Читать книгу Sot Vell - Rosa Camps - Страница 7

1

Si en Pere hagués hagut d’explicar com va anar a parar a Sant Joan dels Arcs, no hauria sabut com fer-ho. Ell era massa petit per recordar-se’n i a casa no se n’havia parlat mai. En Tomàs Cortès i la Teresa Vila van arribar un bon dia al poble des de terres del nord de Catalunya per fer de masovers a cal Mitjà, s’hi van instal·lar amb el seu fillet Pere i van començar una nova vida. Allà va néixer en Ramon, allà es van criar tots dos fills del matrimoni Cortès i allà no es van donar mai explicacions de per què i com hi havien arribat. En Pere i en Ramon només sabien que la seva família procedia de les Alberes, terra aspra on l’Alt Empordà es confon amb el Pirineu i perd la seva fertilitat. La baixa productivitat de la terra i l’elevat nombre de germans van ser possiblement la causa que una branca familiar hagués d’emigrar a la recerca d’un lloc millor per treballar i per viure. Aquesta era, a grans trets, la història que els dos germans havien pogut esbrinar a través dels pocs comentaris que havien sentit a casa tot i que en Ramon, loquaç i xafarder, no perdia ocasió per preguntar als pares sobre els seus orígens, però ells dos, massa cansats per l’esforç de viure o potser pensant que mereixia més la pena mirar cap al futur que no pas cap al passat, mai no els van donar més explicacions de les imprescindibles. Per tant, tot el que podien pensar de les seves arrels no anava més enllà del que els permetia la imaginació. Potser va ser per aquesta manca d’informació que els germans Cortès van oblidar ben aviat que la seva família procedia d’altres terres i van adoptar Sant Joan dels Arcs com el poble dels seus avantpassats. Tan convençuts van arribar a estar-ne que de ben segur, si els ho haguessin preguntat, no haurien dubtat a explicar com els rebesavis cultivaven la terra a cal Mitjà dos segles abans.

I si no sabien res de la seva arribada, en Pere i en Ramon sí que tenien records ben precisos de la seva infantesa. Sant Joan dels Arcs, pels anys cinquanta, era un poble a la vora de Barcelona d’orografia esquerpa, situat al fons d’una vall estreta que la riera de Sant Miquel partia en dos. Envoltat de muntanyes, camps de cultiu i boscos de pins fràgils i esprimatxats que molts estius de forta calor i sequera cremaven en incendis locals produïts per molt diverses raons. No sempre havia estat així, però. Els vells del poble encara recordaven que feia molts anys aquells boscos eren vinyes generoses de raïms fins que la fil·loxera vinguda de França va anar corsecant els ceps un per un, insidiosament, davant la mirada impotent dels pagesos. La mort de les vinyes va forçar l’abandó progressiu d’aquest cultiu. Damunt dels marges de pedra seca que separaven les feixes abans curulles de ceps havia començat a créixer el pi blanc i al seu redós, talment com si es despertessin d’una letargia de segles, el roure i l’alzina autòctons del país també s’havien anat obrint camí. A la sala de plens de l’ajuntament encara hi havia penjades un parell de fotografies velles on es veia el poble, petit i arraulit al fons de la vall, envoltat de turons calbs plens de vinyes que semblaven cabells eriçats pel vent en un matí de tempesta. Ara, els únics ceps que quedaven com a testimoni mut d’aquells temps eren els de la vinya de cal Mitjà, al vessant de la muntanya que arrecerava la masia. La resta de feixes estaven sembrades de fruiters i de farratges destinats a l’aliment del bestiar.

