Читать книгу Trenes d'herba dolça - Robin Wall Kimmerer - Страница 12

Una vegada vaig sentir l’Evon Peter —un home gwich’in, pare, marit, activista mediambiental, i cabdill del Poble Àrtic, un petit poble al nord-est d’Alaska— presentar-se senzillament com «un noi de riu». Una descripció tan neta i relliscosa com una roca de riu. Només volia dir que havia crescut prop dels marges del riu? O que el riu era responsable de criar-lo i ensenyar-li les coses que li calien per a viure? Va alimentar-lo, en cos i ànima? Pujat pel riu: suposo que tots dos sentits són certs; difícilment es pot tenir l’un sense l’altre.

En certa manera, jo vaig ser pujada per les maduixeres, camps sencers. I no deixem de banda els aurons, la tsuga, el pi blanc, la palma d’or, l’àster, les violetes i les molses del nord de l’estat de Nova York, però van ser les maduixeres de bosc, sota les fulles cobertes de rosada un matí de gairebé estiu, les que em van proporcionar el sentit del món, el meu lloc al món. Darrere casa nostra hi havia quilòmetres d’antics camps d’alfals, dividits per parets de pedra, abandonats per l’agricultura feia molt de temps, però encara no lliurats al bosc. Després que l’autobús de l’escola s’enfilés pacientment pel nostre turó, jo llançava la meva cartera vella de quadres, em canviava de roba abans que a la meva mare se li pogués acudir una feina de casa i saltava el rierol per anar a voltar entre la palma d’or. Els nostres mapes mentals tenien totes les fites que ens calia a la mainada: el fort sota els sumacs, la pila de rocs, el riu, el pi gros amb les branques tan regularment espaiades que t’hi podies enfilar fins al capdamunt com si fos una escala…, i les clapes de maduixeres.

Pètals blancs amb un centre groc —com una rosa de bardissa— puntegen les hectàrees de falguera arrissada al maig durant la Lluna de Floració, la waabigwanigiizis. Les teníem ben vigilades, miràvem sota les fulles trifoliades per a comprovar-ne el progrés quan hi passàvem corrents per anar a caçar granotes. Després que la flor es desprengués dels pètals, apareixia un minúscul botó verd al seu lloc, i en tornar-se els dies més llargs i més càlids, el botó s’inflava fins a formar una petita baia vermella. Les baies eren àcides, però ens les menjàvem de totes passades, impacients perquè arribessin les de debò.

Les maduixes de bosc es podien flairar abans de veure-les, i la fragància es mesclava amb l’olor del sol sobre el terra moll. Era l’olor del juny, del darrer dia de classe, quan ens deixaven lliures, i de la Lluna de Maduixera, ode’mini-giizis. Jo jeia de bocaterrosa a les meves clapes favorites mirant com les maduixes es tornaven més dolces i més grosses sota les fulles. Cada minúscul fruit de bosc era amb prou feines més gros que una gota de pluja, pigallat de llavors sota la coberta de fulles. Des d’aquell punt d’observació jo podia collir les més vermelles de les vermelles, i deixar les rosades per a demà.

Encara ara, al cap de més de cinquanta Llunes de Maduixera, trobar una clapa de maduixeres de bosc em commou amb una sensació de sorpresa, la sensació de no ser-ne digna i de gratitud per la generositat i l’amabilitat que arriba amb un regal inesperat tot embolicat en vermell i verd. «De debò? Per a mi? Però si no calia pas!» Al cap de cinquanta anys encara plantegen la pregunta de com respondre a la seva generositat. De vegades sembla una pregunta ximple amb una resposta molt senzilla: menja-te-les.

Però sé que algú altre s’ha preguntat el mateix. En les nostres històries de la Creació, l’origen de les maduixeres és important. La bonica filla de la Dona del Cel, a qui duia al ventre procedent del Món del Cel, va créixer sobre la bona terra verda, estimant i estimada per tots els altres éssers. Però li esdevingué la tragèdia quan va morir en parir els seus bessons, Pedrenyal i Plançó. Amb el cor destrossat, la Dona del Cel va enterrar la seva estimada filla a la terra. Els seus dons finals, les nostres plantes més reverenciades, li cresqueren del cos. La maduixera va sorgir-li del cor. En potawatomi, la maduixera és ode min, la baia del cor. Les reconeixem com les guies de les baies, les primeres de donar fruit.

