Читать книгу Sot Vell - Rosa Camps - Страница 6

Sí, ja fa molts anys que visc en aquest poble i he sentit no poques vegades la temptació d’explicar els fets i les petites anècdotes que durant tot aquest temps han passat per davant dels meus ulls. Quan vius en un poble petit com aquest en saps moltes coses, de la gent. Es pot dir que saps la vida de gairebé tothom: la passada, la present i la futura —sobretot si treballes en un lloc públic, com és el meu cas—, i cada vida és una història. O moltes històries. Petites històries que passen en dies, setmanes o mesos, que van filant l’existència de cada un dels seus protagonistes, que s’entreteixeixen entre elles i constitueixen xarxes cada vegada més extenses. I així es va formant l’entramat social d’una comunitat com pot ser la del meu poble o la de molts altres pobles i ciutats d’aquest país, d’altres països i del món sencer. Jo he conegut moltes històries dels meus veïns i cada una m’ha acostat més als seus protagonistes, com acosten les complicitats compartides i els secrets a mitges. Com acosten els entrebancs i les discussions de cada dia. Com acosta l’esglai d’adonar-te que ja ets una peça més d’aquest entramat i que per més que facis no podràs retornar al temps en què eres, simplement, una espectadora.

Perquè jo no hi vaig néixer, a Sant Joan dels Arcs. Jo vinc de ciutat. Vaig néixer a Barcelona i allà van transcórrer els primers anys de la meva vida. Però, pel que sembla, de la ciutat no en vaig treure gran cosa —si no és el sentit una mica cosmopolita de sentir-me de tot arreu i d’enlloc—, i en canvi sí que vaig adquirir un parell de malalties resistents als antibiòtics de l’època que van requerir l’ajuda d’algunes estades al medi rural per desaparèixer. Així que puc ben dir que dec una part de la meva salut al bon clima d’un petit poble i al sentit comú dels seus habitants, que van orientar els meus pares cap a remeis molt més casolans i provats que els experiments a base de penicil·lines amb què els metges de llavors pretenien combatre uns atacs d’asma que se’m menjaven de viu en viu des d’edats molt tendres.

Tot va començar quan el metge de la família, esgotades ja totes les possibilitats de la medicina convencional, va fer cara seriosa i va dir als pares:

—A aquesta criatura li convé passar un temps a la muntanya, prendre aire pur.

I els meus bons pares, gent treballadora que no es podien permetre gaires dispendis, van buscar i van trobar en el poble dels meus estius el lloc ideal perquè la seva criatura fes salut: era una localitat a la vora de Barcelona, cosa que permetia al pare anar a treballar cada dia a la ciutat sense perill que se li reescalfés el motor del Sis-cents; estava envoltat de boscos i habitat per poca gent, dedicada bàsicament a l’agricultura i, en menor grau, a la ramaderia. Això volia dir que no era un lloc d’estiueig habitual i per tant s’hi podia trobar allotjament a preus moderats dintre d’una rusticitat que als meus pares, que venien de família obrera i havien passat una guerra i una postguerra, no els semblava pas cap inconvenient irresoluble. Un poble que guardo en el record com el meu paradís infantil, molt semblant al Sant Joan dels Arcs d’aquella mateixa època. Després, quan em vaig fer més gran vaig deixar d’anar-hi durant uns quants anys. La vida d’una adolescent està massa plena de curiositats i d’interrogants perquè puguin ser satisfets en l’àmbit reduït d’una petita comunitat, però el record dels estius passats a pagès entre boscos, camps i ramats, i entre la seva gent, no se’m va esborrar mai més i el desig de viure per sempre en escenaris com el de la infantesa va anar guanyant cada vegada més força dintre meu.

Així, quan ja acabada la carrera vaig treure les oposicions, no m’ho vaig pensar dos cops. Malgrat que hauria pogut quedar-me a ciutat, vaig tenir clar que volia treballar en un poble, i de manera gairebé natural vaig triar Sant Joan dels Arcs. En primer lloc, és clar, perquè hi havia una plaça vacant. El segon motiu va ser sentimental: tenia unes característiques molt similars al llogarret on jo m’havia criat en part i, a més, a diferència de molts pobles de la zona, no havia crescut gaire i conservava el patrimoni rural intacte. El tercer motiu va ser que no quedava excessivament lluny de la ciutat, perquè, encara que jo m’omplís la boca donant fe de la meva vocació rural, el cert és que era una persona urbana i davant la inseguretat del que em podia trobar al poble ­—tenia el convenciment íntim que no era el mateix estiuejar-hi que viure-hi—, la ciutat se m’oferia com un refugi lliure de prejudicis on poder acudir a retrobar la llibertat de fer el que volgués dins de l’anonimat sempre que em fos necessari. Encara s’hi afegia un altre motiu, que no sé si definir com a quart, o si seria el primer de tots: a Barcelona havia començat a sortir amb un noi i no tenia clar si ell participaria de la meva romàntica decisió i estaria disposat a deixar el seu estil de vida urbà per anar a viure a un lloc que fos gaire apartat de la ciutat. Així que em vaig inclinar pel conservadorisme i dels pocs pobles amb aquestes característiques que hi havia per escollir vaig triar Sant Joan dels Arcs per un parell d’anys, a tall de prova, que es van acabar convertint en la resta de la meva vida fins avui, perquè la meva parella va acceptar conviure amb mi i compartir el meu entorn. La primavera del 73, doncs, la població de Sant Joan es va incrementar en un parell d’habitants, nosaltres vam establir les bases del que hauria de ser la nostra vida adulta en comú i jo vaig conèixer, sense saber gaire com, els protagonistes de la història que ara vull recordar.

Per què vull recordar aquesta història i no d’altres de les moltes que, com he dit abans, han passat per davant dels meus ulls en tots aquests anys? No ho sé del cert, faig especulacions. Potser perquè és una història normal que hauria pogut passar en qualsevol lloc del nostre país, a qualsevol de nosaltres, i a ningú se li hauria acudit escriure-la. Potser perquè és una història d’amor impossible com aquelles que de vegades somniem i sabem que mai es faran realitat. Potser també per intentar superar una certa nostàlgia d’una època en què vam ser feliços.

Però a mi em sembla que en realitat si escric sobre això és perquè, molts anys més tard que succeïssin els fets, l’atzar va fer que en retrobés els protagonistes. A través dels seus testimonis, vaig comprendre que tot el que havia passat al poble aquell any, i singularment aquell divendres de juliol, havia estat una petita metàfora del que estava passant en un país, el nostre, que tot just començava a refer-se d’una postguerra i avançava a marxes forçades deixant enrere les lleis immutables que sempre l’havien regit per abraçar un progrés que acabava d’irrompre i que es quedaria molts anys amb la promesa enlluernadora de riquesa per a tothom. El que ningú ens va explicar és que aquest somni daurat duia aparellats una salvatge especulació territorial i un canvi de valors i de maneres de fer que ens transformarien profundament a tots. Va ser una època de trasbals i de canvi en què hi va haver guanyadors i perdedors. A Sant Joan, també. I és per fer un petit homenatge als perdedors —els guanyadors ja han sabut homenatjar-se sols— que he decidit bastir aquest relat.