Aquest canvi de cultius provocat per la fil·loxera havia dut a una redistribució de les terres cultivables, ja que en una zona de secà com era aquella calia buscar els terrenys més fèrtils per poder-hi plantar amb èxit els nous conreus. La part treballada, doncs, es va concentrar als vessants de les muntanyes que donaven a llevant, de manera que la carretera que duia al poble feia tot l’efecte d’una clenxa que partia el paisatge en dues meitats: verda la de l’esquerra, poblada de pins i algunes alzines i d’un to indefinit i colorista la de la dreta, esquitxada de fruiters, petits prats i barraques fetes de fusta i fang al voltant de la clapa verdejant de les vinyes de cal Mitjà. Per la part més fonda de la vall, entre una vegetació de xops, pollancres i canyissars i en paral·lel a la carretera passava la riera, que tant servia per regar els horts com era escenari de jocs i remullades estiuenques o amenaça de tardor, quan les fortes pluges convertien les seves aigües juganeres en torrentades violentes que s’enduien ponts i palanques, negaven els horts de la ribera i tombaven els febles pals de la línia que proveïa el poble d’energia elèctrica intermitent i precària. Quan això passava, la gent de Sant Joan sortia al carrer amb tractors, pales i càvecs, i durant uns dies s’ocupaven de tornar a refer tot el que havia destrossat l’aiguat per tal de poder restablir la normalitat perduda al més aviat possible. Al final de la carretera i a una alçada prudencial respecte de la riera, s’alçaven les cases del poble, dividides clarament en dos sectors: a l’entrada, escampades en llenques de terreny desiguals, les masies més antigues, també cal Mitjà, donaven la benvinguda després d’alguns quilòmetres de bosc deshabitat des del poble veí. A continuació hi havia el nucli, format per cases enganxades les unes amb les altres, de construcció generalment modesta i estructura de planta baixa, pis i eixida. Entre un sector i l’altre, l’ajuntament i l’església, amb les seves placetes respectives, constituïen el centre neuràlgic de la vida política i social de la comunitat. Sortint ja del poble, abans que morís la carretera, dues o tres cases més, escampades, agombolaven un casalot modernista mig abandonat conegut popularment com «la Torre», propietat d’uns pagesos reconvertits a senyors per obra i gràcia de l’emigració que havien decidit anar a lluir la seva fortuna en altres societats més cosmopolites i més vistoses. I no hi havia més. Sant Joan era així, senzill i humil com el tarannà mateix dels seus habitants. Fora dels daltabaixos naturals protagonitzats bàsicament per la riera, la vida s’escolava tranquil·la pels carrers de la vila. Com a tots els pobles en l’època fosca del franquisme, el ritme quotidià venia marcat per la feina, la missa dels diumenges, les collites —època de treball dur— i la Festa Major de Sant Joan, una de les poques oportunitats que tenien, sobretot el jovent, de poder fer vida social, arrambar-se a la parella i ser una mica més feliços. Les normes de la comunitat eren conegudes per tothom i les dictaven el mossèn, l’alcalde, el mestre i el metge, per aquest ordre. I a més a més, per a la canalla, el pare i la mare eren abans que ningú.

En Pere s’hi trobava bé des de sempre, amb aquesta manera de viure. No sabia explicar el perquè, però sentia la seva masia i tot el que l’envoltava com una part integrant d’ell mateix. No pensava mai que podria haver viscut en altres indrets i altres situacions. Per a ell, viure era ser en aquell lloc, en aquell temps i amb aquella gent. Des del seu punt de vista infantil no podia concebre cap altre món que no fos el que veia cada dia des de la finestra de la seva habitació quan es despertava. Aquell era el món on vivia, jugava, estudiava i somniava. Perquè en Pere era somiatruites de mena. Del tipus de somniadors que no saben traduir els seus somnis en paraules i se’ls guarden per a ells en forma d’imatges i sensacions com les que despertaven en ell els boscos, els camps i la riera, però sobretot la petita carretera que entrant i sortint entre clapes arbrades travessava el paisatge i arribava al poble flanquejada pels grans plataners que li feien un túnel d’ombra durant el temps d’estiu. Les sinuositats del seu traçat i el continu aparèixer i desaparèixer de l’estreta cinta grisa el tenien embadalit.

Sovint, en plegar de l’escola, es quedava mirant-la absort i concentrat en ves a saber quines històries que s’inventava que devien passar carretera enllà, lluny de casa, fins que la mare, inquieta pel retard, sortia a buscar-lo.

—Pereee!

En Pere, sentint la veu de la mare, tornava al món real.

—Què vols, mare?

—Que vinguis a berenar, home, que ja s’està fent fosc!

