Читать книгу Sot Vell - Rosa Camps - Страница 9

3

En Pere i la Mariona es van casar aquell mateix estiu. Poc temps després de l’arribada dels primers estiuejants, en Tomàs va morir d’un atac de feridura i la presència del noi a la casa pairal es va fer més necessària que mai perquè en Ramon, acabada ja la carrera d’aparellador, va decidir quedar-se a viure a ciutat amb la seva companya. Una noia que, segons va explicar, havia conegut en una manifestació d’estudiants. En Pere va pensar que, vistes les circumstàncies, seria millor casar-se i quedar-se a viure amb la mare a cal Mitjà. Sense el pare i sense l’ajuda esporàdica d’en Ramon, la masia quedaria necessitada de braços. En aquestes circumstàncies s’imposava la necessitat i no quedava gaire espai per al festeig. La Mariona va estar-hi d’acord. Havia nascut i viscut sempre al poble i la feina d’una casa de pagès no li venia pas de nou ja que, si bé els pares es dedicaven al comerç —tenien una petita botiga de queviures d’aquelles que hi trobes de tot al poble veí de Sant Miquel—, a casa seva sempre hi havia hagut gallines i conills i sempre havien treballat l’hort dels avis, un hort gran i ben cuidat que quedava just a l’entrada del poble, enfront de cal Mitjà però més a tocar de la riera. A més, ella també pensava que ja es coneixien suficientment i es veia amb cor de fer el pas. Si a sobre era en Pere qui ho proposava, ja estava tot dit.

Es van casar un quinze de juliol pel civil a l’ajuntament. Va ser una cerimònia discreta —tal com corresponia a l’etapa de dol per la mort del pare—, acompanyats per la família més propera, amb en Ramon i una cosina de la Mariona de testimonis, i van anar a fer un àpat a can Farinetes, a Sant Miquel. L’endemà del casament van celebrar una missa per fer contenta la mare i els sogres, que haurien volgut per a l’hereu i la pubilla una gran cerimònia religiosa amb núvia vestida de blanc i vel, i tot seguit se’n van anar de viatge de nuvis a Mallorca.

En tornar del viatget, van començar la seva vida en comú a la masia, ell treballant al camp i ella portant la casa, els conills i les gallines amb la sogra, tal com s’havia fet sempre a pagès.

Aquell estiu, a part de la mort d’en Tomàs Cortès, la marxa d’en Ramon i el casament d’en Pere, van passar altres coses. La més important, la requalificació de la zona del Sot Vell, procés que va tenir els de l’ajuntament ben ocupats amb el tou de gestions i paperam que això comportava. Arribat el setembre, la documentació ja estava a punt i es va presentar la proposta al Ple municipal, que va aprovar per una àmplia majoria urbanitzar tot el vessant de la muntanya. Els arguments a favor eren molts. Els principals, que el Sot Vell era una zona boscosa improductiva que no reportava cap benefici econòmic al poble i que, amb la vinguda de més estiuejants alguns dels quals potser acabarien vivint-hi, Sant Joan, sempre tan amagat al seu cul-de-sac, es donaria a conèixer. Això i la proximitat de Barcelona farien que també hi hagués més turistes de cap de setmana, la qual cosa significava més negoci per a productors i botiguers. Hi havia un tercer argument de pes: si s’aconseguia arribar als cinc mil empadronats, la Diputació finançaria una biblioteca, Sanitat autoritzaria l’obertura d’un consultori nou amb metges especialistes i es podria parlar de l’arranjament de la carretera i de la canalització de la riera, que tants ensurts provocava. Amb l’increment del pressupost municipal que suposaria la recaptació de més impostos també es podria renovar l’equipament escolar, posar gronxadors per als nens a la plaça i bancs al voral de la carretera perquè els avis poguessin anar fent paradetes en les seves llargues passejades d’havent dinat. Hi havia qui ja planificava obrir restaurants i botigues de productes típics. Inclús un supermercat. Amb la popularitat adquirida, deien d’altres, seria el moment de demanar subvencions a la Diputació i al Gobierno per restaurar l’ermita de Santa Quitèria i poder-hi tornar a fer aplecs. També hi hauria feina per a tothom; no només mentre durés el procés constructiu, sinó també després, un cop els xalets estiguessin habitats, perquè ja se sap que a les cases sempre s’han de fer petites obres de manteniment i neteja, encara més si la casa té jardí i piscina i els senyors només hi venen els caps de setmana i a l’estiu.

L’equip de govern havia fet els seus comptes, d’això no n’hi havia dubte, i havia aconseguit engrescar, si no tota, una gran part de la població. Inclús alguns pagesos reticents s’havien deixat convèncer davant les perspectives de vendre les terres a bon preu i la promesa d’aconseguir feines que els complementessin —i potser fins i tot suplissin— els ingressos cada cop més minsos que guanyaven treballant al camp.

—Això és especulació, Ramon —deia en Pere quan a casa es parlava del tema—. Especulació i engany. En un principi pot semblar que hi ha molts guanys però a la llarga els impostos que s’arriben a recaptar de vivendes particulars són minsos i en canvi el manteniment i els serveis dels habitatges escampats per les muntanyes són molt cars. Perquè te’n facis una idea, un pal de llum que al poble pot abastir d’energia vint vivendes, en una zona de grans parcel·les només podrà arribar a una. Una conducció que duu l’aigua a vint cases del poble només pot portar-la a una si està situada en una urbanització. I no parlem del que suposarà fer el manteniment d’una xarxa viària tan extensa i la neteja de la vegetació que continuarà creixent als vorals i als terrenys que estiguin per edificar. Així en tot. Heu d’explicar a la gent que aquest tipus de desenvolupament genera un procés imparable en què cada vegada caldrà construir més i més i multiplicar serveis bàsics que un poble com el nostre no es pot permetre sense grans sacrificis. Ja els hi heu dit, que el pa d’avui serà la gana de demà? Ja els hi heu dit que els llocs de treball que crearà aquest tipus d’economia seran precaris i estacionals? No fotem, Ramon. Progressar no és anar a fer de criats a gent que es pot pagar una segona residència!

