Читать книгу Trenes d'herba dolça - Robin Wall Kimmerer - Страница 14

La noia de la fotografia té una pissarra a la mà amb el seu nom i «promoció del 75» escrit amb guix, una noia del color de la pell de cérvol amb els cabells llargs i foscos i els ulls negres i il·legibles que miren els teus i no s’aparten. Recordo aquell dia. Duia la faldilla nova de quadres que els pares m’havien regalat, una roba que jo considerava que era la marca de tots els silvicultors. Quan vaig tornar a contemplar la foto més tard en la vida, em resultava un enigma. Recordo sentir-me encantada d’anar a la universitat, però no hi ha ni rastre d’això en la cara de la noia.

Fins i tot abans d’arribar a la universitat tenia totes les respostes preparades per a l’entrevista de nous alumnes. Volia que la meva primera impressió fos bona. Amb prou feines hi havia dones a l’escola de silvicultura en aquells temps, i de ben segur que no n’hi havia cap que se m’assemblés. L’orientador va mirar-me per damunt de les ulleres i va dir:

—Així, vol especialitzar-se en botànica?

Ell tenia el llapis preparat sobre el formulari de matrícula.

Com podia respondre, com podia dir-li que jo havia nascut botànica, que tenia capses de sabates plenes de llavors i piles de fulles assecades sota el llit, que aturava la bicicleta a la vora del camí per a identificar una espècia nova, que les plantes m’acolorien els somnis, que les plantes m’havien triat a mi? O sigui que vaig dir-li la veritat. Estava orgullosa de la meva resposta ben planificada, la sofisticació d’alumna novella evident per a tothom, la manera com demostrava que jo ja coneixia diverses plantes i els seus hàbitats, que havia pensat amb deteniment sobre la seva naturalesa i clarament estava preparada per a la feina universitària. Vaig dir-li que triava botànica perquè volia aprendre per què els àsters i els plomalls d’or es veien tan bonics junts. Estic segura que somreia aleshores, amb la meva faldilla vermella de quadres.

Però ell no. Va deixar el llapis com si no hi hagués cap necessitat d’anotar el que jo deia.

—Senyoreta Wall —va dir, clavant-me amb una mirada decebuda—, he de dir-li que això no és una ciència. Aquesta no és pas la mena de cosa que preocupa els botànics. —Però va prometre que em corregiria.— La matricularé a Botànica general perquè pugui aprendre què és.

I així va començar.

M’agrada imaginar que eren les primeres flors que veia, per damunt de l’espatlla de la meva mare, mentre la manta rosa em relliscava de la cara i els seus colors m’inundaven la consciència. He sentit dir que les primeres experiències poden harmonitzar el cervell amb certs estímuls, de tal manera que es processen amb més velocitat i seguretat, de tal manera que es poden utilitzar repetidament, de tal manera que recordem. Amor a primera vista. A través dels ulls enterbolits d’una nounada, la seva brillantor va formar les primers sinapsis botàniques en el meu cervell despert, acabat de néixer, que fins aleshores només havia trobat l’amabilitat borrosa de cares rosades. Suposo que tots els ulls estaven fixats en mi, una nena petita i rodoneta embolcallada en el sac, però els meus ho estaven en les palmes d’or i en els àsters. Vaig néixer per a aquestes flors, i tornaven a mi per al meu aniversari cada any, i m’entreteixien en la nostra celebració mútua.

La gent acudeix en tropell als nostres turons per a veure l’ardent suite de l’octubre, però sovint es perden el sublim preludi dels camps al setembre. Com si el moment de la collita no fos prou —préssec, raïm, dacsa, carabassa—, els camps també estan brodats amb blens de groc daurat i basses del blau més intens, una obra mestra.