—Ja vinc! —i s’aixecava calmós i distret per recollir el pa amb xocolata o amb codonyat que la mare li allargava.

—Com és que t’entretens tant? —preguntava ella, més per costum que per altra cosa.

I en Pere encongia les espatlles, incapaç de traduir en paraules la complexitat i la intensitat dels seus pensaments.

—Aquest nen ens sortirà poeta —comentaven els pares entre ells asseguts a la vora del foc alguna nit d’hivern, brandant el cap amb un deix de preocupació.

Era evident que per a una família de pagesos la prioritat dels quals era sobreviure dignament, tenir un fill poeta no els hauria assegurat pas l’existència, però es preocupaven en va perquè en Pere no pensava ser poeta. Quan plegava de l’escola i la mare el cridava, només pensava a berenar i a sortir a jugar en el seu petit món, segur i acollidor.

En Ramon no ho entenia.

—Mare, jo ja no vinc més amb en Pere. —Havia arribat a casa sol i enfadat—. A partir d’ara no penso esperar-lo.

—I doncs?

—M’ha tornat a guanyar a futbol, però a part d’això —la mare, que el coneixia prou bé, se’l va mirar de reüll i ell va apartar la vista—, és que sempre està als núvols i no té mai pressa. S’atura amb qualsevol cosa que troba pel camí i l’he d’anar burxant perquè em faci cas. Quan veu que m’enfado, em deixa portar a mi la pilota i m’empaita una estona perquè no l’emprenyi més, però de seguida se’n cansa. Prefereix anar pensant en les seves coses, es posa a llegir mentre camina… Qualsevol dia es fotrà de lloros. Jo, així no segueixo!

—Aquest Pere ens sortirà poeta —repetia la mare brandant el cap quan veia el seu fill gran assegut al pedrís de l’era absort en els seus pensaments o en la lectura d’algun llibre que li havia deixat el mestre.

—I pagès —afegia el pare, poc convençut però amb l’esperança d’assegurar una continuïtat per a la masia.

I en Ramon, quan els sentia, sabia què volia dir el pare però no entenia què volia dir la mare. Per a ell, els poetes eren aquells senyors castellans de llenguatge incomprensible que el mestre els feia llegir a classe de «lengua española». El seu germà, poeta? Si no parlava ni castellà —de fet, no parlava gaire en català, tampoc—, com podria escriure aquelles coses tan enrevessades? Bé, potser quan fos gran. Quan fossin grans sabrien fer moltes més coses, és clar. Quan fossin grans sabrien fer fins i tot més coses que el pare i la mare, que només sabien fer les feines del camp. Potser també sabrien més coses que el mestre? Això, en Ramon ja no ho tenia tan clar. Que sabessin llegir i entendre les coses tan enrevessades que explicava el mestre, no ho tenia clar. El que sí que tenia clar era que si ser poeta havia de ser una cosa bona que fes destacar el seu germà per damunt d’ell, no volia que en Pere fos poeta. I és que en Ramon no es resignava que ningú —i molt menys el seu germà— li passés la mà per la cara.

En Pere i en Ramon eren germans perquè havien nascut dels mateixos pares. Només per això.

Els pares, a vegades, ho comentaven entre ells:

—Ben bé no s’assemblen en res —solia dir la mare.

—Vols dir, Teresa, que no em vas fer el salt amb algun senyoret de Barcelona? —bromejava en Tomàs—. En Pere encara, però en Ramon sembla ben bé que vingui de ciutat i de casa bona!

I és que en Ramon, ja de ben petit, manifestava la seva incomoditat pel món rural on li havia tocat viure. Es veia ben bé que la vida del camp no el satisfeia. Belluguet i curiós per naturalesa, es trobava tancat entre aquelles muntanyes i entre aquella gent que semblava feta d’un material immutable al pas del temps. A diferència del seu germà, no trobava complaença a ser on era i si s’hi sentia bé en alguna ocasió era també quan contemplava la petita carretera, però no pas pel que tenia de bucòlic o d’inspiradora d’històries sinó pel que tenia de camí de fugida cap a un món que intuïa més gran, ple de sorpreses i reptes per a algú pragmàtic i entusiasta com ell.