—I doncs, tu què proposes?

—Un model diferent. Ens n’hem de sortir per la via de potenciar i incrementar els recursos que ja tenim. Millorar la producció agrícola i ramadera, per exemple. Podríem ampliar el cultiu de la vinya i també de l’olivera i elaborar vins i olis amb denominació d’origen; constituir-nos en cooperativa ecològica per donar sortida a la fruita i la verdura; portar alguna petita indústria que no contaminés; restaurar la Torre com a hostal; fer una àrea recreativa pel bosc on els forasters poguessin seguir itineraris per conèixer la flora i fauna; arreglar la masia de cal Primer per a casa de colònies… Hi ha moltes coses que es poden fer sense espatllar el nostre patrimoni natural. I bé —va aturar amb un gest l’intent de rèplica d’en Ramon—, si es veu convenient fer una ampliació del poble, es pot fer de manera racional i planificada. És a dir, amb un bon pla urbanístic. Només allargant el carrer Major o fent un eixample on mor la carretera es podrien construir unes quantes cases alterant mínimament la fesomia i la personalitat de Sant Joan. Amb unes normes constructives que en garantissin l’encaix en l’entorn, això sí.

Però allà i en aquell moment hi havia interessos més poderosos que l’opinió d’un pagès sense propietats, i les idees d’en Pere queien en sac trencat. Els boscos del Sot Vell anaven passant, en un degoteig constant, de les mans dels petits propietaris a les dels promotors urbanístics.

No obstant això, l’operació havia topat amb un escull: una part dels boscos requalificats com a terrenys edificables eren propietat de pagesos contraris a la urbanització. Organitzats en grup de pressió, tal com havia proposat en Pere i aconsellats pel Sindicat Agrari, s’havien negat a vendre, amb la qual cosa l’Ajuntament s’havia vist obligat a iniciar un procés d’expropiació que havia estat recorregut pels interessats, la qual cosa va posposar la posada en marxa del projecte durant un temps indefinit.

Aquesta situació excepcional, tot i tenir la població en tensió per la seva imprevisibilitat, va obrir una treva en les difícils relacions socials que s’havien creat entre els veïns de Sant Joan dels Arcs. Amb el projecte paralitzat fins a una decisió judicial, no hi havia motius per estar en baralla constant i els ànims dels santjoanencs, entre els quals hi havia els Cortès, van calmar-se una mica. Això i l’absència d’en Ramon entre setmana van propiciar que a cal Mitjà hi regnés la calma durant algun temps malgrat que cap dels germans havia renunciat a les seves posicions i se sotjaven mútuament de cua d’ull per intentar endevinar-se la propera jugada des de la distància.

Després de la tardor, com passa cada any, va venir l’hivern. L’hivern del 73 va ser fred i dur. A Sant Joan dels Arcs, les glaçades negres es van produir amb freqüència, van matar molts fruiters i van posar en un greu perill la propera collita. En Pere va fer comptes: d’antuvi tenia calculat que, si els fruiters haguessin donat el benefici esperat, haurien pogut passar l’any prou bé perquè la temporada de verema havia sigut bona, però les pèrdues per la fredorada havien estat tan grans que no veia la manera de sortir-se’n si no era demanant un crèdit tot esperant que la temporada vinent fos millor i pogués tornar-lo, perquè si era com aquesta… Si els elements eren desfavorables es temia que ben aviat la feina del camp no li donaria per mantenir la família, encara més ara que la Mariona estava embarassada. Quan naixés la criatura, seria una persona més a menjar i mitja menys a treballar, ja que la seva dona hauria de repartir el temps entre la feina de la casa i el nadó. I de contractar algú més, ni somiar-ho! Només en sous se n’anaven tants diners que no compensava. Potser hauria de fer un pensament: treure’s de sobre alguns camps poc productius i llogar-se per fer altres feines durant els mesos d’hivern.

Ho va comentar a en Ramon el dia de Nadal mentre les dones acabaven de preparar el dinar.

—Potser hauré de buscar una altra feina, Ramon. Hi ha massa competència al mercat i la terra no dona prou. No sé si parlar amb en Subirà. Ell té moltes terres i sé que a vegades ha tingut mossos. O potser podria netejar boscos, ara que l’Ajuntament ha decretat que han d’estar nets de brolla de cara a l’estiu. Potser aniré a parlar amb en Jaume…

La resposta d’en Ramon va ser seca i tallant:

—Si no fóssiu tan tanoques tu i els quatre pagesots que et fan costat, ben aviat tindríeu feina. Jo mateix, des del meu lloc d’aparellador i aprofitant les relacions que tinc amb peixos grossos, m’encarregaria que no te’n faltés.

En Pere va sentir com la sang li pujava pit amunt. Si el seu germà li hagués donat una bufetada com solien quan eren joves, no li hauria fet ni la meitat de mal. Va notar que el músculs se li tensaven, va reconcentrar la mirada i, amb un to de veu que equivalia a un cop sec al turmell, va barbotejar:

—Això mai!

Dilluns al matí, el masover de cal Mitjà feia cap a la corresponsalia del Banc Sabadell per demanar el crèdit que els hauria de permetre passar l’any amb l’esperança d’una bona propera collita.