Si una font pogués projectar poms de groc crom i arcs enlluernadors de castells de focs de crisantems, això seria la palma d’or del Canadà. Cada tija d’un metre és un guèiser de minúscules margarides daurades, fines totes soles i exuberants en massa. On el terra és prou humit, s’alcen a tocar de les col·legues perfectes, els àsters de Nova Anglaterra. No els pàl·lids domesticats del parterre perenne, el pàl·lid xarop d’espígol o de blau cel, sinó el complet porpra imperial que faria que una violeta s’encongís. La vorada de pètals porpres com els d’una margarida encercla un disc tan brillant com el sol al migdia, una bassa de color taronja daurat, només un to temptadorament més fosc que el de la palma d’or que l’envolta. Sola, cadascuna és un superlatiu botànic. Juntes, l’efecte visual és corprenedor. Porpra i daurat, els colors heràldics del rei i de la reina del prat, una processó reial de colors complementaris. Jo només volia saber per què.

Per què estan les unes al costat de les altres quan podrien créixer soles? Per què aquesta parella en particular? Hi ha molts roses i blancs i blaus que esquitxen els camps, per tant és només casualitat que la magnificència del porpra i de l’or acabin l’una al costat de l’altra? Einstein mateix va dir que «Déu no juga a daus amb l’univers». Quin és l’origen d’aquest patró? Per què el món és tan bonic? Fàcilment podria ser d’altra manera: les flors podrien ser lletges i acomplir el seu propòsit. Però no. A mi em semblava una bona pregunta.

Tanmateix, el meu orientador va dir «no és ciència», no era el tema de la botànica. Jo volia saber per què certes tiges es doblegaven fàcilment per a fer cistells i algunes es trencaven, per què les baies més grosses creixien a l’ombra i per què ens donaven medecines, quines plantes són comestibles, i per què aquelles petites orquídies roses només creixen sota els pins. «No és ciència», va dir, i ell prou que devia saber-ho, assegut al seu laboratori. «I si vols estudiar la bellesa, hauries d’anar a la facultat de belles arts.» Em recordà les meves deliberacions en la tria d’universitat, quan havia vacil·lat entre formar-me com a botànica o com a poetessa. Com que tothom em deia que no podia fer totes dues coses, havia triat les plantes. Ell va dir-me que la ciència no tractava la bellesa ni l’abraçada entre plantes i humans.

Jo no tenia rèplica. Havia comès un error. No tenia esperit de lluita, només vergonya pel meu error. No tenia paraules per a resistir. Em va matricular a les meves assignatures i em va arriar perquè em fessin la foto per a la matrícula. En aquell moment no vaig pensar-hi, però tornava a succeir, un eco del primer dia del meu avi a l’escola, quan li van ordenar que ho deixés tot enrere: llengua, cultura, família. El professor va fer-me dubtar d’on venia, què sabia i va proclamar que la seva era la manera correcta de pensar. Però no em va tallar els cabells.

En passar d’una infantesa als boscos a la universitat, sense saber-ho havia canviat de visió del món, d’una història natural d’experiència, en la qual coneixia les plantes com a mestres i companyes i amb qui estava unida amb responsabilitat mútua, al reialme de la ciència. La pregunta que els científics plantejaven no era «qui ets?», sinó «què és?». Ningú no preguntava a les plantes «què podeu dir-nos?». La pregunta primària era «com funciona?». La botànica que em van ensenyar era reduccionista, mecanicista i estrictament objectiva. Les plantes eren reduïdes a objectes; no eren subjectes. La manera com es concebia i s’impartia la botànica no semblava que deixés gaire espai per a una persona que pensava com pensava jo. L’única manera en què podia trobar-hi sentit era concloure que les coses que sempre havia cregut de les plantes no devien ser veritat, al capdavall.

La primera assignatura de botànica va ser un desastre. Amb prou feines me’n vaig sortir amb un aprovat i no podia reunir gaire entusiasme per a memoritzar les concentracions dels nutrients essencials de les plantes. Hi havia vegades que volia plegar, però com més aprenia més fascinada quedava per les complicades estructures que formaven la fulla i l’alquímia de la fotosíntesi. La companyia entre àsters i palmes d’or no es va esmentar mai, però jo memoritzava el llatí botànic com si fos poesia, i delerosament vaig deixar de banda el nom «palma d’or» per Solidago canadensis. Estava hipnotitzada per l’ecologia botànica, l’evolució, la taxonomia, la fisiologia, els sòls i els fongs. Tot al meu voltant tenia bones mestres: les plantes. També vaig trobar bons mentors, professors càlids i amables que feien ciència des del cor, tant si podien admetre-ho com si no. Ells també eren els meus mestres. I tanmateix sempre hi havia alguna cosa que em donava copets a l’espatlla, que volia que em tombés. Quan vaig fer-ho, no sabia com reconèixer el que tenia al darrere.