Les maduixeres van formar la meva visió del món ple de regals senzillament escampats als nostres peus. Un regal arriba sense cap acció per part nostra, sense cost, havent-se acostat a nosaltres sense que ho féssim venir. No és una recompensa; no te’l pots guanyar, o fer-lo venir, o ni tan sols merèixer-lo. I tot i així, apareix. El nostre únic paper és estar atents i presents. Els regals existeixen en el reialme d’humilitat i de misteri: igual que amb els actes casuals d’amabilitat, no en coneixem la font. Aquells camps de la meva infantesa ens ruixaven de maduixes, gerds, mores, nous americanes a la tardor, poms de flors silvestres duts a la meva mare, i passejades familiars les tardes de diumenge. Eren el nostre pati de jocs, el nostre retir, el refugi de la fauna, la classe d’ecologia i el lloc on vam aprendre a disparar contra llaunes a la paret de pedra. Tot a canvi de no res. O això pensava.

En aquell temps experimentava el món com una economia del do, «béns i serveis», no adquirits sinó rebuts com a dons de la terra. És clar que era feliçment inconscient de com es devien esforçar els meus pares per a arribar a final de mes en una economia salarial que rugia lluny d’aquest camp.

En la nostra família, els regals gairebé sempre eren fets a casa. Jo pensava que aquesta era la definició de regal: una cosa que fas per a algú altre. Fèiem tots els nostres regals de Nadal: guardioles amb ampolles velles de lleixiu, estalvis de taula amb agulles d’estendre trencades, i putxinel·lis amb mitjons que ja no servien. La meva mare diu que era així perquè no teníem diners per a regals comprats a la botiga. A mi no em semblava cap misèria; era una cosa especial.

Al meu pare li encanten les maduixes de bosc, o sigui que per al Dia del Pare¹ la mare gairebé sempre li feia pastís de maduixes. Coïa al forn la base cruixent i batia la nata, però nosaltres, la mainada, érem responsables de les maduixes. Cadascú agafava un pot vell de vidre o dos i ens passàvem el dissabte abans de la celebració als camps, i mai no acabàvem d’omplir-los perquè cada vegada més i més maduixes anaven a parar a la nostra boca. Finalment, tornàvem a casa i les abocàvem a la taula de la cuina per a treure’n les cuques. Estic segura que ens en deixàvem alguna, però el pare mai no va esmentar l’extra de proteïnes.

De fet, ell pensava que el pastís de maduixes de bosc era el millor regal possible, o d’això ens tenia convençuts. Era un regal que no es podria comprar mai. Com a criatures pujades per les maduixeres, probablement no érem conscients que el regal de les maduixes provenia dels camps, no de nosaltres. El nostre regal era el temps i l’atenció i l’afecte i els dits tacats de vermell. Maduixes del cor, i tant!

Els regals de la terra o d’un altre estableixen una relació especial, una mena d’obligació de donar, de rebre, i de reciprocar. El camp ens donava, nosaltres donàvem al pare, i intentàvem tornar a donar a les maduixeres. Quan passava la temporada de les maduixes, les plantes treien esvelts estolons vermells per a formar noves plantes. Com que jo estava fascinada per la manera com es desplaçaven per terra buscant llocs bons per a arrelar-hi, desbrossava petites clapes de terra nua on queien els estolons. I, efectivament, emergien arrels minúscules de l’estoló, i al final de l’estació encara hi havia més plantes a punt per a florir sota la propera Lluna de Maduixera. Ningú no ens va ensenyar això: ens ho van mostrar les maduixeres. Com que ens havien fet un regal, es va obrir una relació continuada entre nosaltres.