—Pare, mare, jo un dia, quan sigui gran, me n’aniré a estudiar a la ciutat.

L’afirmació, feta a mig sopar per un nen de set anys, va fer ennuegar els pares.

—Ramon, fill, per a això falta encara molt de temps.

—Però ja ho tinc clar, pare. Jo no vull ser pagès.

—I de què vols estudiar?

—No ho sé. Vull estudiar alguna cosa de les que s’estudien a ciutat. Bé —va afegir, conciliador—, quan torni després d’haver estudiat us ajudaré, eh? Com que tindré una feina que guanyaré molts diners us compraré una casa gran i ens en anirem a viure fora del poble, a Barcelona.

—Jo no vull anar a viure a Barcelona —intervenia en Pere.

—Perfecte, doncs et quedes aquí. —A en Ramon no li va semblar pas malament desempallegar-se del seu germà tan fàcilment—. Els pares vindran amb mi. Oi, papa i mama?

Tots dos germans van fixar la vista en el pare i la mare esperant resposta, però ells no van dir res. Veien com els caràcters dels seus fills s’anaven afermant a mesura que creixien i estaven massa preocupats pensant que ni els estudiants ni els poetes havien estat mai bons per aixecar masies.

I així, entre jocs i baralles, els nois de cal Mitjà anaven formant unes personalitats que els portaven per camins cada vegada més divergents.

Un dia, ja adolescents, tornant d’un partit suats i cansats, en Ramon va veure que el seu germà mirava fixament cap a algun punt.

—Què mires?

—Res, mirava la carretera

—Què li passa, a la carretera?

—És bonica, tan petita. Fixa-t’hi, a vegades sembla que s’amagui entre el bosc, com si jugués a cuit i amagar. Al cap d’una estona torna a aparèixer. Te n’adones?

—A mi em sembla que la carretera és massa estreta. Gairebé no hi passen dos cotxes. L’haurien de fer més ampla, com les carreteres nacionals.

—I per què vols que hi passin més cotxes?

—Doncs perquè sigui més fàcil anar a ciutat, perquè pugui venir més gent, perquè hi hagi més nois per jugar i botigues, autobusos…

—No, el poble ha de ser així, petit i tranquil. Si volem més soroll, ja anirem a Barcelona.

—Jo no penso anar a ciutat a buscar el que no tinc. —En Ramon, contràriament al que manifestava de més petit, començava a pensar que seria més pràctic transformar el poble que no pas haver-ne de marxar per trobar el que volia—. Ostres, Pere, sempre has estat un conformista. Així no aniràs mai enlloc —va replicar amb un punt d’irritació.

En Pere se’l va mirar amb menyspreu. Per què en Ramon sempre havia de dur la contrària a tot el que ell deia o feia? En Ramon li va tornar la mirada desafiant-lo. L’empipava fins al moll de l’os aquella mena de conformisme del seu germà, que no semblava tenir altres perspectives més enllà del terme municipal d’aquell poble ronyós. Va saltar:

—Què, no tens prou nassos per reconèixer que aquí no hi ha res que es pugui aprofitar? Que vivim en un poble miserable, antiquat i fet una m…

No va tenir oportunitat d’acabar la paraula perquè un cop sec al turmell li va fer perdre l’equilibri i va caure a terra. Des del sòl rocós on havia anat a parar tan llarg com era, només va poder veure la cara irada d’en Pere que el mirava amb duresa:

—Tu sí que ets una merda!

Aquella conversa va acabar de marcar un abans i un després en les relacions entre els germans. Tots dos havien verbalitzat allò que sentien i pensaven des de sempre sense ser-ne gaire conscients. En poques paraules havien definit d’una vegada per totes la seva manera de ser, les seves expectatives i el seu antagonisme.

A partir d’aquell dia, les desavinences dels Cortès es van fer evidents per a tothom. De fet, els que els coneixien pensaven que hauria estat quasi impossible que s’avinguessin. Eren com el dia i la nit, inclús físicament. En Ramon era prim, com el pare. Tenia les faccions allargades i esveltes, el front ample, el nas recte i prominent. El cabell, fosc i llis, que li queia sobre el front per damunt dels ulls inquiets li donava un cert aspecte intel·lectual. Només el to lleugerament rosat de les galtes denunciava el seu origen pagès. Era competitiu, xerraire i impulsiu, i quan considerava que l’ocasió s’ho valia, sabia fer gala d’una astúcia insospitada que sorprenia tothom.