La meva inclinació natural era a veure relacions, a cercar les fibres que connecten el món, a unir en comptes de dividir. Però la ciència és rigorosa a separar l’observador d’allò observat i l’observat de l’observador. Per què dues flors són boniques juntes transgrediria la divisió necessària per a l’objectivitat.

Jo amb prou feines dubtava de la superioritat del pensament científic. Seguir el camí de la ciència em va ensinistrar per a separar, per a distingir la percepció de la realitat física, per a atomitzar la complexitat en els seus components més petits, per a honorar la cadena de proves i de lògica, per a discernir una cosa d’una altra, per a assaborir el plaer de la precisió. Com més feia això, millor em sortia, i em van acceptar per a fer investigació de postgrau en un dels millors programes de botànica del món, sens dubte amb el suport de la carta de recomanació del meu orientador, que deia «ho ha fet prou bé per a ser una noia índia».

Seguiren un màster, un doctorat i una plaça docent a la universitat. Estic agraïda pel coneixement que van compartir amb mi i em sento privilegiada de dur les poderoses eines de la ciència com una manera d’abraçar el món. Em van portar a altres comunitats de plantes, lluny dels àsters i de la palma d’or. Recordo que em sentia, com a nova membre del claustre universitari, com si per fi comprengués les plantes. També jo vaig començar a impartir la mecànica de la botànica tot emulant el plantejament que m’havien ensenyat.

Em recorda una història explicada pel meu amic Holly Youngbear Tibbets. Un botànic, armat amb les seves llibretes i material, explora les selves tropicals cercant noves descobertes botàniques, i ha contractat un guia indígena perquè li ensenyi el camí. Sabedor dels interessos del científic, el jove guia té cura d’assenyalar-li les espècies interessants. El botànic el mira amb aprovació, sorprès per la seva capacitat. «Bé, jove, sí que coneixes els noms de moltes d’aquestes plantes!» El guia fa que sí i respon, amb la mirada abaixada: «Sí, he après els noms de tots els arbustos, però encara no n’he après les cançons.»

Jo ensenyava els noms i deixava de banda les cançons.

Quan seguia cursos de postgrau a Wisconsin, qui aleshores era el meu marit i jo vam tenir la bona sort de trobar feina com a bidells a l’arborètum de la universitat. A canvi d’una caseta al límit de la praderia, només havíem de fer rondes nocturnes, tot comprovant que les portes i els barris estaven ben tancats abans de deixar la foscor als grills. Només una vegada va quedar un llum encès, una porta ajustada, al garatge d’horticultura. No passava res de mal, però mentre el meu marit revisava els contorns, jo m’estava allà i ociosament mirava el taulell d’anuncis. Hi havia un retall de notícia amb la fotografia d’un esplendorós om americà, que acabava de ser proclamat campió de la seva espècie, el més gros de la mena. Tenia nom: l’Om Louis Vieux.

El cor va començar a bategar-me, i sabia que el meu món era a punt de canviar perquè coneixia el nom de Louis Vieux de tota la vida, i ara la seva cara em mirava des del retall. Era el nostre avi potawatomi, el que havia fet a peu tot el camí des dels boscos de Wisconsin fins a la praderia de Kansas amb la meva àvia Sha-note. Era un cabdill, algú que tenia cura de la gent en les penalitats. Aquella porta de garatge havia quedat ajustada, aquell llum havia quedat encès i m’il·luminava el camí de retorn a casa. Era el principi d’un viatge llarg i lent de tornada a la meva gent, i m’hi havia convocat aquell arbre que s’alçava sobre els seus ossos.