Els pagesos del nostre voltant plantaven moltes maduixes i sovint contractaven canalla perquè els les collissin. Els meus germans i jo fèiem molt de camí amb bicicleta fins a la granja dels Crandall per a collir maduixes i guanyar diners. Deu centaus per cada dues lliures que en collíem. Però la senyora Crandall era una supervisora primmirada. S’estava al límit del camp amb el seu davantal i ens deia com havíem de collir-les i ens avisava que no n’aixaféssim cap. Tenia altres normes, també. «Aquestes maduixes són meves —deia—, no vostres. No us vull veure menjant-vos les meves maduixes, canalla.» Jo en sabia la diferència: als camps de darrere casa meva, les maduixes eren de les maduixeres. A la parada que tenia aquesta senyora a tocar de la carretera, les venia per seixanta centaus els dos quartans.

Va ser tota una lliçó d’economia. Havíem de gastar-nos la major part del sou si volíem tornar a casa amb maduixes als cistells de les bicicletes. És clar que aquelles maduixes eren deu vegades més grosses que les nostres de bosc, però no eren tan bones, ni de bon tros. No crec que poséssim mai aquelles maduixes de pagès al pastís del pare. No hauria estat bé.

És curiós com la naturalesa d’un objecte —posem per cas una maduixa o un parell de mitjons— canvia tant per la manera en què arriba a les nostres mans, com a regal o com a mercaderia. El parell de mitjons de llana que compro a la botiga, de ratlles vermelles i grises, és càlid i agradable. Jo podria sentir-me agraïda cap a les ovelles que van fer la llana, i cap a la treballadora que feia anar la tricotosa. Tinc l’esperança de sentir aquest agraïment. Però no tinc cap obligació inherent envers aquells mitjons com a mercaderia, com a propietat privada. No hi ha cap vincle a banda dels «gràcies» educadament intercanviats amb la dependenta. Els he pagat i la nostra reciprocitat ha acabat en l’instant que he donat els diners. L’intercanvi acaba un cop s’ha establert la paritat, un intercanvi igual. Esdevenen la meva propietat. No escric una nota d’agraïment a la marca.

Tanmateix, i si aquests mitjons, de ratlles vermelles i grises, els hagués fet la meva àvia i me’ls hagués regalat? Això ho canvia tot. Un regal crea una relació duradora. Escriuré una nota d’agraïment. En tindré molta cura, i si soc una neta ben educada me’ls posaré cada vegada que ens vingui a veure, encara que no m’agradin. Quan sigui el seu aniversari, de ben segur que li faré un regal a canvi. Com destaca en Lewis Hyde, erudit i escriptor, «la diferència cardinal entre regal i intercanvi de mercaderia és que un regal estableix un vincle de sentiment entre dues persones».

Les maduixes de bosc encaixen amb la definició de regal, però les maduixes de la verduleria no. És la relació entre productor i consumidor allò que ho canvia tot. Com a pensadora de regals, em sentiria molt ofesa si veiés maduixes de bosc a la verduleria. Voldria segrestar-les totes. No haurien de ser venudes, només regalades. En Hyde ens recorda que en una economia del do, els regals d’una persona lliurement donats no es poden convertir en el capital d’algú altre. Ja veig el titular: «Dona detinguda per pispar fruita. El Front d’Alliberament de les Maduixes ho reivindica.»

Aquest també és el motiu pel qual no venem herba de búfal. Com que ens és donada, només hauria de ser donada a altres. El meu estimat amic Wally Meshigaud, Bear, és un guardià del foc cerimonial del nostre poble que fa servir molt d’agram d’olor en el nostre nom. Hi ha gent que l’hi cull de bona manera, per a tenir-lo fornit, però fins i tot així en un aplec gran de vegades se li acaba. En els powwow i a les fires podeu veure la nostra gent que ven herba de búfal per deu dòlars un manat. Quan en Wally no té wiingaashk per a una cerimònia, pot ser que visiti una d’aquelles parades entre les que venen pa fregit o madeixes de boletes. Es presenta al venedor, li explica la seva necessitat, igual com ho faria en un prat, demanant permís a l’herba de búfal. No pot pagar-la, no perquè no tingui els diners, sinó perquè la planta no es pot comprar ni vendre si es vol que encara retingui la seva essència per a la cerimònia. Compta que els venedors li donaran amablement la que necessita, però de vegades no ho fan. El tipus de la parada es pensa que algú de més edat li està fent xantatge. «Ep, que no pots tenir una cosa per no res», diu. Però aquesta és precisament la qüestió. Un regal sí que és una cosa a canvi de no res, a banda que hi ha associades certes obligacions. Perquè la planta sigui sagrada, no es pot vendre. Els emprenedors renuents obtindran una lliçó d’en Wally, però no els seus diners.

