Читать книгу Sot Vell - Rosa Camps - Страница 8

2

A principis de l’estiu del 73, a Sant Joan dels Arcs van aparèixer els primers estiuejants. Van llogar unes casetes propietat d’en Jaume de cal Tro, l’alcalde, que havien estat construïdes cinquanta anys abans per allotjar les famílies dels jornalers que venien a la verema. Com que en els darrers temps l’activitat agrícola havia minvat molt i la mà d’obra ja no venia d’Andalusia o d’Extremadura sinó que es reclutava entre els habitants de les ciutats satèl·lit de la perifèria de Barcelona, les casetes havien estat en desús durant uns anys. Ara, en Jaume havia vist l’ocasió de treure’n un rendiment i hi havia fet les reformes necessàries per llogar-les a la gent de ciutat que volien saber què era viure al camp, si més no, durant els mesos d’estiu.

En Ramon estava entusiasmat.

—Has vist, pare? Han vingut estiuejants! Ens comencen a conèixer! El nostre poble agrada a la gent! Comencem a anar bé. —En Ramon acabava de fer vint-i-quatre anys, vint-i-quatre anys revolucionaris i esbojarrats que li feien sentir que podia menjar-se el món i canviar les condicions de vida del seu poble, que li semblava cada vegada més vell, més ruïnós i més allunyat del món real, sobretot si el comparava amb la vida de ciutat que ja havia pogut conèixer per mor de la carrera d’aparellador que estava a punt d’acabar—. Fixa’t, si comença a venir gent, deixaran més calerons. De moment, en Jaume ja ha aconseguit treure una renda de les casetes —continuava, vehement i calculador—. Nosaltres estem venent més tomàquets, patates i fruita que mai perquè a la gent que ve de fora li agrada, això de les verdures «acabades de collir». La Filomena dels queviures també ven més, és clar, bé que han de menjar, els estiuejants. I això que ara només són deu famílies. Si en vinguessin més, el doble o el triple, doncs doble o triple de guanys.

—Oh, i on els posaríem, si en vinguessin més, fill meu? Al poble no hi ha tantes cases —feia la mare, amb molt poc sentit del negoci.

—Doncs podríem construir-ne més. Hi ha pobles que han fet el que en diuen urbanitzacions. És a dir, han reservat unes zones només per construir-hi xalets amb carrers, enllumenat, conducció d’aigua potable. Inclús, en moltes hi han fet un centre social amb piscina, que això agrada als possibles clients. Els estiuejants, habitualment, compren un terreny i s’hi fan la casa al seu gust, així poden venir tot l’any, no només uns dies a l’estiu com passaria si anessin d’hotel. Ho entens, pare? Paguen els seus impostos, compren al poble, hi deixen riquesa…

En Tomàs feia que sí amb el cap. Ja ho trobava bé, ja, això de vendre més ous i més verdures, però no sabia…

—Nosaltres ja vam haver de marxar d’un lloc —deia a la dona quan estaven sols—. I si es fan tantes cases que ens quedem sense feixes? Ja saps que són petites, a Sant Joan no hi tenim gaire espai.

La Teresa assentia amb el cap. Estava preocupada perquè havia sentit que a l’Ajuntament s’estava coent alguna cosa de tot allò que explicava en Ramon. La gent en parlava i la seva intuïció li deia que el seu fill petit no devia ser pas aliè a la moguda que pel que semblava es començava a organitzar. Tantes anades i vingudes a la Casa Gran, tanta conxorxa al despatx de l’alcalde, la feien sospitar. Però no volia amoïnar el seu marit, que també estava al cas dels rumors que corrien.

—El senyor alcalde ja en sap, de fer les coses. Veuràs com tot anirà bé. —Era la seva frase habitual mentre s’afanyava amb el sopar, com si en la tria de mongetes o la pela de patates hi anés el futur del poble.

Fins que arribava en Pere.

—Acabo de venir del Ple. Han estat discutint sobre la possibilitat d’un projecte d’urbanització al Sot Vell. Es volen carregar la muntanya. Preveuen que s’hi podrien construir cent cases si n’aprofiten el pendent. Fins i tot els de l’oposició han dit que hi estaven d’acord. Estan bojos! Com volen fer cases a la muntanya, entre els pins! Amb el torrent pel mig! Que no ho veuen, que quan hi hagi un foc serà perillosíssim, que quan baixi una rierada s’ho endurà tot pel davant? I encara que no hi hagi cap rierada ni cap incendi. No podem encabir tanta gent així, sense més ni més. No hi haurà serveis per a tots, ni aigua, ni prou accessos.