Per a recórrer el camí de la ciència, jo havia sortit del camí del coneixement indígena. Però el món sap com guiar les nostres passes. Aparentment, del no-res arribà una invitació a un petit aplec d’ancians natius per a parlar del coneixement tradicional de les plantes. Una dona que no oblidaré mai —una navaho sense ni un dia de formació universitària en botànica en tota la vida— va parlar durant hores, i jo estava pendent de cadascuna de les seves paraules. D’una en una, de nom en nom, va parlar de les plantes de la seva vall. On vivia cadascuna, quan floria, a prop de qui li agradava viure i totes les seves relacions, qui se la menjava, qui folrava el niu amb les seves fibres, quina mena de medecina oferia. També va explicar les històries que aquelles plantes contenien, els seus orígens mítics, d’on els venia el nom i què tenen per a explicar-nos. Parlava de bellesa.

Les seves paraules eren com sals d’amoníac que em despertaven a allò que ja sabia quan collia maduixes. Vaig adonar-me de com era de superficial la meva comprensió. El seu coneixement era molt més profund i ampli i contenia totes les formes humanes de la comprensió. Podria haver explicat els àsters i la palma d’or. Per a una nova doctorada, això era una lliçó d’humilitat. Era el principi de la meva recuperació d’aquella altra forma de saber que jo havia permès impotent que la ciència suplantés. Em sentia com una refugiada malnodrida a qui convidaven a un festí amb els plats aromatitzats amb les herbes de la llar.

Vaig completar el cercle fins a arribar al lloc on havia començat, a la qüestió de la bellesa. Tornava a les preguntes que la ciència no fa, no perquè no siguin importants, sinó perquè la ciència com a manera de saber és massa estreta per a la tasca. Si el meu orientador hagués estat un acadèmic millor, hauria celebrat les meves preguntes en comptes de rebutjar-les. Només va oferir-me el clixé que la bellesa és en els ulls de qui mira, i com que la ciència separa l’observador d’allò observat, per definició la bellesa no podria ser un tema científic vàlid. M’haurien d’haver dit que les meves preguntes eren més grans del que la ciència podia abraçar.

Sí que tenia raó que la bellesa és en els ulls de qui mira, especialment quan es tracta del porpra i del groc. La percepció del color en els humans radica en bancs de cèl·lules receptores especialitzades, els bastons i els cons de la retina. La feina dels cons és absorbir llum de diferents longituds d’ona i traspassar-la al còrtex visual del cervell, on es pot interpretar. L’espectre de llum visible, l’arc iris de colors, és ample, i per tant la manera més efectiva de discernir el color no és un con generalitzat que serveix per a tot, sinó més aviat una distribució d’especialistes, cadascun perfectament sintonitzat per a absorbir certes longituds d’ona. L’ull humà en té tres tipus. Un tipus excel·leix en la detecció del vermell i les longituds d’ona associades. Un altre està sintonitzat per al blau. L’altre percep òptimament la llum de dos colors: el porpra i el groc.

L’ull humà està superbament capacitat per a detectar aquests colors i enviar un senyal al cervell. Això no explica per què jo els percebo com a bonics, però sí que explica per què aquesta combinació capta la meva atenció absoluta. Vaig preguntar als meus companys artistes pel poder del porpra i de l’or, i van enviar-me directament al cercle cromàtic: aquests dos són colors complementaris, amb una naturalesa tan diferent com cap altra pot haver-hi. En compondre una paleta, posar-los junts fa que cadascun destaqui molt més; només un toc d’un farà pujar l’altre. En un tractat de l’any 1810 sobre la percepció del color, Goethe, que era alhora científic i poeta, va escriure que «els colors diametralment oposats els uns als altres […] són els que s’evoquen recíprocament a l’ull». El porpra i el groc són una parella recíproca.