L’agram d’olor pertany a la Mare Terra. Els recol·lectors d’agram el cullen com cal, amb respecte, per al seu ús personal i per a les necessitats de la seva comunitat. Tornen un regal a la terra i tenen cura del benestar del wiingaashk. Les trenes es donen, per a honorar, per a agrair, per a guarir i per a enfortir. L’agram es manté en moviment. Quan en Wally dona agram d’olor al foc, és un regal que ha passat de mà en mà i que s’enriqueix en ser honorat amb cada intercanvi.

Aquesta és la naturalesa fonamental dels regals: es mouen, i el seu valor augmenta amb la transmissió. Els camps ens van regalar maduixes i nosaltres les vam regalar al nostre pare. Com més es comparteix una cosa, més gran esdevé el seu valor. Això costa de copsar a les societats immerses en nocions de propietat privada, on els altres estan, per definició, exclosos de la compartició. Les pràctiques com ara tancar la terra contra les intrusions, per exemple, són esperades i acceptades en una economia de propietat, però són inacceptables en una economia on la terra es veu com un do per a tots.

En Lewis Hyde exemplifica aquesta dissonància de manera extraordinària en la seva exploració del «donant indi». Aquesta expressió, utilitzada negativament avui dia com un adjectiu pejoratiu per a algú que dona una cosa i després vol que la hi tornin, de fet, deriva d’una fascinadora mala interpretació intercultural entre una cultura indígena que operava sobre l’economia del do i una cultura colonial afermada sobre el concepte de la propietat privada. Quan els habitants natius donaven regals als colons, els receptors entenien que eren valuosos i que s’esperava que els conservessin. Donar-los hauria estat una ofensa. Però la gent indígena entenia que el valor del regal estava basat en la reciprocitat i se sentien ofesos si els regals no circulaven i tornaven a ells. Molts dels nostres antics ensenyaments aconsellen que qualsevol cosa que ens han donat s’ha de tornar a donar.

Des del punt de vista de l’economia de la propietat privada, el «do» es considera «gratuït» perquè l’obtenim sense preu, a cost zero, però en l’economia del do els regals no són gratuïts. L’essència del regal és que crea un conjunt de relacions. La moneda de l’economia del do és, en l’arrel, la reciprocitat. En el pensament occidental, s’entén que la terra privada és un «grapat de drets», mentre que en l’economia de regals la propietat té associades «un grapat de responsabilitats».

Una vegada vaig tenir prou sort per a passar un temps fent investigació ecològica als Andes. La meva part preferida era el dia de mercat al poble, quan la plaça s’omplia de venedors. Hi havia taules carregades de plátanos, carretons de papaia acabada de collir, parades de colors llampants amb piràmides de tomàquets i galledes d’arrels peludes de iuca. Altres venedors estenien mantes a terra, amb tot el que podies necessitar, des de xancletes fins a barrets de palma trenada. A la gatzoneta, darrere la seva manta vermella, una dona amb un xal de ratlles i un barret fort de color blau marí estenia arrels medicinals tan bellament arrugades com ella. Els colors, les olors de la dacsa coent-se en un foc de llenya i de les llimes àcides i els sons de totes les veus es barregen meravellosament en la meva memòria. Jo tenia una parada preferida on la mestressa, l’Edita, mirava de trobar-me cada dia. M’explicava amablement com cuinar coses que no m’eren familiars i treia la pinya americana més dolça que deia que m’havia guardat sota el taulell. Una vegada fins i tot tenia maduixes. Ja sé que vaig pagar preus de gringa, però l’experiència de l’abundor i de la bona fe van valer cada peso.

