és. Per a parlar d’aquells que estan posseïts per la vida i l’esperit hem de dir yawe. Per quina confluència lingüística el Jahvè de l’Antic Testament i el yawe del Nou Món surten de les boques dels reverends? Que no és precisament el que significa, ésser, tenir l’alè de la vida a dins, ser el fruit del Creador? La llengua ens recorda, a cada oració, la nostra relació de família amb tot el món animat.

L’anglès no proporciona gaires eines per a incorporar el respecte per a l’animat. En anglès, o bé sou humans o sou cosa. La gramàtica us encasella amb l’elecció de reduir un ésser no humà a una cosa, it, o ha de tenir gènere, inadequadament, masculí o femení. On són les paraules en anglès per a expressar la simple existència d’un altre ésser viu? On és el yawe en anglès? El meu amic Michael Nelson, un expert en ètica que pensa molt en la inclusió moral, va parlar-me d’una dona que coneix, una biòloga de camp la feina de la qual és entre no humans. La majoria dels seus companys no tenen dues cames, i per tant el seu llenguatge ha variat per a adaptar-se a les seves relacions. S’agenolla al camí per a inspeccionar uns jocs de petjades de uapití, i diu «algú ja ha passat per aquí aquest matí». «Tinc algú al barret», diu mentre se n’espolsa una papallona. Algú, no alguna cosa.

Quan soc al bosc amb els meus alumnes ensenyant-los els dons de les plantes i com cridar-les pel nom, provo de ser conscient del meu llenguatge, de ser bilingüe entre el lèxic de la ciència i la gramàtica de l’animat. Tot i que ells encara han d’aprendre comportament científic i noms llatins, espero també anar-los ensenyant a conèixer el món com un barri de residents no humans, a saber que, com ha escrit l’ecoteòleg Thomas Berry, «hem de dir de l’univers que és una comunió d’objectes, no una col·lecció d’objectes».

Una tarda seia amb els meus alumnes d’ecologia de camp al costat d’un wiikwegamaa i explicava aquesta idea del llenguatge animat. Un jove, l’Andy, xipollejant amb els peus a l’aigua clara, va fer la gran pregunta:

—Un moment —va dir, mentre la seva ment s’ajustava a aquesta distinció lingüística—, això no significa que parlar en anglès, pensar en anglès, d’alguna manera ens dona permís per a faltar al respecte a la natura? Negant a tota la resta el dret de ser persones? No seria diferent si no ens referíssim a res com a cosa?

Entusiasmat per la idea, va dir que se sentia com si despertés. Més aviat com si recordés, penso jo. L’animació del món és una cosa que ja coneixem, però el llenguatge de l’animació vacil·la al límit de l’extinció, i no tan sols per als pobles natius, sinó per a tothom. Els nostres infants parlen de les plantes i dels animals com si fossin persones, i estenen cap a ells el jo i la intenció i la compassió…, fins que els ensenyem a no fer-ho. Ràpidament els reensinistrem i fem que oblidin. Quan els diem que l’arbre no és un qui, sinó un què, convertim aquell auró en un objecte; posem una barrera entre nosaltres, ens absolem de responsabilitat moral i obrim la porta a l’explotació. Parlar-ne com d’un ésser inanimat, un terreny viu es converteix en «recursos naturals». Si l’auró és inanimat, podem agafar la serra mecànica. Si l’auró és animat, ens ho pensem dues vegades.

Una altra alumna va rebatre l’argument de l’Andy:

—Però en anglès no podem dir-ne ell o ella. Això seria un antropomorfisme.

Tots són biòlegs ben formats a qui han ordenat, en termes ben clars, que mai no adscriguin característiques humanes a un subjecte d’estudi, a una altra espècie. És un pecat capital que duu a la pèrdua d’objectivitat. La Carla va assenyalar:

—També és una falta de respecte cap als animals. No hauríem de projectar les nostres percepcions en ells. Tenen les seves maneres de fer…, no són tan sols persones amb disfresses de pèl.

L’Andy va replicar:

—Però pel simple fet que no pensem en ells com a humans no significa que no siguin éssers. Que potser no és una falta de respecte més gran suposar que nosaltres som l’única espècie que es compta com a «persones»?

L’arrogància de l’anglès és que l’única manera de ser animat, de merèixer el respecte i la preocupació moral, és ser humà.

Una professora de llengua que conec explicava que la gramàtica només és la manera com cartografiem les relacions en la llengua. Potser a més reflecteix les nostres relacions els uns amb els altres. Potser una gramàtica de l’animat podria menar-nos a tot un conjunt de maneres noves de viure en el món, altres espècies com un poble sobirà, un món amb democràcia de les espècies, no la tirania d’una; amb responsabilitat moral envers l’aigua i els llops, i amb un sistema legal que reconegui l’estatus d’altres espècies. En anglès, tot és en els pronoms.

L’Andy té raó. Aprendre la gramàtica de l’animat podria molt bé ser un fre a la nostra irreflexiva explotació de la terra. Però hi ha més coses. He sentit els nostres ancians donar consells com ara «hauries d’anar entre la gent alçada» o «ves a passar una estona amb la gent Castor». Ens recorden la capacitat dels altres de ser els nostres mestres, dipositaris del coneixement, guies. Imagineu-vos passejant per un món ricament habitat per la gent Bedoll, la gent Os, la gent Roca, éssers en els quals pensem, i per tant dels quals parlem com a persones mereixedores del nostre respecte, de la inclusió en un món poblat. Nosaltres, els americans, som renitents a aprendre una llengua estrangera de la nostra espècie, i encara menys d’altres espècies. Però imagineu-vos-en les possibilitats. Imagineu-vos l’accés que tindríem a perspectives diferents, les coses que podríem veure amb altres ulls, la saviesa que ens envolta. No cal que ho esbrinem tot nosaltres sols: hi ha altres intel·ligències a més de la nostra, mestres a tot el nostre voltant. Imagineu-vos com en seria de menys solitari aquest món.

Cada mot que aprenc ve amb una alenada de gratitud cap als nostres ancians, que han mantingut aquesta llengua viva i n’han transmès la poesia. Encara em barallo acarnissadament amb els verbs, amb prou feines la sé parlar, i encara soc sobretot experta només en vocabulari de pàrvuls. Però m’agrada que al matí pugui anar a fer la volta al prat saludant els veïns pel seu nom. Quan el Corb em gralla des de la bardissa, li responc Mno gizhget andushukwe! Puc fregar la mà sobre les herbes toves i murmurar Bozho mishkos. És una cosa petita, però em fa feliç.

No defenso que tots aprenguem potawatomi o hopi o seminole, encara que poguéssim. Els immigrants venien a aquestes costes amb un llegat de llengües, i cal valorar-les totes. Però per a esdevenir un natiu d’aquest lloc, si hem de sobreviure aquí, i també els nostres veïns, la nostra tasca és aprendre a parlar la gramàtica de l’animat, de tal manera que podríem ser de debò a casa.

Recordo les paraules d’en Bill Tall Bull, un ancià xeiene. Quan jo era jove, vaig parlar-hi amb el cor afeixugat, lamentant no tenir una llengua nativa amb què parlar a les plantes i als llocs que estimo.

—Els agrada sentir l’antiga llengua —va afirmar—, és cert. Però —va dir posant-se els dits als llavis—, no cal que la parlis aquí. Si la parles aquí —va dir donant-se copets al pit—, et sentiran.