Els nostres ulls són tan sensibles a aquestes longituds d’ona que els cons poden sobresaturar-se i l’estímul s’escampa sobre les altres cèl·lules. Un estampador que conec va ensenyar-me que si mires fixament i durant molta estona un bloc groc i després passes la mirada a un full de paper blanc, durant un moment el veuràs violeta. Aquest fenomen —la imatge residual de color— es produeix perquè hi ha una reciprocitat energètica entre els pigments groc i porpra, cosa que les palmes d’or i els àsters sabien molt abans que nosaltres.

Si el meu orientador tenia raó, l’efecte visual que tant encisa un ésser humà com jo pot ser irrellevant per a les flors. L’observador de debò, la mirada del qual esperen captar, és una abella dedicada a la pol·linització. Les abelles perceben moltes flors de manera diferent dels humans a causa de la seva percepció de l’espectre addicional, com ara la radiació ultraviolada. Resulta, però, que la palma d’or i els àsters tenen una aparença molt similar per als ulls de les abelles i per als ulls humans. Tots dos pensem que són boniques. El seu notable contrast quan creixen juntes les converteix en l’objectiu més atractiu de tot el prat, en un far per a les abelles. Creixent juntes, totes dues reben més visites de pol·linitzadors de les que rebrien si cresquessin soles. És una hipòtesi demostrable; és una qüestió de ciència, una qüestió d’art i una qüestió de bellesa.

Per què són boniques juntes? És un fenomen alhora material i espiritual, per al qual necessitem longituds d’ona i percepció de profunditat. Quan miro massa estona el món amb ulls de ciència, veig una imatge residual de coneixement tradicional. Podria ser que la ciència i el coneixement tradicional fossin porpra i groc l’un per a l’altre, podrien ser palmes d’or i àsters? Veiem el món més plenament quan els fem servir tots dos.

El tema de les palmes d’or i els àsters evidentment només era emblemàtic del que jo volia saber de veritat. Era una arquitectura de relacions, de connexions que em delia per comprendre. Volia veure els fils lluents que ho mantenen tot junt. I volia saber per què estimem el món, per què el bocí més ordinari de prat pot fer-nos trontollar d’admiració.

Quan els botànics surten a caminar pels boscos i els camps buscant plantes, diem que fan una forada. Quan els escriptors fan el mateix, n’hauríem de dir metaforada, i la terra és plena de totes dues coses. Les necessitem totes dues; el científic i poeta Jeffrey Burton Russell escriu que «com a indicador d’una veritat més profunda, la metàfora era propera al sagrament, perquè la vastitud i la riquesa de la realitat no es poden expressar amb el sentit primer d’un enunciat sol».

L’acadèmic natiu Greg Cajete ha escrit que en les formes indígenes de creixement comprenem una cosa només quan ho fem amb tots quatre aspectes del nostre ésser: ment, cos, emoció i esperit. Vaig entendre amb força brusquedat, en començar la meva formació com a científica, que la ciència només privilegia una, o potser dues, d’aquelles formes de coneixement: la ment i el cos. Com a jove que volia saber-ho tot de les plantes, no ho qüestionava. Però és un ésser humà complet qui troba el camí bell.

Hi hagué una època en què jo vacil·lava precàriament amb un peu incòmode en cadascun dels dos mons: el científic i l’indígena. Però aleshores vaig aprendre a volar. O com a mínim a intentar-ho. Van ser les abelles les que em van ensenyar a moure’m entre flors diferents, a beure el nèctar i a recollir el pol·len de tots dos. És aquesta dansa de pol·linització creuada la que pot produir una nova espècie de coneixement, una nova manera de ser en el món. Al capdavall, no hi ha dos mons, tan sols hi ha una terra verda i bona.

Aquell aparellament de setembre del porpra i l’or és reciprocitat viscuda; la saviesa que ens transmet és que la bellesa d’un és il·luminada per la brillantor de l’altre. La ciència és art, matèria i esperit, coneixement indígena i ciència occidental: poden ser palmes d’or i àsters l’un per a l’altre? Quan em trobo en la seva presència, la seva bellesa em demana reciprocitat, ser el color complementari, crear alguna cosa bonica en resposta.