No fa gaire temps vaig somniar aquell mercat amb totes les seves textures intenses. Passejava entre les parades amb un cistell al braç, com sempre, i anava directament a la de l’Edita a buscar un manat de coriandre fresc. Xerràvem i rèiem, i quan jo li allargava les meves monedes, ella les rebutjava, em donava uns copets al braç i m’arriava. Un regal, deia. Muchas gracias, señora, responia jo. Hi havia la meva panadera preferida, amb roba neta tirada damunt els pans rodons. Jo triava unes quantes peces, obria el moneder, i aquesta venedora també em feia un gest rebutjant els diners com si fos de mala educació suggerir pagar. Jo mirava al meu voltant, desconcertada; aquest era el meu mercat habitual, i tanmateix tot havia canviat. No era només per a mi: no hi havia cap comprador que pagués. Jo surava pel mercat amb una sensació d’eufòria. La gratitud era l’única moneda acceptada aquí. Tot era un do. Era com collir maduixes al meu camp: els marxants només eren intermediaris que traspassaven els dons de la terra.

Vaig mirar dins del meu cistell: dos carabassons, una ceba, tomàquets, pa i un manat de coriandre. Encara era mig buit, però la sensació era com si fos ple. Tenia tot el que em calia. Feia una ullada cap a la parada del formatge, pensava a agafar-ne una mica, però sabent que me’l donarien en comptes de vendre-me’l decidia que no el necessitava tant. És curiós: si totes les coses del mercat senzillament haguessin tingut un preu molt baix, probablement n’hauria agafat tant com hagués pogut, però quan tot esdevenia un regal, em contenia. No volia agafar-ne massa. I vaig començar a pensar en quins petits regals podia portar als venedors l’endemà.

El somni s’esvaní, és clar, però les sensacions d’eufòria i després de contenció encara romanen. Hi he pensat sovint i ara reconec que allà vaig ser testimoni de la conversió d’una economia de mercat a una economia del do, de béns privats a riquesa comuna. I, en aquella transformació, les relacions esdevenen tan nodridores com el menjar que jo rebia. Arreu de les parades i mantes del mercat, la calidesa i la compassió canviaven de mans. Hi havia una celebració compartida de l’abundor per tot el que se’ns havia donat. I, com que cada cistell del mercat contenia un àpat, hi havia justícia.

Soc botànica i vull ser clara, però també soc poetessa i el món em parla en metàfores. Quan jo parlo del do de les maduixes, no vull dir que la Fragaria virginiana hagi estat llevada tota la nit preparant un regal només per a mi, traçant estratègies per a trobar just el que a mi m’agradaria un matí d’estiu. Pel que jo sé, això no succeeix, però com a científica soc perfectament conscient del poc que sabem. La planta, de fet, sí que ha estat llevada tota la nit acumulant paquetets de sucre i llavors i fragància i color, perquè quan ho fa la seva aptitud evolutiva augmenta. Quan té èxit a atreure un animal com jo per a dispersar-ne el fruit, els seus gens per a crear apetència es transmeten a les generacions següents amb una freqüència més alta que les de la planta les maduixes de la qual fossin inferiors. Les maduixes produïdes per la planta donen forma als comportaments dels dispersadors i tenen conseqüències adaptatives.

El que vull dir, evidentment, és que la nostra relació humana amb les maduixes és transformada per la nostra tria de perspectiva. És la percepció humana allò que converteix el món en un do. Quan veiem el món d’aquesta manera, tant les maduixes com els humans es transformen. La relació de gratitud i de reciprocitat que es desenvolupa així pot fer augmentar l’aptitud evolutiva tant de la planta com de l’animal. Una espècie i una cultura que tractin el món natural amb respecte i reciprocitat de ben segur que transmetrà els gens a les generacions següents amb una freqüència més alta que les persones que el destrueixen. Les històries que triem per a donar forma als nostres comportaments tenen conseqüències adaptatives.

En Lewis Hyde ha fet amplis estudis de les economies del do. Troba que «els objectes […] continuaran essent abundosos precisament perquè són tractats com a dons». Una relació de do amb la natura és un «intercanvi formal que reconeix la nostra participació, i la nostra dependència, en l’increment natural. Tendim a reaccionar a la natura com a part de nosaltres, no com una entitat forastera o aliena disponible per a l’explotació. L’intercanvi de dons és el comerç preferit, perquè és un comerç que està en harmonia, o que participa, en el procés de l’increment [de la natura]».