—El senyor alcalde ja en sap, de fer les coses. Ja veuràs que tot anirà bé. —La mare repetia la lletania consoladora més per foragitar els propis temors que per altra cosa.

—I d’accessos se’n poden fer més. Es pot ampliar la carretera, per exemple. I es pot fer dur l’aigua del riu. Tot és qüestió de posar-s’hi. —En Ramon havia aparegut per la porta de l’eixida i intervenia amb to reptador.

—Oh, calla! Ja ho sé, que si fos per tu transformaríem aquest poble en una ciutat futurista.

—I què té de dolent? És clar, com que la teva vocació és ser pagès! Si estudiessis com jo tindries una altra visió de les coses, germanet. I sàpigues que la urbanització s’acabarà fent i que el dia que se n’aprovi el projecte jo seré a l’ajuntament per donar-hi suport i oferiré els meus serveis d’aparellador per al que faci falta.

En Pere va callar malgrat que notava que una ràbia continguda li escalfava les orelles. No podia suportar els aires de superioritat del seu germà ni la seva postura d’intel·lectual «progre», darrere la qual començava a sospitar que hi havia alguna cosa més que un legítim afany de progrés. Sempre havia pensat que el que volia en Ramon era sobresortir allà on fos i com fos, guanyar diners, reputació, deixar de ser «el segon» per passar a ser l’home important de la família. De bona gana li hauria clavat un mastegot perquè s’adonés que la gelosia no duu enlloc, però ja no era un nen i havia après a contenir les seves enrabiades, sobretot davant dels pares. Va marxar sense dir res, tancant la porta d’una revolada, i se’n va anar a casa de la Mariona.

—No saps pas la que ens ve a sobre, Mariona. Ara s’han entestat que ens hem de convertir en un poble residencial d’estiueig. El meu germà, el primer. Que si hem de fer carrers nous, que si més cases per ser més rics i tenir més serveis i tot això. Digue’m tu quina necessitat hi ha d’urbanitzar els camps i els boscos. Això és el que s’entén per progrés, destruir en quatre dies l’entorn i la manera de viure de segles? Crear un món artificial per a ús i consum de forasters? I els conreus? I el bestiar? Haurem de sacrificar-ho tot a la nova manera d’entendre el poble? De què viurem, els pagesos? No ho veig gens clar.

—Potser és necessari, Pere, potser no podem viure sempre com fins ara. Els temps canvien.

—No, si jo hi estic d’acord, en tot el que sigui anar endavant i millorar. Però ha d’haver-hi altres alternatives. Perquè, a qui beneficiarà, tot això? Només als quatre com ara en Jaume, que vendrà les terres a bon preu o al Ramon, que construirà les cases. I als promotors, per descomptat. Ells s’enriquiran, almenys mentre durin les obres. I quan s’acabin, què? A construir més i més, i més per anar tenint feina? I què farem, els altres, anar-nos quedant sense treball, sense camps, sense horts ni bestiar? No, no ho podem permetre. Mira, no ho diguis a ningú, però avui he estat parlant amb uns quants pagesos. Muntarem un grup de pressió. Al Sindicat Agrari diuen que ens assessoraran perquè puguem emprendre accions legals contra aquest projecte que volen encetar. Creu-me, no ens deixarem convèncer així com així. Donarem guerra.

Mentre parlava, li havia agafat la mà i l’hi estrenyia amb vehemència. Es va adonar que potser amb massa vehemència i tot. La va afluixar. Va mirar la seva promesa tendrament.

—Ho sento, sempre que parlo d’això m’exalto —es va disculpar.

La Mariona va somriure. Ja coneixia les exaltacions del seu xicot. Tots dos eren del poble, feia temps que festejaven i pensaven casar-se aviat. L’entenia i l’estimava, i encara que no acabava de tenir una opinió formada sobre tots aquells fets, si en Pere havia decidit que calia lluitar, li faria costat.