Читать книгу Sot Vell - Rosa Camps - Страница 10

4

Diuen que els hiverns molt freds donen pas a estius molt calorosos. Després d’una primavera radiant que va compensar en part les glaçades hivernals, l’estiu del 74 es presentava assolellat i ple de novetats. Un any després de la mort del pare Cortès, naixia en Pere. És a dir, el Pere petit com se’l va anomenar des del primer moment i com el continuaria coneixent tothom durant la resta de la seva vida. I encara no havia passat un mes del naixement del nen que en Ramon, que feia temps que no es deixava caure per casa, trucava tot excitat.

—Mare! Mare? Hola, soc en Ramon. Escolta, diumenge que ve vindré a dinar, eh? Sí, ja sé que fa temps que no pujava, és que he estat molt enfeinat. Però aquesta vegada no vindré sol. Que amb qui pujaré? Amb l’Anna, la noia que viu amb mi. Prepara un bon dinar, que us hem de donar una notícia!

«Potser es volen casar», va insinuar la mare aquell vespre, després de sopar. Ella no deia mai res ni jutjava el que feia el seu fill petit, però cada nit resava a sant Joan, patró del poble, perquè deixés de viure en pecat.

La Mariona va aixecar el cap del bressol on acabava d’acotxar el Pere petit.

—Potser sí —va dir distretament més per conformar la sogra que perquè realment s’ho cregués—. Pere —va afegir en veure’l entrar—, diumenge que ve vindrà el teu germà i ens presentarà la seva companya. La mare diu que potser es volen casar.

La resposta d’en Pere mentre acotava el cap per damunt la barana del bressol i somreia al menut no podia ser més contundent:

—Que facin el que vulguin.

I és que, a Sant Joan, la tensió social tornava a fer-se patent després del parèntesi obert en el procés judicial al projecte del Sot Vell. Ja feia un any que s’havia iniciat i tothom esperava que el veredicte es fes efectiu ben aviat. A casa dels Cortès, les discrepàncies entre els dos germans a penes es dissimulaven i cada vegada que en Ramon anava per casa, en Pere s’inquietava més i més. Sospitava que el seu germà no s’havia quedat de braços plegats amb el tema de la urbanització i que, mentre ells anaven fent recursos de manera legal i a la vista de tothom, en Ramon anava actuant per sota mà i aprofitant influències amb eficàcia, sense treure’s mai la màscara de simpatia i bonhomia que li havia obert tantes portes.

Les botzinades del dos cavalls descapotable i els lladrucs festius del Xut van espantar les cigales que brunzien sota el sol càlid d’agost. En Pere va sortir a la porta del mas en el moment en què el cotxe s’aturava just a tocar de l’era amb una frenada seca i s’obrien les portes gairebé abans que parés el motor. Pel cantó del conductor va baixar en Ramon com una exhalació traient-se les Ray-Ban de muntura metàl·lica que feien furor entre la progressia intel·lectualoide de l’època. S’havia deixat el cabell llarg i el duia lligat en una cua que descansava sobre les muscleres d’una camisa blanca entallada oberta fins a mitja pitrera. Per la porta del copilot, més pausadament, va sortir una noia més aviat prima i no gaire alta. Anava vestida amb una brusa verda i una faldilla ampla per sota del genoll estampada amb flors grosses de colors. A l’espatlla hi duia penjat un cistell de palla —talment com un cabàs d’anar a comprar però amb les nanses més llargues— i, als peus, uns esclops de cuir negre i sola de fusta. Va somriure a en Ramon per damunt del capó del cotxe i ell li va tornar el gest.

«Progres de ciutat», va pensar en Pere.

En Ramon es va dirigir resolt cap al seu germà.

—Hola, Pere, com va tot? —El va saludar distretament, sense treure’s les mans de les butxaques dels texans, mantenint una distància i repassant el paisatge amb la mirada—. Veig que com sempre —va mormolar com per al seu interior—. On és, la mare?

En aquell moment, la Teresa i la Mariona sortien de la casa a rebre els nouvinguts.

—Ramon!

—Hola, mare! —Va clavar-li dos petons—. Hola, Mariona. Com està el Pere petit? Ja tinc ganes de veure’l —i tot somrient se li va acostar per fer-li també un petó.

Llavors es va girar cap a la seva acompanyant, que s’havia quedat unes passes enrere, i agafant-la pel braç la va acostar al grupet.

—Aquesta és l’Anna. La meva companya.

Totes les mirades es van dirigir cap a la noia que s’acostava empesa pel braç d’en Ramon. Ella va respondre a l’expectació amb un somriure un xic cohibit i se li van il·luminar les faccions. Tots els membres de la família de seguida la van trobar agradable. Efectivament, sense ser un prodigi de bellesa, l’Anna era una persona atractiva. Posseïa un cabell castany suau i ondulat que li arribava fins a l’espatlla i li emmotllava l’oval de la cara, una cara de pell clara on destacava una boca generosa de llavis vermells i uns ulls serens i segurs de color mel que van adquirir una expressió dolça en sentir-se objecte central d’atenció.

La Teresa va ser la primera a parlar.

—Benvinguda, Anna. —Va dubtar com li havia de dir. Si haguessin estat casats li hauria dit «filla», però com que no ho estaven… De moment, almenys. Va pensar que, mentrestant, el millor seria dir-li pel seu nom. Fora compromisos. Va assenyalar els altres membres de la família—. Aquests són en Pere i la Mariona. És a dir, el meu fill gran i la meva jove.

En Pere li va allargar la mà i la Mariona s’hi va acostar i li va fer un parell de petons mentre la mare iniciava els compliments habituals a les persones desconegudes.

—Així doncs, heu tingut bon viatge, nois? —Per a ella, venir de ciutat sempre era fer un viatge—. En Ramon va somriure.

—Sí, mare, hem tingut molt bon viatge.

—I tu, Anna, hi havies estat alguna vegada, a Sant Joan dels Arcs?

—No, mai.

—És bonic, oi?

Aquesta era la frase ritual i central en tota conversa de benvinguda de la Teresa Vila i no admetia una resposta negativa. La feia sempre que hi havia visites. Després d’intercanviar les primeres salutacions, la dona inflava el pit, feia cara de profunda satisfacció i deixava anar la pregunta de rigor. Mai ningú no havia gosat dur-li la contrària, i si algú ho hagués fet, no ho hauria entès. Per a ella, que havia passat misèria a la infància, que havia sofert una guerra, que havia hagut de marxar de casa seva a buscar-se la vida, la felicitat consistia a tenir salut i el rebost ple, i a viure a Sant Joan dels Arcs, el poble que els havia acollit i els havia permès pujar la família dignament.

—Sí, bé, encara no l’he vist tot però es veu molt bonic i molt tranquil.

L’Anna responia amb el to reposat i educat de qui està acostumat des de petit a fer visites. S’estava dreta com els altres, amb les mans encreuades pel davant sobre la faldilla estampada i el posat amatent. Només els seus ulls castanys escorcollaven amb vivesa l’entorn i traïen la formalitat del gest.

—El que sí que tenim és molta gana, mare —va intervenir en Ramon, donant per acabada la fase de benvinguda.

—Ai, és clar. El dinar ja està fet fa estona. Au, passeu, passeu.

La Teresa va entrar primer, seguida de la Mariona. En Ramon va aguantar la cortina estirant el braç perquè passessin les dues dones mentre es feia a un cantó i picava l’ullet a l’Anna indicant-li que passés també. En Pere va entrar l’últim i la cortina de serrell metàl·lic es va tancar darrere d’ell.