—Aquest noi ens sortirà polític —feia la mare, brandant el cap.

En Pere, dos anys més gran que el seu germà, havia sortit més a la mare. Era un xicot de complexió robusta, d’una alçada que superava la mitjana dels nois de la seva edat. De faccions enèrgiques i proporcionades. Els ulls, bruns i penetrants, brillaven sota una mata de cabell castany, ondulat i rebel que acostumava a dur tallat curt per evitar que se li esbullés. Era una persona amable, de poques paraules i tarannà observador i tranquil.

«Fins que li obren la mala llet», deien els companys. I era cert. Ja de ben petit en Pere era resistent i equilibrat, no plorava mai però si se sentia atacat o li semblava que hi havia hagut una injustícia, era capaç de transformar-se. La seva serenor habitual desapareixia; se li tensaven els músculs, se li reconcentrava la mirada i descarregava tota la seva energia —que no era poca— sobre l’agressor. Quan això succeïa, els possibles destinataris de la seva ira procuraven no posar-se a l’abast. Només en Ramon, decidit i moltes vegades irreflexiu, se li encarava desafiant, incapaç d’admetre sense lluita que el seu germà li imposés la voluntat.

Ben aviat les baralles entre tots dos van esdevenir llegendàries. En cada un dels seus punts de vista es distanciaven més i més i les seves diferències creixien en la mateixa proporció. A Sant Joan dels Arcs tothom tenia la impressió que si algun dia alguna cosa havia de venir a torbar la pau de la petita vall vindria de la mà dels germans Cortès.

Però anaven errats perquè, efectivament, alguna cosa va venir a torbar la pau de la petita vall i no van ser els germans Cortès. Va ser el que els entesos anomenaven progrés i revitalització de l’economia. Els primers signes del canvi que ja començava a produir-se a tot el país van arribar amb més retard als pobles que a les ciutats i ho van fer a través de la televisió, un petit aparell que retransmetia imatges i sons i que s’estava fent un forat a les llars de manera irreversible, trastocant hàbits familiars ancestrals inclús a les poblacions més petites i allunyades de les capitals. Es començava a viure una nova era de prosperitat de conseqüències encara imprevisibles. A Espanya, els anys de la guerra i l’economia de subsistència que s’havia imposat durant el temps de la postguerra s’allunyaven. Europa necessitava sortir de la misèria a què l’havien abocat els dos grans conflictes mundials i, per aconseguir-ho, les grans potències van impulsar un creixement econòmic basat en la producció i el consum a gran escala. La dècada dels seixanta va portar una ànsia de guanyar i gastar diners generalitzada desconeguda fins llavors. La producció s’accelerava, hi havia feina per a tothom, els sous començaven a apujar-se. El poder adquisitiu dels ciutadans va augmentar molt més en una dècada del que ho havia fet en les dues dècades precedents. Després de tants anys d’estretors hi havia una eufòria col·lectiva i una falsa sensació de riquesa que en moltes ocasions feia que les famílies treballadores s’endeutessin i restringissin fins i tot les despeses destinades al menjar per adquirir els nous béns de consum popular imprescindibles del moment: el televisor i el cotxe. I incitada per la propaganda que transmetia la televisió i per l’adquisició del cotxe, singularment del popular Sis-cents, va venir la necessitat de sortir de la ciutat, massa grisa i estreta, per poder anar a «fer salut» a la platja i a la muntanya. L’estiueig, doncs, va deixar de ser una activitat de minories selectes per passar a ser del domini popular i els nous estiuejants van deixar de ser «els senyors» per passar a ser treballadors —moltes vegades amb menys poder adquisitiu que els vilatans— que llogaven petites cases o apartaments perquè la família s’hi estigués durant l’estiu mentre el pare baixava a treballar a la ciutat cada dilluns. Als anys setanta, l’estiueig era ja un fet habitual per a una àmplia capa de la societat.