En temps antics, quan les vides de les persones estaven tan directament lligades a la terra, era fàcil conèixer el món com un do. Quan arribava la tardor, els cels s’enfosquien amb els vols d’oques que clacaven «som aquí». Recorda a la gent la història de la Creació, quan les oques van venir a salvar la Dona del Cel. La gent té gana, arriba l’hivern i les oques omplen els aiguamolls de menjar. És un do i la gent el rep amb agraïment, amor i respecte.

Però quan el menjar no arriba d’un estol del cel, quan no notem plomes càlides que se’ns refreden a la mà i sabem que s’ha donat una vida per la nostra, quan no hi ha gratitud a canvi, aquest menjar potser no satisfà. Potser deixa l’esperit amb gana mentre que la panxa és plena. Es trenca alguna cosa quan el menjar arriba en una safata de poliestirè embolicat en plàstic relliscós, el cadàver d’un ésser que només va tenir una gàbia estreta com a opció de vida. Això no és un do de la vida; això és un robatori.

Com, en el nostre món modern, podem trobar la manera de comprendre la terra com un do una altra vegada, de fer que les nostres relacions amb el món tornin a ser sagrades? Sé que no tots podem convertir-nos en caçadors-recol·lectors —el món viu no podria suportar el nostre pes—, però fins i tot en una economia de mercat, podem comportar-nos «com si» el món viu fos un do?

Podríem començar escoltant en Wally. Hi ha qui intentarà vendre els dons, però, com diu ell de l’herba de búfal que es ven, «no en compris». La negativa a participar-hi és una elecció moral. L’aigua és un do per a tots, no és per a vendre-la i comprar-la. No en compreu. Quan s’ha arrencat el menjar de la terra, tot exhaurint el sòl i enverinant els nostres parents en nom de collites més productives, no en compreu.

De fet, les Maduixes només pertanyen a elles mateixes. Les relacions d’intercanvi que triem determinen si les compartim con un do comú o les venem com una mercaderia privada. Moltes coses depenen d’aquesta elecció. Durant la major part de la història humana, i en llocs del món actual, els recursos comuns eren la norma. Tanmateix, algú va inventar-se una història diferent, un constructe social en què tot és una mercaderia que ha de ser comprada i venuda. La història de l’economia de mercat s’ha estès com un foc, amb resultats desiguals per al benestar humà i la devastació del món natural. Però és tan sols una història que ens hem explicat, i tenim la llibertat d’explicar-nos-en una altra, de recuperar la vella.

Una d’aquestes històries nodreix els sistemes vitals dels quals depenem. Una d’aquestes històries obre la via per a viure en gratitud i sorpresa davant de la riquesa i la generositat del món. Una d’aquestes històries ens demana que atorguem els nostres dons a canvi, que celebrem l’aliança amb el món. Podem triar. Si tot el món és una mercaderia, que pobres que ens tornem! Quan tot el món és un do en moviment, que rics que ens fem!

En aquells camps de la infantesa, esperant que les maduixes maduressin, em menjava les blanques i àcides, de vegades per gana, però sobretot per impaciència. Coneixia els resultats a llarg termini de la meva cobdícia a curt termini, però les agafava igualment. Per sort, la nostra capacitat d’autocontrol creix i es desenvolupa com les maduixes sota les fulles, o sigui que vaig aprendre a esperar. Una mica. Recordo jeure de panxa enlaire als camps mirant com passaven els núvols i cada pocs minuts rodolava per a mirar com creixien les maduixes. Quan era petita, pensava que el canvi podia succeir així de ràpid. Ara soc vella i sé que la transformació és lenta. Fa més de quatre-cents anys que l’economia de béns de consum és aquí a l’Illa de la Tortuga, i es menja les maduixes verdes i tota la resta. Però la gent s’ha fatigat del sabor àcid a la boca. Tenim un gran enyor de tornar a viure en un món fet de dons. En sento la flaire que s’acosta, com la fragància de les maduixes en madurar que s’alça amb la brisa.

1. Als EUA, el tercer diumenge de juny [n. del t.].